NO PAGUEM LA CRISI

No en som conscients però estem al bellmig de la Tercera Guerra Mundial, les dues primeres foren amb explosius, l’actual ho fa amb terrorisme financer. Bombardejar ciutats o assassinar civils ja no queda bé, millor enfonsar o sotmetre les economies provocant un endeutament extrem de tots, des de persones hipotecades, bancs apalancats, empreses sense liquiditat fins a Estats amb dèficits astronòmics, tots ells denoten el reguitzell d’aquesta xacra que ens ha fet perdedors en aquesta Tercera Guerra Mundial, l’endeutament. El més pervers de tot això és que vostè no ho va decidir, van decidir per vostè sense informar-lo, és a dir, el van estafar. Ara vostè ho està patint com aturat cobrant una merda o no cobrant, com treballador amb un salari a la baixa amb més IRPF, o simplement com retirat amb tots els impostos a l’alça, en fi vostè paga aquest desastre que mai no va provocar i que, vivint en una democràcia, sols una minoria n’obté beneficis. Qui? Analitzem on van a parar tots aquests diners entre retallades i pujada d’impostos. Tres destins finals en són els principals, les primes i les pòlisses d’assegurança de grans banquers, els interessos de grans banques com l’alemanya i els drets de deute comprats per alguns estats com el xinès. En fi, que entre grans capitals privats, Alemanya i Xina sembla que va el gruix de la cosa. El nostre Estat, lligat de peus i mans, procura que no ens mobilitzem i que paguem el deute extern que li exigeixen els més poderosos que ell. Per això estem en un estat d’excepció on qualsevol queixa resulta il·legal i les inversions en reforçar els cossos policials salten a la vista, 1.400.000 euros la passada setmana en antidisturbis a Catalunya. Tot i així el nostre Govern comet més paradoxes amb gegantines despeses en injeccions a qui mana, la banca, compra d’armament car per a l’exèrcit i amb una alta velocitat per indrets que caldrà subvencionar eternament. En contrapartida, i per acontentar a la minoria de beneficiats anteriors, es retalla en sous, educació, sanitat i recerca, elements que la majoria necessiten. Davant tal monstruosa estafa, què hauríem de fer? Doncs no pagar el deute extern. Van ser ells, banquers i governs, qui ens van enredar a endeutar-nos sense ells assumir cap risc mentre ho fèiem nosaltres. Vostè mai no pagaria un deute si aquest hagués estat producte d’un engany, ans al contrari, denunciaria al trampós. Islàndia, i per comicis, així ho va decidir i ja han sortit de la crisi al no pagar el deute i denunciar als banquers. Això mateix va recolzar també la doctora en medicina TERESA FORCADES, prou coneguda com la monja antifarmacèutiques, durant una conferència el passat 7 de Juny de 2012 i també ha afirmat el mateix aquests dies en JEAN ZIEGLER, vicepresident de la Comissió de DDHH de l’ONU. Així doncs, a què esperem? Això sí, com a Islàndia, se’ns denegarà romandre a l’euro. Clar que fora d’ell escaparem dels taurons financers que han olorat sang i que cada dia ens xuclen més el nostre benestar social exigint més interessos pels crèdits prestats al nostre magnànim Govern. Aquests terroristes financers saben que per pagar aturats, serveis socials i sanitat ens calen els seus diners i per això cada cop ens demanen més interessos, més prima de risc pels entesos. Això és matar la gallina dels ous d’or però la nostra nació sols és un espai de mediocres on hi governen quatre cirerers que no van tenir ni puta idea d’on ens posàvem quan van permetre que el crèdit bancari inundés el nostre país. En fi, que no tenim ous d’or, sols un ingent grapat de deutes gestionat per uns soques que encara engreixen l’avarícia dels taurons financers.

RETALLEN EN EDUCACIÓ PERÒ EN ALTA VELOCITAT NO

Diuen que oradors banals, molta palla i poc gra. Resulta paradoxal aquest país on uns dirigents ens volen fer combregar amb rodes de molí. Les retallades en educació, sanitat i recerca en són un clar exemple. Mentre el govern injecta milions en bancs arruïnats, construeix milers de quilòmetres d’una alta velocitat insostenible i continua comprant armament sofisticat per al nostres militars, les nostres escoles es veuen cada cop més malmeses amb més alumnes per classe, menys professors al centre i més hores laborals per docent, i tot d’una per molt menys salari. Ara la pregunta és, ¿ens hem tornat boixos? Les prioritats educatives, de recerca i sanitàries han quedat a la cua del nostre govern mentre aquest ens obliga a pagar rescats de bancs, TAV i armes que gaudiran una minoria sense procurar per a qui els va votar en realitat, la majoria. Mentre aquesta perversitat democràtica incinera la nostra societat, els sindicats i la conselleria d’educació, que cobren per informar i mobilitzar el poble davant tal funesta estafa, mai no es posen d’acord i sols s’ensenyen les dents davant una propera vaga que cada cop menys gent secundarem per por de perdre el poc nivell adquisitiu que ens queda. En fi, desitjo que Abraham Lincoln tingués raó quan va dir que una part del poble pot ser enganyada tot el temps o que tot el poble pot ser enganyat una part del temps, però el que no és possible és enganyar a tot el poble tot el temps. Per desgràcia aquesta dita és del segle XIX i ja hem arribat al XXI amb un poble encara estafat. Que sindicats i conselleria moguin fitxa, cobren de nosaltres per defensar la democràcia i els interessos d’aquesta, els del poble.

SOLUCIONES A LA CRISIS X y XX Crisis y desinformación

El 15 de junio de 2009 durante el coloquio televisado de la Cámara de Comercio e Industria de París y Le Monde Économie hubo una fuerte confrontación entre los colegios de negocios y las empresas con respecto a la formación de los futuros economistas y banqueros. El conflicto residió en si continuar con la falta de moralidad en las especulaciones y si el máximo beneficio de una minoría era lo más importante a pesar de perjudicar a la mayoría. Es obvio que necesitamos más debates televisados de expertos para denunciar a los culpables máximos de la crisis, Bankia incluidos, y sus posibles soluciones, pero sobretodo que informen al pueblo de manera didáctica explicando lo que sucedió y todavía sucede en la actualidad. Por desgracia nada de lo anterior ocurre y los políticos nos confunden con más eufemismos para mantenernos a nosotros, los paganos de todo, ignorantes a la realidad y sin razones para indignarnos y movilizarnos. Sirvan de muestra los siguientes términos y se darán cuenta del engaño. Solbes en 2008 llamó a la crisis crecimiento negativo, es decir, un crecimiento para adentro, hacia los bajos fondos. El PP nos habló de flexibilizar el mercado laboral con su pacto de flexiseguridad, es decir, una manera de facilitar el despido con menos gastos para la empresa. De la misma forma las regulaciones de empleo sólo significan que van a echar a muchos trabajadores a la calle y cuando algunas comunidades proponen el copago de fármacos y servicios de salud resulta otro engaño ya que se paga por lo que ya se pagó, es decir no un copago, sino un repago. Pero el más críptico de los eufemismos usados por nuestros dirigentes es la consolidación fiscal, algo que traducido para su bolsillo implica que usted debe pagar la deuda que su gobierno contrajo sin nuestro permiso pero con la garantía que lo pagaríamos si ellos se equivocaban. ¿Creen que para resolver la crisis la mentira, el engaño y la estafa son la manera? ¿O acaso el pueblo se llama Platero? Ni Rajoy ni Zapatero dijeron la verdad a su pueblo. Ahora nosotros pagamos sus errores de gestión y sus mentiras en Bankia. Si esto es una democracia está todo bien claro, no, nos representan y en sus manos no está el poder.

Teatre comercial versus crític

El teatre d’èxit, el comercial, l’espectacle de molts sembla encabir-se en dos blocs, la comèdia plena de boudevilles o els refregits plens de repeticions, els Violines y Trompetas o l’enèssima versió del Cyrano de Bergerac, tot d’una representacions cent per cent de distracció. Malauradament les companyies de teatre poc poden apostar per altres estils si el que volen és omplir la platea per fer birolles. Però el més paradoxal és com durant la vigent etapa de crisi el públic prefereix majoritàriament el teatre lúdic que il•lumina molts somriures però adorm els pensaments en detriment del teatre de denúncia, el que desperta l’actitud crítica tot utilitzant la sorna si s’escau. Aquesta combinació entre fer pensar i fer gaudir s’ha pogut veure al teatre Almeria amb El Diccionario del Diablo, una obra escrita amb enginy per Jordi Cases i dirigida amb audàcia per Norma Cano. Entre bons jocs cromàtics d’il•luminació i un bon ritme de text va creixent la tensió entre tres excel•lents interpretacions que tenen molt a amagar-se els uns als altres. El tempo de l’obra i el desenllaç són idonis per no avorrir a l’espectador i deixar clar quin és el missatge de l’obra, que la mentida i l’engany són mals amics. Que bo fora que això succeís a la vida real entre governants, especuladors i crisi econòmica.

Agricultura insostenible i l’Eurovegas

Amb tant urbanisme, Eurovegas i especulació del sòl, aquest va desapareixent sota el formigó i els maons mentre l’agricultura tradicional i de proximitat va patint el seu enterrament sota els anteriors mausoleus. Si vostè decidís defensar aquesta agricultura de proximitat i de qualitat se’l titllaria d’arcaic i d’atàvic, se li diria que ja no calen les carxofes de El Prat, que més barates les xilenes. El més flagrant és que ningú no es para a pensar que li està passant al món amb tanta necessitat de portar productes cada cop més llunyans, doncs que cal molta energia per transportar-los i que la nostra addicció al petroli en això creix i creix sense aturar-se. Se sap que en les properes dècades s’assolirà el peak oil, és a dir que l’oferta de cru en els mercats internacionals no podrà abastir la demanda. La raó és perquè no es poden obrir pous de petroli i gas a diari com si fos l’aixeta de casa nostra. En fi, que entre els anys 2015 al 2040 no hi haurà petroli per a tothom i qui pagui o en produeixi més podrà portar coses de lluny mentre que la resta ens ho mirarem pensant en l’agricultura de proximitat que vam condemnar per ancestral. Tot i el peak oil profetitzat pels experts i economistes hi ha qui diu que l’agricultura de proximitat atempta contra el Tercer Món, que bloqueja les seves collites al comerç internacional. Això resulta pervers ja que les agricultures del Tercer Món són esclaves de monocultius vassalls de les especulacions internacionals, una situació que alhora congela tot intent de desenvolupar conreus locals per abastir autònomament d’aliments la població del món subdesenvolupat. En resum, tard o d’hora, uns pocs o tots, haurem de recuperar per motius de petroli o d’alimentació, el retorn a l’agricultura de proximitat soterrada sota vivendes, naus industrials o un Eurovegas. Per desgràcia aquest greuge no consta en cap decàleg dels nostres dirigents amb majoria.

Electricitat insostenible, el carbó de Xina

Potser el regne del Cel estigui fonamentat en la justícia, però el regne de la terra es basa en el petroli, deia l’estadista britànic Ernest Bevin. En aquest sentit explico als meus alumnes de batxillerat que a Catalunya s’estan duent a terme projectes per explotar l’energia geotèrmica del subsòl per a poder generar electricitat barata, no contaminant i lliurar-nos de la nostra tan maleïda addicció al petroli, gas i carbó. Doncs la setmana passada aquest somni va esdevenir això, una imaginació. El projecte geotèrmic ha estat avortat i ja no es faran les perforacions adients. A canvi, i per poder produir l’energia elèctrica que el nostre futur necessita m’han explicat que es subvencionarà el carbó, extremadament contaminant, a tal efecte. La meva ingenuïtat va preguntar si es viaticaria l’hulla d’Astúries per potenciar la malmesa economia nacional però vaig errar, el carbó vindrà de lluny, de la Xina. En fi, que si els nostres dirigents els parlen de sostenibilitat no és pas ecològica sinó la dels interessos econòmics procedents de petroli àrab, gas del nord d’Àfrica i ara carbó xinès, tots ells recursos que cal portar-los de lluny, cars, contaminants i que monopolitzen les nostres enfonsades finances. La geotèrmica significaria tot el contrari, propera, rendible, sense pol•lució i evitant l’addicció que patim als hidrocarburs, en canvi el carbó xinès significarà pa per avui però fam pel demà. Vist això queda clar que els nostres polítics ja no governen res, tots els ve donat des dels interessos internacionals. Xina en breu serà la primera potència mundial, no en tinguem cap dubte, però al preu de deixar-los fer aquí molts negocis en detriment del nostres recursos energètics.

RETALLADES EN EDUCACIÓ versus BANKIA

Diuen que oradors banals, molta palla i poc gra. Resulta paradoxal aquest país on uns dirigents ens estafen donant garsa per perdiu. Les retallades en educació, sanitat i recerca no troben explicació mentre s’injecten milions d’euros en bancs, es construeixen més quilòmetres d’una alta velocitat insostenible i es continua comprant més armament per al nostre exèrcit. La pregunta és, ¿ens hem tornat boixos? Les prioritats educatives, de recerca i sanitàries han quedat a la cua del nostre govern mentre els que paguem tot això, nosaltres, sols ens queda un sentiment, la impotència. Com s’entén que fa sols un parell d’anys, i en plena crisi, es compressin milers d’ordinadors per als alumnes, s’instal·lessin milions de metres de cables per a Internet a les aules i es pengessin infinitud de pissarres digitals en les nostres classes. Això no té explicació amb l’actual política educativa de més alumnes per classe, menys professors a la plantilla i més hores laborals per als docents. Simplement voldria exigir responsabilitats polítiques als culpables de tot això i que paguin ells amb el seu patrimoni aquesta fallida dels sistema. Si van estirar més el braç que la mànega que ara obrin la mà i retornin al poble el que era del poble. Nosaltres, amb menys qualitat educativa, no hem de costejar els errors d’aquests dirigents mediocres. La veritat vol poques paraules, la mentida mai en té prou. Que no parlin tant els polítics i que facin afluixar el que es deu als seus culpables.