COTXE ELÈCTRIC SENSE FUTUR

El govern Zapatero aposta pel cotxe elèctric com mesura sostenible, suposadament no contaminant i pal·liativa a l’addicció que tenim pel petroli. En tot això tothom s’oblida d’una cosa elemental, ¿d’on obtindrem tanta electricitat amb tants cotxes a bateria? L’Estat espanyol, i de retruc la nació catalana, som deficitaris produint energia elèctrica, és a dir, no abastem les nostres necessitats energètiques. Tèrmiques, embassaments i les poques nuclears que tenim se’ns han quedat curtes per un error de previsió estatal. El Ministeri d’Energia ben clar ho ha publicat més d’un cop. Per aquesta raó comprem l’electricitat al país veí, França. I aquesta energia és neta? Doncs taxativament no, el gran gruix d’energia elèctrica que produeix la república carolíngia prové de nuclears, sí, sí, tal com ho llegeix. Paradoxalment l’equip Zapatero no vol construir més nuclears per Espanya però sí pagar per l’energia atòmica veïna. I aquí arriba l’eufemisme del mal anomenat cotxe elèctric sostenible que suposadament no contamina. Sap tota l’energia atòmica que es perd i malbarata pels cables des de França ans no arriba a nosaltres? Doncs més d’un trenta per cent. Que els sembla doncs si enlloc de dir-li cotxe sostenible i elèctric diem la veritat, cotxe insostenible i nuclear.

SENTIR-SE ESPANYOL

Resulta paradoxal com molts immigrants d’Amèrica llatina establerts a Catalunya se senten més espanyols que catalans. La contradicció d’aquests nouvinguts apareix quan revisem la història dels mateixos per adonar-nos que el seu espanyolisme no té justificació lògica, ans al contrari, és un engany. Les seves dones foren víctimes de violacions per part de membres de la corona castellana i de posterior mestissatge a tots nivells. Els seus idiomes originals, religions i cultures desaparegueren per sempre més. La llengua castellana i el catolicisme les substituïren i els seus costums foren arrabassats pels de la corona castellana. Així doncs, es fa difícil entendre que aquests llatins nouvinguts es creguin tan espanyols, i gairebé gens catalans, si el concepte “Espanya” els va furtar la genètica, idioma, creences i cultura. No creuen que algú els està enganyant? Millor sentir-se del lloc d’on venim i secundàriament d’on treballen i compartim el territori, Catalunya.

AULES DIGITALS? UN FRACÀS VIGENT

L’aula digital amb un portàtil per alumne ens l’han venut com la solució moderna al problema educatiu, per desgràcia l’adjectiu modern amaga quelcom pervers, el fracàs. Modern no implica necessàriament millor, sols significa modificar les coses que ja funcionaven, no pas progrés. L’aula digital ha estat imposada pel nostre govern en menys de mig any. Que tal poc a poc i bona lletra. Doncs no, amb preses polítiques, prohibint un temps de reflexió i esquivant l’opinió de molts docents, s’ha imposat l’aula digital. El conseller Maragall nega tot l’anterior i continua afirmant per Televisió de Catalunya que tot ha estat un gran èxit, ¿èxit? Sabem que la xarxa fallarà molts dies a l’aula, sabem que carregar les lliçons al PC esdevé lent i fa perdre molt temps abans no comença una classe, sabem que a moltes escoles i a molts alumnes no els han arribat els tan promesos ordinadors, sabem que si els arriben a tenir, molts escolars es connectaran a Internet sense fer la feina de classe, i el més pervers, sabem que un projecte similar va fracassar a Suècia pels noranta i que un de posterior també va fer figa a Nova York en el 2007, sabem tantes coses que sembla mentida que els defensors de l’aula digital estafin tant als contribuents. Enric Roca insisteix en una carta a La Vanguardia que la presència de l’aula digital és un fet que ningú qüestiona. Doncs davant aquest exagerat malgasto i nul·les avantatges molts docents sí que ens ho qüestionem. Però no perdem el nord escolar i siguem clars, el principal problema educatiu, i ens ho diu la OCDE i el nefast nivell de competitivitat laboral que ostentem a la nació, és el nostre flagrant fracàs escolar, uns màxims europeus que no sabran solucionar els milers d’ordinadors que els pares han pagant. Ostentem el doble de fracàs escolar que la mitjana europea, el doble, en dades concretes un trenta per cent dels nostres escolars no assoleixen l’ensenyament secundari obligatori. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies, la majoria amb ordinadors, que no dediquen el temps necessari a l’educació de la seva quitxalla, no pas a escoles sense aules digitals. El més greu de tot plegat serà la despesa de diners que l’aula digital ens comportarà sabent que a Suècia i Nova York va fracassar. Per tant, la pregunta que no cal perdre de vista és a quines empreses informàtiques això beneficia, qüestió que el nostre conseller Ernest Maragall hauria d’aclarir a qui paguem tot això, els votants. Recordem que ell ha arribat a la política com el que és, economista, i no com el que mai no ha experimentat, impartir classes com a docent.

ARTUR MAS A POLÒNIA

L’expresident dels Estats Units Ronald Reagan de jove va treballar interpretant papers en pel·lícules del Far West. La veritat fou un mal actor però en opinió d’alguns, i a canvi, esdevingué un bon president. El nostre català internacional, senyor Cugat, sovint en feia sorna d’això. Deia que aquí passava a l’inrevés, que tenim bons actors però mals presidents. Potser sota aquesta idea el programa de TV3, Polònia, està fent un test d’interpretació als nostres polítics. Ja fa unes setmanes que van sent convidats un a un tots els caps de llista dels diferents partits. El darrer ha estat l’Artur Mas, els anteriors foren el senyor Puigcercós d’ERC i la senyora Camacho del PP. Balanç? Puigcercós i Camacho són actors de primera línia amb grans capacitats per fer-nos combregar amb rodes de molí. I n’Artur Mas? Com actor nefast, potser això sigui garantia que esdevingui un bon president.

EL DEUTE DE MONTILLA

La història es repeteix. L’actual crisi econòmica té un cosí germà en la història catalana, en el segle XIV. El greu de l’assumpte és que els errors que van cometre les institucions del segle XIV els han repetit, que ni calcades, el govern Montilla. M’explico, davant la manca de diners estatals les institucions del XIV van emetre gran quantitat de deute públic, és a dir, demanar més diners a qui els tenien per a tornar-los amb forts interessos que els contribuents pagarien, no els governants. Els sona això actualment? La campanya del senyor Montilla que invertíssim en “seny” al 4,5 per cent n’és el bessó al deute del segle XIV. Però com va acabar la història d’aquella crisi medieval? Doncs que qui tenia diners, els inversors, van passar d’empresaris a rendistes, és a dir, que qui podia invertir en crear noves empreses per fer progressar el país va deixar de fer-ho a canvi de cobrar de l’estat, és a dir de vostè i de mi, dels contribuents. Era més fàcil cobrar el deute de l’estat a un interès que cap banc oferia que crear empreses i llocs de treball. En fi, era més còmode veure com la crisi la patien els altres, el poble. Ara sols esperem dues coses, primer que el deute emès pel govern Montilla no aturi més l’economia actual i segon, que no pugin més incompetents al govern per repetir els errors de la història. Si vostè ha fet ara d’inversor en deute de l’estat sols li recordaré que per tancar aquella crisi medieval van expulsar del país a tots els màxims prestadors. Potser vostè no cobrarà els interessos que el govern Montilla li va prometre, ara ja ho sap.

UNA CENSURA PERIÒDICA

Porto més de 120 cartes publicades en premsa d’ençà el 2006. Últimament em sento astorat davant un diari que modifica en excés, i d’una manera reiterada, les meves cartes. Si bé la majoria de premsa respecta els textos originals, n’hi ha un de molt popular a Catalunya que fa tot el contrari, sobretot quan s’argumenta en contra PSOE-PSC. En aquest sentit veig com les cartes enviades són reduïdes a la meitat, els adjectius clars canviats a apel·latius confusos, i els verbs reals traslladats a accions suposades, tot per al final suprimir el sentit original del manuscrit i deixar ambigüitats contràries al que un mai no va escriure, fins i tot desapareixen els noms dels polítics al·ludits. Així vaig denunciar aquest fet fa temps a premsa i ara en celebro un aniversari. Fa un any que El Periódico, després d’haver-me publicat més de mig centenar de cartes en el passat, per art de màgia, i durant tot el 2010, ho ha deixat de fer. La paradoxa de tot això és que un diari d’esquerres i en teoria demòcrata apagui la veu crítica retallant, i ara no publicant, simples cartes d’un demòcrata progressista. No sembla tot plegat una clara protecció cap els seus amos, el PSOE-PSC, amb una tècnica arnada i franquista anomenada censura?

AULES DIGITALS? UN FRACÀS VIGENT

L’aula digital amb un portàtil per alumne ens l’han venut com la solució moderna al problema educatiu, per desgràcia l’adjectiu modern amaga quelcom pervers, el fracàs. Modern no implica necessàriament millor, sols significa modificar les coses que ja funcionaven, no pas progrés. L’aula digital ha estat imposada pel nostre govern en menys de mig any. Que tal poc a poc i bona lletra. Doncs no, amb preses polítiques, prohibint un temps de reflexió i esquivant l’opinió de molts docents, s’ha imposat l’aula digital. El conseller Maragall nega tot l’anterior i continua afirmant per Televisió de Catalunya que tot ha estat un gran èxit, ¿èxit? Sabem que la xarxa fallarà molts dies a l’aula, sabem que carregar les lliçons al PC esdevé lent i fa perdre molt temps abans no comença una classe, sabem que a moltes escoles i a molts alumnes no els han arribat els tan promesos ordinadors, sabem que si els arriben a tenir, molts escolars es connectaran a Internet sense fer la feina de classe, i el més pervers, sabem que un projecte similar va fracassar a Suècia pels noranta i que un de posterior també va fer figa a Nova York en el 2007, sabem tantes coses que sembla mentida que els defensors de l’aula digital estafin tant als contribuents. Enric Roca insisteix en una carta a La Vanguardia que la presència de l’aula digital és un fet que ningú qüestiona. Doncs davant aquest exagerat malgasto i nul·les avantatges molts docents sí que ens ho qüestionem. Però no perdem el nord escolar i siguem clars, el principal problema educatiu, i ens ho diu la OCDE i el nefast nivell de competitivitat laboral que ostentem a la nació, és el nostre flagrant fracàs escolar, uns màxims europeus que no sabran solucionar els milers d’ordinadors que els pares han pagant. Ostentem el doble de fracàs escolar que la mitjana europea, el doble, en dades concretes un trenta per cent dels nostres escolars no assoleixen l’ensenyament secundari obligatori. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies, la majoria amb ordinadors, que no dediquen el temps necessari a l’educació de la seva quitxalla, no pas a escoles sense aules digitals. El més greu de tot plegat serà la despesa de diners que l’aula digital ens comportarà sabent que a Suècia i Nova York va fracassar. Per tant, la pregunta que no cal perdre de vista és a quines empreses informàtiques això beneficia, qüestió que el nostre conseller Ernest Maragall hauria d’aclarir a qui paguem tot això, els votants. Recordem que ell ha arribat a la política com el que és, economista, i no com el que mai no ha experimentat, impartir classes com a docent.