Els professors universitaris i de secundària porten patint un desprestigi social sostingut en el temps. Exemples d’aquestes xacres són: una escola inclusiva on els docents, que no són metges, han d’atendre a alumnes amb greus neurodivergències; unes aules amb ràtios plenes de soroll impossible d’atendre; una disciplina oblidada on els docents no poden ser autoritat pública; una administració que no protegeix els docents en cas d’agressions; un currículum tant rebaixat que l’ensenyament s'ha convertit en un parc d'atraccions; un total menyspreu pels coneixements docents a transmetre amb la gairebé l’obligació d’aprovar els alumnes; un poder dels claustres molt reduït; i finalment una gegantina burocràcia on costa més justificar a l'alumne qui suspèn que a qui fa bé la feina. En resum, la política, i els seus assessors, han impulsat un total desprestigi social per a un col·lectiu culte i format que no se'l prestigia com cal. El més flagrant és que per a solucionar tots els greuges anteriors el govern ha comès tres pecats socials. El primer que fa dècades que se l'havia avisat de tots ells; el segon que no era una tema de més diners sinó d’unes pedagogies no demostrades científicament, i el tercer que el govern, i fa més de vint anys, sempre ha mirat a una altra banda. Si els responsables polítics haguessin afrontat aquests problemes amb serietat i anticipació, probablement s'haurien estalviat tantes vagues, protestes i diners.
No hay comentarios:
Publicar un comentario