DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

martes, 10 de noviembre de 2020

“LA SIRENA QUE NO SABIA NEDAR” conte

“LA SIRENA QUE NO SABIA NEDAR” David Rabadà i Vives Un batec de mar ensabonava els seus cabells. Estirada a cau de sorra deixava que l’escuma de platja governés la seva llarga cabellera. Les aigües de Saborella havien estat en altre temps dolces i insípides. Ara però, la badia era plena de salmorra que feia brandar al compàs de les fines onades les fibres del seu cap. Allí, a la cala de Saborella, ella hi residia segura. Uns serrats murs de roca fent d’escull envoltaven aquell reducte de tranquil·litat, aquella badia de sorres dures, grolleres i contràries a les fines i enganxifoses arenes de les costes més meridionals. Aquí l’arena era grossa, granítica i angulosa. Estirar-s’hi al damunt significava sentir, escames endins, les seves esmolades fiblades, una sensació entre el plaer i la molèstia, entre la pau que ens tranquil·litza i el conflicte que no encarem. Ella poques platges havia tastat fins a trobar-se en aquella. Fent cabotatge per aquells litorals mediterranis un bon dia, gairebé per inèrcia i per inexperiència, va conformar-se amb aquella cala de sorres cantelludes, grolleres i plenes de quars blanc. L’avantatge d’una geologia així n’eren les seves aigües, amb tanta sorra grossa pocs llims suspesos hi havia. Tal singularitat regalava un món subaquàtic transparent i de visibilitat profunda, una badia clara en fondària però de prohibida fugida mar endins, ella no se’n podia deslligar. Amb la cua dirigida a l’horitzó i els colzes ensorrats uns centímetres dins de les burxes granítiques, aclucava els ulls recordant anys passats d’obsessions perdudes, prou que ho havia intentat. Un i altre cop, i amb valentia i tossuderia, havia fet impacte contra el recif més decebedor de la llibertat, el fracàs. Ella fugia però els corrents cíclics sempre la retornaven a la vora guaridora del sorral, no la deixaven ni escapolir-se d’aquella platja, la cala de Saborella. Allí, altre cop envoltada d’aigües somes, tornava a la tranquil·litat protectora d’una cel·la que blindava els seus somnis, una presó de més de vint anys. Derrotada, renuncià a la fugida, a la marxa més enllà de la badia, a l’hègira d’aquella cala barreja entre protecció i presó. Havia entès que un intent així implicava els preus més elevats per a una mare, el rebuig, l’oblit i la mort. Endinsar-se a mar obert significava uns segons de llibertat a canvi però d’un suïcidi perpetu, ella, la nostra sirena, no podia escapar a mar obert, simplement no sabia nedar. De petita, quan la majoria de la seva espècie se les ensinistrava en la natació, fou apartada del seu destí. Un context poc assenyat considerà irrellevant la natació, que era més important el cant de la sirena. D’ençà de tots els orígens que a les sirenes els ha calgut esdevenir expertes en la immersió i el moviment subaquàtic però, i en la nostra, la manca de fortuna batejà la seva desviada infància per esborrar-li fins i tot el nom, ella tampoc en tenia. Ambdues coses anaven lligades. Sobre la sorra saturada i coberta per dos pams d’aigua, gaudia de l’acaronament rítmic de les ones. Davant d’ella els esculls li aturaven l’onatge que mai no s’enlairava per damunt de la seva testa. Darrere d’ella i d’aquella garjola s’enfilava un espadat de granit, vertical, clivellat d’esquerdes, ple de despreniments. Probablement una gran esllavissada, avui oculta entre els recifs i la platja, va colpir aquell esvoranc que deixava captiva aquella cala. La sirena, amb desig ara de volar, dirigí les pupil·les al cel. Una gavina anava trenant el seu vol entre les brises. Al final les acrobàcies de l’au aconseguiren distreure les cabòries d’una mitologia que bategava suaument la cua en senyal d’avorriment. Una llàgrima se li esmunyí dels ulls lluint-li per la galta. No tot havia estat solitud durant la vida d’aquella sirena. Podia somniar amb nous esqueixos i mesos més tard així els paria. Dos cops va somniar, dos cops i prou. Les dues petites que engendrà no se’ls prohibí nedar, ans al contrari, expertes se’n feren amb altres. Quan les filles creixeren i intentaren ensenyar l’art de la natació a sa mare s’adonaren de l’impossible, nedar esdevenia com la parla, passat el moment la ment no sap encabir habilitats, li cal començar de zero, li cal un puntal, un nom on aferrar-se. Sense nom les sirenes no podien aprendre a nedar. Així fou que les filles la començaven a deixar cada dia més, fins i tot amb un pèl de menyspreu, ¿com qui vol ser lliure no sap nedar?, ¿com qui vol ser lliure ens arrossega a la seva albufera? Al principi els feia recança deixar-la, però mar obert regala un volum tan gegantí de cabrioles aquàtiques que anys més tard les visites s’anaren espaiant a cada marea. Aquella sirena, que no tenia nom, empal·lidia a cada crepuscle guaitant el sol rogent més enllà dels esculls. Noves llàgrimes salades lliscaven pels seus pòmuls destinades a una dissolució segura. Les guspires saltironaven a cada degoteig com si volguessin fugir, fins i tot semblaven queixar-se de la coïssor salina. Res a fer, al final la gravetat les engolia i la difusió les feia perdre tota identitat. Tants cops havia plorat a Saborella que així l’aigua dolça d’antany s’havia tornat salada, li havia donat el sabor d’ella. La sirena deixà caure una nova gota, aclucar els ulls i va percebre amb tota lentitud el moviment detallat d’aquesta fins a l’inevitable impacte i la seva ineludible dissolució. Aquella nit dormiria a cau de les onades, l’única carícia que rebria. Des de dalt de l’espadat se la veia abandonada a vora d’aigua. La sirena era morta, pensava, però alguns sobtats cops de cua li mostraven el contrari. D’ençà que havia estat destinat a Saborella que aquella sirena formava part de la cala. Cada dia se la trobava en les seves obligades guaites, tot i així poc l’importava aquell peix d’aspecte femení, molts n’havia pogut esquarterar, molts n’havia pogut gaudir. Des de la torre de vigia dalt del penya-segat albirava el mateix horitzó que la sirena però amb objectiu oposat. Si ella anhelava la llibertat més enllà de l’escull, aquell soldat veia protecció darrere aquell mur de roca, és més, daria veu d’alarma davant de qualsevol furtiva invasió. Ella somniava en un blau de pau i ell temia pels pirates sarraïns de ses illes, una volia esdevenir forana i escapar, l’altre autòcton i defensar, contradiccions de fronteres que la natura mai no ha decretat, sols la territorialitat humana, la sirena, per sort seva, no l’era, d’humana. En aquells temps, els de la mitja lluna llençaven ràtzies litorals per furtar, assassinar i arrasar als cristians, mentre que aquests, els de la creu, feien el mateix però per terres musulmanes. El nostre soldat prou que havia experimentat les revenges dels uns contra els altres i les dels altres contra els uns, dècades de mercenari l’havien fet lluitar en un bàndol o en un altre. Curiós com s’explica el bé i el mal en funció de la facció que t’ordena l’execució d’enemics, a la fi tot són assassinats. Recolzat sobre la seva espasa, i amb l’escut sempre damunt les espatlles, observava de sol a sol tot el territori, massa hores sense novetats, massa avorriment durant les guàrdies, massa monotonia al vaivé de les onades. Per sort, i amb tanta solitud, aprengué a regalar-se un esbarjo, un parèntesi de plaer. Al principi, i amb cert remordiment pel deure militar, o feia tímidament, amb recança, però a la llarga, i sense adversaris ni caporals a la vista, s’hi abocà de ple. Com si d’un ritual espiritual es tractés, com si s’hagués de rebre i acomiadar el sol astre, a bon matí i al vespre baixava l’espadat i es regalava els únics dos moments de llibertat del jornal. Un petit camí colpit de graons conduïa el soldat des de la torre a la platja. A peu de cingle es deixava seduir per la més sublim de les sensacions quan vas tan carregat d’atuells de guerra, el bany. Les ablucions matinals i les crepusculars així li donaven plaer i vitalitat. Fins i tot nedava una bona estona per la badia amb escut i espasa en mà. Al principi la pràctica resultava embafadora i pesarosa però amb el temps s’hi va avesar sense adonar-se de les glopades d’aigua salada, una salmorra melosa com mai no havia tastat. El costum de banyar-se dos cops per dia no li venia d’educacions cristianes, ans al contrari, li provenia de l’enemic. Com a soldat havia lluitat en desenes de combats on l’art de matar li havia anat inoculant lentament un verí invisible. Ara, colpit per mil escaramusses, escabetxar esdevenia un costum com un altre, una addicció, un èxtasi. El primer cop que mates la sang sembla massa vermella, massa espessa, amb massa olor de vísceres, després la sang no té importància, no et fa venir basques, ans al contrari, et fa venir més control, més desig de sang. A l’inici, quan degolles el primer matusser et sobrevé una barreja d’ansietat, de remordiments i de superació. Si continues amb els degollaments, aquests van enfortint l’última d’aquestes tres, la superació, mentre minven les dues anteriors, l’ansietat i els remordiments. Arriba un moment que entres en batalla enèrgic però amb la tranquil·litat del saber, el cor batega al ritme adient per escalfar les fibres musculars però sense tremolors ni suors fredes, l’adrenalina és segregada en la justa mesura per tal que el nivell de percepció sigui el de la realitat i no pas el de les teves paranoies sota la paüra. Així s’assoleix l’exacte equilibri per poder intuir els atacs contraris reaccionant sense pensar, de manera automàtica, com una molla alliberada. És aleshores que t’adones que saps picar amb l’espasa de la manera més mortífera. Qui dubta en breu morts, i un tocat de mort esdevé bèstia furibunda. Al primer cop has de matar, deixar-ho per després resulta massa arriscat. Un cop assolida aquesta primera lliçó es va barrejant amb el temps el plaer d’aprendre noves tècniques de batalla i l’ànsia d’aplicar-les matant. A cada difunt colpit a cops d’espasa, més expert de marbres immòbils et creus. Et vas construint el teu propi déu i vas alimentant el teu mite d’immortalitat. Al final guanyes distància amb els humans, perds la sensibilitat amb qualsevol ànima i abandones la teva per sempre. El deure sempre ens ha fet creure en estupideses. El soldat quarantejant, era tot esquelet, músculs i cicatrius, talls per on se li havia esvaït l’esperit. Una de les etapes on més li sagnaren l’interior fou quan l’apressaren combatent per una illa sarraïna, d’allí el costum dels banys. Fornit com era no l’executaren i esdevingué esclau. En alguna ocasió el van fer lluitar a bàndol contrari i a primera fila, com a carn de canó. Mal record en tenia d’aquelles paradoxes com a soldat a bàndol oposat. Si més no, i durant aquelles èpoques, un bon costum va plagiar d’aquells infidels. Mentre els cristians nul o poc hàbit en tenien, rentar-se era mal vist en aquell món feudal, en l’Islam molts feien al contrari i s’abocaven al bany amb deliri. Les ablucions del soldat a matinada i vespre a la cala de Saborella n’eren l’herència. El final del seu periple sota dictamen musulmà arribà d’un atac cristià que l’alliberà. Aleshores va tornar a matar en nom de Déu per terres d’Al·là, una gran contradicció al saber que els dos déus eren històricament el mateix. A ell tant li feia degollar en nom de Mahoma o en nom de Crist, havia perdut tot esperit, tota moral, tota creença. Amb l’edat pesant-li a sobre, el seu ofici de mercenari havia anat de baixa. Ara recordava victòries, recompenses i amants però ja no es veia amb cor de continuar gestes com les de joventut. El seu destí, vigilant des d’un talaiot, s’avenia amb el desgast de tantes trifulgues. Ara si algun sarraí s’apropava al comtat, encenia una gran foguera d’avís i el vaixell sirgava veles cap a un altre indret. La sirena veia al soldat com qui era, algú perillós a témer, algú que s’ocultava darrere el seu escut per por a ser agredit, algú que darrere el temor podia passar a ferir abans que compartir, a matar abans que confiar. Ell, el soldat, poca idea li havia inspirat aquella femella. Des de la torre la veia mandrejar per la platja a mig tocar de l’aigua, a mig tocar de la sorra. Certament no li prestava atenció, tantes sirenes havia matat per menyspreu, tantes sirenes havia posseït que no s’adonà de la singularitat d’aquella, que no sabia nedar, - quan se m’apropi li amputaré el coll - pensava. Com si Saborella els anés digerint, com si de mica en mica se’ls anés fent seus, els dos perderen les intencions primàries que s’havien fabricat, ella d’allunyar-s’hi i ell d’abatre-la. Dia a dia s’adonaren inconscientment que ni es molestaven ni s’amenaçaven. Amb els mesos la cosa va passar a un segon estadi, la curiositat, si més no per part de la sirena. En la rutina d’aquella natació, ella l’observava de lluny per aprendre a nedar, però ell no tenia cua. Se li féu obvi que l’estil humà costava de casar amb el cos d’ella. Tot i així de mica en mica, dia a dia, la distància d’observació s’anà escurçant. Això sí, fins allà on la sorra li recolzava la cua. No tocar fons significava travessar el llindar de l’ofec. Normalment no aguantava massa i en breu tirava enrere a l’aixopluc altre cop dels dos pams d’aigua. De vegades els corrents de la badia els feien apropar més del compte. En tal conflicte ell sempre reaccionava de la mateixa manera, enlairant l’escut per foragitar-la i ella a cops de cua contra el fons s’hi allunyava. Alguna vegada s’havien creuat les mirades, quin pecat. Aleshores el guerrer proferia insults i renecs herència d’odis i prejudicis del passat, un llast que l’havia enfonsat cap a la profunditat obscura del seu oceà. Un matí els corrents foren massa forts i la distància massa perillosa. - No t’apropis! – enlairant l’escut. - És l’aigua qui m’empeny - espantada -, no em matis. - Però què ets tu que saps parlar? - No ho sé – respongué la sirena -, no tinc nom. - Què no saps què ets? – inquirí amb sorna. - Una sirena – amb agror al cor. - Doncs fuig de mi si no vols una etzibada. - No puc – li digué esgarrifada -, no sé nedar. - Com que no saps nedar? Tot peix en sap! - Poc després de néixer la mare fou abatuda per un arpó. Ella, qui m’havia d’estimar, mai no em a poder ensenyar a nedar – el maleït corrent apropar més a la sirena al soldat. - Atura’t – enlairant més l’escut. - No em facis mal, no porto armes. - I la música? A més d’un heu entabanat amb els vostres acords. - En el meu cas mai no ha estat així. - I Ulisses, què me’n dius? - Et creus tota la mitologia que has llegit? - No puc refiar-me de ningú, i menys de tu, una sireniua plena d’encanteris – Sireniua, que dolç li resultà aquell mot despectiu. - Soldat – xisclà -, abans de matar-me, diguem com et dius? - Els soldats no tenim nom. - Per què? - Perquè som uniformes, perquè la individualitat es troba per dessota del grup. - I si jo et poso un nom? - Ja n’hi ha prou – enlairant ara l’espasa. - Atura’t! Te l’he vist a l’interior. Per un moment el guerrer es va veure desproveït, vulnerable, nu. Sense perdre de vista a la sirena, va recular d’esquenes direcció a la platja. Ja allunyat, la sirena inicià un càntic, una vella melodia de remors de sorra i onades, d’acords sense lletra perceptible, de mormols fantasmagòrics. S’inspirava repetint de manera confusa la paraula que acabava d’escoltar. Sense adonar-se el soldat havia fet el regal més preuat a una sirena, un nom, Sireniua. Ell, encara guarit darrere el seu escut, s’allunyava d’ella mentre es defensava dels cants que li podien fer perdre tota independència, lluita en va, la música era innòcua, era guaridora. No es donaren més trobades com aquella, el soldat tenia por de perdre el control i la sirena la vida. Ambdues parts ocupaven extrems oposats de la badia quan el militar baixava a nedar. Tot i així quelcom havia alterat l’equilibri del passat. Prova d’això era que cada nit es repetia un fet. De la foscor es desfilava una trama i un ordit de notes, la cantilena que el soldat va escoltar el dia de l’encontre amb ella. Sireniua cantava un i altre vegada el seu nom. Amb aquell bateig se sentia diferent, nova, valenta. Sabia que amb nom les sirenes podien aprendre el que sense els hi era prohibit. Es decidí, ho provaria. Si intents anteriors havien fracassat, ara combinaria nous mètodes, el cant i el seu nom. La melodia li indicava el compàs regular dels moviments a seguir, el nom la identitat per governar-se a si mateixa. Com tot, i a l’inici, foren intents barroers i mancats d’harmonia, però amb el pas de les solellades el traç va anar fent-se rítmic, elegant i sinusoidal, la sirena nedava com el dofí més juganer. Ella que sempre s’havia vist esclava de Saborella, ara es veia amb nous horitzons a la vista. Sireniua s’havia forjat el seu nom per sempre més. El soldat no n’estava absent dels progressos ondulatoris de na Sireniua, prou la guaitava des de la torre, - ves, fins i tot em fa certa companyia -, li passà pel cap. Però li pesava massa l’armadura, l’escut i l’espasa per poder alliberar-se dels seus prejudicis, massa ferralla de defensa durant massa anys de guerra. Mai més va apropar-se a aquella sílfide d’escames lluents i de voluptuoses formes femenines. Un matí ennuvolat i de cel baix, l’onatge semblava enfadat, de ventre remogut, d’aigües punxegudes. El mercenari s’alertà. Amb la sospita de sarraïns pels voltants va mirar i remirar per tota la badia però res, ni rastre enemic, sols la buidor deixada pel silenci que no sabia percebre. Cap al migdia, encara gris, i sense pirates per la costa, va decidir avançar la remullada del vespre, tot per tonificar el cos de la tensió matinal. Unes lleugeres gotes de pluja li feren repensar el bany, però era massa soldat per témer unes fines guspires. A baix a la platja s’adonà d’un altre fet, del fet, Sireniua no hi era, - potser s’ha ofegat -, argumentà per després afegí, - ves, tot just aprenia a nedar -. I posar el peu a l’aigua amb ensurt de les conseqüències, la fredor inundava el líquid, millor dit, la gelor el glaçava. De cop se’n desdigué del bany - podria ser que aquella bèstia escalfés l’aigua? -. Frustrat va decidir fer un tomb per la badia de Saborella, una mitja lluna que lliscava com una falç per la Mediterrània, una falç sobre el seu destí. Les guspires passaren a pluja i les onades saltironaven al seu voltant, escuma marina, llàgrimes de sabó, al fons, entremig de les aigües enfadades, els illots espigats de l’escull suportaven l’embat de centenars d’esquitxos, quina estranya mar aquell dia. El contrallum de l’oceà amb aquelles roques perfilava un teatre natural d’ombres xineses. Es relaxà, una onada li remullar l’armadura, - tant se val -, però l’aigua de Saborella havia perdut la seva identitat. Un segon esquitx li engaltà la novetat a la boca. Va pensar que era la precipitació però no, el ruixim era marí. No se’n sabia avenir, es llepar els llavis i es sorprengué. Amb un gest incrèdul i nerviós va acotar-se per comprovar el que pensava impossible. Primer va posar el dit a l’aigua per passar-lo a la llengua. Corprès va agafar amb ambdues mans grans grapats d’aigua per emportar-se’ls a la boca, exclamà - l’aigua de la badia és dolça -. Com posseït pel diable va ascendir com un llamp les escales que conduïen a la torre. El xiu-xiu de la pluja anava humitejant les seves ferralles amb un jo absent a la mullena. La platja anava quedant enrere estirant una corda imaginària i elàstica entre el lloc i ell. A cada metre més mal sentia. Dalt de tot, i amb la respiració a batzegades, va asseure’s d’esquena a la badia per raonar tot allò. No va poder més i sense cap causa, li vingueren desigs de pertànyer al mar, de romandre per sempre allí, li vingueren unes ganes irrefrenables de plorar desconsoladament. Allò era ridícul, de boig, d’humà. Sentia una por iracunda, una suor freda, un ventre girat amb tremolors als ossos, fins i tot un intens dolor als músculs i molts ressons de víctimes al cap. Havia de trobar una solució al seu esclat de nervis i va decidir centrar-se en el paisatge per recuperar la serenor. Però allò fou en va, altre cop va sobrevenir aquella maleïda sensació, la del pànic intern. Què redimonis li estava passant? Potser la terra tan defensada, potser les guerres de tants anys, potser els remordiments de tants morts observant-lo. S’havia passat dècades batallant per arreu, cada cop més lluny, cada cop amb enemics més inhòspits però ara tot just despertava del malson. Encara que assolís els confins més desconeguts del món, encara que donés la volta al món no se’n podia escapar, ella donava el tomb amb ell, vivia darrere la seva esquena i no se la podia extirpar. S’hi va girar, s’hi va enfrontar, la va desafiar. Des de l’alçada i davant la badia se n’adonà, ara ja la veia, la tenia al davant seu mirant-lo altivament, observant-lo com una bèstia ferotge, com un enemic gegantí, era la seva gran i pesarosa solitud. El guerrer va aclucar les parpelles esperant, desitjant que la pluja minvés i el cel s’obrís al sol. De sobte va vessar una llàgrima per la galta, la va tastar, la llengua li digué que salada, una altra en venia al darrere, i una altra, i una altra. Els ulls se li ompliren de llànties, moltes, olioses, denses candeles de cera. Es va preguntar quan havia estat l’últim cop, l’últim moment que havia plorat amb tanta tristesa estranya i fugissera. La resposta fou tallant com un rascler, quan era nen. No ho volia reconèixer però el seu aïllament de mercenari de tants anys el feia llagrimejar sense consol dalt de l’esvoranc de Saborella. De sobte va entendre què li passava, quina classe d’absència era aquella que sentia. Des d’aquell espai buit del seu endins va comprendre els seus plors. Que obvi tot en aquell instant. Una remor de veles i mots en àrab s’escoltà darrere l’escull. El guerrer enlairà la vista i deixà de plorar. Setmanes més tard arribà a Saborella un escamot de soldats per saber de l’errada. Els sarraïns havien arrasat un parell de pobles litorals i la torre no els havia alertat, revenges dels uns contra els altres que mai finaven. Buscaren el responsable del destacament però res d’ell en trobaren, sols al final del dia, i mig colgat per la sorra, descobriren armadura, escut i espasa, d’ell res més. Amb l’esforç s’és independent, sols cal abandonar el llast imposat. Ell havia marxat per saber també el seu nom, el que Sireniua li havia vist al cor. Ara Saborella havia perdut tota essència, tot topònim, Saborella ja no oferia sabor a sal, ja no emanava sabor a ella.

Conte d'un suïcida, De lloros

“DELLOROS” Sovint penso en raons per no suïcidar-me, la principal, que no fora just per als meus propers, els qui suposadament m’estimen. Familiars, amics i germanastres potser patirien uns dies per la meva defunció, però avui, ves que hi farem, em sento egoista, i què caram, un dia és un dia. Amb els peus descalços he deixat darrere meu les sabatilles que fa uns moments portava a retaló. Ara, davant la barana del balcó, i agafat a aquesta amb les mans, trec pit per saltar a l’infinit. Per covardia meva, m’adono de la perspectiva cònica de la caiguda, una perspectiva que em fa aferrar més als barrots. Intento fugir de l’altura i miro i remiro el primer pla, les meves ungles, oblidant el segon pla, un precipici com a fons. Ara que m’adono, potser m’hauria d’haver tallat les peülles, la veritat, mai n’he tingut costum, i així estan, llargues i tintades. Guaito més enllà d’aquestes i prenc altre cop consciència del salt. Amb tot el cos projectat a l’esvoranc, no són pocs els instants que les cames em fan figa, no miris avall, mira amunt, i és que l’altura imposa paüra. Més de set plantes em separen del destí que la gravetat em durà, una bona esclafada a terra. Curiosa aquesta, la gravetat, sense tocar-me, fa força sobre mi, com si fos un comandament a distància, però no tinc temps per entretenir-me en assumptes de física, ja us ho fareu, clar que amb aquesta, amb la física, podria calcular la velocitat a la qual m’amorraré al pati interior del bloc. Potser no ha estat una bona idea aquest espectacle, ja són uns quants els veïns que m’observen i m’assenyalen, cada cop són més. Millor fer-se enrere i que la família no pateixi les conseqüències de la meva caiguda. Podria desdir-me del suïcidi i matar primer als meus propers. Aleshores sí que podria llevar-me la vida tranquil·lament, ells ja no patirien per la meva mort. Ves quines bestieses em fa dir la por a l’altura, au va, llença’t d’una vegada. He de fer-ho fàcil, va pensa, pensa, pausa llarga, no m’estic dient res, més pausa, miro el penya-segat, ja està, ja ho tinc. Tancaré els ulls, contaré a tres i obriré les mans, ella, el comandament a distància, farà la resta, a veure què se sent als seus braços, a veure què se sent al caure. Un, dos... Ai! Quin ensurt! Què collons ha estat aquesta fiblada a l’esquena? I jo, què faig altre cop aferrat ridículament a la barana? Miro al meu voltant per saber de la causa del cop rebut a la carcanada. A la meva esquerra, damunt del ferro on m’agafo, ell m’està mirant, un petit lloro verd dels que s’han aclimatat a Barcelona. M’observa descaradament, com dient-me, ruc, què estàs fent, al contrari de molts veïns curiosos que semblen anhelar la meva caiguda, algú està pensant penjar-la al Facebook. Ara m’adono, al seu bec hi descobreixo part de la brusa blanca que m’ha estripat. Bocabadat, no entenc res, però la idea del suïcidi s’ha dissipat per art de màgia, per un cop de bec. Me n’anava de lloros, i un lloro m’ha distret, ves quins jocs lingüístics es trenen durant la vida. Tant se val, aquesta fou la forma com vaig encetar l’amistat amb qui anomenaria DELLOROS, una espècie de papagai verd que en breu vaig integrar a la meva vida. Agraït de la seva salvació, vaig acomodar en Delloros al meu pis amb tota mena d’atencions incloent plat a taula, espai lúdic i aixopluc per sempre més. En cap gàbia el tingué, ans al contrari, amb plena llibertat, i amb algunes tifarades seves sobre els mobles, el vaig deixar que bategués ales per la llar, fins i tot el balcó romania sempre obert per si volia fer un vol. En Delloros sempre tornava. Quan jo arribava de treballar, em venia sempre a rebre. Saltant-me damunt de l’espatlla, em picava suaument l’orella com si em volgués dir quelcom, com qui xiuxiueja a un amant. Que content que se’l veia. Sovint, i per mostrar-me aquella alegria, es posava damunt de la barana que ens va fer conèixer, i oscil·lant com un pèndol, feia anades i vingudes laterals xisclant algun que altre xeric. Que graciós que era el pobre, que enganyat que el vaig tenir. Passaren els mesos, i en Delloros s’anà transmutant en una companyia cada cop més domèstica, més casolana. Les volades fora de casa anaren minvant fins a desaparèixer totalment, els crits salvatges per fer-se notar davant altres ocells s’apagaren, i el sofà de casa meu s’omplí de plomes davant la gran afecció que en Delloros va adquirir amb mi, mirar plegats en dvd reportatges de El Hombre y la Tierra. Tant ens compenetràvem, que fins i tot va aprendre a posar el tap de la banyera i a obrir l’aixeta per preparar-me el bany. Això sí, ell sempre si mantenia allunyat, no sabia nedar. En fi, el meu estimat salvador s’havia fet part meva i ara depenia més que mai de mi i del meu afecte. Per assumptes laborals un marxà fora uns dies. Vaig deixar-li menjar i beure amb escreix, no patiria pas gana la bèstia. Quan vaig tornar a casa, molt estrany, no em va venir a rebre. El vaig buscar, cridar i seduir amb menjar fresc del paquet, però res de res. El balcó era tancat, per tant hauria escapat per altre indret. Preguntà als veïns i misteri, ningú en tenia notícia. Vaig donar un tomb pel parc a tocar de casa i vingueren molts coloms, pardals i lloros a picar de la bossa de menjar, però en Delloros no hi era. Amb la cua entre cames, i mai millor dit, me’n tornà cap a la meva cova. On caram s’havia amagat el meu especial salvador? Una ploma humida i mig enganxada a terra del bany em regalà la desgràcia. Boca avall, amb les ales obertes, en Delloros surava dins l’aigua de la banyera. Vaig romandre molta estona pensant en el sentit de tot allò, en el perquè. Al final vaig comprendre. Ell mateix havia omplert la banyerola, ell mateix s’hi havia abocat. Quina paradoxa, qui em va salvar del meu salt mortal i no volador, ara s’havia ofegat per mai més no volar. El vaig enganyar, s’havia fet tant a mi que quan vaig marxar aquells dies, l’enyor se li feu extens, la por a la solitud geganta i la suposada vilania infinita. Com molts en aquest planeta, es va creure per sempre abandonat i traït quan pensà que realment podia confiar en algú. Per si altre cop és a mi a qui li venen ganes de suïcidar-se, en Delloros roman on ens vam conèixer, dissecat a la barana del meu balcó. Ara ni piula.

lunes, 19 de octubre de 2020

Rebelión contra la Educación Posmoderna de J. Alsina

Rebelión contra la Educación Posmoderna de José Alsina Calvés Fides edicions 2020
Excel•lent radiografia de l’origen històric de l’educació i l’ensenyament. Partint des de la Grècia clàssica arriba fins a l’actualitat plena de xacres i paradoxes. Escrit amb ordre i estil clar i contundent, l’autor assoleix un bon argumentari de fets i dades. Això no obstant, i quan els temes s’apropen a les seves ideologies, sorgeixen més certes emocions que raons. Si bé defensa la transmissió de coneixements en l’ensenyament, avui en crisi, de vegades cau en debats on cadascú sent el seu com el millor i l’aliè com l’error. Exemples en són el concepte ampli de família, l’educació de gènere, el nacionalisme autonòmic o la immersió lingüística. En tals casos manifesta la seva total oposició. Però quan torna a la relació entre neoliberalisme i educació, l’abús de les TIC, l’educació emocional, la manca de coneixements i la reforma pedagògica, els arguments recuperen la solidesa i l’objectivitat amb dades que ens poden fer reflexionar per tal de millorar realment l’ensenyament en els nostres centres.

jueves, 8 de octubre de 2020

PREJUCIOS y EVOLUCIÓN HUMANA - novedad editorial Canalla


Dates presentacions al final

Los 6 millones de años de la evolución humana se pueden resumir en tres fases simples que este libro resume con datos actualess: el bipedismola encefalización y la adquisición del habla articulada. Pero el gran problema no ela evolución sino las pugnas científicas que desean imponer sus interesess y creencias. Si deseamos que esto no siga sucediendo en el futuro habrá que difundir el verdadero objectivo de la Ciencia.

S'acaba de publicar un llibre polèmic que denuncia els interessos i prejudicis de molts experts en evolució humana. Tot resumint els sis milions d'anys que van portar a l'existència de la nostra espècie, aquest treball de divulgació científica intercala els fets i les foteses dels principals personatges que n'han construït el relat.
Amb dades actuals i contrastades, i amb un llenguatge planer i entenedor, demostra i argumenta com van produir-se les diferents fases de la nostra evolució des de caminar drets, l'adquisició d'un gran cervell, fins la fita de la parla articulada i el pensament abstracte.

Però el gran problema que planteja aquest llibre no és l'evolució en si mateix, sinó les pugnes científiques per tal d'imposar els interessos i creences d'uns en contra dels qui empren correctament el mètode científic. En definitiva l'autor ens ve a dir que si volem que les interpretacions falses no continuïn en el futur, cal difondre el veritable objectiu de la Ciència. En paraules del professor emèrit de la Universitat de les Illes Balears, el Dr. Camilo José Cela Conde, els prejudicis ens envaeixen i d'aquí el mèrit d'aquest llibre ja des del seu inici. Aclarir els prejudicis i denunciar els interessos és el favor més assenyalat que se'ls pot fer als lectors. Benvingut sigui el llibre de David Rabadà. En igual sentit remarcar l'opinió del professor de Paleobiologia de la Universitat Autònoma de Madrid, el Dr. Francisco José Poyato Ariza, dient que el tema proposat pel Dr. Rabadà resulta enormement estimulant, ja que els prejudicis en evolució humana són un tabú. Resulta molt agosarat i oportú escriure un llibre així en aquest moment. 


Tot sigui dit, aquest llibre explica amb tot detall i simplicitat com d'uns simis atecnològics ens hem convertit en uns altres simis ideològics, i no lògics, causa tot plegat de molts dels problemes en la nostra política. En declaracions de la directora de Catalunya Vanguardista, Eva Serra, aquest llibre denuncia els prejudicis i interessos explicant l'evolució humana. David Rabadà revela en aquest treball les flaqueses d'algunes impostures que transformen les evidències en fal•laces i rendibles arguments.


David Rabadà i Vives (Barcelona, 1967), és paleontòleg i divulgador científic. Es va doctorar en Ciències Geològiques per la Universitat de Barcelona l’any 1995 tot treballant en el Consell Superior d’Investigacions Científiques, CSIC. Ha publicat multitud d'articles tècnics sent els últims molt crítics amb algunes interpretacions realitzades a Atapuerca. Ha rebut diferents premis com el Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en la UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995) i el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005). És també autor dels llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar? Educamos Todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID, crisi o oportunitats (2020) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Actualment és professor de Ciències Geològiques, membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya, redactor a Catalunya Vanguardista, cap de premsa d’ASPEPC•SPS i tertulià a Ràdio Nacional d’Espanya, Ràdio4, amb la seva secció El Contrafet.

Compra on line:
 
O en llibreries:
Alibri, Documenta y La impossible.


PRESENTACIONS:

Llibreria Documenta
Dimarts 20 d'octubre, 19.00 hores
Pau Claris, 144, Barcelona

Biblioteca Josep Soler Vidal
Dijous 5 de novembre, 18.30 hores
Pça. Jaume Balmes s/n, Gavà

ICEK, on line
Dilluns 16 de novembre, 20.00 hores
http://icekinstitut.blogspot.com/

Llibreria Alibri
Dimarts 24 de novembre, 18.30 hores
Balmes, 26, Barcelona






domingo, 27 de septiembre de 2020

COVID i EL SUÏCIDI ESCOLAR

COVID i EL SUÏCIDI ESCOLAR 27/09/2020 Tal com afirma pels mitjans el Dr. Àlex Arenas, investigador de sistemes complexos de la Universitat Rovira i Virgili, obrir els centres educatius amb les taxes d’incidència de la COVID ha estat una missió suïcida. L’obertura s’hauria hagut de fer esgraonada segons el risc d’infecció de cada regió, i esperar quinze dies no hauria fet mal a ningú. Fins i tot a Secundària, i amb l’alt risc de contagi entre els adolescents, s’hauria pogut mantenir les classes via Internet. Doncs tot això molts professors i alguns sindicats ja ho havíem exposat a primer de setembre. Ara les infeccions estan creixent de manera exponencial, un mal predit per la matemàtica i per les mateixes víctimes de l’aula. És a dir, el Departament d’Educació no va veure la gravetat de la pandèmia des dels seus despatxos. Resulta obvi que a Secundària, amb més de 30 alumnes per aula, problemes de ventilació i manca de distàncies de seguretat, el nombre d’infeccions pujarà com l’escuma tot escampant el virus entre professors i famílies, vaja, una execució segura. Qui no ho vegi és un il•lús. Tot plegat ha semblat més una maniobra ideològica i política que no pas una decisió científica i empírica.

viernes, 25 de septiembre de 2020

Colau i el la factura de l’aigua inflada EL PUNT AVUI

Colau i el la factura de l’aigua El Punt Avui 07/09/2020 M’ha arribat una factura de l’aigua amb un afegit ecològic, la taxa de recollida de residus municipals i la del seu tractament, un tota de 24 euros més a part de l’aigua amb totes les seves taxes també. És a dir, un 57 per cent més de factura. Ens van dir que reciclar, la qual cosa faig cristianament, ens estalviaria diners però el que veig és que empreses privades fan calaix amb el meu vidre, paper i envasos. I ara, i a més, ve l’Ajuntament de la senyora Colau i m’apuja un 57 per cent la factura de l’aigua amb taxes per reciclar el que altres ja en treuen diners. Ens hem begut l’enteniment? Potser la Colau s’ha colao. Prego una explicació raonable, contrastada i lògica, la qual cosa, si té resposta aquesta carta, profetitzo que serà oliosa, ideològica i amb interessos. Resposta d’Ester López, Cap de Comunicació, Ecologia Urbana, Ajuntament de Barcelona 18 de setembre de 2020 El lector escriu El Punt Avui En resposta a la carta enviada per David Rabadà Vives al Punt Avui, efectivament ha entrat en vigor des de l'1 de juliol de 2020 la taxa de recollida de residus municipals generats en els domicilis particulars, un tribut ambiental que, tal com apunta el lector, es computa a la factura de l'aigua. Aquest nou tribut preveu millorar el tractament dels residus, incrementar la recollida selectiva i reduir emissions, i s'ha establert en compliment de la Directiva Europea 2018/851 del Parlament Europeu i del Consell Europeu i el Programa Metropolità de Prevenció i Gestió de Recursos i Residus Municipals. L'esmentada Directiva Europea obliga les ciutats a millorar la gestió dels residus per protegir el medi ambient i per tant, la salut dels veïns i les veïnes, fent-ne una gestió més sostenible. En concret, la norma comunitària marca que al 2025 la recollida selectiva haurà de ser del 55% del total, al 2030 el 60% i al 2035 el 65%. Actualment, a Barcelona, aquest índex se situa al voltant del 40% i la recollida té un cost de 191 euros per llar i any globalment. Si la recollida selectiva se situés al 60% el preu baixaria a 163 euros per llar i any i al 70%, a 150 euros per any i llar. Cal tenir en compte que el cost i recollida de la fracció rebuig és de 206 euros per tona, en canvi la fracció orgànica té un cost de 124 euros per tona i el tractament de paper i vidre és d'uns 45 euros la tona, més de quatre vegades més econòmic que el tractament de rebuig. Per tant, separar els residus abarateix els costos econòmics globals de gestió. Quan no se separa, el procés de recollir i reciclar té un cost més alt per a cada habitant. Així, la instauració de la taxa pretén fomentar un canvi d'hàbits que, a la llarga, permetrà augmentar la recollida selectiva i abaratir-ne globalment el procés. També volem recalcar que la taxa no s'aplica per igual a totes les llars i té en compte les situacions de vulnerabilitat: Barcelona compta amb 760.000 llars amb comptador domèstic d'aigua i, d'aquestes, 12.500 llars estaran exemptes de la nova taxa en compliment de la Llei 24/2015, de mesures urgents per afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica o vulnerabilitat. Un total de 557.000 llars, un 73,3% del total, pagaran entre 27 i 51 euros l'any, el que suposa entre 2,25 i 4,25 euros mensuals. Addicionalment, en l'ordenança fiscal que regula la taxa de residus es preveuen, a més de l'exempció per a llars en situació de vulnerabilitat, una sèrie de reduccions que es poden consultar aquí: https://ajuntament.barcelona.cat/ecologiaurbana/ca/serveis/la-ciutat-funciona/manteniment-de-l-espai-public/gestio-de-neteja-i-residus/recollida-de-residus-domiciliaris/taxa-residus Salutacions, Ester López Cap de Comunicació --------------------------------------- Ecologia Urbana Ajuntament de Barcelona Resposta a la carta de na Ester López, Cap de Comunicació, Ecologia Urbana, Ajuntament de Barcelona 20 de setembre de 2020 El lector escriu El Punt Avui En resposta a la carta enviada per Ester López de l’Ajuntament de Barcelona justificant la nova taxa de recollida de residus municipals computat a la factura de l'aigua, cal indicar el següent. Ester López, Cap de Comunicació d’Ecologia Urbana, diu que aquest nou tribut és per millorar el tractament dels residus i l’abaratiment futur d’aquests, però en realitat ha encarit la vida del ciutadà; diu quatre vegades que s’empara en directives i normes que obliguen les ciutats a millorar la gestió dels residus però la Directiva Europea no diu res d’encarir els impostos, és més, altres països premien a qui recicla; explica percentatges i percentatges de residus, habitatges i coeficients enterrant al lector en molts números sense quedar clara la causa d’aquest encariment en la factura de l’aigua; i al final diu que separar els residus abarateix els costos econòmics globals de gestió pel que la nova taxa pretén fomentar un canvi d'hàbits que permetrà així abaratir-la en el futur. El que en cap moment esmenta són les empreses privades que fan l’agost amb el vidre, paper i envasos que els ciutadans seleccionen, separen i dipositen als contenidors. En fi, si vostè recicla, banyut i pagar el beure. Aquesta nova taxa al final beneficia més a les empreses de reciclatge que no pas a la butxaca del contribuent, fet que fomentarà que molts enutjats deixin de reciclar. El més paradoxal és en nom de quina secció va signada la missiva de l’Ajuntament, la d’Ecologia Urbana, la qual cosa és un error gramatical i de lèxic brutal. Hauria de posar Ecologisme, que és una ideologia per tal de gestionar l’entorn, i mai no Ecologia que és una ciència dins la Biologia. Dubto molt que l’Ajuntament de Barcelona tingui tants ecòlegs científics en les seves files.

PALAMÓS: TONYINES PER SARDINES

Els pescadors de Palamós han descobert i demostrat l’enigma de la manca de sardines en les seves xarxes. Ja durant la primavera de 2016 els pescadors catalans es queixaven que les captures de sardina anaven a la baixa. Els experts i els mitjans ràpidament van declarar que la culpa era del canvi climàtic però, i com a professor de Ciències de la Terra, vaig publicar que aquesta hipòtesi no encaixava amb la lògica. L’actual escalfament global va començar fa més de tretze mil anys temps durant el qual les sardines no s’han extingit. Quan una espècie minva en exemplars s’explica per dues causes, o bé tenen menys aliment o bé són més depredades. Les sardines s’alimenten sobretot de fitoplàncton, i aquest dels minerals en suspensió aportats per rius cada cop més filtrats pels embassaments. Però l’altra raó és la que han observat com a principal els pescadors de Palamós, un depredador marí a l’alça. Avui en dia les captures de tonyines estan protegides i a més tonyines menys sardines. I això mateix han manifestat els pescadors per televisió, que quan capturen sardines, centenars de tonyines se’ls mengen la pesca. En fi, que el canvi climàtic, i com ja vaig publicar fa quatre anys, restava lluny de tot aquest galimaties. Millor basar-se en la lògica i la realitat que no pas en explicacions poc concretes. La ciència, amb els fets, esdevé una aproximació a la veritat, mentre que les creences, amb la fe, es declaren en possessió d’aquesta.