TAXI I BARÇA-MADRID INCOMPATIBLES

Fou aquest dijous per la nit. Els controls d’alcoholèmia amenaçaven, els pàrquings ens escuraven les butxaques, la grua municipal rondava a la cacera i la campanya de l'ajuntament ens aconsellava utilitzar el transport públic. La decisió fou presa i un taxi ens estalviaria topar-nos amb tants perills per anar al Nou Camp, un Barça-Madrid ens esperava. El problema fou a la tornada, primer no hi havia metro de nit, segon el bus nocturn tampoc es veia on abans havia tingut parada freqüent. Passada una hora encara estàvem patint calor infernal per la Diagonal esperant un taxi disponible. Amb la ingènua esperança de veure la llum verda se’ns escalfaren els ànims i es posposava l’hora de jaç fins a les tantes de la matinada. A l’endemà l’ajuntament de Barcelona deia que allargar una hora el metro li costava 30.000 euros i el Futbol Club Barcelona que ell no posava els horaris dels partits, en fi cap dels dos es feia responsable de l’absència de transport públic nocturn, que qui havia d’avançar el clàssic per estalviar als assistents l’absència de transports públics simplement no ho va voler fer, ¿serà aquest un exemple més de decisions ordenades des de fora de Catalunya sense coneixement de les necessitats dels locals? Llàstima que aquest cop no sols s’ha perjudicat als catalans, sinó també a un sector que diuen ens està salvant de la crisi, els milers de turistes que anaren a veure el clàssic.

LA SIRENA QUE NO SABIA NEDAR

Un batec de mar ensabonava els seus cabells. Estirada a cau de sorra deixava que l’escuma de platja governés la seva llarga cabellera. Les aigües de Saborella havien estat en altre temps dolces i insípides. Ara però la badia era plena de salmorra que feia brandar al compàs de les fines onades les fibres del seu cap. Allí, a la cala de Saborella, ella hi residia segura. Uns serrats murs de roca fent d’escull envoltaven aquell reducte de tranquil·litat, aquella badia de sorres dures, grolleres i contràries a les fines i enganxifoses arenes de les costes més meridionals. Aquí l’arena era grossa, granítica i angulosa. Estirar-s’hi al damunt significava sentir, escames endins, les seves esmolades fiblades, una sensació entre el plaer i la molèstia, entre la pau que ens tranquil·litza i el conflicte que no encarem. Ella poques platges havia tastat fins trobar-se en aquella. Fent cabotatge per aquells litorals mediterranis un bon dia, gairebé per inèrcia i per inexperiència, va conformar-se amb aquella cala de sorres cantelludes, grolleres i plenes de quars blanc. L’avantatge d’una geologia així n’eren les seves aigües, amb tanta sorra grossa pocs llims suspesos hi havia. Tal singularitat regalava un món subaquàtic transparent i de visibilitat profunda, una badia clara en fondària però de prohibida fugida mar endins, ella no se’n podia deslligar. Amb la cua dirigida a l’horitzó i els colzes ensorrats uns centímetres dins de les burxes granítiques, aclucava els ulls recordant anys passats d’obsessions perdudes, prou que ho havia intentat. Un i altre cop, i amb valentia i tossuderia, havia fet impacte contra el recif més decebedor de la llibertat, el fracàs. Ella fugia però els corrents cíclics sempre la retornaven a la vora guaridora del sorral, no la deixaven ni escapolir-se d’aquella platja, la cala de Saborella. Allí, altre cop envoltada d’aigües somes, tornava a la tranquil·litat protectora d’una cel·la que blindava els seus somnis, una presó de més de vint anys. Derrotada, renuncià a la fugida, a la marxa més enllà de la badia, a l’hègira d’aquella cala barreja entre protecció i presó. Havia entès que un intent així implicava el preu més elevat d’una mare, l’oblit, el rebuig i la mort. Endinsar-se a mar obert significava uns segons de llibertat a canvi però d’un suïcidi perpetu, ella, la nostra sirena, no podia escapar a mar obert, simplement no sabia nedar. De petita, quan la majoria de la seva espècie se les ensinistrava en la natació, fou apartada del seu destí, un context poc assenyat considerà irrellevant la natació, que era més important el cant de la sirena. D’ençà dels orígens que tota sirena li ha calgut esdevenir experta en la immersió i el moviment subaquàtic però, i en la nostra, la manca de fortuna batejà la seva desviada infància per esborrar-li fins i tot el nom, ella tampoc en tenia. Ambdues coses anaven lligades. Sobre la sorra saturada i coberta per dos pams d’aigua, gaudia de l’acaronament rítmic de les ones. Davant d’ella els esculls li aturaven l’onatge que mai no s’enlairava per damunt de la seva testa. Darrere d’ella i d’aquella garjola s’enfilava un espadat de granit, vertical, ple d’esquerdes, ple de desprendiments. Probablement una gran esllavissada, avui oculta entre els recifs i la platja, va colpir aquell esvoranc que deixava captiva aquella cala. La sirena, amb desig ara de volar, dirigí les pupil·les al cel. Una gavina anava trenant el seu vol entre les brises. Al final les acrobàcies de l’au aconseguiren distreure les cabòries d’una mitologia que bategava suaument la cua en senyal d’avorriment. Una llàgrima se li esmunyí dels ulls lluint-li per la galta. No tot havia estat solitud durant la vida d’aquella sirena. Podia somniar amb nous esqueixos i mesos més tard així els paria. Dos cops va somniar, dos cops i prou. Les dues petites que engendrà no se’ls prohibí nedar, ans al contrari, expertes se’n feren amb altres. Quan les filles creixeren i intentaren ensenyar l’art de la natació a sa mare s’adonaren de l’impossible, nedar esdevenia com la parla, passat el moment el cap no sap encabir habilitats, li cal començar de zero, li cal un puntal, un nom on aferrar-se. Sense nom les sirenes no poden aprendre a nedar. Així fou que les filles la començaven a deixar cada dia més, fins i tot amb un pèl de menyspreu, ¿com qui vol ser lliure no sap nedar?, ¿com qui vol ser lliure ens arrossega a la seva albufera? Al principi els feia recança deixar-la, però mar obert regala un volum tan gegantí de cabrioles aquàtiques que anys més tard les visites s’anaren espaiant a cada marea. La sirena que no tenia nom empal·lidia a cada crepuscle guaitant el sol rogent més enllà dels esculls. Noves llàgrimes salades lliscaven pels seus pòmuls destinades a una dissolució segura. Les guspires saltironaven a cada degoteig com si volguessin fugir, fins i tot semblaven queixar-se de la coïssor salina. Res a fer, al final la gravetat les engolia i la difusió les feia perdre tota identitat. Tants cops havia plorat a Saborella que així l’aigua dolça d’antany s’havia tornat salada, li havia donat el sabor d’ella. La sirena deixà caure una nova gota, aclucar els ulls i va percebre amb tota lentitud el moviment detallat d’aquesta fins l’inevitable impacte i la seva ineludible dissolució. Aquella nit dormiria a cau de les onades, l’única carícia que rebria. Des de dalt l’espadat se la veia abandonada a vora d’aigua. La sirena era morta, pensava, però alguns sobtats cops de cua li mostraven el contrari. D’ençà que havia estat destinat a Saborella que aquella sirena formava part de la cala. Cada dia se la trobava en les seves obligades guaites, tot i així poc l’importava aquell peix d’aspecte femení, molts n’havia pogut esquarterar, molts n’havia pogut gaudir. Des de la torre de vigia dalt del penya-segat albirava el mateix horitzó que la sirena però amb objectiu oposat. Si ella anhelava la llibertat més enllà de l’escull, aquell soldat veia protecció darrere aquell mur de roca, és més, daria veu d’alarma davant de qualsevol furtiva invasió. Ella somniava en un blau de pau i ell temia pels pirates sarraïns de ses illes, una volia esdevenir forana i escapar, l’altre autòcton i defensar, contradiccions de fronteres que la natura mai no ha decretat, sols la territorialitat humana, la sirena, per sort seva, no l’era, d’humana. En aquells temps, els de la mitja lluna llençaven ràtzies litorals per furtar, assassinar i arrasar als cristians, mentre que aquests, els de la creu, feien el mateix però per terres musulmanes. El nostre soldat prou que havia experimentat les revenges dels uns contra els altres i les dels altres contra els uns. Les dècades de mercenari l’havien fet lluitar en un bàndol o en l’altre. Curiós com s’explica el bé i el mal en funció de la facció que t’ordena l’execució, a la fi tot són assassinats. Recolzat sobre la seva espasa, i amb l’escut sempre damunt les espatlles, observava de sol a sol tot el territori, massa hores sense novetats, massa avorriment durant les guàrdies, massa monotonia al vaivé de les onades. Per sort, i amb tanta solitud, aprengué a regalar-se un esbarjo, un parèntesi de plaer. Al principi, i amb cert remordiment pel deure militar, o feia tímidament, amb recança, però a la llarga, i sense enemics ni caporals a la vista, s’hi abocà de ple. Com si d’un ritual espiritual es tractés, com si s’hagués de rebre i acomiadar el sol astre, a bon matí i al vespre baixava l’espadat i es regalava els únics dos moments de llibertat del jornal. Un petit camí colpit de graons conduïa el soldat des de la torre a la platja. A peu de cingle es deixava seduir per la més sublim de les sensacions quan vas tant carregat d’atuells de guerra, el bany. Les ablucions matinals i les crepusculars així li donaven plaer i vitalitat. Fins i tot nedava una bona estona per la badia amb escut i espasa en mà. Al principi la pràctica resultava embafadora i pesarosa però amb el temps s’hi avesar sense adonar-se de les glopades d’aigua salada, una salmorra melosa com mai no havia tastat. El costum de banyar-se dos cop per dia no li venia d’educacions cristianes, ans al contrari, li provenia de l’enemic. Com a soldat havia lluitat en desenes de combats on l’art de matar li havia anat inoculant un verí a petites dosis. Ara, colpit per mil escaramusses, escabetxar esdevenia un costum com un altre, una addicció, un èxtasi. El primer cop que mates la sang sembla massa vermella, massa espessa, amb massa olor de vísceres, després la sang és el de menys, no et fa venir basques, ans al contrari, et fa venir més control, més desig de sang. A l’inici, quan degolles el primer matusser, et sobrevé una barreja d’ansietat, de remordiments i de superació. Si continues amb els degollaments, aquests van enfortint l’última d’aquestes tres, la superació, mentre minven les dues anteriors, l’ansietat i els remordiments. Arriba un moment que entres en batalla enèrgic però amb la tranquil·litat del saber, el cor batega al ritme adient per escalfar les fibres musculars però sense tremolors ni suors fredes, l’adrenalina es segregada en la justa mesura per tal que el nivell de percepció sigui el de la realitat i no pas el de les teves paranoies sota la paüra. Així s’assoleix l’exacte equilibri per poder intuir els atacs contraris reaccionat sense pensar, de manera automàtica, com una molla alliberada. És aleshores que t’adones que saps picar amb l’espasa de la manera més mortífera. Qui dubta, deixa vius els en breu morts, i un tocat de mort esdevé bèstia furibunda. Al primer cop has de matar, deixar-ho per després resulta massa arriscat. Un cop assolida aquesta primera lliçó es va barrejant amb el temps el plaer d’aprendre noves tècniques de batalla i l’ànsia d’aplicar-les matant. A cada difunt colpit a cops d’espasa, més expert de marbres immòbils et creus. Et vas construint el teu propi déu i vas alimentant el teu mite d’immortalitat. Al final guanyes distància amb els humans, perds la sensibilitat amb qualsevol ànima i abandones la teva per sempre. El deure sempre ens ha fet creure en estupideses. El soldat quarantejant, era tot esquelet, músculs i cicatrius, talls per on se li havia esvaït l’esperit. Un de les etapes on més li sagnaren l’interior fou quan l’apressaren combatent per una illa sarraïna, d’allí el costum dels banys. Fornit com era no l’executaren i esdevingué esclau. En alguna ocasió el van fer lluitar a bàndol contrari i a primera fila, com a carn de canó. Mal record en tenia d’aquelles paradoxes com a soldat però si més no un bon costum va aprendre d’aquells infidels. Mentre els cristians nul o poc hàbit en tenien, rentar-se era mal vist en aquell món feudal, en l’Islam molts feien al contrari i s’abocaven al bany amb deliri. Les ablucions del soldat a matinada i vespre a la cala de Saborella n’eren l’herència. Al final un atac cristià l’alliberà fent que tornés a matar en nom de Déu per terres d’Alà, una gran contradicció al saber que els dos déus eren històricament el mateix. A ell tant li feia degollar en nom de Mahoma o en nom de Crist, havia perdut tot esperit, tota moral, tota creença. Amb l’edat pesant-li a sobre, el seu ofici de mercenari havia anat de baixa. Ara recordava victòries, recompenses i amants però ja no es veia amb cor de continuar gestes com les de joventut. El seu destí, vigilant des d’un talaiot, s’avenia amb el desgast de tantes trifulgues. Ara si algun sarraí s’apropava al comtat, encenia una gran foguera i el vaixell sirgava veles cap a un altre indret. La sirena veia al soldat com qui era, algú perillós a témer, algú que s’ocultava darrere el seu escut per por a ser agredit, algú que darrere el temor podia passar a ferir abans que compartir, a matar abans que confiar. Ell, el soldat, poca idea li havia inspirat aquella femella. Des de la torre la veia mandrejar per la platja a mig tocar de l’aigua, a mig tocar de la sorra. Certament no li prestava atenció, tantes sirenes havia matat per menyspreu, tantes sirenes havia posseït que no s’adonà de la singularitat d’aquella, que no sabia nedar, - quan se m’apropi li tallaré el coll -, pensava, - un bon brou de peix menjaré un vespre. Com si Saborella els anés digerint, com si mica en mica se’ls anés fent seus, els dos perderen les intencions primàries que s’havien fabricat, ella d’allunyar-s’hi i ell d’abatre-la. Dia a dia s’adonaren inconscientment que ni es molestaven ni s’amenaçaven. Amb els mesos la cosa va passar a un segon estadi, la curiositat, si més no per part de la sirena. En la rutina d’aquella natació, ella l’observava de lluny per aprendre a nedar, però ell no tenia cua. Se li feu obvi que l’estil humà costava de casar amb el cos d’ella. Tot i així mica en mica, dia a dia, la distància d’observació s’anà escurçant. Això sí, fins allà on la sorra li recolzava la cua. No tocar fons significava creuar el llindar de l’ofec. Normalment no aguantava massa i en breu tirava enrere a l’aixopluc altre cop dels dos pams d’aigua. De vegades els corrents de la badia els feien apropar més del compte. En tal conflicte ell sempre reaccionava de la mateixa manera, enlairant l’escut per foragitar-la i ella a cops de cua contra el fons allunyant-s’hi. Alguna vegada s’havien creuat les mirades, quin pecat. Aleshores el guerrer proferia insults i renecs herència d’odis i prejudicis del passat, un llast que l’havia enfonsat cap a la profunditat obscura del seu oceà. Un matí els corrents foren massa forts i la distància massa perillosa. - No t’apropis! – enlairant l’escut. - És l’aigua qui m’empeny - espantada -, no em matis. - Però què ets tu que saps parlar? - No ho sé – respongué la sirena -, no tinc nom. - Què no saps què ets? – inquirí amb sorna. - Una sirena – amb agror al cor. - Doncs fuig de mi si no vols una etzibada. - No puc – li digué esgarrifada -, no sé nedar. - Com que no saps nedar? Tot peix en sap! - Poc després de néixer la mare fou abatuda per un arpó. Ella, qui m’havia d’estimar, mai no em a poder ensenyar a nedar – el maleït corrent apropar més a la sirena al soldat. - Atura’t – enlairant més l’escut. - No em facis mal, no porto armes. - I la música? A més d’un heu entabanat amb els vostres acords. - En el meu cas mai no ha estat així. - I n’Ulises, què me’n dius? - Et creus tota la mitologia que has llegit? - No puc refiar-me de ningú, i menys de tu, una sireniua plena d’encanteris – Sireniua, que dolç li resultà aquell mot despectiu. - Soldat – xisclà -, abans de matar-me, diguem com et dius? - Els soldats no tenim nom. - Per què? - Perquè som uniformes, perquè la individualitat es troba per dessota del grup. - I si jo et poso un nom? - Ja n’hi ha prou – enlairant ara l’espasa. - N’he pensat un, te’l veig a l’interior. Per un moment el guerrer es va veure desproveït, vulnerable, nu. Sense perdre de vista a la sirena, va recular d’esquenes direcció a la platja. Ja allunyat, la sirena inicià un càntic, una vella melodia de remors de sorra i onades, d’acords sense lletra perceptible, de mormols fantasmagòrics. S’inspirava repetint de manera confusa la paraula que acabava d’escoltar. Sense adonar-se el soldat havia fet el regal més preuat a una sirena, un nom, Sireniua. Ell, encara guarit darrere el seu escut, s’allunyava d’ella mentre es defensava dels cants que li podien fer perdre tota independència, lluita en va, la música era innòcua, era guaridora. No es donaren més trobades com aquella, el soldat tenia por de perdre el control i la sirena la vida. Ambdues parts ocupaven extrems oposats de la badia quan el militar baixava a nedar. Tot i així quelcom havia alterat l’equilibri del passat. Prova d’això era que cada nit es repetia un fet. De la foscor es desfilava una trama i un ordit de notes, la cantilena que el soldat va escoltar el dia de l’encontre amb ella. Sireniua cantava un i altre vegada el seu nom. Amb aquell bateig se sentia diferent, nova, valenta. Sabia que amb nom les sirenes podien aprendre el que sense els hi era prohibit. Es decidí, ho provaria. Si intents anteriors havien fracassat ara combinaria nous mètodes, el cant i el seu nom. La melodia li indicava el compàs regular dels moviments a seguir, el nom la identitat per governar-se a si mateixa. Com tot, i a l’inici, foren intents barroers i mancats d’harmonia, però amb el pas de les solellades el traç va anar fent-se rítmic, elegant i sinusoidal, la sirena nedava com el dofí més juganer. Ella que sempre s’havia vist esclava de Saborella, ara es veia amb nous horitzons a la vista. Sireniua s’havia forjat el seu nom per sempre més. El soldat no n’estava absent dels progressos ondulatoris de na Sireniua, prou la guaitava des de la torre, - ves, fins i tot em fa certa companyia -, li passà pel cap. Però li pesava massa l’armadura, l’escut i l’espasa per poder alliberar-se dels seus prejudicis, massa ferralla de defensa durant massa anys de guerra. Mai més va apropar-se a aquella sílfide d’escames lluents i de voluptuoses formes femenines. Un matí ennuvolat i de cel baix, l’onatge semblava enfadat, de ventre remogut, d’aigües punxagudes. El mercenari s’alertà. Amb la sospita de sarraïns pels voltants va mirar i remirar per tota la badia però res, ni rastre enemic, sols la buidor deixada pel silenci que no sabia percebre. Cap el migdia, encara gris, i sense pirates per la costa, va decidir avançar la remullada del vespre, tot per tonificar el cos de la tensió matinal. Unes lleugeres gotes de pluja li feren repensar-se el bany, però era massa soldat per témer unes fines guspires. A baix a la platja s’adonà d’un altre fet, del fet, Sireniua no hi era, - potser s’ha ofegat -, argumentà per després afegí, - ves, tot just aprenia a nedar -. I posar el peu a l’aigua amb ensurt de les conseqüències, la fredor inundava el líquid, millor dit, la gelor el glaçava. De cop se’n desdigué del bany - podria ser que aquella bèstia escalfés l’aigua? -. Frustrat va decidir fer un tomb per la badia de Saborella, una mitja lluna que lliscava com una falç per la Mediterrània, una falç sobre el seu destí. Les guspires passaren a pluja i les onades saltironaven al seu voltant, escuma marina, llàgrimes de sabó, al fons, entre mig de les aigües enfadades, els illots espigats de l’escull suportaven l’embat de centenars d’esquitxos, quina estranya mar aquell dia. El contrallum de l’oceà amb aquelles roques perfilava un teatre natural d’ombres xineses. Es relaxà, una onada li remullar l’armadura, - tant se val -, però l’aigua de Saborella havia perdut la seva identitat. Un segon esquitx li engaltà la novetat a la boca. Va pensar que era la precipitació però no, el ruixim era marí. No se’n sabia avenir, es llepar els llavis i es sorprengué. Amb un gest incrèdul i nerviós va acotar-se per comprovar el que pensava impossible. Primer va posar el dit a l’aigua i aquest a la llengua. Corprès va agafar amb ambdues mans grans grapats d’aigua per emportar-se’ls a la boca, exclamà - l’aigua de la badia és dolça -. Com posseït pel diable va ascendir com un llamp les escales que conduïen a la torre. El xiu-xiu de la pluja anava humitejant les seves ferralles amb un jo absent a la mullena. La platja anava quedant enrere estirant una corda imaginària i elàstica entre el lloc i ell. A cada metre més mal sentia. Dalt de tot, i amb la respiració a batzegades, va asseure’s d’esquena a la badia per raonar tot allò. No va poder més i sense causa alguna li vingueren desigs de pertànyer al mar, de romandre per sempre allí, li vingueren unes ganes irrefrenables de plorar desconsoladament. Allò era ridícul, de boig, d’humà. Sentia una por iracunda, una suor freda, un ventre girat amb tremolors als ossos, fins i tot un intens dolor als músculs i molts ressons de víctimes al cap. Havia de trobar una solució al seu esclat de nervis i va decidir centrar-se en el paisatge per recuperar la serenor. Però allò fou en va, altre cop va sobrevenir aquella maleïda sensació, la del pànic intern. Què redimonis li estava passant? Potser la terra tan defensada, potser les guerres de tants anys, potser els remordiments de tants morts observant-lo. S’havia passat dècades batallant per arreu, cada cop més lluny, cada cop amb enemics més inhòspits però ara tot just despertava del malson. Encara que assolís els confins més desconeguts del món, encara que donés la volta al món no se’n podia escapar, ella donava el tomb amb ell, vivia darrere la seva esquena i no se la podia extirpar. S’hi va girar, s’hi va enfrontar, la va desafiar. Des de l’alçada i davant la badia se n’adonà, ara ja la veia, la tenia al davant seu mirant-lo altivament, observant-lo com una bèstia ferotge, com un enemic gegantí, era la seva gran i pesarosa solitud. El guerrer va aclucar les parpelles esperant, desitjant que la pluja minvés i el cel s’obrís al sol. De sobte va vessar una llàgrima per la galta, la va tastar, la llengua li digué que salada, una altra en venia al darrera, i una altra, i una altra. Els ulls se li ompliren de llànties, moltes, olioses, denses candeles de cera. Es va preguntar quan havia estat l’últim cop, l’últim moment que havia plorat amb tanta tristesa estranya i fugissera. La resposta fou tallant com un rascler, quan era nen. No ho volia reconèixer però el seu aïllament de mercenari de tants anys el feia llagrimejar sense consol dalt de l’esvoranc de Saborella. De sobte va entendre què li passava, quina classe d’absència era aquella que sentia. Des d’aquell espai buit del seu endins va comprendre els seus plors. Que obvi tot en aquell instant. Una remor de veles i mots en àrab s’escoltà darrere l’escull. El guerrer enlairà la vista i deixà de plorar. Setmanes més tard arribà a la badia un escamot de soldats estranyats per l’errada de Saborella. Els sarraïns havien arrasat un parell de pobles litorals i la torre no els havia alertat, revenges dels uns contra els altres que mai finarien. Buscaren el responsable del destacament però res d’ell en trobaren, sols al final del dia, i mig colgat entre la sorra, descobriren armadura, escut i espasa, d’ell res més. Amb l’esforç s’és independent, sols cal abandonar el llast imposat. Ell havia marxat per saber també el seu nom, el que Sireniua li havia vist al cor. Ara Saborella havia perdut tota essència, ja no oferia sabor a sal, ja no emanava sabor a ella.

Vampiro de las autonomías, el Estado

Algunos políticos perversos acusan a las autonomías del acuciante déficit nacional pero ello es un engaño a tenor de los datos publicados por el propio Estado. Pongamos por ejemplo el déficit español del 2011. Éste equivalía al 8,51 % del PIB nacional, es decir 91 millardos, 91.000 millones de euros, que estamos pagando a bancos extranjeros, finanzas privadas y demás tiburones del mercado especulativo. De estos 91 millardos a pagar, más de la mitad, 55 millardos, los debe la administración central en Madrid, una administración que sólo asume el 21% de los gastos de todo el Estado. En cambio, todas las autonomías juntas deben mucho menos que el Estado central, unos 32 millardos frente a sus 55 estatales. Lo perverso es que las autonomías asumen el 35 % del gasto nacional frente al 21 % del central. Es decir, quien debe más dinero es el propio Estado, pero ostenta menos costes que todas las autonomías juntas, él debe el doble pero sólo debe pagar la mitad de la deuda, ¿quién es el aprovechado?, ¿el Estado o las autonomías? Queda claro que es el Estado central quien lastra la economía nacional y no la autonómica. Cabe preguntarse en donde pivota tanto gasto y vemos que la administración central se gasta gran parte de esos 55 millardos en defensa militar aunque en detrimento de partidas que deben asumir las autonomías como son educación, investigación y sanidad. Así pues no puede comprenderse el gasto de Defensa en adquirir las armas más sofisticadas del mundo como tanques Leopardo, cazas EF-2000 y fragatas F-100 mientras esto resta profesores en los centros educativos, expertos en ciencia y médicos en los quirófanos. Se dice que el coste militar sube hasta los 30 millardos de euros de los 55 que debe el Estado central. Defensa resulta pues el ministerio más caro del Estado adquiriendo armas muy caras ante enemigos que no existen, ¿o quizás el Estado considera enemigos a sus autonomías? En tal caso se entendería su pericia en armar tanto a su ejercito, no sea que haya que reprimir la independencia de alguna.

Crecimiento económico o crisis que crece

SOLUCIONES A LA CRISIS XIV Existe una paradoja que ningún alto dirigente se atreve a plantear por miedo a sus consecuencias económicas. Sabemos que los recursos del planeta son totalmente limitados, que en pocas décadas, el 2028, el petróleo no podrá abastecer todos los mercados de demanda, que la pesca salvaje va imponiendo sus números y que cada día la plaga humana está más cerca de su techo de carga. A pesar de todo ello todo gobierno en este planeta mantiene un discurso contradictorio, que cuando muera esta crisis volveremos a crecer en producción, en consumo y económicamente. Pues con menos recursos y con más personas que satisfacer se me hace increíble tal creencia, más bien eso resulta una fe ciega en el neoliberalismo. Todo individuo sensato sabe que hay que proteger el planeta, que hay que regular la explotación de los recursos y que hay que consumir menos para procurar todo lo anterior, pues todos nuestros máximos dirigentes junto con la mayoría de economistas neoliberales sólo hablan de crecimiento como si la madre Tierra fuera una diosa infinita, ¿no es eso acaso una religión? Ellos predican algo sin fundamentos y algunos van y confían sin razonar. Si influyes a tu pueblo bajo la batuta del bien orientas, si haces lo contrario manipulas. Los gobernantes nos dicen que todos estos recortes en pro de la banca, con inyecciones de capital a las arruinadas o con intereses de nuestra deuda a las ricas, es para volver a crecer económicamente en nuestro futuro venidero, que después de esta tempestad volverá el bienestar social, los puestos de trabajo y los créditos fáciles. Mienten, el modelo anterior caducó y la malicia o la mediocridad gobiernan nuestros estados. En Navidad de 2009 el presidente Montilla, hoy senador, animaba a los catalanes a consumir más, que si ellos compraban un mayor número de productos la economía volvería a recuperarse. Que iluso, sobretodo con la caída del trabajo y de los sueldos que ya se daba en ese momento, ¿ven el engaño?, ¿o quizás la mediocridad?

ATAPUERCA A UN DEDO DEL ESCÁNDALO

El equipo de Atapuerca persevera con sus enterramientos rituales de más de 400.000 años en el yacimiento de las Sima de los Huesos. Son muchos los científicos disidentes que dicen lo contrario pero no son escuchados. En la Sima de los Huesos se mezclaron huesos de humanos, osos, cánidos y demás por corrientes de agua creadoras de la gruta. Prueba de ello son las abrasiones que la mayoría de huesos presentan por el desgaste durante el transporte. Previamente, al menos los restos humanos, fueron devorados por depredadores y carroñeros que dejaron los huesos plagados de mordeduras hoy fosilizadas. Tras éstas evidencias los responsables de Atapuerca, los doctores Arsuaga y Carbonell, perseveran en su idea que los humanos allí hallados fueron arrojados a la sima en sentido ritual. Por desgracia no han hallado prueba taxativa alguna de ello. Arguyen que la concentración tan elevada de humanos allí sólo puede responder a un enterramiento ritual pero cabe añadir que hay más del doble de osos, ¿éstos también practicaban rituales funerarios? Además la concentración responde a un fenómeno muy bien conocido en Geología, un nivel de condensación. Aún así, y para apagar estas incongruencias y así llamar la atención de los medios y de fondos para su organización, Arsuaga y otros han presentado este verano un dedo de niño como prueba irrefutable del funeral más antiguo del mundo. Dicen que si hubieran sido los carnívoros los artífices de la acumulación humana, la falange no existiría al haber sido devorada completamente por éstos. El fallo de esta mentira es que es harto conocido que la mayoría de carnívoros no suelen comer dedos y prefieren hincar el diente allá donde hay carne, los dedos poco la poseen y muchos más se hallaron con anterioridad. Parece obvio que los máximos responsables de Atapuerca están a un dedo del escándalo pero que nadie se atreve a pararlos ante sus contactos y organización.

SOLUCIONES A LA CRISIS XV fraude fiscal

El fraude fiscal español asciende a más de 80.000 millones de euros anuales concentrados en economías sumergidas, grandes empresas y grandes capitales que ocultan sus dividendos fuera del país, sobretodo en paraísos fiscales. En el 2011 el déficit a pagar era de 91.000 millones, es decir con todo lo evadido casi se pagaba la crisis. O dicho de otra forma, el coste de pensiones anual es similar, un 110.000 millones, también aquí podríamos casi sufragar los gastos de nuestros jubilados que bien se lo ganaron. Pero añadamos lo militar y la cosa salta a la vista. El Ministerio de Defensa adquiere las armas más sofisticadas del mundo como tanques Leopardo, cazas EF-2000 y fragatas F-100 mientras se resta profesores en los centros educativos, quirófanos en los hospitales o inversiones en investigación. Si sumamos a lo anterior la fabricación de un nuevo avión de combate, 1.300 millones, el mantenimiento de todo lo anterior, 400 a 800 millones anuales, más el presupuesto anual de defensa, 19.700 millones, más el mantenimiento de las bases militares puestas en los costes del Ministerio de Obras Públicas, tenemos un total 50.000 millones de euros que cubrirían más de la mitad del déficit del 2011. Defensa resulta pues el ministerio más caro del Estado adquiriendo armas muy caras ante enemigos que no existen y con dinero que quitamos a sanidad, educación e investigación. Así pues, y con los números publicados por el Estado, lo podemos decir claramente, nuestro Gobierno central, que poco manda, parece preferir las armas a la educación y el fraude a la curación de la crisis.

Narcís Serra, dietas para políticos

Acabar con las dietas de políticos y altos cargos sería una buena táctica para regular esta maldita crisis. Las dietas equivalen a sueldos y sobresueldos encubiertos de esta nueva aristocracia del siglo XXI, nuestros dirigentes. Un sueldo normal de usted o mío contabilizan como renta y por lo tanto hay que declararlo para que nos resten el IRPF correspondiente, pero una dieta NO. Por lo tanto cuando un dirigente deja de serlo pero se hace presidente de una entidad bancaria de forma honorífica, tenga o no sueldo asignado, cobra muchas dietas que le pueden resultarle mucho más rentables que una nómina, e insisto, las dietas no están sujetas a IRPF y por lo tanto, no hay que declararlas. Pongamos por ejemplo al señor Narcís Serra, exministro de defensa y posterior presidente de Catalunya Caixa, hoy en apuros por mala gestión financiera. Inicialmente Narcís Serra no ostentaba sueldo pero recibía a cambio muchas dietas que equivalían a una nómina con creces. Recientemente se le ha pedido que preste declaración ante la Comisión de Investigación de las Entidades Financieras. En otros casos, como presidentes, exconsejeros u otros representantes políticos, aún habiendo cesado en su cargo, continúan cobrando un sueldo durante muchos meses más unas sustanciosas dietas. Si la Constitución declara que todo español se merece iguales derechos, queda clara la desigualdad entre un pueblo que paga sueldo, dietas y regalos a otra minoría que dicta leyes para enriquecerse. En fin, que éstas, las dietas, significan mucho dinero descontrolado que en nada pone a dieta a esta nueva aristocracia del S. XXI.