Agricultura insostenible i l’Eurovegas

Amb tant urbanisme, Eurovegas i especulació del sòl, aquest va desapareixent sota el formigó i els maons mentre l’agricultura tradicional i de proximitat va patint el seu enterrament sota els anteriors mausoleus. Si vostè decidís defensar aquesta agricultura de proximitat i de qualitat se’l titllaria d’arcaic i d’atàvic, se li diria que ja no calen les carxofes de El Prat, que més barates les xilenes. El més flagrant és que ningú no es para a pensar que li està passant al món amb tanta necessitat de portar productes cada cop més llunyans, doncs que cal molta energia per transportar-los i que la nostra addicció al petroli en això creix i creix sense aturar-se. Se sap que en les properes dècades s’assolirà el peak oil, és a dir que l’oferta de cru en els mercats internacionals no podrà abastir la demanda. La raó és perquè no es poden obrir pous de petroli i gas a diari com si fos l’aixeta de casa nostra. En fi, que entre els anys 2015 al 2040 no hi haurà petroli per a tothom i qui pagui o en produeixi més podrà portar coses de lluny mentre que la resta ens ho mirarem pensant en l’agricultura de proximitat que vam condemnar per ancestral. Tot i el peak oil profetitzat pels experts i economistes hi ha qui diu que l’agricultura de proximitat atempta contra el Tercer Món, que bloqueja les seves collites al comerç internacional. Això resulta pervers ja que les agricultures del Tercer Món són esclaves de monocultius vassalls de les especulacions internacionals, una situació que alhora congela tot intent de desenvolupar conreus locals per abastir autònomament d’aliments la població del món subdesenvolupat. En resum, tard o d’hora, uns pocs o tots, haurem de recuperar per motius de petroli o d’alimentació, el retorn a l’agricultura de proximitat soterrada sota vivendes, naus industrials o un Eurovegas. Per desgràcia aquest greuge no consta en cap decàleg dels nostres dirigents amb majoria.