GEOLOGIA CENSURADA A L'ESO - Col·lectiu Geologia en Lluita

Geologia en lluita som un col·lectiu de més dos centenars de docents de secundària preocupats per la formació en temes geològics i ambientals, íntimament relacionats amb la matèria de Geologia i ciències ambientals, i per la formació dels nostres joves en temes ambientals.

El propòsit d’aquesta carta és expressar el nostre enuig en relació amb la hipocresia actual respecte als reptes globals relacionats amb la dinàmica terrestre i tots els objectius de desenvolupament sostenible. Actualment, són nombroses les decisions que han de prendre empreses, entitats i sobretot polítics i governs en relació amb la gestió del territori, l’aigua, el paisatge, els recursos miners, etc.

Un clar exemple d’això és el documental que es va emetre diumenge dia 26 de maig a Televisió de Catalunya (3Cat), “La febre dels metalls”. Com a col·lectiu, ens preocupa l’impacte que tenen aquestes decisions i actuacions preses i executades per persones amb poca formació acadèmica o sensibilització en àmbits de medi ambient. És per això que defensem fèrriament la necessitat de professionals i polítics implicats en la gestió territorial amb una mínima formació acadèmica en la matèria. L’alumnat de secundària (i possiblement extensiu a la societat) cada vegada rep menys formació en les matèries relacionades amb la geologia i les ciències ambientals.

Hem recollit dades de quasi un centenar de centres de secundària i es pot constatar que la matèria Geologia i ciències ambientals ha patit un retrocés molt important i que cada cop s’ofereix a menys centres. Aquest fet es deu a diverses raons com poden ser: el tractament desigual de la Geologia enfront de la Biologia en les matèries de ciències durant l’Educació Secundària Obligatòria, la poca presència en altres àmbits fora de la matèria de ciències i, el que sembla que és l’argument fonamental, el fet que és una matèria menystinguda en les ponderacions de totes les universitats per accedir als diferents graus universitaris.

Cal que la societat en general i l’àmbit acadèmic en particular prenguin consciència que un coneixement ampli del territori i de la dinàmica terrestre són molt necessaris en àmbits no només estrictament científics, sinó també en aquells relacionats amb l’administració d’empreses, arquitectura, economia, política, turisme, geografia o paisatgisme i, fins i tot, a enginyeries d’obra civil, energies o materials.

Urgeix que les ponderacions de la matèria Geologia i ciències ambientals siguin modificades de cara al curs vinent en els estudis abans esmentats. La feina dels docents de batxillerat pot ser l’última oportunitat dels futurs professionals per a rebre formació en aquests aspectes, de forma que els permeti prendre decisions fonamentades científicament i acadèmica que afecten la societat.

Col·lectiu Geologia en lluita, des de diferents punts del territori, divendres, 31 de maig del 2024

Conferència: Gran Canària, l'illa dels mil barrancs ( Sala d'actes - Casal de Vila-rodona)

Gran Canària, l'illa dels mil barrancs

CEG - Sala d'actes Casal de Vila-rodona

Vila-rodona (Alt Camp)

Dissabte 1 de juny de 2024

A les 10.15 de la nit

a càrrec de David Rabadà, geòleg

Podria tornar a explotar aquesta illa tal com ho va fer fa 14 milions d'anys? S'hi poden trobar minerals estratègics tal com ha passat a Fuerteventura? Per què el centre de Gran Canària presenta un anell elevat de serres amb mil barrancs? Aquestes i altres preguntes seran l'eix de la conferència que el geòleg i divulgador científic, David Rabadà, impartirà aquest proper dissabte.

Acte gratuït

Aforament limitat

APRENDIZAJE BASADO EN PROYECTOS - Ed. AKAL

 

APRENDIZAJE BASADO EN PROYECTOS

Un aprendizaje basura para el proletariado

 

Hablar de la educación por proyectos es abrir la caja de Pandora entre los vientos pedagogistas y los aires tradicionales. Un libro que resume bastante bien esta polémica es Aprendizaje Basado en Proyectos de Olga García y Enrique Galindo. El trabajo resulta una auténtica apuesta para una educación de calidad en la actualidad. Es más, todo político interesado por una enseñanza con proyecciones de un futuro mejor, debería leerlo y dejar de escuchar a muchos demagogos que, fuera del aula, predican cómo deben enseñar los docentes. Así, y por desgracia, se han diseñado planes y leyes educativas desde un despacho alejado del aula, pero cerca de un gran número de fugitivos de la tiza. Este libro, fruto de muchos de años de investigaciones y documentación contrastada, describe con todos sus adverbios el método que los Estados Unidos extendió desde los años ochenta bajo una ideología neoliberal de la educación, la educación por proyectos. Esta se ha convertido en la base pedagógica de la mayoría de los países occidentales. Las leyes educativas españolas son fruto de estas ideologías, incluso ya antes de la LOGSE de los noventa. Al leer el libro de Olga García y Enrique Galindo se explica de donde viene todo y del desvarío educativo que estamos sufriendo en nuestro país.

 

El libro es una excelente crítica argumentada de lo que realmente esconde la EBP y su educación por competencias. En el texto queda claro que la educación por proyectos proviene de organismos más económicos y políticos que no educativos, algo que se ha expandido en la mayoría de los países occidentales neoliberales. Queda claro que el objetivo de todo, y como argumentan sus autores, es que la escuela produzca perfiles laborales flexibles y acordes con la demanda empresarial entre nuestros alumnos. Es más, el libro demuestra como la LOMLOE reducirá todavía más los contenidos a enseñar bajo la llamada educación por ámbitos y la suspensión de las especialidades docentes, todo ello vinculado a la educación por proyectos y a las ideologías de las grandes multinacionales. Para ello existe una intensa propaganda que viste a la educación por proyectos de innovación, pero esta hunde sus raíces ya en el siglo XVI para proseguir en diferentes metodologías empresariales posteriores y no educativas. En ello los autores del libro han realizado una auténtica excavación arqueológica exhumando multitud de informes y documentos oficiales de la OCDE, universidades y entidades internacionales. El compendio de todo ello es casi una tesis doctoral que llega a las siguientes conclusiones. Primero, la aplicación de la educación por proyectos en niveles universitarios y de manera auxiliar con alumnos con grandes conocimientos, ayuda puntualmente a sus aprendizajes. Segundo, y en secundaria, no parece concluyente que la EBP mejore el aprendizaje de nuestros alumnos con respecto a la instrucción directa tradicional. Tercero, los pocos informes que hay sobre la educación por proyectos concluyen que reducen el nivel de alfabetización de los alumnos. Cuarta, cuando estos alumnos no poseen gran cantidad de conocimientos estructurados, empeoran en sus aprendizajes, comprensión lectora y expresión escrita. Y quinta y última, si no existen datos concluyentes que indiquen que la educación por proyectos es mejor que la instrucción directa tradicional, es una temeridad que la política nacional pretenda aplicar universalmente la EBP en todos nuestros centros educativos, y a sabiendas que esta metodología introduce criterios laborales y empresariales neoliberales entre nuestros alumnos. Una ideología económica no debería formar parte de nuestro sistema educativo. En resumen, la Instrucción Directa Tradicional, IDT si quieren más modernidad, no ha pasado de moda, simplemente se opone a la imposición de la Educación Basada en Proyectos que reduce hoy en día nuestros niveles de alfabetización y conocimientos, es decir, castra el ascensor social y real objetivo de la educación en favor de intereses económicos. Bienvenido sea este libro para que la enseñanza no devenga cuatro pasos hacia delante y cinco hacia atrás.

NEOPEDAGOGISTAS PALEOCRISTIANOS

 

NEOPEDAGOGISTAS PALEOCRISTIANOS

La batalla del Puente Milvio durante el 312, fue decisiva para Constantino I el Grande. Se ve que Constantino y sus fuerzas se imaginaron una cruz de luz en el cielo y por ello el emperador hizo marcar este símbolo cristiano en todos los escudos de sus soldados. Cuando ganó la batalla obteniendo el mando de emperador romano de Occidente, atribuyó su victoria al Dios cristiano. Esta maniobra conllevó que durante el 313 Constantino acordara con Licinio, el otro emperador, el Edicto de Milán, una LOGSE de aquellos tiempos. Este edicto otorgaba una política común con el objetivo de acabar con las pugnas entre paganos y cristianos, entre profesaurios y neopedagogistas. Los primeros cambiaban de prácticas según los contextos, pero los segundos se resistían a adorar una divinidad que no fuera la suya. Con el edicto se esperaba la paz gracias a la libertad de conciencia, pero aquello no ocurrió ya que los paleocristianos obtuvieron más prebendas que los paganos, algo parecido a la LOGSE y posteriores que han dado más influencia a los neopedagogistas que a los profesaurios. Estaba cantado que al poco tiempo los primeros ostentarían un gran poder y se impondrían.

 

Así pues, el edicto de Milán, como la LOGSE, fue el pistoletazo de salida para la expansión de una ideología dogmática. De hecho, concedía a los paleocristianos la plena autoridad para imponer su fe. Desde que el sistema se convirtió, aquellos paleocristianos comenzaron a demoler los templos paganos, a derribar estatuas de dioses, a mutilar relieves, a arrancar frescos y mosaicos, a quemar bibliotecas, a talar bosques sagrados y a rascar pergaminos grecolatinos para escribir oraciones encima. La expansión de esta ideología ganó más adeptos ya que estos disfrutaban de mayores privilegios procedentes del gobierno. Además, el paleocristianismo era simple y no exigía ni pensar ni memorizar mucho, sólo bastaba con tener fe para alcanzar el Paraíso eterno. Se añadió a ello el miedo a la condena si se les llevaba la contraria, y es que su dogma exigía exclusividad e intolerancia hacia otras prácticas. En tal contexto ser intolerante era virtuoso, es decir, forzar a otro a salvarse era bueno como también era bueno destruir todos los ídolos paganos al contener un demonio dentro. Por ello, y para desactivar aquel “mal” destruían o derribaban todo lo anterior como peor defendiendo su innovación como mejor. Así como durante el año 392 el obispo Teófilo ordenó demoler el templo de Serapis en Alejandría y quemar los libros de sus diecinueve salas de biblioteca, los paganos han visto perderse sus saberes clásicos. Y es que aquellos paleocristianos creían que la sabiduría era necedad, ¿para qué el saber si no salva el alma? Con creer ya basta pues el conocer entorpece la salvación, algo así como que la memorización es necedad, ¿para qué saber si todo está por Internet? Con creer ya basta pues memorizar entorpece la educación.

 

Así estos padres de la Iglesia cambiaron la filosofía por una “teología” a base de poder, presiones y propaganda. Con el tiempo se promulgaron nuevas leyes, edictos, que plagiaban y ampliaban el primero condenando a los paganos a ser derribados. LOGSE, LOCE, LOE y LOMLOE han sido ejemplos de ello y han significado el fin de siglos de conocimientos desde Sócrates hasta Damascio para imponer un solo dogma, pero quemando el resto.

 

Antes de la adopción de este paleocristianismo como único culto oficial, hubo otros cultos cultos. Luego el dogma se impuso bajo bautizo u obligación, es decir, este se expandió bajo la manipulación y la opresión. De hecho, jamás proliferó por ser más progresista y anticipado a los derechos humanos como se dice, todo lo contrario. Según los textos que han sobrevivido al olvido dogmático como los de Gregorio Luri, Andreu Navarra o Alberto Royo, no existe ninguna evidencia histórica que este paleocristianismo promoviera la libertad de cultos cultos ya que prohibieron adorar a todas las prácticas anteriores.

 

En fin, Europa es paleocristiana y logsiana porque unos dogmáticos destruyeron la cultura pagana y porque su Imperio de Constantino se mantuvo en el poder treinta años que fueron suficientes para establecer un culto duradero, cohesionar un proyecto y hasta debilitar el sistema, PISA así nos lo ha advertido. Curiosamente el emperador Juliano, como algún cargo educativo en el poder, fue educado bajo aquel dogmatismo, pero lo rechazó al estar lleno de supersticiones e ignorancias. Por ello Juliano retornó a los cultos helénicos y a la filosofía griega, pero su efímero mandato no caló lo suficiente y casi todas sus obras fueron olvidadas por nuestros paleocristianos. Hoy en día la neopedagogía lleva con nosotros más de treinta años, un dogma homeopático que no utiliza argumentos científico-técnicos, solo fe y medios. La verdad, ya no sé si estoy en el siglo IV de los paleocristianos o en el XXI de los neopedagogos. Quizás es que simplemente estamos atrapados en un agujero negro bajo los mismos errores.

Homo antecessor El nacimiento de una especie.

 

Fa mols anys que la descripció d’Homo antecessor va aixecar gran polseguera entre els experts (Delson, 1997) (Asfaw et al. 2002) (Baab, 2008) (Ribot et al. 2006) (Zollikofer et al., 2014) (Ribot et al., 2018a) (Ribot, et al. 2018b), tal que aquests argumentaven que la variabilitat d’Homo erectus acollia perfectament a antecessor i que aquest pertanyia al grau evolutiu d’erectus sense més problemes, però altres acceptaven a antecessor com una nova espècie donats els trets nous que presentava. Qui tenia raó? Potser la ciència es troba farcida d’ambigüitats que es fan virals i que es posen de moda. 

Poc després de la creació d’antecessor altres paleoantropòlegs, contraris a la unificació d’aquest amb erectus, van crear, i des del grau erectus, noves espècies. Posem pel cas les restes de Ceprano, Itàlia, presumiblement contemporànies a Homo antecessor i assignades inicialment a aquesta espècie (Manzi et al., 2001). Poc més tard, i en base a les mateixes restes es va crear Homo cepranensis (Mallegni et al., 2003). Alguns lumpers, com Ascenzi i Clarke, van criticar cepranensis insistint que ni antecessor ni cepranensis eren espècies diferents a Homo erectus. Cal aquí exposar un fet a favor d’uns i en contra dels altres. Quan durant el 1997 es va definir l’Homo antecessor, l'argument clau va ser la seva morfologia facial on el de Ceprano no conservava la cara. Això ja invalidaria l'assignació de l'home de Ceprano, que no tenia cara, a antecessor. Malgrat això es van utilitzar totes dues restes, la cara de l’antecessor d’Atapuerca i el clatell de Ceprano, per a crear un crani complet de cepranensis-antecessor. Les simulacions que es van realitzar d’Homo antecessor combinant la volta cranial de Ceprano amb els fragments de cara de Gran Dolina van ser pures especulacions per les següents raons. Primera totes les restes van pertànyer a individus diferents, d’edats desiguals, i de variabilitat diversa. I cal afegir que els dos fragments d'Atapuerca que van permetre recrear la cara d’Homo antecessor van poder ser d'individus també diferents. En definitiva, potser se n’estava fent un gra massa amb una premsa ansiosa de novetats i uns paleoantropòlegs a la palestra de la notícia. I ja s’ha comentat que la política ignora molt de l’evolució humana i que els paleontòlegs van curts de diners en les seves recerques i excavacions. Això no obstant, antecessor, i malgrat l’oposició dels lumpers, va consolidar-se en els llibres escolars i en les principals editorials del país (Bermúdez de Castro & Carbonell, 2023). Cal exposar que aquesta espècie fou definida a partir d'un conjunt parcial, dispers i fragmentari d’exemplars (Fernández-Jalvo & Andrews, 2001) i que la majoria d’espècimens per a Homo antecessor van pertànyer a individus joves en contra dels protocols internacionals on es necessita una representació àmplia de les seves edats, sobretot de les adultes. Però els defensors de l’antecessor insistien en un tret singular d’ell, en la fossa canina sota el pòmul, una depressió que els lumpers ja havien demostrat que es donava tant en els sapiens com en els erectus, és a dir, no era un tret singular de ningú, ans al contrari, era quelcom compartit i que no servia per a definir noves espècies. Si la fossa canina es donava en edat joves era normal que fos compartida per tots els del gènere Homo, ja que les morfologies cranials s'assemblen més com més joves són. Només quan tots dos creixen apareixen majors diferències. Amb les restes dels joves antecessor és normal que es trobessin tants paral·lelismes amb altres Homo. És més, si només disposéssim d'unes restes fragmentàries de ximpanzé jove per a definir la seva espècie, probablement parlaríem d'un avantpassat nostre al semblar-se als nostres bebès. L'evolució dels humans s'ha vist potenciada pel conservadorisme de caràcters infantils per un mecanisme anomenat neotènia (Gould, 1977), o per hipermorfosi (McKinney & McNamara, 1991). Per aquesta raó, i en el cas d’Homo antecessor, es manifesten caràcters juvenils compartits entre tots els Homo com la fossa canina, l'absència de quilla parietal, o el solc de les celles. Potser els lumpers acabin tenint certa raó ja que el més paradoxal va ser que la majoria de caràcters utilitzats en la definició d’antecessor van ser qualitatius i no quantitatius. Es repetien trets com més o menys apuntat, més o menys protuberant, o més o menys allargat. Això incorria de nou en una vaga definició d’antecessor quedant aquest dins de la variabilitat d’erectus. Per aquesta raó, i en cada conferència, jo veia patir la seva existència d’antecessor. Quan Carbonell, un dels directors d'Atapuerca, i davant dels representants del Museu de Paleontologia del Seminari de Barcelona, va aclarir que, «si no definim una nova espècie ningú ens farà cas»; o durant la conferència del 9 de novembre de 1999 en el Cosmocaixa de Barcelona on Arsuaga, un altre dirigent d'Atapuerca, i davant la pressió de molts experts que li negaven antecessor, va proclamar «li poden dir com vulguin (a l’antecessor), però això no és important, només son noms [...]. Estem davant el jaciment més important del món»; amb l'afegit de Bermúdez de Castro, un altre responsable d'Atapuerca, que durant el 12 de novembre de 2002 es va queixar dient en el mateix Cosmocaixa, «la premsa dels USA ens critica l’antecessor perquè ens miren per damunt de l’esquena [...], i no accepten a l’antecessor [...]. L’important no és el nom que li posem a un fòssil». En fi, que el concepte d’espècie paleontològica els semblava fer nosa i potser els calia donar més valor al fòssil i al jaciment per tal d’aconseguir notorietat i virolles. De fet, i si els paleontòlegs no saben vendre el peix, tururut viola. El triumvirat A-B-C d’Atapuerca, és a dir, n’Arsuaga, Bermúdez i Carbonell, molts conscients d’això, han estat uns grans relacions públiques promovent que la política posi duros en la recerca de l’evolució humana. Un gran exponent d’això n’ha estat la creació de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, l’IPHES, com també el Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana, el CENIEH. El dissabte 11 de novembre de 2023, Arsuaga, Bermúdez de Castro i Carbonell, i durant les XIV Jornadas Aragonesas de Paleontología a la vila aragonesa de Ricla, van oficiar una cerimònia de traspàs de poders a un nou triumvirat per a Atapuerca. Així com Emiliano Aguirre, i quan es va jubilar l’any 1990, va deixar pas al triumvirat A-B-C, ara aquests passaven el testimoni a tres joves investigadors que portaven anys involucrats en el projecte d'Atapuerca. Estem parlant de Maria Martinón reemplaçant a José María Bermúdez, de Marina Mosquera escollida d’Eudald Carbonell, i de José Miguel Carretero el triat per Juan Luis Arsuaga, en fi, el triumvirat MMM. Ara sols calia que la política es fes més coneixedora de la ciència paleontològica i que els paleontòlegs es posessin més d’acord amb la recerca lògica.

 

Amb tot l'anterior quedava clar que antecessor potser no va ser una nova espècie del gènere Homo, però sí una gran manera de fer-se veure i aconseguir que la política d’aquest país, sovint ignorant en coneixements científics, impulsi la recerca amb més fons econòmics. Per ara, i per a arribar a conclusions més sòlides, fan falta més exemplars fòssils i més mansuetud científica. En això va arribar un article durant el 2018 que va ajudar a aclarir més l’antecessor. Ribot, García i Wang van publicar en el Anthropological Review una demostració exhaustiva que Homo antecessor era una sinonímia d’Homo erectus. Paradoxalment l'equip d'Atapuerca va menystenir aquell treball i va continuar mantenint les seves tesis. Una d'elles havia estat que antecessor va ser l'avantpassat de sapiens.

¿Coches eléctricos? Un infierno de complicaciones

 

"¿Coches eléctricos con facilidades?"

Tenía un coche diésel para salir y entrar de la ciudad por causas laborales. Con la creación de las zonas de bajas emisiones, BZE, y viendo que el diésel sería multado en un futuro, me animé a comprarme un híbrido enchufable para descubrir lo cara que es esta tecnología y lo llena de electrónica que está. Me dijeron que habría facilidades y subvenciones, pero tras cuatro complicadísimos trámites por las redes logré solicitar la subvención, luego tuvo que esperarme un año para su concesión, y pasado año y medio no he cobrado ni un euro todavía. Lo mismo hice con la instalación de un cargador para el coche eléctrico, cuatro trámites telemáticos, un año de espera para que me dijeran que me la iban a conceder, pero nada cobrado. Y ahora descubro que con tanta electrónica el coche se ha vuelto loco, que a menudo debo visitar el taller por cualquier memez de la pantalla, que el servicio oficial me dice que estoy obligado a actualizar cada equis meses el sistema operativo de todo el coche para descubrir que tal proceso me lleva entre trabajo con el ordenador, Internet y la actualización, más de seis horas cada vez que debo hacerlo. En fin, que una herramienta para el trabajo, mi coche, que me compré para no ser multado por las BZE, y que me dijeron que tendría facilidades y subvenciones, ahora se me ha vuelto un infierno entre chips, Internet y taller. Obviamente la política y la administración desconocen esta realidad que ellos han creado con sus leyes, pero que en verdad no facilitan para nada el coche eléctrico. Hay que volver al troncomóvil.

Treballs de Recerca al Batxillerat. Es fa recerca?

 

Treballs de recerca al Batxillerat?

 

Quan es porta més de trenta anys impartint ciències a l'aula, fa molt mal adonar-se que l'educació catalana no valori prou ni la ciència ni el mètode científic. El suposat Treball de Recerca, o TdR, atorga el 10% de la nota del batxillerat als seus alumnes, un treball que no es demana a la resta d'autonomies. A més la llei d'educació catalana no obliga a fer recerques reals, ni tan sols a aplicar el mètode científic en el TdR. Al final la majoria dels Treballs de Recerca acaben sent un refregit de bibliografies on el retalla i enganxa, més les actuals intel·ligències artificials, creen els continguts de la suposada recerca. I cal afegir les queixes de pares, alumnes i d'algunes plataformes que denuncien l'estrès real patit pels alumnes durant l'esmentat i dubtós Treball de Recerca. Des de l'aula resulta obvi l'error que van cometre alguns teòrics de l'educació a l'inventar-se aquesta falsa recerca. Potser fora millor que aquest 10% de la nota s'omplís amb classes de coneixements. Fa anys que molts docents exigeixen que els currículums siguin més elevats i que els accessos a universitat siguin d'una excel·lència i equitat d'acord amb tot l'anterior. Resulta ja obvi que el Departament d'Educació ha fet cas omís a tot el que fa dècades se'ls ha recomanat des de l'aula. Malauradament, el Departament fa massa anys que creu en el fum d'ideologies i d'interessos d'alguns pedagogs.