EXTREMS (III)

3. BLANC i NEGRE en la fe i el fanatisme Temps: Després de l’acte anterior. Actors/actrius: Eva (amb vestit blanc) i David (amb vestit negre. Cal també recordar que per aparentar el metro vint del David, aquest va de genolls amb les sabatilles cosides als mateixos. David parla sempre amb veu de nen petit ingenu, de savi infantil) (Escenari en negre. S’escolta el tic tac del rellotge de paret. Llum minsa cenital. Desapareix gradualment el tic tac i les llums superiors i frontals il·luminen tot l’escenari. S’escolta els dos personatges conversant apassionadament, Eva a la dreta, David a l’esquerra, els dos recolzant les mans sobre el vidre imaginari que separa els semiescenaris. David, amb metro vint, queda còmicament situat dessota de l’Eva com si estigués pregant, quelcom que ja descriu el seu personatge devot) EVA: - Jesús! Jesús! Jesús! (pausa per agafar aire) I la mare que el va parir sense desvirgar-se. DAVID: - Eva, ¡por la virgen! No reniegues de Jesús. EVA: - Però si Jesús és ET. DAVID: - Pero que estás blasfemando (es posa les mans al cap i es separa del vidre), ¿Jesús un ET? EVA: - Vas plorar a la pel·lícula? (braços a la cintura, se’l mira condescendent) DAVID: - (s’ho pensa) Algo. EVA: - Aleshores escolta el següent. ET va venir del cel com Jesús, va fer miracles com Jesús, els adults se’l van carregar com Jesús, va ressuscitar com Jesús i se’n va tornar al cel com Jesús. Algun dubte d’ET? DAVID: - Bajo esa memez hasta Anakin Skywalker de Star Wars pudo ser Jesús. Él, ungido por una fuerza sobrenatural, de madre sin concepción y elegido para devolver el equilibrio a la galaxia, también pudo ser un mesías galáctico y clon de ET. EVA: - Exacte, clon de ET, vetaquí el títol de la pel·lícula “Star Wars: L’atac dels Clons”. DAVID: - Pero Eva, ¿crees lo que dices? EVA: - Clar que no. Més increïbles són les paranoies dels teus Evangelis. DAVID: - Porque la fe lo es todo para mi. EVA: - La fe, la fe… La fe és una cosa que Déu va entregar als mortals per a entendre als capellans. DAVID: - (despectiu) ¿Qué vas a saber tú de los curas? EVA: - Els comprenc força. DAVID: - ¿Qué comprendes de ellos? EVA: - El seu celibat i les seves freqüents pedofílies. DAVID: - Son pocos casos y nada tienen que ver con la fe de qué te hablo. EVA: - I de quina fe em parles? DAVID: - Pues de la que va más allá de este mundo, de una sensación mística. EVA: - La fe (incrèdula), una experiència mística? DAVID: - La fe es algo que se siente, la fe está en el más allá (s’olora l’alè posant-se la mà al davant). EVA: - (el desafia) I com podem veure el més enllà? DAVID: - Ve más a misa. EVA: - Un cop ho vaig fer. DAVID: - ¿Y que tal fue la experiencia? EVA: - Vaig estar exultant. DAVID: - No entiendo (s’olora la mà notant una fragància desagradable). EVA: - M’avorria tant que vaig pujar a predicar la teoria de l’evolució. DAVID: - (recrimina) Esa no es manera de descubrir la fe (continua olorant-se l’alè). EVA: - Com aleshores? DAVID: - Debes vaciar tu cuerpo de razones y atender a sensaciones. Tú decides (ara fa cara de fàstig a l’adonar-se de la seva pròpia alitosi). EVA: - Ja veig que et creus en possessió de la veritat absoluta sense saber demostrar la teva causa. DAVID: - Yo vivo casado con Dios, ÉL es mi causa interior (ara s’olora les mans amb por que li delatin l’alitosi, les amaga a les butxaques). EVA: - Au vinga. Tu et vas casar amb Déu perquè no hi havia Déu que es casés amb tu. DAVID: - (trist, abatut) ¿Tan feo soy? EVA: - Més que els peus d’un goril·la amb berrugues. DAVID: - Vaya (ara es justifica), pero mi corazón es puro. EVA: - A dir per la teva alitosi, més aviat podrit. DAVID: - ¿Tanto se me nota? EVA: - Estar al teu costat és garantia de poder gaudir en hora punta de tot un vagó de metro sols. DAVID: - Bueno, que se la va a hacer. Dios me hizo así. EVA: - Déu no sé si existeix, però sí el Listerine. DAVID: - Dios sí existe. EVA: - Potser no existiria si pensessis per tu mateix. DAVID: - Yo siempre pensé por mi mismo (mirant al cel), ¿verdad señor? EVA: - I ara em diràs que sents el PARE en el teu interior (aclara i remarca), ¡amb el petit que ets! DAVID: - Por supuesto que lo siento en mi interior, más que a mi alitosis. EVA: - Doncs allí dins (li indica el seu coll alitòsic), Déu és un màrtir. DAVID: - (la desaprova) ¡Eva! EVA: - Però no et preocupis per ell. El màrtir que portes dins podria ser fruit d’un engany col·lectiu. DAVID: - Si más del 90 % del mundo tiene sentimientos religiosos, ¿insinúas acaso que todos nos equivocamos? EVA: - Com militar que ets, saps molt bé que les multituds són volubles a l’engany. I en qualsevol cas, va guanyar Hitler el seu poder amb la veritat? DAVID: - Los alemanes le votaron, ellos impulsaron su guerra. Haber votado en blanco (assenyala el vestit blanc de l’Eva). EVA: - David, ets un nazi. DAVID: - No, soy militar. EVA: - ¡Ja! Però els militars no ensenyeu res bo. DAVID: - Te equivocas. Fui entrenado por la CIA y ahora soy un experto en idiomas. EVA: - En quins? DAVID: - Casi todos los europeos y el perruno. EVA: - El perruno? DAVID: - Sí, el de los perros. ¿Sabes que significa “uoup”? (borda) EVA: - Doncs no. DAVID: - Que sí. ¿Y uoup uoup? EVA: - Tampoc. DAVID: - Que sí, que sí. EVA: - Veig que poca religió et van ensenyar els de la CIA. DAVID: - La religión y la fe están por encima de aprendizajes militares. EVA: - Oi tant, i per quina raó existeix la religió en el món? Per a les guerres? DAVID: - No necesariamente. EVA: - Doncs se n’han provocat moltes en nom de Déu. DAVID: - Puede, aunque de todas formas la religión también existe para salvar a la humanidad y entregarle la felicidad. EVA: - Quina bajanada. La felicitat és una utopia. DAVID: - O una religión. EVA: - Per favor David, la gent creu en una religió sols per dues raons. DAVID: - ¿Cuáles? EVA: - La por a morir i l’origen de tot. Així de simple i no la felicitat. DAVID: - Tu explicación es muy parcial. Atiende ahora a esta pregunta, ¿cuál es la finalidad de la vida? EVA: - Eh!? (contrariada) DAVID: - Ya lo veo, te has quedado en blanco (la mira i assenyala la vestimenta). EVA: - Ja comences. Ara canvies de tema amb una pregunta filosòfica que no té res a veure amb l’anterior assumpte. DAVID: - (no li fa cas) Segunda oportunidad, ¿qué finalidad tiene la vida? EVA: - Espera un instant (pausa pensativa), ja ho tinc, morir. DAVID: - ¿Morir? EVA: - Sí, morir. Tot en el món es fa vell i es desgasta. Els humans no escapem a aquest destí. Per tant, el sentit de la vida és morir. DAVID: - Pues para mi la vida tiene otro sentido. EVA: - Quin? DAVID: - Ser feliz gracias a la fe en un Dios. EVA: - La felicitat no dura sempre, és sols una sensació efímera. DAVID: - Esa es la felicidad mundana y material, no la verdadera y perpetua. EVA: - Doncs a mi la mundana m’omple de tant en tant. DAVID: - ¿Cómo? EVA: - Dons (es ruboritza)… omplint-me (es toca al cos). DAVID: - ¿Por ejemplo? EVA: - (s’ho pensa uns instants) Amb un bon orgasme. DAVID: - ¡Por favor! (desaprova) EVA: - Siiií (obscena), per a moltes dones és l’única felicitat que sentim si ells saben fer-nos-hi arribar. DAVID: - Ya veo que a ti te va (cínic), que te llenen internamente de algo (pausa), blanco. EVA: - Ets un porc. DAVID: - Y tú demasiado feminista y atea. Vives una realidad demasiado terrenal. Te pierdes lo mejor. EVA: - Tu sí que et perds el millor, quan va ser l’últim cop que ho vas fer? DAVID: - E... e... eeeel... El qué? EVA: - Què ha de ser, doncs intercanviar fluids corporals…, en plata, follar. DAVID: - (nerviós) Eso no tiene relación con la conversación de hoy. EVA: - Ara aquest fuig d’estudi. DAVID: - La patria y Dios dan la felicidad a quien sabe sentirla, ellos son la luz. EVA: - La llum? Que potser Déu és blanc? DAVID: - Eso no creo que sea importante. EVA: - Jo crec que sí té molta rellevància. DAVID: - ¿Por? EVA: - Per una raó molt simple, hauríem de saber si Déu és negre o és blanc, així veuríem si està de la teva part, el negre, o de la meva, el blanc. DAVID: - Esto es absurdo. EVA: - Per? DAVID: - Porque si sale blanco ganarás tú y si sale negro... menudo problema. (Pausa, pensa i parlant ara com un nen savi) Yo creo que Dios…, no tiene color. EVA: - Però si ell va crear la llum, és que coneixia tots els colors, no? DAVID: - (to infantil) Sí, claro. EVA: - I si Déu és etern vol dir que ja existia abans de la llum. DAVID: - Obvio. EVA: - Però abans sol hi havia la foscor. Per tant Déu és… DAVID i EVA: - (Eva exclamarà, David interrogarà) ¡¿NEGRO?! DAVID: - (espantat) ¡No puede ser cierto! EVA: - Doncs tant cert com que l’home va venir del mico. DAVID: - Y eso ocurrió en África. EVA: - On tots són... DAVID: - …negros (alarmat). EVA: - Així doncs la primera humanitat fou… DAVID: - Negra. EVA: - I per això Déu va fer a l’home a la seva imatge i semblança, i per tant... DAVID: - ¡Negro! EVA: - I si Adan i Eva foren africans també foren… DAVID: - ¡¿Negros?! EVA: - O Africans avantpassats dels blancs. DAVID: - Pero negros. EVA: - Oi tant. DAVID: - Entonces, el blanco procede del negro, pero ¿de dónde provino Michael Jackson? EVA: - De Déu, guapo, que el va parir negre. DAVID: - Pero luego se volvió blanco. EVA: - Tot per fugir dels seus orígens i acostar-se a la llum. Michael Jackson i Déu foren negres que passaren a ser blancs. DAVID: - Bueno, ¿y que hay de malo con lo negro? EVA: - Res, tu vesteixes així (pausa). Per cert, què t’hi empeny? Déu, África o Michael Jackson? DAVID: - (mans a la cintura) King Kong, si te parece. EVA: - El més evolucionat. DAVID: - ¡Por Dios! (ofès) EVA: - Per Déu vesteixes de negre? DAVID: - Visto de negro por sobriedad y no porque Dios quizá fuera negro en sus orígenes. EVA: - Aleshores, ho admets, (exagerant ara les pauses) Deú-és-ne-gre. Això sí que alegraria als del Ku Kus Klan, ui quina gràcia, tota una gràcia de Déu. DAVID: - Haces chistes fáciles con un Dios negro, pero yo sueño con él (es penedeix d’immediat). EVA: - Ah sí? Digues, digues, en què somies? DAVID: - Eeeeeeso no importa. EVA: - Digues, sense por. DAVID: - Él se me aparece. EVA: - Negre? DAVID: - Sí. EVA: - I et parla? DAVID: - Sí. EVA: - I què le diu a la teva fervorosa fe? DAVID: - Pues que si el negro es la ausencia de color, “yo, Dios, no existo”. EVA: - (simula a l’aire copets conciliadors a la clepsa del David emfatitzant la baixa estatura d’aquest) Ja veig que la teva fe deu estar com la teva talla (li mira els genolls) …, pel terra. DAVID: - Soy bajito, ¿y qué? EVA: - Doncs que així vius, mostatxo escombraterres, sempre agenollat davant de Déu (David es mira els genolls). DAVID: - Digas lo que digas, ese sueño fue toda una revelación. Él me habló, él existe. EVA: - Caram, (ironia) i per aquesta revelació continues vestint de negre? DAVID: - El negro es el color más elegante. Por eso lo escogió Dios en sus orígenes, las tinieblas. EVA: - Elegant? El negre? El negre és brut i fastigós. El carbó és negre, el sutge és negre, fins i tot el recte per on caguem és fosc i negre. Ets ara conscient del teu color? El color de Déu? DAVID: - El negro es sobrio y serio como Dios, por algo es el color del luto. EVA: - T’equivoques barrufet enterramorts, en els funerals a l’África la gent vesteix de blanc. DAVID: - Vaya, todo por llevar la contraria los negros a los blancos. EVA: - Ets racista? DAVID: - No exactamente, soy ordenado, los oscuros en África donde su piel les protege del sol, y los claros en occidente donde no nos quemamos tanto. EVA: - (alarmada) Però, què estàs dient? DAVID: - Que el negro es un color muy “a-cer-ta-do”, es el color de la puntería. Un negro en la nieve es un blanco perfecto y el tiro al blanco es en realidad tiro al negro. Los centros de diana son negros. EVA: - (amb menyspreu) Nazi genocida. DAVID: - Nazi ordenado (li aclareix amb prepotència inflat de pit). EVA: - Com pots defensar aquestes idees? DAVID: - Con muchos algoritmos lógicos internos. EVA: - Què et creus? Un ordinador? Si Déu t’escoltés et desprogramaria la fe del teu Pentium I. DAVID: - Cállate ya. La fe mueve montañas. EVA: - O les enfonsa. T’imagines que ara l’AVE enrunés la Sagrada Familia de Barcelona? Això sí que seria moure muntanyes. DAVID: - Y a ti, ¿quién te mueve el alma? (pausa), ¿Toni? EVA: - Què dius? DAVID: - Lo que los rumores esparcen. EVA: - Quins rumors? DAVID: - No disimules, venga, confiesa. EVA: - Toni i jo… (nerviosa, se sent vulnerable) DAVID: - ¿Toni y tú qué? EVA: - El primer cop que el vaig veure (calla). DAVID: - ¿Qué? EVA: - …caram! Que vaig mullar les calces. DAVID: - ¡Por Dios! (desaprova) ¿Y qué hiciste? EVA: - (amb alegria ara) Doncs treure-me-les. DAVID: - ¡Por favor! EVA: - Toni i jo compartim bon sexe, com també tots cinc bons àpats al seu restaurant. DAVID: - Compartíamos (ara els dos amb calma i melangia recordaran el passat). EVA: - Cert, fa temps que Toni no ens reuneix. DAVID: - Lástima, ocurrió algo que jamás debió ocurrir. EVA: - Sí David, el que ens va separar per sempre (sospira còmicament), aaaai. DAVID: - Esas ensaladas verde y rojo de otoño con dulces y salados de invierno a los “polvos” del cierzo (i sospira), aaai. EVA: - I aquell bou de mar del pol nord al seu punt de sal. Aaai. DAVID: - Y esos vinos y cavas gentileza de bodegas Colon-niu. ELS DOS: - Aaai (sospiren mirant al públic). EVA: - Quins records. DAVID: - Mejor dejarlo, ¿no crees? EVA: - Sí, crec que la nostra conversa ha acabat. DAVID: - Quizás sea mejor hablar de cosas más mundanas y dejar tanta demagogia para los que todavía sepan vivir la felicidad (i sospira). Aaai (pausa). Por cierto, creo haber leído en prensa sobre un fármaco que da la felicidad. EVA: - Sèptum? DAVID: - O algo parecido. EVA: - I te’l prendràs? DAVID: - Lo he buscado pero nada…, de nada. EVA: - Aleshores? DAVID: - Habrá que buscar la felicidad en otra parte. EVA: - Què faràs? DAVID: - Mmmm… (com qui no l’importa la cosa i recuperant el to prepotent inicial) Hablar un rato con mi hermanastra. Y tú, ¿qué vas a hacer? EVA: - Potser aclarar la meva situació personal amb algú. DAVID: - Pues llámale. EVA: - Ja ho faré. DAVID: - ¿A qué esperas? EVA: - (li engalta) A un mail del teu Déu. DAVID: - Él ya te mandó sus señales pero tu corazón sigue atrincherado. EVA: - Au va, calla. DAVID: - Buena suerte entonces atea (recuperant el to despectiu d’altres moments). EVA: - Bona sort fatxa (també despectiu). (Fan mutis pels seus costats. Negre i el tic tac del rellotge de paret)