LES 2001 DITES (2)

TEMPS? Quan em pregunten què és el temps no sé què és, quan no m’ho pregunten ho sé (Sant Agustí) El temps és un gran mestre però per desgràcia mata a tots els seus deixebles (Hector Berlioz) Què és la vida? Molts difunts al voltant i tu encara esperant (...) El passat és irrecuperable. No pots viure en ell (Dalai Lama) Tot temps passat fou anterior (Les Luthiers) Vosaltres, els occidentals, teniu el rellotge però nosaltres tenim el temps (Proverbi africà) El temps és la percepció que tenim de l’inexorable pas de l’entropia (...) El temps absolut, veritable i matemàtic, per si sol i per la seva pròpia natura, flueix suaument sense relació amb res exterior (Isaac Newton, 1787, però es va equivocar) El temps és una mesura de la quantitat de processos que s'esdevenen (John Briggs, 1989) El temps és la idea amb la que mesurem el canvi (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Temps és energia i energia és temps, considerar-los diferents esdevé un error (..., “Un Déu per als Ignorants”) Hauríem d’estar preparats per veure algun dia una nova estructura pels fonaments de la física que elimini el temps? Sí, perquè el temps es troba en dificultats (John Wheeler, 1979) Donat que la matemàtica fa servir sovint el temps, hauríem de tenir una idea precisa del significat de tal paraula; en cas contrari som uns xarlatans (Isaac Barrow) El temps és allò que impedeix que tot esdevingui de sobte (Wheeler) El temps com energia es dilueix a velocitats elevades. Si tu vas ràpid, el temps va lent (...) D’ara en endavant, el temps i l’espai per separat són pures ombres i només té sentit la unió d’ambdós (Minkowski, 1908) L’eternitat és molt llarga, especialment al final (Woody Allen) El temps sols representa la fluctuació entre la matèria i l’energia obeint les lleis de la termodinàmica (..., “Un Déu per als Ignorants”) El temps ho podreix tot (Eskorbuto) El temps és l’estudi del moviment en la perspectiva de l’abans i del després (Aristòtil; de fet és una tautologia ja que abans i després es troben dins del temps i així temps resta encara per definir) El temps és energia que es dissipa (..., “Un Déu per als Ignorants”) L'eternitat és temps. Temps, eternitat. Considerar-los oposats és culpa de l'home (Angelus Silesius, 1976) Déu creà el món amb temps, no en el temps (Sant Anselm, segle XI) CANVI? VELLESA? DESGAST? Tot el món vol arribar a vell però ningú ho vol ser (Martin Held) Què és un adult? Un nen inflat per l’edat (Simone de Beauvoir) Sóc en aquella edat en què les brases només cremen a còpia de molt ventar-les. I avui no porto ventall (Joaquim Pijoan, “L’amor a Venècia”) No és desitjable la prolongació de la vida, sinó de la joventut (Charles Richet) Càntir nou, aigua fresca (Proverbi català) Casa vella, cau de rates (Proverbi català) De manies no se’n curen (Proverbi català) Qui neix lleig i pobre té grans possibilitats que al créixer se li desenvolupin ambdues condicions (Les Luthiers) Ningú no pot banyar-se dos cops en el mateix riu (Heràclit, 544-484 a. C.) El que no passa en un any, passa en un instant (Proverbi català) Més llarg que un dia sense pa (Proverbi català) Vist des de la joventut, la vida és un futur infinit (Arthur Schopenhauer) El futur per desgràcia és incert, però per sort no ha passat (...) El passat ja ha passat, i per ell no es pot fer res, el present és un fracàs i el futur ja no es veu (Eskorbuto) El present és la percepció mental de 0,1 segons, el futur la percepció que vindrà de 0,1 segons i el passat la percepció parcial dels pocs 0,1 segons recordats (...) En cada bugada es perd un llençol (Proverbi català) ORÍGENS? EVOLUCIÓ? PALEONTOLOGÍA? La matèria viva és una fita de la matèria inert. I la matèria cultural una fita de la matèria viva. Un ésser culte és un pedaç de matèria que ha evolucionat el suficient a fi de preguntar-se per si mateix (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) A molts els agrada patentar nous homínids, però la ciència ha de reflectir la realitat i no un narcicisme de projeccions històriques (..., pensant amb Atapuerca) Veient dofins i simis els sapiens ens sorprenem que aquests siguin tan humans però és a l’inrevés, ens hem de sorprendre que nosaltres siguem tan animals (..., 2010) Pertany al club Homo qui tingui la capacitat de concebre una eina capaç d’intervenir en la fabricació d’una altra eina (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) L’anatomia comparada és en gran mesura la història de la lluita per augmentar la superfície amb el volum (J.B.S. Haldane) Els canvis paleontològics durant el registre fòssil no sempre han d’implicar extincions, sinó migracions (...) Un animal ben adaptat no és aquell qui lluita millor, sinó qui eludeix la lluita (Paul Colinaux, “Per què són Escasses les Feres”) Considerar una sèrie evolutiva com si fos una seqüència de formes adultes és una simplificació excessiva. L’evolució equival a una seqüència d’ontogènies (Raup i Stanley) Una espècie és un conjunt d’individus amb una identitat genètica comú (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) L’espècie és una individualitat viva d’individus vius entossudits en continuar vius (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) La paleontologia és la ciència de les tres pes, paleontòlegs, pocs i picats (Dr. Sebastià Calzada, paleontòleg) La ciència té un magnífic passat per endavant (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) CIÈNCIA? CONEIXEMENT? PARADOXES? No tot pot ser demostrat, en cas contrari la cadena de la demostració seria inacabable. Per quelcom s’ha de començar, i es comença amb idees que s’admeten, malgrat no siguin demostrables (Aristòtil) La mida de la teoria està definit, el de la pràctica s’estén indefinidament (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) La ciència és un intent per fer que la diversitat caòtica de la nostra experiència sensorial correspongui a un sistema de pensament lògic i uniforme (Albert Einstein) La natura és diversa (...) No existeix el color, ni el so, ni l’olor, sols hi ha moviment d’ones i partícules. Som nosaltres qui creem la música en la ment, qui percebem com perfum els canvis en la composició dels gasos (Robert Ornstein) Potser descobrim les lleis de la natura o potser les inventem i encaixen en la nostra percepció (Xavier Duran, químic, “El Cervell Polièdric”) No sabem que ens podria captivar més: saber que la natura és tal com Newton, Einstein o Darwin l’ha descrita o saber que el que ells proposen és fals, però serveix per moure’ns pel món (Xavier Duran, químic, “El Cervell Polièdric”) Creiem que entenem el món però la realitat se’ns escapa (David Jou, poeta i físic) El món és comprensible pel fet que no pot haver-hi més arbres que branques (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Estic convençut que arribarà el dia en què fisiòlegs, poetes i filòsofs parlaran el mateix idioma (Claude Bernard) Quasi tots els científics són paletes que col·loquen maons, no arquitectes; es conformen en afegir una altra pedra a la catedral (V. S. Ramachandran, “El Fantasma en el Cervell”, 1998, psiquiatre) La ciència es composa d’errors que a la vegada són els passos cap a la veritat (Julius Verne) Verum est Factum – la veritat està en el resultat (Proverbi llatí) En qüestions de ciència l’autoritat de mil no val tant com el lliure raonament d’un de sol (Galileu) La ciència no es construeix amb opinions sinó amb raons (...) Una novetat científica resulta suïcida, especialment si prové d'una persona totalment desconeguda (Ian Stewart, 1996) Quan algú l’ensinistren en la conquesta de la realitat no tem parlar amb franquesa (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Serà més gran el vostre temor en pronunciar la sentència de mort que el meu en sofrir-la (Giordano Bruno, condemnat per la Inquisició l’any 1600) La veritat absoluta no existeix i això és absolutament cert (Les Luthiers) Sovint la ciència empaita fantasmes per tal de satisfer prejudicis (...) La pitjor de les proves és viure sense conèixer-les (Arthur Masson) Tot i que la veritat dels fets brilli, sempre s’esbatussaran els homes en la trinxera subtil de les interpretacions (Gregorio Marañón) L’esquematisme amb el qual el nostre enteniment aborda el món dels fenòmens [...] és una habilitat tan profundament oculta en l’ànima humana que difícilment podrem esbrinar quina és l’estratègia secreta que fa servir aquí la natura (Immanuel Kant, “Crítica de la Raó Pura”, 1787) La vida científica esdevé paradoxal. S’inicia en l’aprenentatge per continuar amb un ascens i un descens en recerca i ensenyament. Llàstima que tot això acabi amb una vida plena de reunions que furten tot objectiu científic: aprendre, difondre i com no, investigar (..., 2009) El que sabem és com una gota d’aigua, el que ignorem és com un oceà (Isaac Newton, si és que no ho va plagiar) La realitat no és més que una part del possible (Ilya Progodine, físic) El món no morirà per falta de meravelles, sinó per falta de curiositat (J.B.S. Haldane, S. XX) La intuïció és un refrec entre la incertesa resolta i la incertesa per resoldre (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) El progrés de la ciència es fa normalment abandonant hipòtesis (Bohm) La cultura serveix per canviar la cultura (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) La ignorància afirma o nega rotundament, la ciència dubta (Voltaire) És inútil fer amb molt allò que es pot fer amb poc (Guillem d’Ockham, S.XIV) La hipòtesi més simple però que resolgui més preguntes, és la més probable d’esdevenir certa. Tot ha de fer-se el més simple possible, però no més simple (Albert Einstein) Cada cop mourem més bits amb menys àtoms (Nicholas Negroponte, professor del MIT, profecia dels anys 80) Les paradoxes acostumen a preparar avenços científics precisament perquè generen preguntes que la ciència no pot contestar en el moment en què són plantejades (Zenó) Les paradoxes esdevenen les muses de la ciència (..., 2012) Les paradoxes són idees grandioses en embrió (Soren Kierkegaard) El camí de les paradoxes és el camí de la veritat (Oscar Wilde) Gairebé no hi ha una paradoxa sense utilitat (Leibniz) Els conflictes es generen, no perquè la ciència i la religió rivalitzin intrínsecament, sinó quan un domini intenta usurpar l'espai propi de l'altre (Stephen Jay Gould, 1991) La ciència és una qüestió de frontera, de la frontera que separa el veritable de la falsedat. L’ètica és una qüestió de frontera, però de la que separa el bé del mal (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Ciència i religió han estat buscant el mateix, el gènesis. Com s’entén que estiguin contraposades? (..., setembre de 2001) Confio que al final dels temps la veritable ciència alleugerirà els homes de carregar amb la falsa ciència imposada per la religió (Thomas Henry Huxley, 1885) Sovint a la ciència no se li permet avisar als bombers sense informar abans de la temperatura de les flames en cada punt de l’incendi (Paul Ehrlich) La ciència requereix una visió de 180 graus per tal de ser objectius. Si la tenim de 30 graus pesen els prejudicis, si ens passem de 180 fem ciència ficció (..., 2009) Si la natura fos lineal, faria anys que no tindrien feina els científics (Dr. Francesc Gallart, geòleg del CSIC) La comprensió global d’un assumpte científic assoleix la seva plenitud quan un sap expressar-ho amb un llenguatge planer. Aquest fet indica idees clares (..., 1989) Quan fem l’esforç de transmetre més clars certs assumptes científics, ens adonem del foscs que els teníem (...,1989) Un especialista és aquell que ho sap tot sobre quasi res, però que no sap quasi res sobre la resta de les coses (J. Martín Chivellet, “Cambios Climáticos”) La Bíblia mostra la manera d’anar al cel, no la manera com van els cels (Galileu)

LES 2001 DITES (1)

“Les 2001 dites” és un recull de proverbis dels cinc continents organitzats des de l’origen de tot, el caos, fins al definitiu destí de qualsevol ésser, la mort. Seguint la lectura d’aquest alfa i omega, es van destil·lant totes les inquietuds humanes que configuren el nostre saber més preuat, la cultura mundial. David Rabadà i Vives ÍNDEX: ORDRE? CAOS? COSMOS? BIG BANG? UNIVERS? TEMPS? CANVI? VELLESA? DESGAST? ORÍGENS? EVOLUCIÓ? PALEONTOLOGÍA? CIÈNCIA? CONEIXEMENT? PARADOXES? HISTÒRIA? EVOLUCIÓ CULTURAL? CATALUNYA? EL CATALÀ? CLIMA? ESTACIONS? AGRICULTURA? MENJAR? GASTRONOMIA? ÀPATS? OPTIMISME? ALEGRIA? SALUT? METGES? FELICITAT? TRISTOR? PENES? ABSURDS? HUMOR? SOMNIS? DORMIR? ART? CREATIVITAT? LLIBERTAT? IGUALTAT? JUSTÍCIA? INJUSTÍCIA? PREJUDICIS? OBSTINACIÓ? TOSSUDERIA? ORGULL? PEDANTERIA? VANITAT? PREPOTÈNCIA? HIPOCRESIA? AMBICIÓ? AVARÍCIA? GASIVERIA? ESTUPIDESA? MEDIOCRITAT? IGNORÀNCIA? EGOISME? MANDRA? PERESA? DROPERIA? ENVEJA? REVENJA? MAL? MALÍCIA? MALDAT? DINERS? ECONOMIA? RICS? USURERS? POBRES? PODER? POLÍTICA? DIRIGENTS? MENTIDA? ENGANY? MANIPULACIÓ? POR? COVARDIA? SOLIDARITAT? ALTRUISME? RECIPROCITAT? AJUDAR? ACORD? ENTENDRE’S? PACIÈNCIA? IMPACIÈNCIA? ERROR? EQUIVOCAR-SE? EXCUSES? PERCEPCIÓ? MENT? CONSCIÈNCIA? CLAREDAT? EVIDÈNCIA? LÒGICA? BELLESA? PERFECCIÓ? IMPERFECCIÓ? MADURAR? MILLORAR? SUPERAR-SE? EXPERIÈNCIA? SEGURETAT? PREVISIÓ? PRUDÈNCIA? SORT? ATZAR? JOCS? PICARDIA? ESPAVILAR? EVITAR PROBLEMES? ASTÚCIA? ESFORÇ? PERSEVERÀNCIA? VALENTIA? COMPROMÍS? HUMILTAT? DISCRECIÓ? SINCERITAT? NOBLESA? VERITAT? AMISTAT? RESPECTE? AMOR? ESTIMA? ENAMORAMENT? SEDUCCIÓ? SEXE? PARELLA? MATRIMONI? FAMÍLIA? FILLS? DESCENDÈNCIA? EDUCACIÓ? ENSENYAMENT? ESTUDIAR? ESCOLA? ELEGÀNCIA? MODALS? CORRECCIÓ? SAVIESA? CULTURA? CONEIXEMENTS? SABER MASSA? SEPARACIÓ? DIVORCIS? EX? SOLTERIA? CONCOS? SOLITUD? DROGUES? ALCOHOL? DEPENDÈNCIES? BOIG? LIRONIA? GUERRA? VIOLÈNCIA? ODI? MORIR? MORT? DÉUS? TEISME VERSUS ATEISME? RELIGIÓ? ORDRE? CAOS? El CAOS representa un ordre autoestablert sense una mà directora (John Briggs, 1989) El caos és la llei de la natura mentre l’ordre sols sigui un somni de l’home (Henry Adams) Un ordre violent és desordre, un gran desordre és ordre [intermitències en el caos]. Ambdues coses són el mateix (Wallace Stevens, parlant de sistemes dissipatius que contenen ordre i desordre alhora) COSMOS? BIG BANG? UNIVERS? Si la Relativitat esdevé certa, Alemanya m'aclamarà com a germànic i França com a ciutadà del món. Si la teoria resulta ser falsa, França dirà que sóc alemany i Alemanya que sóc jueu (Albert Einstein) Si l’univers està en constant expansió, ¿per què no puc trobar lloc per aparcar? (John Vorhaus, guionista, humorista) De què serveix la immensitat de l’espai si les sabates em van justes (Proverbi nord-americà) Podria ser que el nostre Univers fos una d'aquelles coses que simplement passen de tant en tant per atzar (Edward Tryon, 1990) Tot el que existeix en l’univers és fruit de l’atzar i la necessitat (Demòcrit) Potser la raó per la qual hi hagi matèria en lloc de res fora que el no-res sigui inestable (Franc Wilczek, 1990) El més incomprensible del món és que el món sigui comprensible [...] L’incomprensible de l’univers és el comprensible que arriba a ser (Albert Einstein) L’univers podria veure’s com una espècie d’ordinador on les lleis de la natura jugarien el paper de programa (Charles Babbage, matemàtic) Del buit atemporal sorgí l'univers temporal (...) La Bíblia mostra la manera d’anar al cel, no la manera com van els cels (Galileu) La gravitació podria significar el negatiu d’una foto on la matèria n’és el positiu (..., 1999) De vegades penso que la prova més fefaent que existeix vida intel·ligent a l’univers és que encara ningú ha intentat connectar amb nosaltres (Bill Watterson, 1958, Autor de còmics)

FRACASO ESCOLAR O FRACASO POLÍTICO (3)

El día a día El curso ha empezado y por ahora todavía no tenemos demasiada información sobre el funcionamiento del centro. Sólo podemos atender a lo que ocurre por casa y el día a día va a resultar primordial para marcar pautas claras y hábitos que se avengan con el instituto. Los chavales son ávidos devoradores de rutinas con pequeñas dosis de improvisación. Lo contrario, un océano de caos con intentos de orden, no favorece ni sus estudios ni sus vidas. Veámoslo del amanecer al anochecer. ¿Despertador? Mejor no haga un padre o madre de ello, que sean los adolescentes quienes se responsabilicen de sus horarios y se levanten a la hora. Si se despiertan tarde, que corran y aprendan. Igual puede decirse del bocadillo matinal. Empiece por dejarle el trabajo medio hecho y que se acostumbre a prepararse el desayuno. Si hablamos de igualdad que todo el mundo aprenda a cocinar. Y no le hace falta tanto dinero para comprarse una libreta, un boli o un bocadillo cada día, ¿cree acaso que las tiendas de chuches se arruinan cerca de los colegios? Compruebe sino lo que se gasta con las caries y quizás saque ciertas conclusiones. ¿Desayuno? Pues equilibrado, completo y lo más importante, asegúrese que lo toma. Ocurre muy frecuentemente que alumnos que no prestan atención en las clases es consecuencia de falta de calorías de calidad, en fin, de un mal desayuno. También el riesgo de anorexias puede andar cerca cuando no existe control en la alimentación, más si los estereotipos de belleza andan altos por su armario y costumbres. Muchas hijas durante su adolescencia intentan imitar a madres esbeltas y bellas, ello las lleva a veces a adelgazar en exceso. Más tarde se hablará de ello. Antes de salir de casa, y con el desayuno bien asentado, no estaría de más que dejaran la cama hecha, eso les enseñaría autonomía, deberes y responsabilidades desde sagaces, por otro lado, uno se ahorra un trabajo y tiempo a cambio de algo que educa a su prole. La llegada al centro educativo debe regirse por la puntualidad. Si este, el colegio, no lo regula, mal asunto. Es obligación y deber del instituto controlar los retrasos de los alumnos, dejar registro de los mismos, y si resultan redundantes, sancionar e informar a los mentores del mismo. Si sospecha de falta de puntualidad de su hijo, no espere mucho, llame al centro y pida información, aunque a menudo resulta muy útil revisar su agenda. En ella hallará las observaciones que docentes y tutor han anotado de su hijo a la espera que uno firmara pero que el zagal obvió y escondió. Faltas de disciplina, de puntualidad y de trabajo deberían figurar en tal bloc de notas. Si hay muchas deberían haber concertado entrevista personal, en tal caso, y si no lo hicieron, pídala. Antes pero, confirme que no falten páginas de la agenda, aquellas en donde había más observaciones que su hijo no quiso que uno viera. Por regla general las agendas llevan sus páginas numeradas a tal efecto. Otra manera de informar a los padres es con las actuales aplicaciones informáticas en donde se pasa lista con ordenadores y la información se halla disponible por la red. De todas formas tales modernidades topan con problemas como fallos en la batería del portátil, errores en la red, lentitud en la conexión y defectos del programa. A veces, y ante la imposibilidad de pasar lista con el portátil, algunos docentes lo deben hacer a la vieja usanza, a mano, para luego en casa pasar los datos a la red, es decir, doble trabajo. En resumidas cuentas, la informática no resulta la panacea del control escolar, y quien así se lo venda quizás lo haga por ahorrarse un trabajo que los tutores le harán, por ser un talibán de la informática o por simple ignorancia de lo que realmente ocurre en el aula. Por tanto, y por ahora, la agenda de papel resulta una buena manera de saber lo que ocurre con su polluelo. Revisarla a menudo permite controlar sus hábitos escolares y deberes pendientes. En caso de ver desierta la página del día desconfíe si le dice que no le encargaron trabajo y aplique lo que sigue, el hoy por mañana. Es muy simple, con el horario semanal en mano, algo que deben anotar en su agenda, el padre o la madre repasan el día de hoy y se ven todas las materias que han podido dejar deberes pendientes. Si no los hubiera siempre quedará pasar los apuntes a limpio y estudiar los conceptos impartidos. Luego hay que dirigirse a por el mañana, y se hace lo mismo para tal jornal en previsión de los ejercicios y estudio de las áreas que mañana se impartirán. El objetivo es obvio, repasar lo que se debe saber para comprender la clase siguiente, y como no, comprobar que los trabajos están a punto para el día posterior. En resumen, hay que ver lo que se hizo hoy y prever lo que se exigirá mañana. Él debe llevar la agenda bajo tal ordenanza y si uno así se la pide, verá como éste se pone las pilas. Otro punto de control sobre la calidad educativa del centro son los apuntes de su hijo. Revisarlos a tal efecto no debe ser tarea diaria, pero una vez cada mes le dará gran idea de cómo son los docentes que imparten una u otra materia. Si ve que todos los apuntes son un caos y con sesgos de información, algo pasa con su zagal, es harto imposible que todos los docentes de un centro dicten anotaciones desordenadas durante sus clases. Si observa que sólo sucede en una de las materias, o bien su hijo odia esa especialidad o bien el profesor es el desorganizado. Los apuntes son la herramienta básica de la profesión de su hijo, la de estudiante, como lo son una sierra para un carpintero o un ordenador para un programador. Por ello las anotaciones deben contemplar una serie de características fundamentales que le permitan a éste, al escolar, comprender y memorizar los contenidos impartidos de manera ágil y eficaz. Un buen docente sabrá crear esos apuntes en sus alumnos, algo que uno verá en las libretas de sus rapaces. Unos apuntes útiles deben ser sobretodo VISUALES, es decir estructurados, ordenados y con simetrías. Las figuras regulares y con colores llaman toda nuestra atención, véanse las señales de tráfico por ejemplo. La razón de tal percepción es que somos primates y por ello uno de los sentidos más afinado es la vista. Nosotros los humanos, como simios superiores, tenemos una visión excelente fruto de millones de años de adaptación a dos necesidades, el cálculo de distancias y la búsqueda de frutos maduros. El salto de rama en rama de nuestros antepasados o la caza con lanzas y flechas nos han potenciado una visión estereoscópica en donde los dos ojos miran al frente en lugar de a los lados como las vacas, éstas han necesitado evitar depredadores, no saltar sobre sus presas o evitar una caída al vacío al errar de rama. La segunda adaptación, la de la fruta madura, nos otorgó la visión en color vetada a muchos organismos como perros o toros, incluso nuestros gatos son algo daltónicos, aunque los pájaros ven aún más colores que nosotros. En nuestro caso la capacidad cromática de nuestros ojos nos permitió ver a distancia donde se hallaba la fruta a punto de caramelo, algo necesario para sobrevivir si queríamos comer. Visto que la vista es la que trabaja, los apuntes de los escolares deben ser VISUALES para facilitar el estudio y la comprensión. Las estrategias que deben seguir los alumnos para lograr tal objetivo son las que siguen. En primer lugar el orden en las ideas. No se puede comenzar por una ecuación de segundo grado sin antes pasar por la de primer grado, como también no se puede anotar una clasificación de elementos empezando por la excepción. En segundo lugar el uso de símbolos y abreviaturas que permiten anotar y leer con mayor rapidez los conceptos impartidos. En tal sentido tenemos toda la matemática a nuestro servicio, símbolos químicos y hasta el lenguaje de los móviles. Eso sí, en los exámenes y trabajos estará prohibido el uso de los mismos. En tercer lugar la utilización de esquemas para dar simetría a las informaciones. Ya hemos comentado que los humanos nos fijamos en figuras regulares y que las recordamos mejor que las formas caóticas y azarosas. La explicación es sencilla, frutos y presas presentan simetrías que nos llaman nuestra atención. Así pues el uso de cuadros sinópticos para clasificar, tablas para comparar, diagramas de flujo en causas y efectos, figuras geométricas para contrastar conceptos opuestos, gráficos para resumir o un simple dibujo esquema, que jamás artístico, muestran con simetría y claridad lo que uno así podrá con mayor facilidad recordar y memorizar. Combinar la observación con el dibujo hace que los alumnos se fijen más en el tema de estudio y que a su vez lo memoricen mientras lo trazan sobre su libreta. En cuarto lugar, y para que esos apuntes resulten visuales, resultará muy importante la buena presentación y que estén espaciados. Una información abigarrada, en letra pequeña y concentrada sobre el blanco de un folio es algo imposible de leer y comprender con rapidez. Por tanto, si ve que su hijo tiene unos apuntes así la solución es obvia, hay que pasarlos a limpio ampliando el tamaño de letra, el espacio entre esquema y esquema para que la presentación global sea suave y sin aprietos. Tal anotación regalará a su hijo tranquilidad al estudiar. Por otro lado, y al pasar los apuntes a limpio se logra que inconscientemente se estudie. Es harto sabido que al trabajar con la mano es estimulan muchas neuronas de la memorización, por tanto rescribir las cosas las inserta de nuevo en nuestra mente. En resumidas cuentas, el docente que imbuye unos apuntes bajo todos los consejos anteriores lo está haciendo francamente bien. En el día a día que estamos recorriendo llegaremos a la tarde como tiempo de trabajo y estudio. La zona de estudio debe cumplir también unos requisitos que ayudarán a la concentración y a la relajación del estudiante. Cuanto más se logren las dos condiciones anteriores menos se cansará el estudiante y más tiempo útil de estudio alcanzará. En primer lugar el área de estudio debe estar desierta de elementos que distraigan, no peluches, no juegos, no póster en la pared del frente, no Facebook y no Twitter. En segundo debe imperar el silencio, a lo sumo una música suave, pero hay que alejarse de melodías rítmicas y con percusión, distraen la mente. En tercer lugar las paredes deberían tener un color uniforme, claro y suave que de buena iluminación. Evitar los colores fuertes, no rojos y naranjas, sofocan, no azules intensos, dan frío, no colores oscuros, restan luz para el estudio, mejor tonos blancos o cálidos entre crema, marrones o verdes, es decir colores de tierra y bosque pero sin estridencias. La naturaleza aplaca y reduce la ansiedad, recuerde un paseo por un jardín o por un bosque. Rodéese de colores claros con los matices anteriores, esos matices de color pueden inducir el buen estudio. En cuarto lugar debe existir una buena ventilación ya que la concentración de dióxido de carbono al respirar adormece la mente. Y en quinto y último lugar, buena iluminación, preferible luz solar, más natural, más relajante. Seguramente quedaron en el tintero más requisitos para un buen rincón de estudio, pero con los anteriores llegamos al momento de la concentración en casa. La hora de los deberes debería ser siempre la misma ya que las rutinas los hacen autónomos y responsables. Cuando ya es costumbre que a las seis se estudia, no hace falta recordárselo. Si le dice que ya terminó y sólo pasaron treinta minutos, permítase dudar. Más ejercicios habrá, los mal hechos a repetir y el estudio de lo anotado ese día. Se insiste, los deberes no son lo único, jamás, también el estudio diario refuerza conceptos y permite que su hijo siga el curso con buena continuidad. No sólo con los deberes se aprueba un curso. Eduque en la memorización y no vale aquello de ya terminé los ejercicios. Memorizar ejercita las neuronas y da inteligencia al individuo. La pura memorización de conceptos sin más entrena a nuestro cerebro y crea una mente maravillosa, no le quepa la menor duda. Para eso sirve recitar poesías, aprender canciones u otras listas de datos como la tabla de multiplicar. Las rutinas de estudio por la tarde son básicas para el éxito académico del estudiante. Un tutor de tercero de la ESO en eso dedicaba toda una tutoría para diseñar un horario de estudio y deberes semanales. Cada alumno debía presentarle en todo detalle como repartía su tiempo por la tarde incluyendo la materias que menos le gustaban que debía situar al principio cuando se está más fresco, las materias que más le gustaban que debía situar al final como un regalo, el descanso con una merienda de unos 15 minutos, dos horas de estudio y deberes repartidas entre almuerzo, actividades extraescolares y cena, materias del día que obligaban a deberes o estudio, materias del día siguiente a revisar en posibles asuntos pendientes, hora de ir a dormir, día de compras para ayudar a los padres, día de limpieza y orden de la habitación y hasta la obligación de hacerse la cama por la mañana. Con todo ello los padres tenían una herramienta básica de apoyo, que no ayuda. Si durante el estudio los padres ayudaban, no debían darles los resultados, no debían hacerles los deberes, eso no les hacía gran favor. Los padres deben dar pistas e indicaciones para que luego el escolar pregunte en clase, eso le hará autónomo al aprender de sus errores, cuanto más se equivoque más se cultivará. En clase muchos buenos docentes hacen eso mismo, proponen un ejercicio y a periodos de tiempo gradual van dando pistas. Algunos docentes ponen notas tal que los tres primeros que lo resuelven obtienen un 10, los tres siguientes un 9 y así sucesivamente, pero al llegar al 5 se apean, nadie suspende. Al alumno que no puntuó le queda la próxima oportunidad, los trabajos de clase y los exámenes. La tarde da para mucho por lo que procure que sus hijos tengan menos tele y más obligaciones hogareñas, deportivas o escolares. Si los deberes se terminaron siempre queda estudiar para mañana, no le quepa la menor duda, o ir un rato a entrenar para distraer la mente y concentrar los músculos. Convertirse en un zángano ante el televisor no ejercita en demasía la mente de su descendencia. Un estudio de la facultad de Comunicación en colaboración con el Colegio Irabia de Pamplona sobre 5.600 alumnos mostraba que los escolares veían una media de 150 a 180 minutos de televisión al día, es decir de dos a tres horas que no se dedican ni al estudio ni a otras actividades lúdicas. Añadía el mismo estudio que casi la mitad de los adolescentes la miran sin control de los padres prefiriendo los culebrones humorísticos y que la hora de mayor audiencia era a partir de las diez y media de la noche, algo que encendía las alarmas. La primera que durante la noche no existía comunicación familiar si se estaba tanto ante el televisor, la segunda que los adolescentes miraban más los programas adultos que los de la franja juvenil, la tercera que no parecía existir un control generalizado sobre la programación, y la cuarta y última, que éstos iban a dormir tarde. Añadamos a esto que quienes no ven la TV, navegan por Internet o juegan con videoconsolas, y concluiremos que estamos ante una generación cada vez más insomne. Es muy frecuente en clase encontrarse con alumnos que van como alma en pena. Al preguntarles qué les ocurre responden que se fueron a dormir tarde ante la pantalla, un hecho que les resta capacidad de concentración a la mañana siguiente. Y bien, el día llegó a su fin y la cena con él. Este momento puede ser aprovechado para fines de placer y a su vez educativos. Todos en la mesa y con la tele apagada permite que uno sepa como es el colegio de su hijo o cuales han sido las vicisitudes de la familia durante el día. La palabra cura las tensiones del jornal, y con ello los niveles de ansiedad disminuyen. Apague el televisor durante las comidas, o a lo sumo baje el volumen, y provoque que se charle de temas en la mesa. De la comunicación surge y nace el puente en la educación.

EXTREMS (V) FINAL

5. BLANC i BLANC en la salut i l’amor Temps: Després de l’acte anterior. Actores: Eva i Toni (els dos vestits de blanc. Fons d’escenari tot blau cel) (Negre. Es continua escoltant el tic tac del rellotge de paret. S’il·lumina l’escenari gradualment. Toni està al bellmig de l’escenari assegut sobre una cadira amb el respatller dirigit al públic. Estarà amb els palmells de les mans aguantant-se la cara amb les galtes inflades d’aire, avorrit. Intenta xiular per distreure’s. Eva entra i l’observa. Toni no s’adona. El tic tac desapareix mica en mica) EVA: - Toni? TONI: - Eva! (sorpresa alegre però es reprimeix d’immediat) EVA: - Que tal els teus pensaments? TONI: - Doncs…, (s’ho pensa i es retoca el barret de cuiner) estava en blanc. EVA: - Avorrit potser? TONI: - Més aviat fart de tant blanc i negre. EVA: - De blanc i negre? TONI: - Sí, massa discusions entre els partidaris del blanc i del negre. Cap d’ells troba la felicitat. EVA: - Però tu i jo estem d’acord…, els dos som blancs. TONI: - I qué? EVA: - Doncs que el blanc és el color de la puresa, de les coses clares, de la llum, del començament del dia i de la vida. El negre és tot el contrari, fosc, brut, fins i tot és el color de l’ocàs… (ara entornarà els ulls per murmurar), el de la mort. TONI: - El negre també té el seu positiu. És l’origen de tot abans de la llum. També el negre i la seva nocturnitat estan plens d’amants que han cercat la seva protecció, de passions furtives sorgides dels capvespres… en fi, que el negre està ple de romanticisme... ho entens ara Eva? (mirada tendra) EVA: - (sobresaltada es dóna la volta evitant la mirada del Toni) Crec que no entenc res. TONI: - Això em diu que sí (es lleva de la cadira i la mira. Ella continua d’esquenes). El blanc és el nostre color, ens fa afins. EVA: - A mi m’agrada estar amb tu … ets blanc (però es defensarà), però sols pel sexe (pausa), “clar”. TONI: - Sí (pausa), pel sexe clar (decepció). EVA: - Tot i que, quan es torna espès (pausa i somriu), això sí que em fa pesigolles. TONI: - Ja m’adono (més decepció). EVA: - El sexe és pràctic, clar que sí. TONI: - I si passem a l’amor? EVA: - (es gira espantada) Què?! TONI: - L’amor, una capseta amb dos cors dins (els assenyala simulant-los al palmell de la mà). EVA: - Deixa la capseta en pau. Ja et posaran en una de gran quan et moris. TONI: - Però Eva, no t’adones? EVA: - De què? TONI: - Que ja portem molt temps donant mostres d’això. EVA: - De què? TONI: - De l’amor (se li apropa). EVA: - (dissimula) Això són tonteries. TONI: - Passem-hi. EVA: - (s’alerta) Passar a què?! TONI: - A la felicitat que els extrems blancs i negres no han sabut trobar. EVA: - (nerviosa i còmica) Per a la felicitat ja hi ha el sexe que practiquem (s’allunya). TONI: - Que practicàvem. EVA: - (es defensa) Però tu, per què “cony” necessites passar a l’amor? TONI: - Per què és el més important que ens queda. EVA: - El cony? TONI: - L’amor, caram. EVA: - Bé, i què? L’amor no et farà deixar les drogues. L’amor… TONI: - (la talla)… el teu amor era la droga que necessitava per deixar les altres. EVA: - Eh? (pausa, sorpresa, no sap com posar-se) Aleshores, m’estàs fent una proposició deshonesta? TONI: - Totalment (somriu). EVA: - I no et pots prendre res que et faci passar les ganes d’amor. TONI: - Algú em va parlar d’una nova droga, el sèptum, tot i que, i per molt que vaig “recercar”, crec que fou una presa de pèl. EVA: - Per tant? TONI: - O ens estimem o com la meva cuina (pausa)… nada de nada. EVA: - (nerviosa li dona altre cop l’esquena) Aquest mai no fou el pacte entre tu i jo... TONI: - (se li apropa) Jo mai no vaig signar cap pacte. Els nostres esperits sí van segellar quelcom. Ells són afins. EVA: - (alarmada i a la defensiva ) Afins? TONI: - Molt afins. Els dos som blancs, votem els verds, (pausa) fins i tot els dos vam saber que Dèu era negre (pausa), què més vols? EVA: - (cara còmica i to contundent) Menys amor i més sexe? TONI: - O més felicitat. EVA: - Ja veig que follant no en tens prou. TONI: - ¡Eva! (desaprova) Això ha trencat l’encant. EVA: - L’encant de què? TONI: - Del més desitjat per tothom. EVA: - El què? TONI: - La felicitat. EVA: - Això és una utopia, un engany de contes de fades. TONI: - No estimada, és alguna cosa que tens davant dels teus llavis i ets incapaç de sentir-ho. EVA: - (sorpresa) Ara em morrejaràs? TONI: - Eva, per Déu, para de defensar-te. La felicitat que estàs veient amb el cor no es capta ni amb la llengua ni tampoc amb els ulls. EVA: - De quina classe de felicitat em parles? TONI: - De la felicitat que neix de valorar el poc que tenim per compartir-ho amb els demés. Sense esforç no hi ha vida, sense vida colpida no hi ha amor. EVA: - Sense vida no hi ha amor? Tu què t’has pres? TONI: - Dic el que penso. Ja saps que no tinc pèls a la llengua. EVA: - Excepte quan me’ls escups. TONI: - (desaprova) ¡Eva! EVA: - Eva què? TONI: - Que et resisteixes a la felicitat que t’ofereixo. EVA: - Deixa la felicitat en pau. TONI: - Tu la buscaves, recordes? (Eva es conmou) EVA: - Potser vaig perdre el temps. TONI: - I si et digués que crec saber on es troba? EVA: - (cedeix una mica) Et diria que vius un somni. TONI: - Aquest somni s’oculta aquí. EVA: - On? TONI: - En la simple possibilitat de viure la vida i compartir-la amb qui més estimem, la possibilitat de canviar a algú per sempre la vida. EVA: - Això què significa? TONI: - Que la vida “és” el regal (èmfasi en l’és). EVA: - Tanta filosofia densa m’està posant els cabells blancs. TONI: - Alguns ja tenies, però millor anomenar-los argent de princesa. EVA: - Para si us plau, em ruboritzes (es gira i corba l’esquena). TONI: - No puc parar, t‘estimo Eva. EVA: - No em diguis això. TONI: - T’estimo, i si et deixes puc canviar-te per sempre la vida. EVA: - I què obtindria jo? TONI: - La felicitat. EVA: - Ai Toni … TONI: - Antoine…, Antoine Santamarie (li aclareix). EVA: - Oh Antoine, gran cuiner de l’Hospitalet. TONI: - Oh Eva, gran dona del meu esperit. EVA: - Ho reconec (es gira i se li apropa). TONI: - M’estimes? EVA: - (Pausa, es miren) Sí, t’estimo (abraçada i petons amb passió). TONI: - Jo, Antoine Santamarie, avui sóc l’home més feliç del món. EVA: - I jo Eva, la més pecadora de la Bíblia. TONI: - Ah sí? (amb sorpresa li mira els pits). Doncs gaudim del nostre… (fent sarcasme) amor. EVA: - (Crida en crescendo) Sí, sí, sí, sí! Gaudim, gaudim. Devora’m, devora’m. TONI: - Ara mateix… (i li continua mirant els pits). EVA: - … sí, pensa que aquí dins hi ha teca (Eva mou els pits amb coqueteria), en tinc dos (i Toni se l’emporta en braços al fons de l’escenari). (Darrera un llençol es veuran les siluetes representant una escena romàntica de sexe. Es treuran la roba però res de provocar el públic amb un nu vanguardista que sembli pornografia gratuïta. L’escena comunica amor còmic, no plaer carnal sense més. Durant el nu anirant saltant moltes prendes fora del llençol, quelcom exagerat, fins arribar a allò còmic amb roba interior de tall antic i de mides enormes. Petons i abraçades cos a cos. Eva i Toni, de sobte, s’adonen de quelcom i pararan. Il·luminació mostra sols les cares dels actors, ombra xinesa la resta). TONI: - (mirant-se l’entrecama) Eva, no sé què em passa. EVA: - Però, si anàvem bé. TONI: - És quelcom estrany, ho notes? EVA: - Sí, jo tampoc m’excito. TONI: - I si comprem alguna gastronomia sexual en un sexshop? EVA: - Millor a la fruiteria, no? TONI: - I si va ser l’àpat? EVA: - No sé, què vas menjar? TONI: - … res. EVA: - Aleshores això no afecta…, què vas llegir? TONI: - … res. EVA: - Encara menys. TONI: - I si et prens una aspirina? EVA: - (el desaprova) Toni, que jo mai no he patit de maldecap quan fem sexe. TONI: - Potser perquè no estem casats. EVA: - No diguis bestieses i pensa. TONI: - Ja ho faig. EVA: - Però amb el cap. TONI: - Quin? EVA: - Amb el que escup. TONI: - Els dos ho fan. EVA: - Insistim aleshores (s’escolta la melodía de “As time goes by” de la pel·lícula Casablanca.). Toca-me-la altre cop, Antoine. TONI: - I si no funciona? EVA: - Sempre ens quedarà Hospitalet. (Fosc a escena, ombra xinesa tot el cos. Tornen a intertar-ho. Segons més tard res de res. Il·luminació sobre les cares) EVA: - (enutjada) Què?! TONI: - Doncs com la meva cuina, nada de nada (es torna a mirar l’entrecama). EVA: - I jo tampoc. Això escapa a tota comprensió. TONI: - Tot un “Expedient X”. EVA: - Mai no ens havia passat res semblant. TONI: - Alguna explicació hi haurà. EVA: - (Enfadada culparà a Toni) L’amor que has provocat, joder! TONI: - Joder després …, si podem. EVA: - Doncs per ara, sin jodienda estamos jodidos. TONI: - Algún additiu se’ns haurà passat per alt. EVA: - Doncs ho diu l’Antoine Santamarie (sorna)… el millor cuiner del món. TONI: - Bé, Ferran Marià també és bo… i la Rucalleda també…, tot i que … (s’atura). EVA: - … tot i que, què? TONI: - Tot i que cuinin amb additius sintètics. EVA: - Però això ho fa tothom, ruc. TONI: - Sí, ho admeto, jo també comulgo amb la modernitat. EVA: - També tu? TONI: - Sí, estimada meva. EVA: - Però quan? TONI: - (trist) Sols ho vaig fer un cop. EVA: - Sols un cop? TONI: - Sí, sols un cop. EVA: - Quan? (se li aparta) TONI: - En “l’últim sopar”. EVA: - A l’últim sopar dels cinc? TONI: - Sí. EVA: - El David, la Gemma, el Carlos, tu i jo? TONI: - Els mateixos. EVA: - I per això vam estar fent cua tota la nit pregant sobre la tasa del vàter com si fos La Meca? TONI: - (acota el cap) Suposo que sí. EVA: - Suposes que sí? TONI: - Millor ho afirmo. EVA: - No posaries bromur en el menjar i per això estem sense sexe tu i jo? TONI: - Crec que va ser quelcom pitjor. EVA: - Aleshores (sorpresa), vas ser tu el responsable del que no havia de passar però que sí va passar? TONI: - (dissimula) Jo sols recordo el tic tac d’un vell rellotge de paret (s’escolta el tic tac uns segons). EVA: - Sí, s’escoltava un tic tac mentre les nostres basques saltaven i ballaven pels recons del bany. TONI: - Quanta poesia en aquells vòmits (mira a l’infinit com il·luminat). Tots ells procedien de la meva creació culinària, del meu art. EVA: - Sí, és clar, però alguns amb més esforç, i d’altres amb més dispersió, anaven llençant els seus arsenals estomacals…, el teu art vomitat. TONI: - En allò, blancs i negres tots vam ser un, tot i que tacant les parets del bany amb els mateixos colors. EVA: - (el desaprova) Siiiií, (pausa) vam esdevenir un quadre abstracte (pausa), i per culpa d’uns additius no naturals que encara no has confesat. TONI: - Additius? EVA: - Confesa, què vas posar que ara el meu cony no està per cap xipolleig? TONI: - Quelcom tòxic. EVA: - Tòxic!? TONI: - (amb por) Va ser un accident. EVA: - Amb què vas experimentar desgraciat? TONI: - Vaig pensar que per a la nouvelle cuisine les millors sals de cuina serien (es para) … EVA: - Quines? TONI: - (s’acota i murmura) Les de bany. EVA: - (alarmada) ¡¿Les de bany?! TONI: - (Tímid) Sí. EVA: - Ets un cretí. Les teves sals de bany ens van rentar el ventre. Caram quin rentat gàstric. TONI: - Més que un rentat fou un... (s’atura) EVA: - Un què? TONI: - Un purgatori. EVA: - Un purgatori? TONI: - Sí estimada, us vaig purgar. EVA: - Però això no explica que ara no poguem cardar. TONI: - Crec que sí (i calla poruc)… EVA: - (preocupada) Toni, què et passa? Digues alguna cosa. TONI: - T’estimo… EVA: - I? TONI: - Crec comprendre què vaig provocar. EVA: - Unes diarrees artístiques. TONI: - Crec entendre perquè ja no podem organizar sopars. EVA: - (consirosa mirant al públic, reflexió en veu alta, Eva comença a capcir inconscientment que ha passat) Els cinc ens vam separar després d’allò. TONI: - Crec saber perquè tu i jo no podem fer l’amor. EVA: - (amb espant, mira a l’infinit) No pot ser. TONI: - Has d’entendre-ho. EVA: - Què? TONI: - (poruc) El més evident. EVA: - Et veig molt pàl·lid. TONI: - I jo a tu molt blanca. EVA: - I això, què significa? TONI: - Que us vaig purgar, princesa meva. EVA: - No m’ho puc creure! TONI: - Els dos ens hem adonat, veritat? EVA: - Ens vas purgar i... TONI: - ...de purgar, purgatori. EVA: - (Pausa i pànic) Som cadàvers enamorats?! TONI: - (pausa)…sí!! EVA: - I per això no podem fer res carnal? TONI: - Exactament. EVA: - I l’amor, on queda? TONI: - En canviar per sempre la vida de l’altre. EVA: - (Trista i consirosa. Llarga pausa. De sobte Eva s’il·lusiona i el mira amb passió) Doncs ànima meva, ja sé que m’has fet. TONI: - Què? EVA: - M’has canviat per sempre ,… “la mort” (abraçada i petons). CARLOS, DAVID i GEMMA: - (Apareixen al fons de l’escenari. Els il·luminen gradualment. Toni i Eva continuen sota la seva passió. Els altres tres s’apropen al públic lentament. David, de genolls, dóna saltets per atrapar-los. S’aturen a peu de l’escenari. Sols parlarà Gemma) - …i així de la felicitat us hem parlat, tots nosaltres, els vostres amics... - (pausa i ara tots cinc, mirant al públic, es posaran una careta de calavera per murmurar amb l’alè) - elssss mooooortsssss (negre gradual i el tic tac altre cop). (Salutacions. El medicament, que seguirà sent un misteri amb el nom de sèptum, es trobarà fora a la sortida del teatre, simples caramels. Hi haurà una publicitat del mateix amb actors oferint aquests caramels com a sèptum al públic) El cartell publicitari posarà: CHUPE LO QUE CHUPE, CHUPE UN SÉPTUM EL CARAMELO DE USTEDES, los “VIVOS” Els actors, o uns figurants amb la cara maquillada de calavera i vestits amb casulles i caputxes de frare, podran repetir al públic el missatge de l’obra: LA VIDA ÉS EL REGAL, tot clamant al cel al fer-ho o amb altres registres: - Oh! La vida és el regal senyor. - Germà, la vida és el regal. - No t’oblidis, la vida és el regal. - Pren un sèptum, la vida és el regal... FI DE L’OBRA

EXTREMS (IV)

4. BLANC i NEGRE amb el poder Temps: Després de l’acte anterior. Actors/actrius: Gemma (amb vestit i faldilles blanques) i David (amb el vestit negre d’abans i amb veu de nen petit ingenu. Cal recordar que els dos són germanastres). (Negre. Continua el tic tac del rellotge de paret. Gradualment s’il·lumina l’escenari. Gemma de blanc a la dreta amb el semiescenari amb el fons negre. Ella restarà asseguda amb les cames mig obertes, llegint un HOLA o un LECTURAS. S’atura el tic tac) DAVID: - (Entra David per la dreta de l’escenari, Gemma absorta llegint no se n’adona. Ell la mira per sota de la falda i li cridarà…) ¡Que se te ve el monedero! GEMMA: - Aaah! (tanca les cames i es lleva espantada de la cadira baixant-se la faldilla). I tu, no tens res millor que fer? DAVID: - Pues ya ves, lo de siempre hermanastra, molestarte. GEMMA: - Ja ho veig (ara amb sorna), señorito Primo de Pitrera. DAVID: - Ese es mi apellido, muy distinto al tuyo, señorita de Blancanieves. GEMMA: - Obvi gran mente, som germanastres. DAVID: - Por suerte (to despectiu). GEMMA: - O per les desafortunades ganes de fornicar dels nostres pares. DAVID: - ¿Les oías de noche? GEMMA: - No, ells sols ja es feien escoltar (ironia). DAVID: - Toda una arenga de jadeos llenos de felicidad. GEMMA: - No em recordis la felicitat. DAVID: - ¿Por? GEMMA: - No paro de pensar en ella. DAVID: - De eso mismo charlaba con Eva. Pero tranquila, creí leer que existe una solución temporal para poseerla. GEMMA: - Un fàrmac, no? DAVID: - Bueno, eso creo haber leído, ¿cómo lo sabías? GEMMA: - Carlos em va dir el mateix. DAVID: - Ah, (amb menyspreu), Carlos (dirà amb cara de fàstic). Creo que se lo comenté yo mismo. Menudo personaje. GEMMA: - No l’odiïs tant. Els dos us assembleu molt. DAVID: - ¿En qué? GEMMA: - Els dos vestiu de negre fatxa, feixista i ranci falangista. DAVID: - Y tú de virgen, inocente e insípido pacifista (els dos es miren com un repte). GEMMA: - Ara ho veig clar. Al vidre de les ulleres l’anomenen blanc si és transparent, però la teva mirada és negra, porta intencions obscures. DAVID: - Tu blanco siempre ha sido un color insípido y desaborido. He ahí el pescado que llaman… blanco (despectiu). GEMMA: - Sí, però al peix gustós sempre ha estat el blau, no pas el negre. DAVID: - Buah! El blanco siempre ha sido el color de lo NO importante. Tú como psicóloga-rellena-psicotécnicos deberías saberlo. Cuando una casilla no es importante, ya te lo dicen…, <>. GEMMA: - Mira David, tot el blanc és bo per ingerir, la sal, la farina, fins i tot la cocaïna. En canvi el negre és sempre una escombraria. DAVID: - Un escombro, ¿como qué? GEMMA: - Les aigües de la claveguera són negres, les femtes són negres, fins i tot els diners que ningú vol en les factures són negres, calers que per tal que siguin bons cal blanquejar. DAVID: - Sí, pero la Coca-cola es negra y mira que éxito tiene por el mundo entero. GEMMA: - No t’enganyis, els llatins l’anomenen el agua negra del imperialismo yanqui. DAVID: - Eso son cosas de los pieles rojas sudacas y comunistas. GEMMA: - Ets un grandíssim fatxa. DAVID: - ¿Yo facha? (i al apropar-se topa amb el vidre, so d’impacte) GEMMA: - Sí (Gemma fa baf i neteja el lloc de l’impacte satisfeta del cop que ha rebut el seu germanastre). DAVID: - Me duele (es frega el front). GEMMA: - Càstig de Déu (donant uns copets a l’aire simulant que és sobre la clepsa del David per tractar-lo de baixet), Aznar de mig litre. DAVID: - No te metas con mi estatura. GEMMA: - No pateixis, per molt fatxa de mig litre que siguis, el teu cor batega a l’esquerra i la teva sang és roja. DAVID: - ¿Qué pinta el rojo aquí? GEMMA: - Per no parlar como en el teu NODO, en blanc i negre. DAVID: - ¡Cobarde comunista! GEMMA: - Covard? DAVID: - Sí. Cuando no se sabe que decidir, va y se vota en blanco. Si se votara en negro al menos significaría algo. GEMMA: - Sí, un vot a favor dels feixistes com tu. DAVID: - Un lado político correcto, no como tu izquierda. GEMMA: - No em diguis que creus en aquella divisió entre dretes i esquerres? DAVID: - Por supuesto. GEMMA: - Doncs sento dir-te que en el món sols hi ha tres tipus de persones, els d’esquerres, els de dretes (pausa) i els polítics. DAVID: - Que más me da, yo sólo defiendo mi color. GEMMA: - El negre. DAVID: - Pues sí, y mires como lo mires, éste es “uniforme” (es quadra i salutació militar), es elegancia. GEMMA: - El blanc sí que ha significat elegància i bellesa, t’imagines bellesa potser en una dentadura plena de carrall (ara amb to racista) negre?, posaries la teva llengua entre aquells llavis estimat germanastre? A que no, perquè això si seria tot un petó… (to racista) negre. DAVID: - Puede que a algunos les ponga cachondo el beso negro, claro está que este color es el cálido. El negro se calienta “cara al sol”, no como los colores claros que pasan frígidos ante él. GEMMA: - El negre s’escalfa al ser un color egoista. Absorbeix tota la llum i no deixa escapar radiació alguna. El blanc en canvi és altruista, reflecteix tots els colors i no se’n queda cap. DAVID: - Sí, y se pierde el calor del día quedándose frío y apático como el vino blanco. En fin, que el blanco es un fresco. GEMMA: - I el negre un color de tifa fumosa, pudent i calenta, tot un país per a aquells habitants fastigosos, petits i como no, negres. DAVID: - ¿Quiénes? GEMMA: - Les mosques. DAVID: - Que equivocada estás querida hermanastra, las moscas que merodean las tifas no son negras, son verde Twingo. GEMMA: - Ja n’hi ha prou de tanta porqueria. Com de petits, ja veig que no ens posarem d’acord. Tu sempre et vas semblar al papa. DAVID: - Y tú a mamá. GEMMA: - El papa era negre. DAVID: - Y mamá blanquita (els dos fan una pausa recordant els pares). ¿Y ahora en qué piensas hermanastra? GEMMA: - En com de negre era el papa i en la ginebra que bevia. DAVID: - Bebida blanca, por cierto. GEMMA: - Sí, fins que un dia, i de tanta que en pregué, li va passar com al Michael Jackson (pausa), es va tornar blanc. DAVID: - Cierto, que pálido que estaba en su funeral, hasta se le pusieron los ojos en blanco. GEMMA: - És clar, amb tanta ginebra. DAVID: - Y mamá sin dejar de fumar. GEMMA: - Cert, que negra li va quedar la cara amb l’infart. DAVID: - Claro, con tanto Ducados. GEMMA: - Fins i tot, s’assemblava al papa. DAVID: - Antes de la cirrosis, claro. GEMMA: - Sí és clar, abans de la seva decoloració etílica. DAVID: - Menuda paradoja vivieron nuestros padres. GEMMA: - Per? DAVID: - Ambos adictos a su color contrario. Papá negro a la bebida blanca y mamá blanca al tabaco negro. GEMMA: - Potser al contrari haurien sobreviscut. DAVID: - No me imagino a mamá bebiendo ginebra. GEMMA: - Ni jo al papa fumant Ducados. DAVID: - Mejor el petróleo como adicción. GEMMA: - Com dius? DAVID: - Era por cambiar de conversación. GEMMA: - Em sembla bé, després plores. DAVID: - ¡Yo no lloro! GEMMA: - Sí clar, que em deies del petroli? DAVID: - ¡Yo no lloro! GEMMA: - El petroli. DAVID: - Pues que es un oro negro que crea adicción en todas las economías. GEMMA: - Tant que s’organitzen guerres per ell. DAVID: - ¿Qué sabrás tú de guerras? GEMMA: - Res, i això és el millor. Em rebenta que el meu germà sigui un militar defensor de les guerres preventives. Jo defenso la pau. DAVID: - ¡Ya! Con tu blanco NUCLEAR. GEMMA: - No, amb el colom blanc de la pau. DAVID: - La paz son paparruchas. La ocupación de territorios hostiles fue del todo lícita. GEMMA: - Ocupació? Voldràs dir invasió. DAVID: - Que más da. Son sólo palabras. Fue necesario democratizar Iraq. GEMMA: - Democratitzar? A l’imperialisme ianqui l’anomenes ara democratitzar? DAVID: - Sí, y todo el mundo debería alistarse en una guerra así. GEMMA: - Doncs jo no ho penso fer. No serveixo per a matar. DAVID: - Bueno, en la guerra a todos les encontramos utilidad. Si no sirves para matar, sirves para ser matado. GEMMA: - Ets un feixista. DAVID: - Puede, pero míralo de otro modo. El petróleo está a punto de tocar techo y las naciones que más lo controlen, mejor cuidarán a sus ciudadanos. El poder del oro negro nos dará la felicidad. GEMMA: - Això és mentida, el poder no dona la felicitat. Les vegades que n’hem parlat tots cinc durant els sopars d’en Toni. DAVID: - Siiií, y en ninguna de ellas jamás nos hemos puesto de acuerdo. GEMMA: - No, això tu no ho has sabut fer mai. Sempre has imposat els teus arguments. DAVID: - Ya veo por tu tono que no eres feliz. Lo comprendo, con el jode mulatas que tienes por marido no me extraña. GEMMA: - La meva felicitat no té res a veure amb aquell porc, especulador, negrer, matxista, “cantamanyanes”, racista… (es para pensant en dir-ne més). DAVID: - No pares, por favor, sigue, sigue... Como me gusta que le pongas…, “negro”. GEMMA: - És suficient (creua els braços). DAVID: - Pues vaya. De todas formas, y si con el jode oscuras no hay felicidad, ¿dónde se puede hallar ésta? GEMMA: - En el fet de compartir, respectar i estimar els demés, no en el poder i la humiliació que tu tant defenses. DAVID: - Vives en un mundo de utopías. Las guerras se hacen necesarias para incentivar muchas economías. No entiendes nada, palomita de la paz. GEMMA: - Entenc per què vesteixes de negre. DAVID: - ¿Qué pasa otra vez con el negro? GEMMA: - Doncs el llueixes pel dol de les víctimes que promous. DAVID: - El negro enfatiza mi lealtad por la causa. GEMMA: - Ja veig que t’avens a la dita. DAVID: - ¿Cuál? GEMMA: - Negro es a carbón, como cabra es a X. DAVID: - (pausa i s’adona) ¿Cabrón yo? Pero si no estoy casado (veu de soca, infantil). GEMMA: - Normal, per què no hi ha Déu que accepti el repte. DAVID: - Te estás pasando. GEMMA: - Passant? Fou la natura qui es va passar amb tu. Quan vas néixer eres més lleig que el peu d’un goril·la amb berrugues. DAVID: - Pero mamá no lo vio así. GEMMA: - A no? Quan la teva mare va preguntar al metge que havia tingut, aquest li va contestar… DAVID: - … (la talla) una monada ... GEMMA: - … un solter (li engalta i David li canvia la cara). DAVID: - Bueno, tampoco será para tanto (es retoca el pentinat). GEMMA: - Però has vist la teva nàpia? Però si en una pluja d’ulleres les plegaries totes! DAVID: - Y con eso, ¿qué me quieres decir? GEMMA: - Que érase una narizota a un metro veinte pegada. DAVID: - No me afea tanto mi napia (se la toca). GEMMA: - No, sols que no hi ha homes horrorosos, sinó copes de menys. DAVID: - Bueno mi cara no da el pego, pero tengo un cuerpo macizo (treu pit). GEMMA: - Sí, i per això en el col·legi t’anomenaven el gamba. Es podia aprofitar tot menys el cap. DAVID: - ¡Para ya! GEMMA: - Espera, m’agrada recordar-ho. Un dia a classe et van preguntar pels climes del món i vas respondre el polar, l’equatorial i el climatitzat (riu). DAVID: - (Braços a la cintura) Me estoy enfadando. GEMMA: - (riallades) I me’n recordo d’un examen on vas dir que els habitants de Ceuta eren els centaures (i més rialllades). DAVID: - No tiene ninguna gracia. GEMMA: - Y aquella vegada que et van preguntar on estaven els gens, què vas respondre? DAVID: - Te estás pasando. GEMMA: - Ah sí, en les lleis de Mendel (més riallades descontrolades), i és que mai no vas donar l’alçada (riu i torna a fer el gest de tocar-li la clepsa amb copets simulats a l’aire per riure’s de la baixa talla d’en David). DAVID: - … como sigas te atizo (David empeny el vidre buscant una possible entrada, Eva s’aparta per precaució). GEMMA: - Està bé, està bé, ja m’aturo, però amb aquesta agressivitat no afrontes la teva realitat. DAVID: - (s’aparta del vidre) ¿Qué realidad? GEMMA: - Doncs que el teu fracàs escolar més la teva lletjor t’han comportat la teva actual solitud. Per això t’apropes tant a Déu, per enganyar la manca d’amics. DAVID: - (amaga l’esquena, mira el terra, mans a les butxaques) ¿Parece que te de pena? GEMMA: - Doncs ben mirat, una mica sí que me’n dones. Sols fes-te aquesta pregunta, a qui voldries per aconseguir la felicitat? DAVID: - A Dios que está en el Cielo. GEMMA: - Des de les teves alçades? DAVID: - Sí, (profereix una mirada de defensa cap a Gemma) maldita sea. GEMMA: - I amb ell una eternitat sense chatis? DAVID: - Que se la va a hacer. GEMMA: - Doncs quin caram de cel. Sense poder practicar l’intercanvi de calor corporal…, aquest cel serà tot un infern. DAVID: - No sigas (se sent vulnerable). GEMMA: - Crec que hauries de fer com el teu cunyat. DAVID: - ¿Qué? GEMMA: - Una mulata i “gosa, gosa, blanquito” (gesticulació sexual). DAVID: - Quizás, pero no siempre le salieron tan bien los placeres negros a tu marido. GEMMA: - No ho entenc. DAVID: - ¿No te lo contó? (somriu) GEMMA: - Què? DAVID: - Lo que le ocurrió en uno de sus viajes por África. GEMMA: - No en tinc ni idea. DAVID: - Querida hermanastra, te va a gustar el cuento (es recupera de l’estat abatut anterior). GEMMA: - Au vinga, comença. DAVID: - Pues en la frontera de uno de esos países musulmanes cuyo nombre es impronunciable, un policía negro de dos metros de altura retuvo 40 días a tu marido por intentar pasar alcohol. GEMMA: - I… DAVID: - Pues que el mulato puso negro a tu pálido esposo. GEMMA: - De què? DAVID: - De relleno “blanco” por donde se dan los besos (pausa), negros (riallada). GEMMA: - Atura’t si us plau (riallada). Així que el van donar pel sac i jo no en sabia res (més riallades). Tant ficar-la entre les negres i es va trobar resant a la Meca amb un mandinga iniciant-lo pel darrere. DAVID: - Ves como te iba a gustar la historia (se li apropa i es recolza en el vidre). GEMMA: - Estimat germanastre (s’acota i es recolza en el vidre), crec que en el fons no em caus tan malament. DAVID: - A mi…, tú tampoco. GEMMA: - Fins i tot (pausa), t’estimo. DAVID: - Y yo (pausa), también. (de cop so de trencadissa de vidres. També de sobte desapareixerà el dualisme de fons d’escenari blanc i negre passant a fons d’escenari tot blau cel. En el següent acte el fons d’escenari es mantindrà igual. El públic ha d’entendre que les coses han canviat, que ara ve el desenllaç i l’explicació de tot el galimaties anterior, una explicació ben lògica) (sense el vidre pel mig, Gemma i David noten que les mans recolzades sobre aquest ara creuen a l’altra banda, miren al seu voltant, dubten, s’agafen de les mans i resten uns segons perplexos mirant-se) GEMMA: - Però llàstima que no siguem plenament feliços. DAVID: - ¿Por lo que sucedió y que jamás debió suceder? GEMMA: - Sí, per la maleïda separació dels cinc. DAVID: - Quizás alguno de nosotros sepa como hallar la felicidad restante. GEMMA: - L’Eva i el Toni. DAVID: - ¿Ellos? GEMMA: - Sí, ells. Eva és psicòloga i intel·ligent, i Toni atent i detallista, per tant sabran què… dir-se (insinua gesticulant amb l’esquena que estan liats). DAVID: - Crees de verdad que hay algo de peso entre ellos dos. GEMMA: - Sí, i per això potser trobin la felicitat perduda. DAVID: - Pues habría que escucharles. GEMMA: - Aleshores vine (es posa dreta). DAVID: - ¿Dónde? GEMMA: - Crec saber on s’amaguen sovint (fan mutis els dos agafats de la mà per l’esquerra de l’escenari. Gemma arrossega al baixet d’en David) Dona’t pressa, que farem tard, Calimero engominat. DAVID: - Ya va, ya va. (Negre i torna el tic tac del rellotge de paret).

FRACASO ESCOLAR O FRACASO POLÍTICO (2)

El colegio, ¿atiende a clientes o presta un servicio? Uno de los pros o contras lo hallará en aquellos centros educativos que sufren por mantener un número suficiente de alumnos, sobretodo en algunos privados. La realidad es obvia, sin alumnos el negocio entra en bancarrota. No es de extrañar que la directiva intente alegrar en lo posible a los clientes, los padres, a través de sus lechones, los escolares. Optar por un enfrentamiento continuo con los progenitores puede conllevar aulas vacías y un buen número de maestros en la cola del paro. La mejor alternativa, y la más realista, es intentar equilibrar las demandas familiares con el ideario de educar y así procurar que los alumnos aprendan todo lo posible pero sin provocar la ira de los clientes. Pero lo anterior no suele suceder y cada día se da con más frecuencia el exceso de proteccionismo y clientelismo hacia los padres en los centros de enseñanza, una situación que en nada favorece el éxito académico real de nuestros estudiantes. Sirva de ejemplo de clientelismo la siguiente situación. Según estudios oficiales del 2004 el ochenta por ciento de los colegios no daban una comida equilibrada. La causa era que claudicaban ante los padres y alumnos que no aplaudían los menús recomendados. Así que las verduras y carnes eran sustituidas rápidamente por patatas fritas, croquetas y otros harinados. La verdura quedó para el perro del vecino, aunque éste jamás fuera herbívoro. En fin, no se queje del menú del colegio si hay demasiadas verduras, carne o fruta que a su hijo no le gustan. Sí hágalo, y junto con más padres, cuando esa alimentación abuse de fritos, rebozados y pastelitos. Recuerde esa dieta mediterránea que los Estados Unidos están plagiando a los españoles para evitar sus elevados índices de obesidad infantil y juvenil. Otro caso de clientelismo son el exceso y frecuencia de actividades lúdicas, que no lectivas, en muchos centros educativos. Si estas intromisiones son reiteradas rompen el ritmo de trabajo de los alumnos durante el trimestre y provocan su desorientación. Imaginemos que cada curso se halla plagado de semanas blancas, festivales juveniles, carnavales, excursiones extraordinarias, sesiones de cine, audiciones de música, castañadas, días del libro, pesebres vivientes, concursos de dibujo, manifestaciones por la paz, certámenes de teatro e incluso el propio crédito de síntesis cuando se imparte como unas colonias veraniegas. En el caso anterior y si todo es vivido como un gran festejo a expensas de demasiadas horas de matemáticas o lenguas, se resta excelencia al centro educativo. En fin, que el abuso es contraproducente, el uso racional muy conveniente. Son muchos los colegios que durante todo el curso organizan multitud de actividades lúdicas para alegrar a los alumnos y así dejar contentos a los padres. Si el escolar vive con felicidad el tiempo en el centro, muchos padres perciben que el colegio va bien, pero si lo que la familia recibe son quejas y más quejas de su lechón por los deberes y la disciplina, algunos padres acaban hartos y acuden al centro para presionar. En fin, que resulta infinitamente mejor una fiesta en el patio que una clase de cálculo extra. En algunos centros, y debido al exceso de actividades lúdicas, se llegan a perder entre un veinte y un treinta por ciento de sus horas lectivas. Una obra de teatro en donde su lechón sale tres segundos disfrazado de angelito consume probablemente la cuarta parte de clases de lengua de ese trimestre. Si realmente quiere un hijo feliz ahora, pero infeliz a la largo plazo, y falto de capacidades en su futuro adulto, un colegio así le conviene, pero si opta por un buen nivel académico será necesario sacrificar algunos de estos divertimundos escolares para que el centro no parezca un Terra Mítica, un Port Aventura o un Disney World. Una nación de pan y toros sólo distrae el estómago y la vista, pero no llena su futuro de buenas personas, competentes profesionales y felices humanos, y conste que la felicidad, como decían Platón y Ghandi, la da el esfuerzo y no la facilidad en alcanzar las cosas. Ante un deseo uno se pone a trabajar para alcanzarlo, mientras lo intenta, lo vive con ilusión, y cuando lo consigue aparece la felicidad. En el caso que el objetivo no se cumpla, se refuerza el psique para superar mejor las futuras y seguras frustraciones de la vida, algo que evita caer en infelicidades mayores. La felicidad no debe ser el único objetivo, lo debe ser más reducir la infelicidad. En fin, aplauda más al colegio que exige que el de fiestas y festejos a pesar de las opiniones de algunos pseudoexpertos que no pisan las aulas de los adolescentes. Sirva el caso del catedrático de Sociología de la Universidad Complutense de Madrid, Mariano Fernández Enguita. Éste defendía que el fracaso escolar era culpa de los docentes actuales al explicar cosas aburridas pero paradójicamente estaba de acuerdo en crear centros exigentes. Cabe recordar que exigir no suele ser divertido para los alumnos. Otro ejemplo de circos que intentan complacer a los clientes es el consejo escolar, un organismo que tiene su fuerza en los centros públicos pero que en los privados suele significar una pantomima dirigida a los padres. En los colegios concertados el consejo escolar no suele mandar más que la dirección del centro. Esto no es ningún mal, las escuelas privadas son empresas y como tales así se rigen. Entonces, ¿qué razón hay para perder toda una mañana en elegir a los representantes de los alumnos y de los docentes en el consejo escolar?, ¿no será ésta otra actividad lúdica a sumar al treinta por ciento de horas sin clase? No les extrañe pues que los maestros se lo miren sin ilusión y con el deseo de no ser elegidos. No quiero ir al cole Anda, ni muchos profesores a veces. El objetivo de la escuela no es el de amargar a los alumnos, que tampoco el de divertirles, la finalidad de todo centro educativo debe ser explicada y comprendida por todos los alumnos desde casa y desde el colegio. Si la vida son situaciones y decisiones, se asiste a clases para obtener conocimientos y con ellos criterios con los cuales tomar sabios caminos, se asiste para aprender a ser adulto. Saber a quien votar o a quien no, o si no votar, saber qué comprar o que no y saber con quien relacionarse o con quien no son asuntos de vital importancia para evitar que en el futuro estafen, manipulen o le vendan la moto a su hijo. Y eso mismo debe contarles un buen docente durante alguna clase o tutoría. Ese tipo de informaciones generan el vínculo positivo entre alumno y profesor. Primero al decirles una verdad que ellos siempre agradecen más que una excusa. Segundo al darles un argumento motivador para aprender. Están en el centro para tener criterio de mayores y evitar que les vendan la moto. Pero no sólo de conocimientos se alimenta nuestra mente, también la educación escolar persigue impartir una buena formación para impulsar justos y competentes profesionales, es decir, buenas personas, útiles trabajadores y mentes críticas que sepan devolver el favor a la sociedad que ahora les está pagando su educación. Debemos recordar que durante cualquier crisis económica, y esto son estadísticas del INEM, quienes tienen mejor formación ostentan mayor posibilidad de encontrar y conservar un trabajo, algo que regala estabilidad, seguridad y hasta felicidad a los humanos. Podemos resumir que todo objetivo educativo debe perseguir convertir en adulta y crítica a nuestra prole. Para ello debe alcanzarse lo que todo buen educador infundirá a su hijo, un A.R.RE, es decir dotarle de Autonomía, Responsabilidad y Respeto. Cuando se cumplen estos tres requisitos, el fracaso escolar desaparece y el éxito personal y profesional fluye y eleva al adolescente hacia una sólida madurez. Para alcanzar este A.R.RE son necesarias normas muy claras, esfuerzo y dosis oportunas de diálogo y comprensión. Si en el centro donde su hijo aprende no se hallan tales requisitos algo falla en el sistema. Añadamos que las condiciones anteriores deben impulsar que el individuo aprenda valores morales, control sobre sus emociones y a pensar por si mismo, todo un hito para los zagales. Antonio Machado decía, “una de cada diez cabezas piensa y nueve embisten”. Debemos comprender que uno puede ser muy inteligente, pero si no se le enseña a controlar sus emociones es entonces cuando embiste, en tal caso habremos fracasado.

EXTREMS (III)

3. BLANC i NEGRE en la fe i el fanatisme Temps: Després de l’acte anterior. Actors/actrius: Eva (amb vestit blanc) i David (amb vestit negre. Cal també recordar que per aparentar el metro vint del David, aquest va de genolls amb les sabatilles cosides als mateixos. David parla sempre amb veu de nen petit ingenu, de savi infantil) (Escenari en negre. S’escolta el tic tac del rellotge de paret. Llum minsa cenital. Desapareix gradualment el tic tac i les llums superiors i frontals il·luminen tot l’escenari. S’escolta els dos personatges conversant apassionadament, Eva a la dreta, David a l’esquerra, els dos recolzant les mans sobre el vidre imaginari que separa els semiescenaris. David, amb metro vint, queda còmicament situat dessota de l’Eva com si estigués pregant, quelcom que ja descriu el seu personatge devot) EVA: - Jesús! Jesús! Jesús! (pausa per agafar aire) I la mare que el va parir sense desvirgar-se. DAVID: - Eva, ¡por la virgen! No reniegues de Jesús. EVA: - Però si Jesús és ET. DAVID: - Pero que estás blasfemando (es posa les mans al cap i es separa del vidre), ¿Jesús un ET? EVA: - Vas plorar a la pel·lícula? (braços a la cintura, se’l mira condescendent) DAVID: - (s’ho pensa) Algo. EVA: - Aleshores escolta el següent. ET va venir del cel com Jesús, va fer miracles com Jesús, els adults se’l van carregar com Jesús, va ressuscitar com Jesús i se’n va tornar al cel com Jesús. Algun dubte d’ET? DAVID: - Bajo esa memez hasta Anakin Skywalker de Star Wars pudo ser Jesús. Él, ungido por una fuerza sobrenatural, de madre sin concepción y elegido para devolver el equilibrio a la galaxia, también pudo ser un mesías galáctico y clon de ET. EVA: - Exacte, clon de ET, vetaquí el títol de la pel·lícula “Star Wars: L’atac dels Clons”. DAVID: - Pero Eva, ¿crees lo que dices? EVA: - Clar que no. Més increïbles són les paranoies dels teus Evangelis. DAVID: - Porque la fe lo es todo para mi. EVA: - La fe, la fe… La fe és una cosa que Déu va entregar als mortals per a entendre als capellans. DAVID: - (despectiu) ¿Qué vas a saber tú de los curas? EVA: - Els comprenc força. DAVID: - ¿Qué comprendes de ellos? EVA: - El seu celibat i les seves freqüents pedofílies. DAVID: - Son pocos casos y nada tienen que ver con la fe de qué te hablo. EVA: - I de quina fe em parles? DAVID: - Pues de la que va más allá de este mundo, de una sensación mística. EVA: - La fe (incrèdula), una experiència mística? DAVID: - La fe es algo que se siente, la fe está en el más allá (s’olora l’alè posant-se la mà al davant). EVA: - (el desafia) I com podem veure el més enllà? DAVID: - Ve más a misa. EVA: - Un cop ho vaig fer. DAVID: - ¿Y que tal fue la experiencia? EVA: - Vaig estar exultant. DAVID: - No entiendo (s’olora la mà notant una fragància desagradable). EVA: - M’avorria tant que vaig pujar a predicar la teoria de l’evolució. DAVID: - (recrimina) Esa no es manera de descubrir la fe (continua olorant-se l’alè). EVA: - Com aleshores? DAVID: - Debes vaciar tu cuerpo de razones y atender a sensaciones. Tú decides (ara fa cara de fàstig a l’adonar-se de la seva pròpia alitosi). EVA: - Ja veig que et creus en possessió de la veritat absoluta sense saber demostrar la teva causa. DAVID: - Yo vivo casado con Dios, ÉL es mi causa interior (ara s’olora les mans amb por que li delatin l’alitosi, les amaga a les butxaques). EVA: - Au vinga. Tu et vas casar amb Déu perquè no hi havia Déu que es casés amb tu. DAVID: - (trist, abatut) ¿Tan feo soy? EVA: - Més que els peus d’un goril·la amb berrugues. DAVID: - Vaya (ara es justifica), pero mi corazón es puro. EVA: - A dir per la teva alitosi, més aviat podrit. DAVID: - ¿Tanto se me nota? EVA: - Estar al teu costat és garantia de poder gaudir en hora punta de tot un vagó de metro sols. DAVID: - Bueno, que se la va a hacer. Dios me hizo así. EVA: - Déu no sé si existeix, però sí el Listerine. DAVID: - Dios sí existe. EVA: - Potser no existiria si pensessis per tu mateix. DAVID: - Yo siempre pensé por mi mismo (mirant al cel), ¿verdad señor? EVA: - I ara em diràs que sents el PARE en el teu interior (aclara i remarca), ¡amb el petit que ets! DAVID: - Por supuesto que lo siento en mi interior, más que a mi alitosis. EVA: - Doncs allí dins (li indica el seu coll alitòsic), Déu és un màrtir. DAVID: - (la desaprova) ¡Eva! EVA: - Però no et preocupis per ell. El màrtir que portes dins podria ser fruit d’un engany col·lectiu. DAVID: - Si más del 90 % del mundo tiene sentimientos religiosos, ¿insinúas acaso que todos nos equivocamos? EVA: - Com militar que ets, saps molt bé que les multituds són volubles a l’engany. I en qualsevol cas, va guanyar Hitler el seu poder amb la veritat? DAVID: - Los alemanes le votaron, ellos impulsaron su guerra. Haber votado en blanco (assenyala el vestit blanc de l’Eva). EVA: - David, ets un nazi. DAVID: - No, soy militar. EVA: - ¡Ja! Però els militars no ensenyeu res bo. DAVID: - Te equivocas. Fui entrenado por la CIA y ahora soy un experto en idiomas. EVA: - En quins? DAVID: - Casi todos los europeos y el perruno. EVA: - El perruno? DAVID: - Sí, el de los perros. ¿Sabes que significa “uoup”? (borda) EVA: - Doncs no. DAVID: - Que sí. ¿Y uoup uoup? EVA: - Tampoc. DAVID: - Que sí, que sí. EVA: - Veig que poca religió et van ensenyar els de la CIA. DAVID: - La religión y la fe están por encima de aprendizajes militares. EVA: - Oi tant, i per quina raó existeix la religió en el món? Per a les guerres? DAVID: - No necesariamente. EVA: - Doncs se n’han provocat moltes en nom de Déu. DAVID: - Puede, aunque de todas formas la religión también existe para salvar a la humanidad y entregarle la felicidad. EVA: - Quina bajanada. La felicitat és una utopia. DAVID: - O una religión. EVA: - Per favor David, la gent creu en una religió sols per dues raons. DAVID: - ¿Cuáles? EVA: - La por a morir i l’origen de tot. Així de simple i no la felicitat. DAVID: - Tu explicación es muy parcial. Atiende ahora a esta pregunta, ¿cuál es la finalidad de la vida? EVA: - Eh!? (contrariada) DAVID: - Ya lo veo, te has quedado en blanco (la mira i assenyala la vestimenta). EVA: - Ja comences. Ara canvies de tema amb una pregunta filosòfica que no té res a veure amb l’anterior assumpte. DAVID: - (no li fa cas) Segunda oportunidad, ¿qué finalidad tiene la vida? EVA: - Espera un instant (pausa pensativa), ja ho tinc, morir. DAVID: - ¿Morir? EVA: - Sí, morir. Tot en el món es fa vell i es desgasta. Els humans no escapem a aquest destí. Per tant, el sentit de la vida és morir. DAVID: - Pues para mi la vida tiene otro sentido. EVA: - Quin? DAVID: - Ser feliz gracias a la fe en un Dios. EVA: - La felicitat no dura sempre, és sols una sensació efímera. DAVID: - Esa es la felicidad mundana y material, no la verdadera y perpetua. EVA: - Doncs a mi la mundana m’omple de tant en tant. DAVID: - ¿Cómo? EVA: - Dons (es ruboritza)… omplint-me (es toca al cos). DAVID: - ¿Por ejemplo? EVA: - (s’ho pensa uns instants) Amb un bon orgasme. DAVID: - ¡Por favor! (desaprova) EVA: - Siiií (obscena), per a moltes dones és l’única felicitat que sentim si ells saben fer-nos-hi arribar. DAVID: - Ya veo que a ti te va (cínic), que te llenen internamente de algo (pausa), blanco. EVA: - Ets un porc. DAVID: - Y tú demasiado feminista y atea. Vives una realidad demasiado terrenal. Te pierdes lo mejor. EVA: - Tu sí que et perds el millor, quan va ser l’últim cop que ho vas fer? DAVID: - E... e... eeeel... El qué? EVA: - Què ha de ser, doncs intercanviar fluids corporals…, en plata, follar. DAVID: - (nerviós) Eso no tiene relación con la conversación de hoy. EVA: - Ara aquest fuig d’estudi. DAVID: - La patria y Dios dan la felicidad a quien sabe sentirla, ellos son la luz. EVA: - La llum? Que potser Déu és blanc? DAVID: - Eso no creo que sea importante. EVA: - Jo crec que sí té molta rellevància. DAVID: - ¿Por? EVA: - Per una raó molt simple, hauríem de saber si Déu és negre o és blanc, així veuríem si està de la teva part, el negre, o de la meva, el blanc. DAVID: - Esto es absurdo. EVA: - Per? DAVID: - Porque si sale blanco ganarás tú y si sale negro... menudo problema. (Pausa, pensa i parlant ara com un nen savi) Yo creo que Dios…, no tiene color. EVA: - Però si ell va crear la llum, és que coneixia tots els colors, no? DAVID: - (to infantil) Sí, claro. EVA: - I si Déu és etern vol dir que ja existia abans de la llum. DAVID: - Obvio. EVA: - Però abans sol hi havia la foscor. Per tant Déu és… DAVID i EVA: - (Eva exclamarà, David interrogarà) ¡¿NEGRO?! DAVID: - (espantat) ¡No puede ser cierto! EVA: - Doncs tant cert com que l’home va venir del mico. DAVID: - Y eso ocurrió en África. EVA: - On tots són... DAVID: - …negros (alarmat). EVA: - Així doncs la primera humanitat fou… DAVID: - Negra. EVA: - I per això Déu va fer a l’home a la seva imatge i semblança, i per tant... DAVID: - ¡Negro! EVA: - I si Adan i Eva foren africans també foren… DAVID: - ¡¿Negros?! EVA: - O Africans avantpassats dels blancs. DAVID: - Pero negros. EVA: - Oi tant. DAVID: - Entonces, el blanco procede del negro, pero ¿de dónde provino Michael Jackson? EVA: - De Déu, guapo, que el va parir negre. DAVID: - Pero luego se volvió blanco. EVA: - Tot per fugir dels seus orígens i acostar-se a la llum. Michael Jackson i Déu foren negres que passaren a ser blancs. DAVID: - Bueno, ¿y que hay de malo con lo negro? EVA: - Res, tu vesteixes així (pausa). Per cert, què t’hi empeny? Déu, África o Michael Jackson? DAVID: - (mans a la cintura) King Kong, si te parece. EVA: - El més evolucionat. DAVID: - ¡Por Dios! (ofès) EVA: - Per Déu vesteixes de negre? DAVID: - Visto de negro por sobriedad y no porque Dios quizá fuera negro en sus orígenes. EVA: - Aleshores, ho admets, (exagerant ara les pauses) Deú-és-ne-gre. Això sí que alegraria als del Ku Kus Klan, ui quina gràcia, tota una gràcia de Déu. DAVID: - Haces chistes fáciles con un Dios negro, pero yo sueño con él (es penedeix d’immediat). EVA: - Ah sí? Digues, digues, en què somies? DAVID: - Eeeeeeso no importa. EVA: - Digues, sense por. DAVID: - Él se me aparece. EVA: - Negre? DAVID: - Sí. EVA: - I et parla? DAVID: - Sí. EVA: - I què le diu a la teva fervorosa fe? DAVID: - Pues que si el negro es la ausencia de color, “yo, Dios, no existo”. EVA: - (simula a l’aire copets conciliadors a la clepsa del David emfatitzant la baixa estatura d’aquest) Ja veig que la teva fe deu estar com la teva talla (li mira els genolls) …, pel terra. DAVID: - Soy bajito, ¿y qué? EVA: - Doncs que així vius, mostatxo escombraterres, sempre agenollat davant de Déu (David es mira els genolls). DAVID: - Digas lo que digas, ese sueño fue toda una revelación. Él me habló, él existe. EVA: - Caram, (ironia) i per aquesta revelació continues vestint de negre? DAVID: - El negro es el color más elegante. Por eso lo escogió Dios en sus orígenes, las tinieblas. EVA: - Elegant? El negre? El negre és brut i fastigós. El carbó és negre, el sutge és negre, fins i tot el recte per on caguem és fosc i negre. Ets ara conscient del teu color? El color de Déu? DAVID: - El negro es sobrio y serio como Dios, por algo es el color del luto. EVA: - T’equivoques barrufet enterramorts, en els funerals a l’África la gent vesteix de blanc. DAVID: - Vaya, todo por llevar la contraria los negros a los blancos. EVA: - Ets racista? DAVID: - No exactamente, soy ordenado, los oscuros en África donde su piel les protege del sol, y los claros en occidente donde no nos quemamos tanto. EVA: - (alarmada) Però, què estàs dient? DAVID: - Que el negro es un color muy “a-cer-ta-do”, es el color de la puntería. Un negro en la nieve es un blanco perfecto y el tiro al blanco es en realidad tiro al negro. Los centros de diana son negros. EVA: - (amb menyspreu) Nazi genocida. DAVID: - Nazi ordenado (li aclareix amb prepotència inflat de pit). EVA: - Com pots defensar aquestes idees? DAVID: - Con muchos algoritmos lógicos internos. EVA: - Què et creus? Un ordinador? Si Déu t’escoltés et desprogramaria la fe del teu Pentium I. DAVID: - Cállate ya. La fe mueve montañas. EVA: - O les enfonsa. T’imagines que ara l’AVE enrunés la Sagrada Familia de Barcelona? Això sí que seria moure muntanyes. DAVID: - Y a ti, ¿quién te mueve el alma? (pausa), ¿Toni? EVA: - Què dius? DAVID: - Lo que los rumores esparcen. EVA: - Quins rumors? DAVID: - No disimules, venga, confiesa. EVA: - Toni i jo… (nerviosa, se sent vulnerable) DAVID: - ¿Toni y tú qué? EVA: - El primer cop que el vaig veure (calla). DAVID: - ¿Qué? EVA: - …caram! Que vaig mullar les calces. DAVID: - ¡Por Dios! (desaprova) ¿Y qué hiciste? EVA: - (amb alegria ara) Doncs treure-me-les. DAVID: - ¡Por favor! EVA: - Toni i jo compartim bon sexe, com també tots cinc bons àpats al seu restaurant. DAVID: - Compartíamos (ara els dos amb calma i melangia recordaran el passat). EVA: - Cert, fa temps que Toni no ens reuneix. DAVID: - Lástima, ocurrió algo que jamás debió ocurrir. EVA: - Sí David, el que ens va separar per sempre (sospira còmicament), aaaai. DAVID: - Esas ensaladas verde y rojo de otoño con dulces y salados de invierno a los “polvos” del cierzo (i sospira), aaai. EVA: - I aquell bou de mar del pol nord al seu punt de sal. Aaai. DAVID: - Y esos vinos y cavas gentileza de bodegas Colon-niu. ELS DOS: - Aaai (sospiren mirant al públic). EVA: - Quins records. DAVID: - Mejor dejarlo, ¿no crees? EVA: - Sí, crec que la nostra conversa ha acabat. DAVID: - Quizás sea mejor hablar de cosas más mundanas y dejar tanta demagogia para los que todavía sepan vivir la felicidad (i sospira). Aaai (pausa). Por cierto, creo haber leído en prensa sobre un fármaco que da la felicidad. EVA: - Sèptum? DAVID: - O algo parecido. EVA: - I te’l prendràs? DAVID: - Lo he buscado pero nada…, de nada. EVA: - Aleshores? DAVID: - Habrá que buscar la felicidad en otra parte. EVA: - Què faràs? DAVID: - Mmmm… (com qui no l’importa la cosa i recuperant el to prepotent inicial) Hablar un rato con mi hermanastra. Y tú, ¿qué vas a hacer? EVA: - Potser aclarar la meva situació personal amb algú. DAVID: - Pues llámale. EVA: - Ja ho faré. DAVID: - ¿A qué esperas? EVA: - (li engalta) A un mail del teu Déu. DAVID: - Él ya te mandó sus señales pero tu corazón sigue atrincherado. EVA: - Au va, calla. DAVID: - Buena suerte entonces atea (recuperant el to despectiu d’altres moments). EVA: - Bona sort fatxa (també despectiu). (Fan mutis pels seus costats. Negre i el tic tac del rellotge de paret)