Bisbe Novell pensa com un vell

El bisbe de Solsona, el senyor Novell, diu que l’homosexualitat pot ser causada per la manca de la figura masculina en la família, és a dir, si et falta el pare pateixes un elevat risc de tornar-te desviat. Tot i que es va disculpar l'1 de juny de tals declaracions, va mantenir que sota la llibertat d'expressió predicaria aquesta opinió. Cal aclarir que la llibertat d'expressió es basa en les opinions fonamentades en fets reals, no pas en mentides. Els fets els pots negar però no per això desapareixen, la mentida en canvi no troba fets contrastables. I vet aquí que el paradoxal de tot aquest assumpte són dos fets palpables que caldria que respongués el bisbe Novell. La primera que la ciència, i ja fa dècades, va deixar ben clar que l’homosexualitat és un fet de la natura humana i no pas per manca de cap figura masculina, ¿o potser les lesbianes els va faltar una verge Maria? I la segona interpel·lació a aquest bisbe, gens novell en ideologia, és que hi ha molts membres de l’Església que són homosexuals, o fins i tot pedòfils. A aquests quin pare els va mancar ? El celestial ? Prego que el senyor Novell es documenti correctament d'una disciplina que ha creat l'ordinador on ha escrit les seves bajanades, en el mòbil on envia les seves cabòries, i fins i tot en el GPS que no el guia massa bé. Aquesta disciplina s'anomena CIÈNCIA, i una mica de Biologia, Genètica i Medicina il·luminarien a aquest bisbe enclaustrat en els seus prejudicis. La veritat vol poques paraules, la mentida mai no té prou mossèn Novell.

EDUCACIÓ CATALANA - FUTUR INCERT

Com a docent i científic em preocupen d’allò més les idees de la consellera d’ensenyament, Meritxell Ruiz. Davant l’atac espanyol al model educatiu català, amb o sense revàlides, la consellera ha declarat a TV3 que Catalunya educa amb un model modern del segle XXI mentre que Espanya ho fa amb un d’antic del XIX. Al model al qual fa referència la consellera és el de competències, un patró que els de la Ciència de l’Educació defensen fa molt temps i que si un dia esdevenim independents seria el camí a seguir. Desgraciadament aquesta afirmació dona massa arguments als unionistes per a mantenir el seu model i fins i tot a imposar-lo al nostre. Primer, el model català no és del XXI ja que la majoria de teories pedagògiques que utilitza venen de cent anys abans. És a dir, el pretès model educatiu català sí és del segle XIX. Segon, la consellera no s’adona que el suposat model modern que proposa confon innovació amb bo i tradició en dolent, però convindrem que canviar no vol dir sempre millorà, sols significa modificar per esdevenir diferent, no superior. I tercer, aquest model pedagògic ja fa uns trenta anys que més o menys s’aplica a les nostres escoles amb una davallada brutal en els nivells de lectura i matemàtiques a infantil i primària, fet que a Secundària entoma i no sap com resoldre. Tot i així els de la Ciència de l’Educació, que no són científics, estant estenent la seva creença a la consellera i al departament. En fi, si aquest ha de ser el model educatiu de la República Catalana, millor que no esdevinguem independents al preu de la ignorància. És més, i ara que està de moda la desobediència, que tal si tots els docents es planten davant aquesta involució educativa. Són milers els docents de centres educatius i universitats qui estan denunciant aquesta estafa educativa. Paradoxalment a aquests doctes no se’ls facilita la megafonia que sí gaudeixen els de la Ciència de l’Educació. Prego doncs que la consellera revisi qui són els seus assessors i ampliï el seu ventall a científics i docents experimentats.

RAJOY VETADO

El presidente en funciones del Gobierno de España, Mariano Rajoy, se ha quejado últimamente de haber sido vetado. Textualmente se refiere al hecho de haber ganado las elecciones generales pero no haber sido investido presidente. Y ciertamente Ciutadans, PSOE y Podemos, intentando pactar entre ellos, han protagonizado ese veto a Rajoy. Obviamente a éste no le ha gustado el caramelo y ha calificado de antidemocrático el veto sufrido. Lo paradójico del caso es que Mariano no contempla para los demás lo que a él le duele. De hecho Rajoy y los suyos no han parado de vetar a algunas comunidades autónomas en contra de la solidaridad y la democracia. Pongamos el caso autonómico de la ley de pobreza energética, la de los desahucios o la de acogida de refugiados sirios, leyes destinadas a ayudar a los desfavorecidos pero vetadas por el gobierno de Rajoy. ¿En qué quedamos entonces? ¿Vetar es democrático o no señor Rajoy? ¿O hay que volver a un pasado gris para entender la postura de este regente? ¿No será que Rajoy mete el dedo en ojo ajeno pero mantiene la biga en el suyo? En fin, que no aceptar el pacto de otros, creerse el ganador absoluto y vetar leyes sociales no parece un ejemplo demasiado democrático de este presidente en funciones.

CANVI CLIMÀTIC SARDINERO

Fa temps que les captures de sardina van a la baixa. Aquesta nova ha anat sortint un i altre cop en els mitjans durant els últims mesos. L’alarmant no és que ens quedem sense sardinades sinó que la causa d’aquest problema no queda clara. En la majoria d’articles es culpa al canvi climàtic d’aquesta extinció. El problema, i com a professor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient, és que aquesta hipòtesi no encaixa amb la lògica. L’actual canvi climàtic, o millor dit l’escalfament global vigent, va començar fa més de 13.000 anys, temps durant el qual les sardines no es van extingir. El que estem observant és un fenomen desenal i no pas de milers d’anys. És a dir, el canvi climàtic no és la causa principal de la davallada en sardines. Quan una espècie minva en exemplars s’explica per dues causes, o bé es reprodueix menys o bé se’n moren més. En el primer cas, el de menys reproducció, hi té a veure la disponibilitat d’aliment. Les sardines s’alimenten sobretot de fitoplancton, i aquest dels minerals en suspensió aportats pels rius. Sabem que els cabals de l’Ebre i d’altres van a la baixa, pel que una possible causa fora la manca de menjar per a les sardines. L’altre raó, una major mortalitat de les sardines, ve donat pels depredadors. Tonyines i humans en som exemple. Avui en dia les captures de tonyines estan regulades i a més tonyines menys sardines. De fet durant el maig de 2016 s'ha constatat la recuperació d'aquesta pesca senyal que les tonyines són més. Per tant a més tonyines menys sardines. D’altra banda la sobrepesca humana de sardines també hi juga en contra. En fi, que el canvi climàtic potser resta lluny de tot aquest galimaties. Millor basar-se en la lògica i la realitat que no pas en explicacions poc concretes com el canvi climàtic. La ciència, amb els fets, esdevé una aproximació a la veritat, mentre que les creences, amb la fe, es declaren en possessió d’aquesta. Potser el canvi climàtic esdevingui un dogma en l’assumpte de les sardines, però no pas la veritat.

Catalonia has belonged to Spain by the army, but not by the arms.

Si fem un resum de la història de Catalunya, veiem que ha estat un mil·lenni amb tres grans patiments. El primer per un recurs molt escàs al litoral Mediterrani, l’aigua. Aquesta tenia tres usos principals, regar, beure i moure els molins. Vet aquí que des d’antic es fessin rogatives i pregàries invocant la pluja quan mancava. El segon sofriment venia per un fenomen que no avisava, les desgràcies naturals. Però queda el tercer, el més llunyà de la natura però el més perillós per als vilatans, l’egoisme humà. Aquest últim provocà moltes lluites entre els qui treballaven la terra, la classe pobre, davant dels qui sense treballar-la se’n van adjudicar la propietat, la renda i gran part dels guanys, els benestants. Del segle XI al XVIII els bisbes i els nobles catalans en foren aquests segons. Després, i des del segle XVIII al XX, passaren a ser-ho els borbònics, els grans propietaris i altre cop els bisbes. Avui en dia els mantinguts són els bancs especulatius, el neoliberalisme del PP que els afavoreix, els rendistes i els bisbes que encara cobren dels impostos. Com deia Josep Santesmases a Quarts i Hores I, diuen que la història es repeteix però el que es repeteix són les actituds humanes en circumstàncies i temps diferents. No cal ser marxista per reconèixer que la història es fonamenta en la lluita de classes, o millor dit, en la dominació de les classes humils. Les guerres espanyoles, per raons econòmiques, estratègiques o dinàstiques, n’han estat un clar exemple, conflictes forans al poble que aquell pagava amb els seus impostos, collites i difunts. En totes elles hi veiem però un denominador comú, la defensa d’una unitat espanyola monàrquica i arnada en contra la simple democràcia. Sols cal pensar els conflictes amb França, Gran Bretanya i Flandes durant el segle XVIII, i posteriorment amb USA i Gran Bretanya durant el XIX. En tots ells el model econòmic català era més afí als enemics de Castella que al propi espanyol, però ironies de la història agermanaren a Catalunya més amb la monarquia del passat que no pas amb l’Europa de la Revolució Francesa, o amb els Estats Units independents de la corona britànica. Per aquesta raó el progrés de la societat catalana ha estat més lent que la dels seus veïns europeus. Per sort, i si es compara amb els vilatans del segle XII, s’ha millorat en condicions de vida ostensiblement, tot i que el veritable progrés és invertir en educació, sanitat, cultura i recerca. Espanya ha estat sempre migrada de tots ells. Ja ho deia Unamuno, que inventen ellos, i així li ha anat a Espanya en recerca i patents industrials. En resum, la història és una llarga caminada amb tres passes endavant i dos enrera. Si durant aquests mil anys d’història no hi hagués hagut benestants usurers abusant dels pobres ignorants, molt probablement ni la Guerra Civil espanyola ni d’altres per la successió borbònica s’haguessin desencadenat. La solució contra l’egoisme històric molts l’han albirat, des de Jesucrist fins al 15 M passant per Marx i arribant a les noves esquerres deslligades de la banca, tots ells han descrit l’egoisme social com l’enemic del progrés. No es tracte de comunisme ni de capitalisme. De fet ambdós tenen fonaments teòrics correctes i ben establerts per Karl Marx o Adam Smith respectivament. El problema és que al passar de la teoria a la pràctica ens trobem amb el cervell emocional humà, una ment d’orígens paleolítics adaptada a la caça i a la recol·lecció en petits grups. Avui en dia aquell cervell, genèticament equivalent al dels nostres avantpassats sapiens, no està adaptat a les grans comunitats ni a les grans síntesis d’informació que cal contrastar avui dia. Comprem per intuïció i publicitat, votem per afinitats regionals, històriques o d’atractiu, i fins i tot ens enamorem sense poder valorar amb objectivitat si aquella persona ens convé realment. En fi, ens pesa més l’emoció que la raó, i en la primera hi roman l’egoisme. La tendència dels humans és contrària a l’altruisme de qui no coneixem directament. Vet aquí que posseïm i compartim amb els propers però ens reservem dels llunyans. El nacionalisme espanyol en contra del català en té molt d'això. Sabem que cal repartir la riquesa però fa segles que ho prediquem, tot i així el PP tomba un i altre cop les lleis del Parlament en caire solidari. De fet no caldria regalar, sols caldria que la gent s’ho guanyés, que altres no cometessin usura i que l’estat ho controlés sota la justícia i la veritat. L’educació i la formació es fa fonamental en aquest objectiu, sobretot si entenem que regalar no fa valorar el que oferim, cosa que amb esforç sí. Potser, i com deia el pare del capitalisme, Adam Smith, el govern és un mal necessari, però l'espanyol porta segles fent massa mal innecessàriament.

Felipe VI y el legado franquista

Hace escasos días un reportaje emitido por una televisión francesa exponía que la casa Real borbónica recibió el mandato de mantener la unidad española por parte del dictador Franco. Hoy en día ese peso recae en el actual rey de España Felipe VI. Este monarca siempre manifiesta este deber ante los intentos de secesión catalanes. Esta autonomía recibió hace unos meses el mandato por las urnas de crear un estado independiente. Y este es el problema, ¿quién lleva la razón? ¿el rey con el mandato de un dictador? ¿o el pueblo catalán con el mandato democrático? Cabe insistir que Felipe VI cursó sus estudios de bachiller en Estados Unidos en donde le enseñaron lo primero que deben aprender todos los estudiantes norteamericanos de su democracia, que todo humano tiene derecho a la vida, a la libertad y a la búsqueda de la felicidad, algo que la dictadura franquista poco propició. Me gustaría saber como respondería a todo lo anterior nuestro monarca. Está claro que la Constitución española protege a todo el estamento Real, es decir, sin Constitución no hay Rey de España. No quisiera pensar que Felipe VI defiende una Constitución española para mantenerse en nuestra democracia bajo un mandato franquista.

RAJOY CONTRADICTORIO

El presidente en funciones del Gobierno de España ha estado años acusando a los independentistas de no abordar el principal problema de la nación, la crisis económica. Hace escasos días contravenía su discurso de antaño con otro de paradójico. Ante los posibles pactos entre PSOE y Podemos, ahora Rajoy afirma que el principal problema de España es el independentismo, ¿en qué quedamos?, ¿o la crisis?, ¿o el separatismo? La verdad que no es la primera vez que Rajoy se reitera en algo durante meses y luego cae en paradojas. Defendía la Unidad Española pero respetaba Gibraltar ante el Reino Unido; decía que los catalanes separatistas perderían su nacionalidad europea ante una ley que no lo dice; olvidaba el Sáhara Occidental, Filipinas o el Rosellón como partes de España entregadas a otros pero exige a Cataluña su pertenencia al Reino; eleva la Constitución española como estandarte de la unidad nacional aunque la mayoría de jóvenes españoles jamás la hayan votado; y por último predica que el intento catalán divide a la sociedad española pero no para de intentar que su España rompa con las de los otros partidos políticos. Ahora para Rajoy lo más importante es el separatismo catalán. Pues si quieren marcharse los catalanes mejor tenerlos como amigos que como enemigos. La unidad da la fuerza, el ataque de Rajoy la contradicción.

ESCOLA X PROJECTES

Ha sortit a premsa que diferents escoles concertades experimenten amb la pedagogia de l’escola per projectes. En són exemples algunes dels Jesuïtes i l’Escola Pia. Aquesta estratagema, diuen, resulta una manera d’aprendre fàcil i divertida per als alumnes. Els experts i assessors que ho defensen expliquen que tal pedagogia deixa força contents a pares, alumnes i professors. Afegeixen aquests experts que aquesta pràctica és totalment innovadora i amb evidències científiques d’èxit. Al meu entendre, i com a professor de secundària i científic, aquestes afirmacions topen amb tres malencerts. Primer, l’escola per projectes no és innovadora ja que fou proposada per la pedagogia progressista d’en John Dewey durant el segle XIX, pedagogia que va fracassar fa molts anys a escoles dels Estats Units. Segon error, en cap d’aquestes suposades innovacions s’exposen dades que demostrin reduir el nostre rècord en la Unió Europea, el nostre fracàs escolar. I el tercer desencert és ben simple, es confon la paraula innovador amb millora, i no tots els canvis impliquen perfeccionar quelcom. Si alterar signifiqués sempre corregir, aleshores caldria canviar-ho tot contínuament, fins i tot la manera de fer sexe, ¿o potser pretenen que a l’aula fem l’amistat per projectes?, quelcom que per cert ja està inventat, les orgies. Mentre no sapiguem com codifica i descodifica tota la informació el nostre cervell mai no sabrem com aprenem. Per tant imaginar pedagogies teòriques que prometen la facilitat i la felicitat en l’aprenentatge escolar sembla molt agosarat. En ciència, si no conec com funciona un sistema, el cervell, no en faig teories indemostrables. En tal cas sols puc fer una cosa, fonamentar-me en mètodes d’èxit contrastat i demostrat, mai no proposant experiments sense garantia.

Artur Mas: Para Mas, INRI

En Cataluña el problema no son los partidos a favor de la Unidad Nacional sino una minoría radical independentista, la CUP. No hay forma que esta minoría de políticos jóvenes favorezca la formación de gobierno bajo la perspectiva de la otra mayoría parlamentaria, la de Junts pel Sí. Esto favorece los intereses de los partidos uninionistas como PP y PSOE. Ante la imposición y prepotencia de la CUP muchos catalanes se preguntan, ¿qué harán estos políticos el día que haya una república catalana independiente?, ¿seguir haciendo el juego a los unionistas? ¿hacer el trabajo de PP y PSOE? En fin, que la CUP está animando a muchos independentistas a continuar bajo un Gobierno español unido. Desgraciadamente esta España, que no desea una República Catalana, tampoco deja de pelearse para formar gobierno. Ya veo que los españoles no vivirán unidos, sino discutidos. Ante todo este galimatías el presidente Mas ha optado por su crucifixión. Artur Mas, les guste o no a sus opositores, se muestra como un hombre culto, inteligente y sensato. Ante una CUP que se cree en posesión de la verdad, y que no tuerce el brazo ante la mayoría del Parlamento catalán, Mas ha dado una lección de política. Anteponiendo los intereses de país ante los de partido e individuo, ha vuelto a demostrar su talante y firmeza. En cierto modo se ha crucificado a si mismo en pro de sus creencias y de su causa. Por tanto el proceso catalán ya tiene un mártir para más INRI.

FRACÀS POLÍTIC I FRACÀS ESCOLAR

Passada la tempesta electoral, i veient que els costarà posar-se d’acord a tots els partits polítics, hi ha un assumpte en què òbviament no hi trobaran solució, el lacerant fracàs escolar del nostre sistema d’ensenyament. El nostre Estat està a la cua de tota la Unió Europea d’ençà fa més de vint anys, és a dir, som els últims de la classe. Ara, i llegits els projectes educatius de tots els partits polítics amb representació al Congrés, es pot afirmar el següent. Primer, cap d’ells coincideix al cent per cent en un projecte educatiu en comú, senyal que no assoliran consens al respecte del fracàs escolar. Segon, tots pequen d’idees allunyades de l’aula i sense dades científicament contrastades, senyal que fan cas a experts teòrics que ja no trepitgen l’aula vint hores per setmana, amb més de deu anys d’experiència, amb més de trenta alumnes per classe i amb diversitat ètnica en les mateixes. I tercer, ni un dels nostres partits tenen en les seves files assessors en educació amb les quatre característiques anteriors. Donada aquesta pedagogràcia instaurada en el nostre teixit polític donem per segur que el fracàs escolar seguirà aferrat al nostre país per a vint anys més, ¿que tal si tota la política treballa un acord amb els professionals en actiu amb els trets anteriors? Aquests saben on està la solució. Ara sols cal una cosa, escoltar-los.

IV Jornadas de Secundaria: Conclusiones

CONCLUSIONES DE LAS IV JORNADAS DE SECUNDARIA:“MODAS y TENDENCIAS EDUCATIVAS”(Organizado por ASPEPC-SPS en el Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya): Durante las últimas décadas muchas modas educativas se han incorporado a nuestro sistema de enseñanza. En el pasado otras tendencias teóricas también lo hicieron. Fueron ejemplos de ello la enseñanza con fichas o la matemática de conjuntos. Hoy en día, por tanto, hay que tener perspectiva de futuro para saber si las modas educativas actuales son meras teorías sin eficacia probada o si, por el contrario, ellas se convertirán en la solución a nuestro flagrante fracaso escolar. Las escuelas Waldorf, la teoría de las inteligencias múltiples o la escuela por proyectos están resultando ejemplos de tendencias actuales. En noviembre de 2015 todas ellas fueran puestas a debate en Barcelona durante las IV Jornadas de Secundaria. Durante estas sesiones diferentes profesionales de valía reconocida como Gregorio Luri, Alberto Royo, José Manuel Lacasa o Sergi Sanmartí alcanzaron un elevado nivel de acuerdo y las conclusiones alcanzadas fueron, cuando menos, sorprendentes. Todas estas tendencias educativas dicen romper con la enseñanza tradicional pero, y bajo este objetivo, aplican teorías que ya probaron otros países con resultados negativos, unas experiencias que decenas de veces fueron abandonadas por su ineficacia. Es decir, estas escuelas modernas dicen ser innovadoras cuando realmente aplican experimentos educativos pretéritos con el añadido que no presentan datos contrastados que demuestren mejorar el sistema de enseñanza. De hecho no hay literatura científica seria que demuestre que estas modas puedan reducir el fracaso escolar de todos nuestros centros. Es más, ningún tratado de psiquiatría, neurobiología o genética ha demostrado que al nacer nuestro cerebro posea creatividad innata partiendo de cero, psicología positiva que hará cumplir deseos en el futuro, fenómenos cuánticos causantes de pensamientos, memorizaciones previas a tu nacimiento o inteligencias múltiples separadas en nuestro cerebro. Estas presunciones, que defienden las anteriores modas educativas, nunca se han demostrado científicamente y se han convertido en simples quimeras de sus predicadores, es decir, resultan pura homeopatía pedagógica sin fundamento neurocientífico. Desgraciadamente muchos políticos ignoran esta realidad y terminan creyendo a estos teóricos. Estos insisten tanto en poseer la verdad que llegan a transformar su pedagogía en una simple creencia o religión, nunca en una ciencia con datos contrastados. Así, y con la aprobación de algunos políticos ingenuos, muchas modas educativas se han incorporado a nuestro sistema de enseñanza rebajando un curriculum exigente, y que funcionaba en el pasado, a cambio de una felicidad inmediata de los alumnos, una felicidad que muchos docentes no reciben de sus estudiantes. Si la buena educación busca que un escolar deje de ser básico para llegar a ser mejor, ahora algunas modas educativas sólo vislumbran que el niño sea simplemente feliz, no sabio. En consecuencia todas estas pseudociencias no mejoran universalmente nuestro sistema de enseñanza ni reducen el alarmante fracaso escolar por la simple razón que no se fundamentan en realidades. Lo que sí hacen es reducir drásticamente los niveles de exigencia, los currículos a impartir y los dominios lingüísticos de nuestros alumnos. Por dichas causas estas modas educativas crean niños, que sin repetir curso en infantil, son felices pero que en secundaria repiten el doble que en Europa y se frustran. Sólo hay que entender que en el aula se han de enseñar verdades y que entre inteligencia trabajada y felicidad eterna sólo hay una diferencia, la mentira. El esfuerzo cultiva el intelecto como hecho real, mientras que la felicidad se convierte en un concepto abstracto y utópico. Las pedagogías y sus modas educativas persiguen la felicidad abstracta olvidando la enseñanza real de los contenidos, es decir, olvidan el objetivo real de la educación que es desarrollar el intelecto tangible del individuo. Está demostrado científicamente que el intelecto nace más del esfuerzo que de la genética heredada. En fin, que el ejercicio sostenido resulta más importante que la herencia en la adquisición de aprendizajes complejos. Si dejamos de exigir en nuestro sistema educativo éste se degradará, lo que ya ha sucedido. Un dato real que ratifica la falta de exigencia en nuestro currículo nacional son las pruebas PISA. Todos los países evaluados se agrupan en dos bloques, los de puntuación alta con buena excelencia, y el resto con bajas notas y nula excelencia. Entre los primeros hay países pobres del sudeste asiático y ricos de cultura anglosajona, todos ellos con currículos rigurosos ya desde infantil. Entre los segundos predominan los de cultura latina con contenidos mediocres en todas las etapas educativas. Queda claro que el principal factor que regula el nivel de enseñanza no es la riqueza del país, ni la diversidad étnica, ni los factores sociales como algunos teóricos defienden, sino los niveles de los currículos exigidos. Las naciones con contenidos escolares más estrictos obtienen mejores resultados en PISA que los otros que no lo hacen. El problema de aquí ha sido una pedagogía innovadora que no parado de buscar el aprendizaje fácil, feliz y falaz en contenidos. Desgraciadamente lo único que ha generado ha sido alumnos que estudian menos, es decir, que suspenden más aquí y en las pruebas PISA. Por tanto, y ante los datos internacionales, la solución a nuestro fracaso escolar no son las modas educativas sino que éstas son la causa. Para mejorar la enseñanza hay que aumentar el nivel de exigencia, los currículos y el dominio lingüístico en infantil y primaria. Sin esfuerzo, sin buenos conocimientos memorizados, y sin un amplio dominio de vocabulario, ningún estudiante se acercará a su potencial heredado ni podrá asimilar fácilmente más competencias futuras. Las modas educativas que dicen pretender impulsar todos los potenciales de nuestros alumnos cometen un error flagrante: no se pueden poner en marcha todos los potenciales de nuestros hijos por la simple razón que algunos son contradictorios. De manera natural muchos niños tienden al egoísmo que se contradice con su potencial altruista. Si reprimimos el egoísmo potenciamos el altruismo y viceversa. Por tanto quien dice que hay que impulsar todos los potenciales de nuestros estudiantes simplemente se confunde. Por otra parte estas modas educativas proponen potenciar la creatividad innata de los niños pero como decía el padre de los móviles y sistemas táctiles Bill Gates: necesitas comprender cosas para poder inventar otras nuevas. Picasso decía que la inspiración existe, pero tiene que encontrarte trabajando. Sin esfuerzo y conocimientos memorizados difícilmente podemos imaginar otros nuevos. Una mente sin grano no tiene pensamientos como ningún saco vacío se aguanta tieso. Resulta obvio que todas las modas educativas anteriores resultan meras teorías sin datos reales que las demuestren. Esta fue la conclusión de las IV JORNADAS DE SECUNDARIA en 2015. El objetivo ahora debería ser aconsejar correctamente a los legisladores educativos. Claramente se ha puesto de manifiesto que cada época ha tenido sus modas educativas y que pocas han permanecido como mejoras, al contrario, han desaparecido bajo su ineficacia por falta de fundamentos reales. Las modas actuales devienen meras teorías diseñadas desde un despacho por pensadores alejados del aula. Es más, estas modas han empeorado el sistema escolar provocando un mayor fracaso académico. Esto ha derrochado mucho dinero público y el esfuerzo de muchos docentes. Resulta obvio que todo sistema de enseñanza tiene sus teóricos, que habiendo huido de la pizarra, ahora pretenden enseñar a impartir clases a quienes aún permanecen en el aula. La clase política, alejada de la realidad escolar y sin formación científica, confía demasiado en estos pseudocientíficos. En el fondo caen en la trampa que innovar es correcto y que tradición es arcaico, es decir, que cambiar es bueno y permanecer malo, pero en esto no han aplicado ningún criterio ni método científico, sólo han escuchado lo que su cerebro humano, más emocional que racional, les quiere hacer creer. Nuestra mente surgió por evolución bajo las necesidades de los cazadores paleolíticos. Este diseño no ha cambiado desde hace más de cien mil años ya que nuestra de especie sigue siendo la misma. Por lo tanto nuestra capacidad mental sigue siendo equivalente a la de aquellos cazadores recolectores. Nuestro encéfalo surgió para potenciar las relaciones humanas y las emociones sociales, pero no para sustituirlas por lógica, cálculos y contrastes de hipótesis. Por esta razón, y en plena revolución tecnológica, nos resulta más fácil creer que innovar es mejor que la tradición, cuando ambas tienen bueno y malo. Innovar será bueno si mejoramos un sistema pero no si lo empeoramos, y la tradición será mala si no nos permite mejorar. La solución, por tanto, resulta muy sencilla. Los defensores de las actuales modas educativas deben se apartados del sistema educativo dejando que los centros de enseñanza usen prácticas de éxito contrastado, tradicionales o innovadoras, más un elevado nivel curricular y un mejor aprendizaje de la lengua ya en infantil. Todo para formar buenas personas, profesionales competentes y humanos orgullosos de servir correctamente a la sociedad que los ha educado. En todo ello debería existir un marco legal entre izquierdas y derechas acordado y estable que permitiera una misma enseñanza durante muchos años. En un contexto así los centros de enseñanza trabajarían correctamente evitando experimentos, modas y tendencias educativas no contrastadas científicamente.

CONCLUSIONS DE LES IV JORNADES DE SECUNDÀRIA

“MODES i TENDÈNCIES EDUCATIVES”. Organitzat per ASPEPC-SPS al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya. Com els falsos experts manipulen als polítics: CONCLUSIONS DE LES IV JORNADES DE SECUNDÀRIA “MODES i TENDÈNCIES EDUCATIVES” Organitzat per ASPEPC-SPS al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya Durant les últimes dècades moltes modes educatives s’han incorporat al nostre sistema d’ensenyament. En el passat altres modes, que resultaren contraproduents, reduïren el nivell dels nostres alumnes i les seves capacitats. En foren exemples l’ensenyament per fitxes o la matemàtica de conjunts. Avui dia, per tant, cal tenir perspectiva de futur per tal de saber si les tendències educatives actuals que alguns experts proposen són meres teories sense eficàcia provada o si, ans al contrari, elles esdevindran la solució al nostre flagrant fracàs escolar. Les escoles Waldorf, la teoria de les intel·ligències múltiples o l’escola per projectes estan resultant exemples d’aquestes tendències que s’han posat a debat durant les IV Jornades de Secundària. Durant les mateixes diferents professionals de vàlua reconeguda com Gregorio Luri, Alberto Royo, José Manuel Lacasa o Sergi Sanmartí han assolit un elevat grau d’acord. D’aquesta entesa en presentem les següents conclusions. Totes aquestes tendències educatives diuen trencar amb l’ensenyament tradicional. Amb aquest objectiu apliquen teories que ja s’han provat a altres països amb resultats incerts, unes experiències provades desenes de cops durant la història però abandonades per la seva ineficàcia. És a dir, aquestes escoles modernes diuen ser innovadores quan realment apliquen experiments educatius pretèrits amb l’afegit que no presenten dades contrastades que demostrin millorar el sistema d’ensenyament. De fet no hi ha literatura científica seriosa que verifiqui que aquestes modes puguin reduir el fracàs escolar de tots els nostres centres. És més, en cap tractat de psiquiatria, neurobiologia o genètica s’ha demostrat que al néixer el nostre cervell posseeixi: creativitat innata partint de zero, psicologia positiva que farà complir desigs en el futur, fenòmens quàntics causants de pensaments, memoritzacions prèvies al teu naixement o intel·ligències múltiples separades en el nostre cervell. Aquests fets, que defensen algunes de les anteriors modes educatives, mai no s’han demostrat científicament ja que esdevenen simples quimeres dels seus predicadors i resulten pura homeopatia pedagògica sense cap fonament neurocientífic. Malauradament molts polítics ignoren aquesta realitat i acaben creient en aquests teòrics. Aquests insisteixen tant que el seu cos teòric és cert que arriben a transformar la seva pedagogia en una simple creença o religió, mai no pas en una ciència amb dades contrastades. Així, i amb l’aprovació d’alguns polítics ingenus, moltes modes educatives s’han incorporat al nostre sistema d’ensenyament rebaixant les exigències curriculars a canvi d’una felicitat immediata entre els alumnes. Si la bona educació busca que l’alumne arribi a ser millor, ara algunes modes educatives sols albiren que el nen sigui simplement feliç, no savi. Totes aquestes pseudociències no milloren universalment el nostre sistema d’ensenyament ni redueixen l’alarmant fracàs escolar pel simple fet que no es fonamenten en realitats. El que sí fan és reduir dràsticament els nivells d’exigència, els currículums a impartir i les competències lingüístiques dels nostres alumnes. Per aquesta raó aquestes modes educatives fan nens feliços a infantil amb uns percentatges de repetició gairebé zero però amb dificultats a secundària on la repetició dobla l’europea. Cal entendre que a l’aula s’han d’ensenyar veritats i que entre intel·ligència treballada i felicitat eterna sols hi ha una diferència, la mentida. L’esforç cultiva la capacitat intel·lectual com un fet real, i fins i tot la satisfacció quan assolim un desig, mentre que la felicitat esdevé un concepte abstracte i sovint utòpic. Les modes educatives persegueixen la felicitat abstracte oblidant l’ensenyament real dels continguts, és a dir, oblidant l’objectiu real de l’educació que és desenvolupar la capacitat intel·lectual de l’individu. Aquesta és una manera palpable de fer millorar a l’estudiant ja que, i està demostrat científicament, la capacitat intel·lectual neix més de l’esforç que de la genètica heretada. En fi, que l’exercici sostingut resulta més important que l’herència en l’adquisició d’aprenentatges complexos. Si deixem d’exigir en el nostre sistema educatiu aquest es degradarà, la qual cosa ja ha passat. Una dada real que ratifica la manca d’exigència en el nostre currículum nacional són les proves PISA. Tots els països estudiats se’ls pot separar en dos grans grups, uns amb puntuació alta amb bona excel·lència, i la resta baixa amb nul·la excel·lència. Entre els primers hi ha països pobres del sud-est asiàtic i rics de cultura anglosaxona, tots ells amb currículums força rigorosos ja des d’infantil. Entre els segons hi predominen els que tenen continguts mediocres a totes les etapes. Queda clar que el principal factor que regula el nivell d’ensenyament no és la riquesa del país, ni la diversitat ètnica, ni els factors socials com alguns teòrics defensen, sinó la cultura i els nivells dels currículums exigits. Les nacions amb continguts escolars més estrictes obtenen millors resultats en PISA que els altres que no ho fan. El problema del nostre sistema ha estat la seva pedagogia innovadora que no para de buscar l’aprenentatge fàcil, feliç i baix en continguts. Malauradament l’únic que ha assolit són alumnes que estudien menys, és a dir, que suspenen més aquí i en les proves PISA. Per tant, i davant les dades internacionals, la solució al nostre fracàs escolar no són les modes educatives sinó que aquestes en són la causa. Per a millorar l’ensenyament cal doncs augmentar el nivell d’exigència, els currículums i la competència lingüística a infantil i primària per tal que els alumnes puguin assolir les fases educatives posteriors. Sense esforç, sense bons coneixements memoritzats, i sense un ampli domini de vocabulari, cap estudiant s’aproparà al seu potencial heretat ni podrà assimilar fàcilment més competències futures. Les modes educatives que diuen pretendre impulsar tots els potencials dels nostres alumnes cometen un error flagrant: no es poden engegar tots els potencials dels nostres fills per la simple raó que alguns són contradictoris. De manera natural molts nens tendeixen a l’egoisme que és contradiu amb el seu potencial altruista. Segons com eduquem reprimirem un potencial a canvi d’animar-ne un altre fent que un alumne maduri de manera positiva o negativa. D’altra banda aquestes modes educatives proposen potenciar la creativitat innata dels nens però com deia Bill Gates: necessites entendre coses per a poder inventar-ne de noves. En Picasso deia que la inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant. Sense esforç i coneixements memoritzats difícilment pots imaginar-ne de nous. Una ment sense gra no té pensaments com cap sac buit s’aguanta dret. Resulta obvi que les modes educatives vigents esdevenen meres teories sense dades reals que les demostrin. I aquesta ha estat la conclusió de les IV JORNADES DE SECUNDÀRIA. L’objectiu ara fora poder aconsellar correctament als legisladors al respecte de les lleis que massa sovint redacten. Clarament s’ha fet palès que cada època ha tingut les seves modes educatives i que poques han romàs com a millores, ans al contrari, han desaparegut sota la seva ineficàcia per manca de fonaments reals. Les actuals esdevenen meres teories dissenyades des d’un despatx per pensadors deslligats del dia a dia i de l’aula. És més, aquestes modes han empitjorat el sistema escolar provocant un increment del fracàs acadèmic. Això ha malbaratat molts diners públics i molts esforços docents que ja veien inviables aquestes praxis. Resulta obvi que tot sistema d’ensenyament té els seus teòrics, que havent fugit de la pissarra, ara pretenen ensenyar a fer classes a qui encara roman a l’aula. La classe política allunyada de la realitat escolar i sense formació científica, confia massa en aquests pseudocientífics. En el fons cauen en la trampa que innovar és correcte i que tradició és arcaic, és a dir, que canviar és bo i romandre dolent, però en això no han aplicat cap criteri ni mètode científic, sols han escoltat el que el seu cervell humà, més emocional que racional, els vol fer creure. La nostra ment va sorgir per evolució sota les necessitats dels caçadors paleolítics. Aquest disseny no ha canviat d’ençà fa més de cent mil anys ja que la nostra d’espècie continua sent la mateixa. Per tant la nostra capacitat mental continua sent la mateixa de la d’aquells caçadors recol·lectors. El nostre encèfal va sorgir per potenciar les relacions humanes i les emocions per a la vida social, però no per a substituir-les amb lògica, càlculs i contrast d’hipòtesis. Per aquesta raó, i en plena revolució tecnològica, ens resulta més fàcil creure que innovar és millor que la tradició, quan ambdues tenen bo i dolent. Innovar serà bo si millorem un sistema, no si l’empitjorem, i la tradició serà dolenta si no ens permet millorar. La solució, per tant, resulta ben senzilla, cal simplement que els defensors de les actuals modes educatives s’apartin i deixin pas a uns centres d’ensenyament que sota contrastades pràctiques d’èxit, tradicionals o innovadores, més un major nivell curricular i un millor aprenentatge de la llengua ja a infantil, formin bones persones, professionals competents i humans orgullosos de formar part de la societat que els ha educat. En tot això caldria un coixí legal acordat entre esquerres i dretes que permeti que el sistema d’ensenyament sigui estable durant molts anys sense dependre de qui guanya les eleccions i d’una nova llei d’ensenyament cada quatre anys. En un context així les modes educatives ineficaces no destorbarien el sa ofici de la docència deixant que els centres d’ensenyament treballessin bé evitant experiments educatius no contrastats científicament. CONCLUSIONES DE LAS IV JORNADES DE SECUNDÀRIA “MODES i TENDÈNCIES EDUCATIVES” Organizado por ASPEPC-SPS en el Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya Durante las últimas décadas muchas modas educativas se han incorporado a nuestro sistema de enseñanza. En el pasado otras tendencias teóricas también lo hicieron. Fueron ejemplos de ello la enseñanza con fichas o la matemática de conjuntos. Hoy en día, por tanto, hay que tener perspectiva de futuro para saber si las modas educativas actuales son meras teorías sin eficacia probada o si, por el contrario, ellas se convertirán en la solución a nuestro flagrante fracaso escolar. Las escuelas Waldorf, la teoría de las inteligencias múltiples o la escuela por proyectos están resultando ejemplos de tendencias actuales. En noviembre de 2015 todas ellas fueran puestas a debate en Barcelona durante las IV Jornadas de Secundaria. Durante estas sesiones diferentes profesionales de valía reconocida como Gregorio Luri, Alberto Royo, José Manuel Lacasa o Sergi Sanmartí alcanzaron un elevado nivel de acuerdo y las conclusiones alcanzadas fueron, cuando menos, sorprendentes. Todas estas tendencias educativas dicen romper con la enseñanza tradicional pero, y bajo este objetivo, aplican teorías que ya probaron otros países con resultados negativos, unas experiencias que decenas de veces fueron abandonadas por su ineficacia. Es decir, estas escuelas modernas dicen ser innovadoras cuando realmente aplican experimentos educativos pretéritos con el añadido que no presentan datos contrastados que demuestren mejorar el sistema de enseñanza. De hecho no hay literatura científica seria que demuestre que estas modas puedan reducir el fracaso escolar de todos nuestros centros. Es más, ningún tratado de psiquiatría, neurobiología o genética ha demostrado que al nacer nuestro cerebro posea creatividad innata partiendo de cero, psicología positiva que hará cumplir deseos en el futuro, fenómenos cuánticos causantes de pensamientos, memorizaciones previas a tu nacimiento o inteligencias múltiples separadas en nuestro cerebro. Estas presunciones, que defienden las anteriores modas educativas, nunca se han demostrado científicamente y se han convertido en simples quimeras de sus predicadores, es decir, resultan pura homeopatía pedagógica sin fundamento neurocientífico. Desgraciadamente muchos políticos ignoran esta realidad y terminan creyendo a estos teóricos. Estos insisten tanto en poseer la verdad que llegan a transformar su pedagogía en una simple creencia o religión, nunca en una ciencia con datos contrastados. Así, y con la aprobación de algunos políticos ingenuos, muchas modas educativas se han incorporado a nuestro sistema de enseñanza rebajando un curriculum exigente, y que funcionaba en el pasado, a cambio de una felicidad inmediata de los alumnos, una felicidad que muchos docentes no reciben de sus estudiantes. Si la buena educación busca que un escolar deje de ser básico para llegar a ser mejor, ahora algunas modas educativas sólo vislumbran que el niño sea simplemente feliz, no sabio. En consecuencia todas estas pseudociencias no mejoran universalmente nuestro sistema de enseñanza ni reducen el alarmante fracaso escolar por la simple razón que no se fundamentan en realidades. Lo que sí hacen es reducir drásticamente los niveles de exigencia, los currículos a impartir y los dominios lingüísticos de nuestros alumnos. Por dichas causas estas modas educativas crean niños, que sin repetir curso en infantil, son felices pero que en secundaria repiten el doble que en Europa y se frustran. Sólo hay que entender que en el aula se han de enseñar verdades y que entre inteligencia trabajada y felicidad eterna sólo hay una diferencia, la mentira. El esfuerzo cultiva el intelecto como hecho real, mientras que la felicidad se convierte en un concepto abstracto y utópico. Las pedagogías y sus modas educativas persiguen la felicidad abstracta olvidando la enseñanza real de los contenidos, es decir, olvidan el objetivo real de la educación que es desarrollar el intelecto tangible del individuo. Está demostrado científicamente que el intelecto nace más del esfuerzo que de la genética heredada. En fin, que el ejercicio sostenido resulta más importante que la herencia en la adquisición de aprendizajes complejos. Si dejamos de exigir en nuestro sistema educativo éste se degradará, lo que ya ha sucedido. Un dato real que ratifica la falta de exigencia en nuestro currículo nacional son las pruebas PISA. Todos los países evaluados se agrupan en dos bloques, los de puntuación alta con buena excelencia, y el resto con bajas notas y nula excelencia. Entre los primeros hay países pobres del sudeste asiático y ricos de cultura anglosajona, todos ellos con currículos rigurosos ya desde infantil. Entre los segundos predominan los de cultura latina con contenidos mediocres en todas las etapas educativas. Queda claro que el principal factor que regula el nivel de enseñanza no es la riqueza del país, ni la diversidad étnica, ni los factores sociales como algunos teóricos defienden, sino los niveles de los currículos exigidos. Las naciones con contenidos escolares más estrictos obtienen mejores resultados en PISA que los otros que no lo hacen. El problema de aquí ha sido una pedagogía innovadora que no parado de buscar el aprendizaje fácil, feliz y falaz en contenidos. Desgraciadamente lo único que ha generado ha sido alumnos que estudian menos, es decir, que suspenden más aquí y en las pruebas PISA. Por tanto, y ante los datos internacionales, la solución a nuestro fracaso escolar no son las modas educativas sino que éstas son la causa. Para mejorar la enseñanza hay que aumentar el nivel de exigencia, los currículos y el dominio lingüístico en infantil y primaria. Sin esfuerzo, sin buenos conocimientos memorizados, y sin un amplio dominio de vocabulario, ningún estudiante se acercará a su potencial heredado ni podrá asimilar fácilmente más competencias futuras. Las modas educativas que dicen pretender impulsar todos los potenciales de nuestros alumnos cometen un error flagrante: no se pueden poner en marcha todos los potenciales de nuestros hijos por la simple razón que algunos son contradictorios. De manera natural muchos niños tienden al egoísmo que se contradice con su potencial altruista. Si reprimimos el egoísmo potenciamos el altruismo y viceversa. Por tanto quien dice que hay que impulsar todos los potenciales de nuestros estudiantes simplemente se confunde. Por otra parte estas modas educativas proponen potenciar la creatividad innata de los niños pero como decía el padre de los móviles y sistemas táctiles Bill Gates: necesitas comprender cosas para poder inventar otras nuevas. Picasso decía que la inspiración existe, pero tiene que encontrarte trabajando. Sin esfuerzo y conocimientos memorizados difícilmente podemos imaginar otros nuevos. Una mente sin grano no tiene pensamientos como ningún saco vacío se aguanta tieso. Resulta obvio que todas las modas educativas anteriores resultan meras teorías sin datos reales que las demuestren. Esta fue la conclusión de las IV JORNADAS DE SECUNDARIA en 2015. El objetivo ahora debería ser aconsejar correctamente a los legisladores educativos. Claramente se ha puesto de manifiesto que cada época ha tenido sus modas educativas y que pocas han permanecido como mejoras, al contrario, han desaparecido bajo su ineficacia por falta de fundamentos reales. Las modas actuales devienen meras teorías diseñadas desde un despacho por pensadores alejados del aula. Es más, estas modas han empeorado el sistema escolar provocando un mayor fracaso académico. Esto ha derrochado mucho dinero público y el esfuerzo de muchos docentes. Resulta obvio que todo sistema de enseñanza tiene sus teóricos, que habiendo huido de la pizarra, ahora pretenden enseñar a impartir clases a quienes aún permanecen en el aula. La clase política, alejada de la realidad escolar y sin formación científica, confía demasiado en estos pseudocientíficos. En el fondo caen en la trampa que innovar es correcto y que tradición es arcaico, es decir, que cambiar es bueno y permanecer malo, pero en esto no han aplicado ningún criterio ni método científico, sólo han escuchado lo que su cerebro humano, más emocional que racional, les quiere hacer creer. Nuestra mente surgió por evolución bajo las necesidades de los cazadores paleolíticos. Este diseño no ha cambiado desde hace más de cien mil años ya que nuestra de especie sigue siendo la misma. Por lo tanto nuestra capacidad mental sigue siendo equivalente a la de aquellos cazadores recolectores. Nuestro encéfalo surgió para potenciar las relaciones humanas y las emociones sociales, pero no para sustituirlas por lógica, cálculos y contrastes de hipótesis. Por esta razón, y en plena revolución tecnológica, nos resulta más fácil creer que innovar es mejor que la tradición, cuando ambas tienen bueno y malo. Innovar será bueno si mejoramos un sistema pero no si lo empeoramos, y la tradición será mala si no nos permite mejorar. La solución, por tanto, resulta muy sencilla. Los defensores de las actuales modas educativas deben se apartados del sistema educativo dejando que los centros de enseñanza usen prácticas de éxito contrastado, tradicionales o innovadoras, más un elevado nivel curricular y un mejor aprendizaje de la lengua ya en infantil. Todo para formar buenas personas, profesionales competentes y humanos orgullosos de servir correctamente a la sociedad que los ha educado. En todo ello debería existir un marco legal entre izquierdas y derechas acordado y estable que permitiera una misma enseñanza durante muchos años. En un contexto así los centros de enseñanza trabajarían correctamente evitando experimentos, modas y tendencias educativas no contrastadas científicamente.

MESTRES PEDÒFILS DECLARACIÓ JURADA

Els docents de les nostres escoles hauran de signar una declaració jurada assegurant que ells no són pedòfils. L’administració assegura que amb aquesta mesura es pretén un menor risc d’abusos sexuals als nostres menors. Fins aquí una idea de despatx allunyada de la realitat escolar i social. El fet és que el noranta per cent dels abusos sexuals es cometen entre familiars i no pas a les escoles. Així doncs, i si per xifres van primers, ¿per què no se’ls fa signar a tots els pares, mares i parents aquesta declaració jurada? Doncs simplement perquè això implicaria molta més paperassa, un major nombre de votants molestos i uns mals resultats a les urnes per al partit que ha proposat aquesta idea. En tal cas, i si la política continua creient que aquesta mesura eradicarà la pedofília, que facin signar aquesta declaració jurada a tota la jerarquia eclesiàstica, però això també importunaria a milions de fidels, al mateix Vaticà, a l’OPUS i a les demés faccions cristianes. Així doncs, i si els docents no són pedòfils per majoria, ¿per quina raó la política d’aquest país els vol fer jurar davant la llei? Doncs perquè són una minoria que fa temps molts teòrics desacrediten. Avui dia molts demagogs que no trepitgen l’aula, o que van fugir d’ella, es dediquen a criticar el nostre cos docent. L’acusen de ser la causa del nostre fracàs escolar quan les dades reals i numèriques diuen tot el contrari. Els informes internacionals, les estadístiques nacionals i els anàlisis de dades ho diuen ben clar, la causa fonamental del nostre fracàs escolar no són els docents, és el baix nivell lectura dels nostres estudiants i el currículum poc exigent durant totes les etapes d’ensenyament. Tots els països que apliquen un currículum exigent i un bon nivell lingüístic als seus alumnes assoleixen una nivell excel·lència altíssim mentre que la resta, Catalunya inclosa, es veuen en el clot. Potser que deixem als mestres fer la seva feina i parem d’acusar-los de coses que no són. O tots monges, o tots canonges.

20N i independentisme

Ante el alud de declaraciones sobre la expulsión de los catalanes de la UE, del euro y su corralito, todas respondidas a la contra con sólidos argumentos, los independentitstas se han visto crecidos. El miedo a una Cataluña independiente ha sido respuesta con amenazas que no hacen más que enfatizar el miedo de muchos políticos españoles ante esta posibilidad. Pero el problema ya no son los partidos a favor de la Unidad Nacional sino los propios partidos catalanes. No hay forma que los independentistas del CUP, ERC y JxSí, que desean una República Catalana, dejen de pelearse para formar gobierno en el parlamento catalán. Ante tal desunión muchos catalanes se preguntan, ¿qué harán estos políticos el día que haya esta república independiente? ¿Seguir peleándose? ¿Y si fuera mejor continuar bajo un Gobierno español unido? De hecho a éste el asunto catalán le va de perlas. El miedo a una Cataluña independiente está regalando votos a PP, Cd’s, PSOE y Podemos que defienden la Unidad Española. En fin, y ante el actual Parlament catalán con mayoría independentista, estos partidos captan a sus votantes. Desgraciadamente esta España, que no desea una República Catalana, tampoco deja de pelearse para formar gobierno. Ya veo que los españoles no viviremos unidos, sino discutidos.

¿Catalunya i el constitucional?

Jo tenia una casa amb veïns. Un dia els de ponent, i per les armes, van obligar-me a compartir pis sota una dictadura. Amb resignació, i sense exèrcit, havia d’acatar el seu totalitarisme. M’obligaren a parlar la seva llengua quan jo ja en tenia una de pròpia; m’imposaren la seva cultura quan jo ja n’havia après una de pròpia; em cobraren per un rei que no havia nascut a casa meu; m’enviaren ocupes al pis per tal que jo em fes com els de ponent; i m’empenyoraren per un exèrcit que no era el meu. Passaren els anys i vaig aconseguir preservar llengua, cultura i orígens, fins i tot vaig enriquir d’allò més la meva llar. Malauradament aquells veïns de ponent no en tingueren prou i cada dia em cobraven més i més per ajudar a altres veïns seus deficitaris, per mantenir a un exèrcit enemic meu, per pagar rèdits per deutes seus i per sufragar a les putes del rei. Un bon dia la gallineta va dir que prou, i fins i tot els ocupes es queixaren de tanta injustícia i abús. Pacíficament, i amb la democràcia com eina, vàrem plantejar ser altre cop una casa veïna dels de ponent. Però aquests ens digueren que no podíem, que no era legal segons els estatuts de la comunitat, estatuts que ells havien imposat i que es negaven a reformar. En fi, que els de casa vivim en la següent paradoxa: si en el passat ens imposaren ser veïns, i no ens ho deixaren decidir, ara que hi ha democràcia, ¿per què no ens ho deixen votar?

MIEDO A CATALUNYA

Los partidos independentistas están argumentando que lo único que hacen los unionistas es hablar de amenazas en lugar de propuestas. Ante el alud de declaraciones sobre la expulsión de los catalanes de la UE, del euro y su corralito, todas respondidas a la contra con sólidos argumentos, los independentitstas se han visto crecidos. El miedo a una Cataluña independiente ha sido respuesta con amenazas que no hacen más que enfatizar el miedo de muchos políticos españoles a tal realidad. ¿Y que tal si en lugar de amenazas se les ofrecen contraprestaciones? O acaso lo que busca el PP es que los independentistas ganen las autonómicas para ellos ganar las generales. Es decir el miedo a Cataluña regalaría muchos votos a los conservadores. Con un Parlament catalán pleno en independentistas, el PP hallaría muchos votantes que les daría la mayoría absoluta borrando a oposiciones como Podemos o Ciutadans. Y cabe recordar que la Unidad Española es algo paradójico ante la historia de Gibraltar, el Sáhara Occidental, Filipinas, el Rosellón francés o las antiguas colonias de América latina. Si los catalanes independentistas desean una separación con vecindad con España dentro del marco europeo, que tal darles algo positivo que no varapalos. La pregunta es si el PP va a proponer esa amistad a su nuevo vecino europeo. La respuesta resulta obvia, y para ello sacan la Constitución española como estandarte de la unidad. En ello afirman que el intento catalán está fuera de toda legalidad y por tanto, fuera de todo derecho. La falacia es que legal no significa moral. Además la Constitución española la votaron muchos de nuestros muertos y no los presentes demócratas. Si el único argumento que esgrime el PP para atar a los catalanes a la Unidad Española es aquella Constitución nacida poco después del franquismo, me temo que los independentistas poco caso harán a los deseos del PP. Si los catalanes quieren ser nuestros vecinos europeos poco les va a convencer de lo contrario el PP y afines con sus amenazas. Si quieren marcharse los catalanes mejor tenerlos como amigos que como enemigos. La unidad da la fuerza, el ataque del PP la división, y en ello España pierde mucho, hasta en su deuda internacional. En fin, menos emociones y más lógica.

Homo naledi i Eudald carbonell

Llegit l'article original sobre la tafonomia del jaciment d'Homo naledi, no s'entén el que la premsa s'ha empassat per part del Carbonell: que al jaciment de l'Homo naledi es va produir l'enterrament més antic de la humanitat, més que el suposat de la Sima de los Huesos. En l'article de tafonomia d'aquest jaciment, els autors admeten que les restes han estat remogudes (reworking) pels corrents del karst, però que no han vingut de fora del karst (correcte i ajustat amb les dades publicades). Diuen que la Sima de los Huesos pot esdevenir semblant al seu jaciment, però el diferencien clarament per diferents raons com manca de marques de mossegades i manca de fauna gran associada als humans, cosa que no ha fet a premsa en Carbonell amb les seves declaracions. Tanmateix ells exposen diferents mecanismes per tal que es formés l'associació fòssil de l'Homo naledi apostant per un transport intencionat per part dels homínids però deixant-lo humilment en dubte. De fet, i al respecte de l'enterrament intencionat més antic del món esbombat per en Carbonell, ells acaben dient humilment: << Both the mass mortality or death trap scenario (although possibly not involving a single event) and deliberate disposal hypothesis are considered plausible interpretations and require additional investigation. [...] Reconstructions of the cave environment indicate that reaching even the entrance of the Dinaledi Chamber would always have been difficult, particularly in the absence of artificial light>>. Vist això no entenc com en Carbonell afirma a premsa que aquest homínid de Sud-àfrica, l’Homo naledi, practicava els enterraments més antics de la humanitat. Aquestes declaracions, que la premsa s’ha empassat sense contrastar-les, topen amb greus incongruències. La primera és que el jaciment sud-africà encara no ha estat datat com per a afirmar la seva màxima antiguitat, tot i que per la morfologia dels homínids ha de rondar els 2 m.a o més. La segona és que en Carbonell no treballa en aquesta excavació. I la tercera, i la més flagrant, és que ell no consta entre els autors de l’article comunicat a premsa per l’equip de Sud-àfrica, és a dir, desconeix de primera mà aquesta recerca i el jaciment. A més l’assumpte que a Atapuerca s’hi hagués produït un funeral ara fa uns 400.000 anys, teoria defensada per Carbonell, topa amb altres especialistes que han publicat el contrari. No és el primer cop que aquest peculiar arqueòleg surt a premsa amb opinions desargumentades per altres paleontòlegs. En són exemples la inventada i errònia espècie que ara surt a tots els llibres dels nostres escolars, l’Homo antecessor, o el jaciment català de Vallparadís on en Carbonell hi va anunciar estris de pedra tallats per homínids però que al final resultaren còdols escantonats. Potser a la premsa, àvida de noves fresques, no li importa massa les exageracions d’un arqueòleg mediàtic, però en tot això en Carbonell hi guanya fama, més vendes dels seus llibres i subvencions estatals en els seus projectes, tot en detriment d’altres científics més competents. En ciència són molt importants tres coses, la humilitat, la prudència i la raó. En cas contrari, i si el que es fa és ciència ficció, sols s’abona la mala imatge internacional de la resta d’investigadors del país.

Homo naledi i Eudald Carbonell Homo mediaticus

El popular arqueòleg Eudald Carbonell, amb el seu peculiar salakof al cap, i qui va protagonitzar la sèrie de TV3 “Sota Terra”, aquests dies ha fet unes declaracions del tot sorprenents. Al respecte del recent anunci d’una nova espècie d’homínid a Sud-àfrica, l’Homo naledi, en Carbonell ha afirmat als mitjans que aquell jaciment fou l’enterrament més antic de la humanitat, més vell que el que ell defensa a la Sima de los Huesos d'Atapuerca. Però aquestes declaracions, que la premsa s’ha empassat sense contrastar-les, topen amb greus incongruències. La primera és que el jaciment sud-africà encara no ha estat datat com per a afirmar la seva màxima antiguitat. La segona és que en Carbonell no treballa en aquesta excavació. I la tercera, i la més flagrant, és que ell no consta entre els autors de l’article comunicat a premsa per l’equip de Sud-àfrica, és a dir, desconeix de primera mà aquesta recerca. A més l’assumpte que a Atapuerca s’hi hagués produït un funeral ara fa uns 400.000 anys, teoria defensada per Carbonell, topa amb altres especialistes que han publicat el contrari. No és el primer cop que aquest peculiar arqueòleg surt a premsa amb opinions desargumentades per altres paleontòlegs. En són exemples la inventada i errònia espècie que ara surt a tots els llibres dels nostres escolars, l’Homo antecessor, o el jaciment català de Vallparadís on en Carbonell hi va anunciar estris de pedra tallats per homínids però que al final resultaren còdols escantonats. Potser a la premsa, àvida de noves fresques, no li importa massa les exageracions d’un arqueòleg mediàtic, però en tot això en Carbonell hi guanya fama, més vendes dels seus llibres i subvencions estatals en els seus projectes, tot en detriment d’altres científics més competents. En ciència són molt importants tres coses, la humilitat, la prudència i la raó. En cas contrari, i si el que es fa és ciència ficció, sols s’abona la mala imatge internacional de la resta d’investigadors del país.

ATAPUERCA EN CAMPANYA POLÍTICA

Com cada final d’estiu el doctor Arsuaga i el seu l’equip d’Atapuerca surten a premsa amb una nova descoberta. Sembla estrany que durant els últims anys passi sempre el mateix cada setembre. Per quina raó ho fan? Veiem el que diuen haver descobert i veurem la causa de tot plegat. Fa temps que insinuen una nova espècie a la Sima de los Huesos. Afirmen que els neandertals d’allí eren més corpulents però amb un pocs centímetres menys de volum cerebral que la resta de neandertals del món. ¿Per aquesta raó ja estem davant una nova espècie? La diferència que Arsuaga obté és deguda al gran nombre de restes trobades a Atapuerca al respecte de les poques a Europa i Orient Proper. Atapuerca conté el màxim nombre d’exemplars de neandertals de tot el món. Comparar la variabilitat de 1.000 individus amb la de 10 i dir que els mil són una espècie diferent resulta una mentida sorgida d'un artefacte matemàtic. Si comparéssim els cranis de mil aborígens australians amb els de deu europeus s’arribaria a la mateixa conclusió, però no per això diríem que els sapiens d’Europa siguin una espècie diferent de la dels australians. Fins i tot entre sapiens i neandertals les diferències volumètriques cerebrals no esdevenen significatives. En fi, que si Arsuaga publica en el futur una nova espècie, sortirà encara més als diaris, més publicitat i més subvencions, tot i que l’espècie sigui falsa. Però no sols la cosa s’ha quedat aquí aquest setembre a premsa. Arsuaga ha declarat que, en base als exemplars d’Atapuerca, han pogut determinar que l’evolució humana ha passat per quatre fases. Per desgràcia aquestes etapes evolutives no són res nou. Altres autors, i fa anys, ja en van perfilar la majoria d’aquelles en altres treballs. Jo mateix les explico fa cursos a l’aula. És a dir Arsuaga està fent-ne un refregit d'idees velles sota aparença nova. Davant tot l’anterior es fa obvi que el doctor Arsuaga força el que obtenen de les excavacions per esbombar novetats científiques inexistents. Malauradament una excavació mai no ha estat una fàbrica de fer botifarres noves. El que va sortint sota terra mica en mica aporta dades que no poden inventar novetats científiques cada setembre. És evident que tanta regularitat sols empaita un objectiu, fer-se propaganda davant els repartiments de subvencions que l’estat espanyol farà durant la tardor. Per tant Arsuaga sols pretén entabanar a la premsa i als ignorants polítics en ciència, tot en detriment d’altres equips d’investigació, molts d’ells catalans.

Rajoy y Cataluña

El presidente del Gobierno de España ha afirmado recientemente que la desunión es un virus para el Reino y que Cataluña está sembrando ese patógeno. Cierto que en esa autonomía los disidentes son muchos pero hay que entender que la Unidad Española es algo paradójico ante los hechos de la historia. Véanse en ese aspecto Gibraltar, el Sáhara Occidental, Filipinas, el Rosellón francés o las antiguas colonias de América latina. Muchos de esos territorios pertenecieron a la unidad española pero fueron entregados a otras soberanías o simplemente abandonados y perdidos. Por otro lado los catalanes independentistas no desean una separación, sino una vecindad con España dentro del marco europeo. La pregunta es si el PP de Rajoy va a facilitar esa amistad con su nuevo vecino europeo. La respuesta resulta obvia, y para ello Rajoy y los suyos sacan la Constitución española como estandarte de la unidad. En ello afirman que el intento catalán está fuera de toda legalidad y por tanto, fuera de todo derecho. La falacia es que legal no significa moral. Hace unos años la homosexualidad en España era ilegal aunque ahora la entendamos como un derecho. Añadamos que la Constitución española rige a una mayoría de españoles que no la votaron a finales de los setenta. Es decir nuestro marco legal fue votado por muchos muertos actuales y no por los jóvenes de hoy en día. La leyes poco reflejan la justicia, y me remito a los tejemanejes del Estado con la banca en este país, a la ley del aborto o a la ley mordaza. Si el único argumento que esgrime Rajoy para atar a los catalanes a la Unidad Española es aquella Constitución nacida poco después del franquismo, me temo que los independentistas poco caso harán a los deseos del PP. Si los catalanes quieren ser nuestros vecinos europeos poco les va a convencer de lo contrario Rajoy con sus amenazas legales o demagogias vacías. Si quieren marcharse los catalanes mejor tenerlos como amigos que como enemigos. La unidad da la fuerza, el ataque del PP la división.