Pujol sap què fa

Ja sabem què ha passat amb l’expresident Jordi Pujol i que d’un arbre caigut tothom en fa llenya. La decepció entre els nacionalistes catalans és un fet, no es pot negar, però no podem confondre els individus, els nacionalistes, amb la seva causa, el nacionalisme. Un únic individu no representa el nacionalisme català, i molt menys en Jordi Pujol. Les torres més altes comencen pels fonaments, deia Thomas A. Edison, però no pels minarets més visibles. L’acció d’en Pujol contra l’hisenda pública espanyola ha estat il·legal, però també el propi Govern espanyol se salta la llei i res li passa, posem per exemple els diners no pagats a Catalunya d’acord amb l’Estatut. En conclusió, tots dos són pecadors. Però deixant fora aquests relativismes morals, cal fer-se la pregunta clau, ¿per quina raó ha esbombat ara en Pujol una il·legalitat dels anys vuitanta? Doncs obvi, si els mitjans afins al unionisme espanyol ho haguessin dilapidat prop el 9N, el sobiranisme català hagués petit una davallada significativa. Per tant en Pujol, i probablement assabentat de la intenció dels mitjans espanyolistes, s’ha avançat a la jugada. Com deia Albert Sánchez Piñol a la novel·la “Victus”, forma part de l’ímpetu juvenil no preveure les conseqüències dels actes propis. El Pujol dels vuitanta no va preveure que ell mateix seria un llast per al nacionalisme català del 2014.

AENA INCOMPETENTE

Tras muchos viajes en avión, e independientemente de la compañía aérea que usted elija, hay algo que se repite a menudo en el Aeroport de Barcelona. Si llega su vuelo pasadas las doce de la noche, se produce el efecto Cenicienta, su maleta se convierte en calabaza. Esta madrugada he aterrizado en el vuelo VY6407 pasada la medianoche. Como en otras ocasiones, cientos de viajeros hemos tenido que esperar inocentemente, y sin éxito, nuestros equipajes, algo que insito, sucede muy a menudo. Pasada una hora, y sin nuestros enseres, muchos PAX se han acercado a la oficina de atención al cliente de Aena, pero sorpresa, el efecto Cenicienta volvía de nuevo y los viajeros se hallaban ante una calabaza mayor. En toda la planta de cintas de la T1 de Barcelona, no había nadie de Aena a quien preguntar, y ni mucho menos reclamar, por los bultos extraviados. La tensión subía, el cabreo también, y las ganas de quejarse se escuchaban por doquier. Pero sin nadie de Aena por “su” aeropuerto el deseo terminaba en frustración y sólo la Guardia Civil en el control de aduanas consolaba los gestos latinos de algún cliente estafado. En fin, como en tantas ocasiones vividas, el operario de Aena prefirió ausentarse del lugar para ahorrarse las reclamaciones, quejas y nervios de unos viajeros engañados por una compañía que cobra mucho por unos gastos de aeropuerto pero que pasadas las doce se vuelve una monstruosa calabaza. Al final, y pasadas más de dos lánguidas horas, aparecieron los equipajes de nuestro vuelo. ¿Los otros viajeros de los vuelos restantes? Quizás sigan en el aeropuerto bajo el efecto Cenicienta.

British School of Barcelona

Cuando deseamos saber si nuestro cuerpo padece de alguna infección tomamos la temperatura del mismo. Hablar con el tutor es ese termómetro. El papel del tutor es sumamente importante en la educación de los alumnos. En el British School of Barcelona con unos veintisiete alumnos por clase, y buenos resultados educativos, el tutor resulta la pieza fundamental en todo ello. En primer lugar todos sus docentes ejercen de tutor quedando cada grupo con dos tutores. Ello ofrece mayor atención a cada alumno e iguala el trabajo entre los docentes. En segundo lugar existen dos líneas de coordinación en el centro, una sobre los temarios que vigilan los jefes de departamento bajo el arbitrio de un coordinador y la otra, y muy importante, que recae sobre los tutores bajo otro coordinador. En todo ello, y en el sistema inglés, no se exige psicopedagogo alguno, es más, los temarios establecidos no van regidos por libros, sino que cada profesor debe responsabilizarse de trabajar su propio material con los escolares para que puedan pasar la reválida estatal. En tercer lugar, y durante las seis sesiones diarias de clase al día, se potencian todo tipo de actividades destinadas al debate, la argumentación y la exposición en público de los conocimientos adquiridos, todo ello para potenciar el criterio propio bajo hechos contrastables. En todo ello todos los profesores como tutores se comprometen en alto grado. En cuarto lugar hay programas de enriquecimiento en donde se crean grupos de debate y sesiones personales con el tutor para potenciar todo lo anterior. En quinto lugar el esfuerzo en todo ello, tanto en su formación interior y moral como en la adquisición de conocimientos, es clave para pasar las reválidas estatales que impone el modelo inglés que este centro sigue. En sexto lugar, y para cada ciclo, existen una serie de actividades en instituciones caritativas y de ayuda social para concienciar a los chavales de su necesaria solidaridad con la sociedad. En séptimo lugar, se ejecutan acciones inclusivas para aquellos alumnos con mayor capacidad para que no se aburran en la clase normal. A cambio se ofrece refuerzo extraescolar a quienes tienen mayor dificultad. Y por último, todos los puntos anteriores se hallan bajo la atenta mirada del tutor de cada subgrupo, del coordinador de los tutores y del mismo director. Al final los alumnos de este centro terminan con el título de la ESO española y el de la IGCSE británica bajo una educación holística entre un extenso crecimiento interior, moral y crítico más un gran cúmulo de conocimientos y capacidad de contraste de los mismos.

FELIPE VI, jo vull ser Rei

Jo vull ser Rei per moltes raons, per tal que m’empari la Constitución espanyola com aforat, per tal que els meus orígens feudals ratificats pel franquisme siguin coneguts per sempre, per tal que sense haver estat escollit pel poble aquest m’aclami i feliciti sota la pressió dels mitjans que l’Estat controla, per tal que els capitals heretats de l’avi en bancs de Suïssa alimentin a la meva família, per tal de sortir a la revista Forbes com un dels homes més rics del món sense haver treballat com la majoria de ciutadans, per tal que si cremen una imatge meva siguin castigats els piròmans, per tal que si jo desfaig els símbols dels altres a mi no em passi res, per tal de semblar el salvador d’una nació que sota un deute bola de neu mai més no podrà aixecar el cap, per tal que els meus cunyats restin lluny de la meva impunitat, per tal que la meva vida íntima, per molt inmoral que sigui, mai ningú la pugui esventar, i jo vull ser Rei per tal de semblar-me al Déu Cèsar de l’antic Imperi Romà on tots l’admiraven, respectaven i temien. Ara, quan apareixes presidint grans partits de futbol, veig en tu el mateix que el passat, el pa i el circ de l’emperador cèsar. Avui dia el pa és l’atur que obtenim dels préstecs bancaris internacionals i el circ és la “roja” que presideixes per enaltir el nacionalisme espanyol en detriment de la pluralitat restant. Per cert, aquest any ella ha caigut. Tu, quan ho penses fer?

EL REY CONTRA PERE NAVARRO

Hace unos meses el líder del PSOE catalán, Pere Navarro, escandalizó a muchos con su propuesta que la casa real española abdicara. Ahora su partido, el PSOE, junto con el PP, reformarán como un rayo la Constitución Española para dar cabida a un nuevo rey, Felipe VI. Ante tal paradoja cabe preguntarse si Navarro y los suyos votarán sí o no a la monarquía en el Congreso de los Diputados. En otro caso, y viendo que PP y PSOE votan al unísono en asuntos de la Constitución, cometen errores económicos de igual envergadura, unos siendo malos neoliberales y los otros peores keynesianos, y que ambos, habiendo llevado a España a la ruina, deben favores a su banca, a otros grandes capitales y hasta a la propia monarquía financiera, hay que preguntarse de nuevo qué diferencia cabe entre ellos. Quizás sea buena idea escuchar a un Pablo Iglesias de Podemos, que dice lo que piensa y piensa lo que dice. En fin, un disidente que había entre el bloque PP-PSOE, Pedro Navarro, y ahora va y disimula lo que dijo. Quizás ocurra que poderoso caballero es don dinero o simplemente lo obvio, que Pedro Navarro dijo lo que piensa pero no piensa lo que dice.

SEGUINT LES PASSES DELS ALMOGÀVERS Gregori Luri

Narrativa de viatges ben construïda, d’elegant redacció i de vocabulari florit, que amb un bon regust dolç en el contingut, viatja entre dues trames ben lligades i estructurades. Una ens explica el viatge recent de l’autor per terres de Bulgària, i l’altre el que empaita, la ruta que van fer els almogàvers per venjar l’assassinat del seu cap, Roger de Flor, ara fa uns set-cents anys. Ambdues històries es van trenant per mostrar-nos no sols els paisatges viscuts, sinó l’experiència interior de l’autor. Aquest, ple d’intel·ligents detalls, va descrivint aborígens i paisatges com si d’un sol concepte es tractés. En certa forma, assoleix l’essència del país que va recorrent regalant plaer estètic i de contingut durant tota la narrativa. Present i passat van equilibrant-se sadollant la curiositat del lector en assumptes almogàvers i en fondàries personals. De les dues vessants, la primera és la que hi predomina més per deixar a l’autor com un humil observador del temps i de l’espai. En tot aquest recorregut l’esperit de l’escriptor omple de manera suau i elegant la història deixant que l’aventura no esdevingui la protagonista del llibre. Així de les petites coses en fa poesia sensible amb el record intens dels almogàvers pel mig, dels detalls ínfims en fa arrelar un present descafeïnat que acarona un passat violent, intens i èpic. (Barcelona, 28-05-2014).

MESA ELECTORAL FATAL

Aquest 25 de maig m’ha tocat ser president, però no del país, sinó d’una mesa electoral. Content de tal designi començo a veure les coses d’altre color. Pels mitjans apareixen notícies que denoten que seré un pringat. Primer, escolto per la ràdio que una que va cometre un error presencial durant les anteriors eleccions, l’Estat espanyol l’ha portat a tribunals. Segon, llegeixo en la lletra petita de la meva convocatòria que en cas d’incompliment incorreré en pena de multa o de tres mesos a un any de presó. Tercer, molts coneguts, que ja els ha tocat, em diuen que repetiré comicis rere comicis ja que l’administració ha vist en mi un bon ciutadà que no li dona problemes futurs d’assistència. Quart, dividits els 62,61 euros que em paga el Ministerio del Interior per les hores que hauré de romandre davant l’urna, la cosa surt a menys de 4,5 euros l’hora. Cinquè, surt a premsa que un que li tocava estar a la taula electoral l’han exculpat al tenir entrades per a la final de Champions entre el Real Madrid i l’Atlètic de Madrid. I sisè i últim, tot plegat treballaré un grapat d’hores per tal que els eurodiputats que així surtin escollits cobrin un sou insultant, a part dietes. En fi, que se m’han passat les ganes de prestar les meves hores a la democràcia. Jo, que m’hi han obligat, trobaria molt més just que li donessin aquesta feina i sou a un dels que formen part del vint-i-cinc per cent d’aturats del país. Ja veig que de la dictadura a la democràcia hem passat d’alienar a l’individu a fer-li creure que no ho està. Llàstima que haguem tornat als inicis.