DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

viernes, 20 de diciembre de 2013

CAMACHO I ZARAGOZA

L’amnèsia social és el desig de molts polítics. Ningú no sabrà qui va ordenar les escoltes entre la Camacho i la ex del Pujol, ningú podrà entendre quins pactes jurídics i polítics han enterrat l’afer del restaurant la Camarga. Amb la carpeta tancada del cas, Camacho i Zaragoza han brindat contents en la intimitat. Però el poble, enganyat en una democràcia que ens fa combregar amb rodes de molí, no pot albirar res davant el tap decretat pels jutges. Si la Camacho i en Zaragoza s’entenien en aquest assumpte no en trobarem mai cap prova fefaent. Els rumors corren i el poble se sent cada cop més estafat per uns partits, PP i PSOE, que enlairen un vel de secrets que, a manca d’informació classificada, no ens deixen saber la veritat.

martes, 17 de diciembre de 2013

CLÍO Y LAS AULAS: Ensayo sobre Educación e Historia Enrique Moradiellos

La primera parte del libro es una crítica lógica, histórica y fundamentada en hechos pasados y actuales de la pedagogía teórica que comportó reformas tipo LOGSE en Estados Unidos, Canadá, Francia, Suecia y España, y que hoy en día se extiende por América latina, un corolario de pruebas irrefutables que deshacen los pies de barro de una mal comprendida pedagogía constructivista. La segunda parte describe con todo detalle la historia de la historia, el camino que esta disciplina ha recorrido para descifrar el pasado de los humanos en donde el método resulta su talón de Aquiles, un método que debe alcanzar la objetividad desde las fuentes originales evitando las interpretaciones de segundos autores bajo sus inevitables prejuicios que entierran todo intento de impartir una educación real y objetiva. Ambas partes amagan una crítica mordaz hacia las pedagogías tóxicas que han llevado a la educación española a olvidar su pasado creando una generación carne de prejuicios y manipulaciones. (Barcelona, 17-12-2013)

sábado, 14 de diciembre de 2013

SER A L’ESCOLA Helena Esteve, Ruth Galve i Lluís Ylla

Ser a l’Escola és un llibre dens i regalat en detalls que proposa treballar més l’interior espiritual de l’individu per millorar l’educació. Tot i que a l’escola se li deriven massa sovint obligacions que la societat ja no sap fer, els autors, i amb summa humilitat, proposen que el món interior sigui un nou element a incorporar als nostres centres. Admeten, i amb valentia, que tenen por de voler proposar una moda, com tantes n’han passat per les nostres escoles, sense una garantia clara de millora educativa. Altre cop, i amb sinceritat digne de lloança, reconeixen que encara no tenen dades ni estudis que demostrin millores acadèmiques, morals i professionals amb la praxis del món interior a les aules. En algun moment parlen de religió com exemple d’aquest viatge a l’interior, tot que es desvinculen de qualsevol fe en concret, però sí conviden a fer que els nostres estudiants meditin, dialoguin i s’escoltin el seu interior en certs espais de l’horari lectiu. Potser, i en el fons, volen reintroduir una sensibilitat religiosa dins els continguts curriculars de l’ensenyament (pàg. 50, 51, 75 i 76), però per no ser titllats de dogmàtics, utilitzen la metàfora del món interior com a nova i renovada adaptació d’una religió que ha minvat considerablement en la nostra actualitat escolar i que s’ha diversificat davant la forta immigració pel nostre territori. En aquest sentit, i de manera sàvia, eviten molt sovint el concepte ànima tot i que el fet religiós ja s’albira en el pròleg del llibre on el periodista Antoni Puigverd afirma que els científics han estat els enterradors de Déu (pàg. 30), una opinió que molts científics i filòsofs neguen dient que la ciència ha estat la gran desenterradora de l’home. Ambdues són opinions on uns defensen el món interior, el previ a la religiositat, i uns altres el món extern, l’immediat de la matèria. Tot plegat l’etern conflicte entre un Jesús defensant la fe i un Tomás tocant la nafra. Aquí els autors exposen que la ciència no esdevé l’únic camí per a la veritat real, que aquesta ciència avui es troba fatigada i que la psicologia i el món interior poden esdevenir la ciència real de l’ànima (pàg. 78), assumptes que de base toquen el moll de l’ós dels conceptes. Per una banda pel fet que l’ànima no és ciència, no es demostrable, se sent, i per l’altra pel fet que la psicologia, al no posseir un paradigma central, esdevé un conjunt de coneixements però no una ciència estrictament dita. Cal aclarir aquí que la Física amb la Relativitat, la Biologia amb el Neodarwinisme, la Geologia amb la Tectònica de Plaques i la Química amb la Taula dels Elements Periòdics són ciències com a tal al posseir un paradigma o teoria central que tot expert en cadascuna hi combrega. Per desgràcia, la visió difusa que dels coneixements científics perceben els autor, afebleix els arguments elegants i profunds del llibre. Per exemple, en un moment del text (pàg. 81), els autors afirmen que el temps cronològic sempre ha transcorregut a la mateixa velocitat, quelcom contradictori amb la Relativitat que fa que funcionin els nostres GPS i amb el mateix concepte de velocitat que conté el temps en la seva definició (V=E/T). Una definició no pot contenir el concepte a definir ja que acaba sent un pensament circular, un peix que es mossega la cua, o com es diu en filosofia, una tautologia. Un triangle no pot definir-se com una figura triangular perquè una figura triangular és el propi triangle. Així doncs, el llibre no acaba de delimitar clarament la frontera entre el bo de la ciència i el bo de la fe. Molt sovint, i sota aquesta boira conceptual, l’assaig esdevé, tot i que força elegant, un pèl enrevessat, la qual cosa ofereix una lectura complicada d’entendre a la primera. Aquest fet ja el va assenyalar el M.H. Jordi Pujol quan va presentar el llibre el 14 de Novembre en el Centre d’Estudis que porta el seu nom, tot insistint que el text era molt interessant per a la nostra escola. Així doncs el concepte de món interior, eix vertebral de tot el llibre, no queda ni clar ni definit deixant que el lector se’n faci una idea intuïtiva, quelcom que recorda el llenguatge paracientífic i metafísic de molts corrents religiosos. Aquests elaboren una estratègia massa repetida, busquen els buits que encara posseeix la ciència per instal·lar-s’hi i declarar-se elles com la veritat superior. Exemples d’això en són la fe Baha’i, els testimonis de Yeovà i els Creacionistes, ara autoanomenats del disseny intel·ligent. En resum, Ser a l’Escola presenta molt bones idees educatives però no troba un fonament ferm on arrelar els seus conceptes. Ens proposa que cal deixar que la creativitat del propi alumne, sense ciència pel mig, trobi i treballi aquest món interior que tant s’ha perdut. Admeten els autors que aquest llibre no és un manual de praxis per aplicar a l’aula, sols una reflexió al respecte del què fer sense explicar encara detalladament com fer-ho. Tot plegat un llibre deliciós i profund que dona molt bones idees per a intervencions a les tutories i que convida a la reflexió en el silenci, la concentració i l’esforç d’un mateix per tal de millorar com a persona, fita la qual consta en tota educació ben fonamentada i que les nostres escoles sovint ja treballen en tutories, redaccions i orientacions a l’aula. Com sempre, tot és millorable. (Barcelona, 13-12-2013)

viernes, 13 de diciembre de 2013

RUBALCABA PARADOXAL

Els intents autonomistes catalans cada cop queden més justificats en detriment de la visió política d’alguns partits polítics que no s’adonen del desig d’una gran majoria. Altres partits com Convergència, ERC i la CUP surfegen a la cresta d’aquesta onada i és que amb la crisi econòmica, la mentalització dels catalans d’un balanç fiscal negatiu i la necessitat de divisa a les arques de la Generalitat, la gent i una majoria parlamentària ha despertat. Tot i així el Govern espanyol, PSOE o PP, no sembla del tot sensible a la situació catalana. Però el més flagrant és la postura del senyor Rubalcaba que defensant una reforma de la Constitución per a un estat federal, continua fent pinya amb el PP espanyol davant la pregunta formulada pel Govern català. Si guanyés un SÍ a l’estat i un NO a independent es recolzaria l’opció federal que diu defensar Rubalcaba i Navarro. Però el líder del PSOE diu que ni parlar-ne de tal consulta. En què quedem doncs? Defensa o no un estat federal? Com deia Gregorio Marañón, tot i que la veritat dels fets brilli, sempre s’esbatussaran els homes en la trinxera subtil de les interpretacions. La paradoxa dels senyors Rubalcaba i Navarro queda en la màxima d’Òscar Wilde, el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. Per desgràcia ells sols ens volen imposar la seva.

miércoles, 11 de diciembre de 2013

HIPERACTIVIDAD BAJO DUDA

El pasado 6 de diciembre el psicólogo clínico Joseph Knobel afirmaba en prensa que la hiperactidad no existía. Tras sus argumentos en la contra de un conocido diario muchas cartas surgieron a favor o en contra de la existencia del TDAH. Llevo veinte años impartiendo clases entre adolescentes con muchos hiperactivos por medio. ¿Qué decir de la hiperactividad? Pues que sí, que existe, pero no como una enfermedad sino como un mal hábito adquirido desde muy pequeños. Malas costumbres al dormir, abuso de azúcares antes de ir a la cama, ausencia de rutinas en casa, ausencia del esfuerzo en tales rutinas, ausencia de disciplina y de límites más la impulsividad que ello conlleva, son las causas probadas que muchos estudios clínicos han demostrado y que explican como la sociedad permisiva de hoy en día aumenta los casos de TDAH actuales. Hay más, ¿cómo un trastorno que se diagnostica por observación, y no por análisis clínicos, se trata con química? Parece más lógico pues que la hiperactividad resulta algo adquirido por unos malos hábitos que no debería tratarse con psicotrópicos, drogas que cuestan 30 euros la cajetilla y con efectos secundarios no deseados. Debo mencionar aquí que la mayoría de alumnos hiperactivos que he conocido sufrían algún desmayo en clase bajo tales narcóticos. Si un experto insiste que hay que priorizar los fármacos a los hábitos correctores, está haciendo un flaco favor al hiperactivo al tratarle como un enfermo paralizado y no como a una situación a superar. Sería como si a alguien olvidadizo por no utilizar la agenda se le recetaran pastillas. Convertir a un alumno en un enfermo significa transmutarlo en un inválido intelectual, alguien que luego es incapaz de superar con su propio esfuerzo el mal hábito adquirido y que espera que los fármacos le resuelvan el problema. Muchos de los hiperactivos que he conocido pasaron de esforzarse a tirar la toalla al poco de comunicarles su diagnóstico y rebajarles los niveles educativos por su supuesta invalidez. Es decir pasaron del TDAH al QTTT, que trabaje tu tía, ¿o éste, el QTTT, será el nuevo trastorno?

martes, 3 de diciembre de 2013

AUTORITAT I DISCIPLINA A L’AULA: II JORNADES DE SECUNDÀRIA

CONCLUSIONS I PROPOSTES Durant els dies 29 i 30 de novembre de 2013, en el Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, ASPEPC-SPS va organitzar a Barcelona les "II JORNADES DE SECUNDÀRIA” sobre el principi d’autoritat dels docents. Durant aquestes es van impartir quatre conferències a càrrec d'experts de reconegut prestigi i renom –Javier Valle, Xavier Massó, Josep Playà i Adolf Tobeña-, als quals s’hi afegiren comunicats i taules rodones a càrrec d'altres experts. L'alt nombre d'assistents, la riquesa del debat i l'actitud participativa que va haver-hi en tot moment va comportar les següents conclusions. 1) Des de l’àmbit administratiu caldrien mesures legals que impulsessin la disciplina a l’aula a nivell de mitjans, família i centres educatius. El Principi d’Autoritat Docent esdevindria imprescindible en l’educació com una partitura li és a la música. Sense aquest marc legal moltes de les iniciatives docents resten sense recolzament clar davant les agressions que rep aquest col·lectiu. En aquest sentit cal remarcar que a un policia, que ostenta el Principi d’Autoritat, no se li exigeix que tingui carisma entre els ciutadans quan posa una multa, en canvi al món docent se li exigeix carisma fins i tot quan sanciona. 2) Caldria també que la veu docent es fes sentir més en els mitjans. Massa sovint parlen més d’educació pseudoexperts, que poc o gens viuen la realitat de l’aula, que no pas docents en actiu que sí la treballen dia a dia. Aquesta asimetria en els mitjans comporta que l’autoritat docent no sigui explicada amb claredat a famílies i societat. És més, moltes de les coses que els pseudoexperts promouen resulten tòxiques i letals envers el món educatiu nacional ja que són teories, tot i que ben construïdes, sense fonaments, fets i dades reals ben contrastades. 3) La idea que els nens són bons per natura i que l’educació els torna dolents esdevé totalment errònia davant les troballes publicades en prestigioses revistes internacionals, ans al contrari, els nens de ben petits es mostren egoistes i dèspotes envers els seus companys de guarderia. Passats els mesos, i amb la intervenció correctora dels educadors, el nombre de malifetes cau radicalment. Els camps de la psiquiatria i de la psicologia, i foren paraules del doctor Tobeña, han establert amb dades contrastades i experiments per arreu del món que la nostra ment està adaptada al càstig i els límits per tal de corregir els nostres gens innats que ens aboquen a comportaments agressius i contraris al bé comú. Sols es pot ser feliç, bon ciutadà i professional òptim quan valorem les coses assolides amb límits, esforç i càstigs. 4) Tant hi ha docents autoritaris que s’imposen com docents amb autoritat que la indueixen entre els alumnes. Ambdues estratègies, per separat o combinades, resulten igualment efectives. Tot i així, el docent que assoleix l’autoritat entre els seus alumnes ha hagut d’aplicar inicialment unes dosis autoritàries que els escolars han percebut com a límits de respecte i marc d’aprenentatge. Deia Gilbert K. Chesterton que no pot existir l’educació lliure, perquè si deixes a un nen lliure mai no l’educaries. Finalment, el docent que vulgui fer-se valer entre els seus alumnes cal que mostri seguretat en el control de la classe, que no perdi el control davant possibles provocacions, que demostri un ampli domini de la seva disciplina, que esdevingui coherent amb les normes que promet complint-les sempre que sigui possible, que es faci referent dels seus escolars per tal que aquests acceptin les seves directrius i que un docent amb autoritat no pot ser col·lega dels seus alumnes ja que els amics no tenen potestat de sancionar com ell sí ho ha de fer, però tampoc l’educador pot esdevenir enemic dels seus alumnes ja que té l’obligació de guiar-los i ajudar-los en la seva formació personal i intel·lectual. Aquests trets aquí descrits haurien de formar part de la formació dels futurs docents en el nostre país. ASPEPC·SPS c/ Pelai, 12, 4-F; 08001 Barcelona http://www.aspepc.cat ; http://sindicat.info

martes, 26 de noviembre de 2013

NAVARRA BAJO PEDAGOGOS

El pasado 22 y 23 de Noviembre se celebraron en Pamplona las Primeras Jornadas sobre Educación con las ponencias de grandes expertos en educación como Inger Enkvist catedrática de Lengua y Literatura Española en Suecia, Gregorio Luri pedagogo y doctor en Filosofía, Xavier Masó catedrático de Filosofía y Enrique Moradiellos catedrático de Historia de la Universidad de Extremadura entre otros. El acuerdo entre todos los ponentes fue unánime, lo importante en educación es que el escolar estudie ya que ahora los alumnos suspenden más por el simple hecho que estudian menos. Insistieron los ponentes que para un buen sistema educativo en España deben existir estudiantes forjados bajo la máxima que quién estudia con horas y esfuerzo aprende, familias bajo el control de sus alevines en rutina, orden y silencio para su concentración y memorización, leyes estatales bajo un currículum nacional compartido y escuelas bajo maestros expertos en su materia que exijan y ayuden a sus alumnos. Todo ello está muy alejado de las corrientes pedagógicas españolas que redactaron las leyes LOGSE, LOCE y LOE que durante unos veinte años han sido letales para nuestros resultados académicos. De hecho todos los buenos maestros se convierten en verdaderos pedagogos pero no todos los pedagogos se transmutan en buenos maestros. Ciertamente las teorías de los pedagogos LOGSE fueron sólo opiniones sin argumentos comprobados que jamás, y repito jamás, demostraron aportar mejoras a la educación española. Así lo han demostrado los informes PISA y lo ratificó en la contra de La Vanguardia el pasado 26 de Noviembre Xavier Melgarejo, pedagogo y docente experto en el modelo educativo más exitoso en Europa, el de Finlandia. Si nuestros impuestos en educación persiguen crear individuos con criterio, buenas personas y competentes profesionales, el lobby de los pedagogos de la LOGSE los están exterminando. Como decía el pedagogo Xavier Melgarejo en su libro Amor y Libertad, en cada fracaso escolar no sólo se pierde un tanto por ciento del futuro PIB del país, sino también el desarrollo de este ser humano, único e irrepetible, el alumno.