DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

jueves, 15 de junio de 2017

Oleada de calor escolar, ¿soluciones? Junio 2017.

Ante la oleada de calor que azota la península, más unas aulas que rebasan los 27 grados laborales y algunos alumnos que han sufrido desvanecimiento por todo ello, el Sindicato Profesores de Secundaria cree oportuno proponer lo siguiente. Una posible solución sería cerrar los colegios temporalmente o sólo abrirlos por las mañanas, como ya promueve la escuela intensiva que algunos pretenden eliminar. Pero una tercera opción consistiría en no alargar el horario escolar en junio, como sí algunos sectores sociales presionan verano tras verano. En otro caso, y ante esta calor insoportable, no se está hablando de tener los alumnos en clase sino que el centro los refresque en el patio a modo de casa de colonias, guardería o servicio familiar. Por tanto, y para evitar el colapso térmico de este curso y venideros, el Sindicato Profesores de Secundaria propone reducir las horas de clase en junio por tres razones. La primera es que nuestro país imparte muchas más horas de clase que la media europea. En Estonia y Finlandia, panacea de la educación europea y sin sufrir nuestras oleadas de calor, imparten muchas menos horas de clase durante menos años de escolarización. Es decir, los modelos finlandés y estoniano resultan buenos, bonitos y baratos. Como dicen estos países nuestros estudiantes requieren menos horas de clase y más descansos bajo atención familiar. La segunda razón es que en junio las aulas rebasan con creces los 27 grados legales para un lugar laboral. Y la tercera es que la mayoría de los alumnos problemáticos lo son por falta de dedicación familiar y no por tenerlos más horas asándose en la escuela. En fin, unos piden más horas escolares bajo un junio ardiente mientras otros no dedican las suficientes por una buena educación. En conjunto se trata de una responsabilidad social que la escuela no puede asumir ella sola, y cabe recordar que el sistema educativo incluye el sistema escolar pero debería ir mucho más allá.

lunes, 12 de junio de 2017

Eudald Carbonell mal ejemplo educativo

Ante los sapiens más antiguos hallados recientemente en Jebel Irhoud, Marruecos, el arqueólogo y vicepresidente de la Fundación Atapuerca, Eudald Carbonell, aprovechó para hablar de su yacimiento declarando en prensa algo inaudito, paradójico e imposible. Textualmente dijo, << en la Sima de los Huesos en Atapuerca hemos localizado los antecesores de los neandertales. Podríamos decir que los fósiles de la sima son a los neandertales lo que los fósiles de Jebel Irhoud son a los sapiens >>. Si en Jebel Irhoud son sapiens y nosotros somos sapiens, está claro que somos la misma especie. Pues según Carbonell Homo sapiens es un antepasado de si mismo, o dicho de otra manera, usted es un antepasado de si mismo. Este desliz de lógica afirmado por este singular arqueólogo no es un caso aislado ni educativo de alguien presente en todos nuestros libros de texto escolares. De hecho cada vez que este arqueólogo, Carbonell, opina sobre conceptos biológicos, y fuera de su especialidad, comete flagrantes errores. En la afirmación anterior, y en igual sentido, incurre en otro chasco. Si los humanos hallados en Atapuerca son la misma línea evolutiva de los neandertales y estos se cruzaron con los sapiens , significa, y en biología, que son la misma especie pero con variedades temporales y regionales distintas. Claro está que Carbonell, que no es biólogo, pero lleva tiempo intentando inventarse una nueva especie para los humanos de la Sima de los Huesos y así poder salir de nuevo en los medios. Pero en realidad Carbonell intenta crear especies dudosas para establecer unas antepasadas de otras, algo que la biología evolutiva jamás lo permite. A lo sumo se establece la proximidad evolutiva entre una u otra especie pero no se afirma jamás que una sea la antecesora de otra. Pero para Carbonell los neandertales de la Sima de los Huesos son antepasados de los neandertales. O dicho de otra manera, una especie es antepasada de si misma según el ilustre responsable de los yacimientos de Atapuerca y divulgador científico en libros escolares. ¿Qué tal un poco más de rigor científico y menos ganas de aprovechar cualquier excusa para publicitar su Atapuerca? Sus declaraciones faltas de ciencia, y desde su popularidad humanística, están mancillando al resto de quienes sí trabajan como científicos.

miércoles, 7 de junio de 2017

Homofobia en la educación: ejemplos en Solsona y Lérida

Ante las declaraciones del obispo de Solsona, señor Novell, afirmando que los homosexuales son producto de la falta de un referente paterno, y el caso reciente de un profesor en el Samuel Gili y Gaya de Lleida declarando en sus clases que la homosexualidad es antinatural, cabe denunciar que en nada educan estos personajes públicos. Cabe primero saber qué conoce la Biología y la medicina al respecto y luego enseñar eso mismo en las clases. Convendremos que predicar los prejuicios personales de uno mismo no devienen educación alguna. Además es más antinatural el celibato de los obispos que la sexualidad humana. La ciencia sabe que la homosexualidad no es ni antinatural ni ninguna falta de referente paterno, simplemente es. Subyace en nuestros genes y nada más. Los humanos somos, y con diferencia a la mayoría de mamíferos, muy sexuales, es decir, nos gusta más el sexo de lo que nos imaginamos. A diferencia de la inmensa mayoría de animales nuestro sexo sirve a tres objetivos: proporcionar placer, potenciar los nexos de pareja y permitir la reproducción. En fin que el sexo humano resulta algo muy peculiar, singular y exclusivo. En resumen, podríamos decir que la mayoría de vertebrados practican el sexo sólo para la reproducción. En cambio los humanos lo practicamos por placer y para reforzar el amor, sea heterosexual o homosexual. Todo ello es algo normal, natural y lícito ya que así nos diseñó la evolución biológica. Por tanto, hablar científicamente de sexo con los zagales debe ser algo normal, natural y educativo. Es decir, deben aprender, y a cada edad, la realidad de nuestra condición humana. El amago, la coacción y la represión sí que son actos contranaturales. Por desgracia, y ante la sexualidad humana, muchas culturas la han intentado reprimir bajo terribles consecuencias como la ablación, la homofobia o la pederastia. En clase, y por el bien de nuestro sistema educativo, cabe enseñar verdades y denunciar todos aquellos prejuicios.

jueves, 1 de junio de 2017

Bisbe Novell pensa com un vell

El bisbe de Solsona, el senyor Novell, diu que l’homosexualitat pot ser causada per la manca de la figura masculina en la família, és a dir, si et falta el pare pateixes un elevat risc de tornar-te desviat. Tot i que es va disculpar l'1 de juny de tals declaracions, va mantenir que sota la llibertat d'expressió predicaria aquesta opinió. Cal aclarir que la llibertat d'expressió es basa en les opinions fonamentades en fets reals, no pas en mentides. Els fets els pots negar però no per això desapareixen, la mentida en canvi no troba fets contrastables. I vet aquí que el paradoxal de tot aquest assumpte són dos fets palpables que caldria que respongués el bisbe Novell. La primera que la ciència, i ja fa dècades, va deixar ben clar que l’homosexualitat és un fet de la natura humana i no pas per manca de cap figura masculina, ¿o potser les lesbianes els va faltar una verge Maria? I la segona interpel·lació a aquest bisbe, gens novell en ideologia, és que hi ha molts membres de l’Església que són homosexuals, o fins i tot pedòfils. A aquests quin pare els va mancar ? El celestial ? Prego que el senyor Novell es documenti correctament d'una disciplina que ha creat l'ordinador on ha escrit les seves bajanades, en el mòbil on envia les seves cabòries, i fins i tot en el GPS que no el guia massa bé. Aquesta disciplina s'anomena CIÈNCIA, i una mica de Biologia, Genètica i Medicina il·luminarien a aquest bisbe enclaustrat en els seus prejudicis. La veritat vol poques paraules, la mentida mai no té prou mossèn Novell.

SINDICAT EMBRUTANT PARETS ESCOLARS

El final de curs s’apropa i amb ell les escoles han rebut un gran gruix de papers que empastifen sobretot la sala de professors. És en aquest espai docent on molts sindicats envaeixen les parets amb les seves consignes, crides i convocatòries. Val a dir que alguns d’ells sols pengen i renoven periòdicament dos o tres fulls informatius. Malauradament altres enganxen, enganxen i enganxen omplint la sala de professors amb més i més paperassa. N’hi ha un en concret que de tants papers que escampa, tapa gran part d’altres informacions. La paradoxa ve quan aquest sindicat empaperador és proper a les esquerres, als verds, els fulls també ho són, i proecologista, ¿com s’entén doncs el brutal malbaratament de paper que perpetra? Si tots els sindicats fessin el mateix ja no hi hauria boscos. A més, i sent centres educatius on això es fa, convindrem que no educa massa penjar desordenadament desenes de papers tot tapant altres continguts. Sembla que l’objectiu d’aquest sindicat, i més que informar, sigui fer-se el més vist i popular en detriment dels altres que ho fan bé. És a dir, amb tanta propaganda impresa pretenen fer-se els més coneguts visualment. A més aquest sindicat va signar no fa massa un acord amb Ensenyament tal que els docents fessin una hora més de permanència en el centre. Un docent vol ser defensat i informat, sí, però no molestat ni estafat amb tanta insistència. El Departament d’Ensenyament, l’administració o els centres educatius haurien de denunciar aquesta mala pràctica i propiciar una difusió racional de la informació sindical en els instituts i escoles. Els docents tenen dret a saber, sí, però no a ser empaperats.

ESCOLA SENSE NOTES ? I PER COMPETÈNCIES?

Durant aquest final de curs la consellera d’ensenyament ha anunciat que en el proper es tornarà als butlletins de notes però sense notes. M’explico, enlloc d’indicar qualificacions numèriques de l’1 al 10, el vailet rebrà un informe amb frases on mai s’esmentarà si ha suspès. En certa forma, tot i el vernís d’innovació defensat per la consellera, s’està repetint el passat progressa o no adequadament. El model pedagògic que hi ha darrera tot això és l’anomenat per competències, on ja no s’avaluarà tant matèries i coneixements estudiats sinó més les habilitats demostrades pels infants, és a dir es valorarà més qui sembla que sap aprendre tot i que potser no aprengui gaire. Per tal d’assolir tot això caldrà que els docents treballin més hores, amb més ganes i amb més formació en aquestes teories pedagògiques de l’aprenentatge fàcil, feliç i fugaç. Com a professor durant més de vint anys veig que la història es repeteix un i altre cop. Fa dècades que hi ha uns teòrics de l’educació que dissenyen coses des d’un despatx allunyat de l’aula. Molts d’ells s’entesten a rebaixar més i més els coneixements a exigir assegurant que cal més educar en habilitats i competències. Argumenten que, en la societat del futur, les habilitats serviran més que els coneixements estudiats. El problema és que el futur és incert, ¿o potser la consellera consulta a endevinadors xarlatans més que a professors amb experiència? Potser la consellera vol endegar una gran i creativa revolució pedagògica que caurà majoritàriament sobre els docents però poc sobre l’administració i les famílies. El greu del cas és que sense ensenyar coneixements contrastables, aquests alumnes del demà no podran ser innovadors amb coneixement de causa. La pregunta clau a la consellera és, ¿aquesta revolució garantirà que continuem ensenyant els ja baixos continguts actuals? Sols cal que ens digui un sí o un no verificables.

jueves, 25 de mayo de 2017

II Debat Fòrum per al Progrés de l'Ensenyament

EL PROFESSOR DEL S. XXI
REPTES I OPORTUNITATS
Debatran sobre aquest tema:

Senyor Antoni Puigverd, llicenciat en filologia hispànica, escriptor, professor i columnista de La Vanguardia.

Senyor Enric Prats, doctor en Pedagogia i professor de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona.

Dijous, 25 de maig, 19.00 hores, Sala d’Actes del Col·legi de Doctors i Llicenciats, Rambla de Catalunya, 8, Barcelona.
Organitza: Fòrum per al Progrés de l’Ensenyament.


Al respecte de si l’escola ha de socialitzar i educar més que no pas impartir coneixements:

Enric Prats: L’escola no és un lloc per fer teràpies per dues raons. La primera és que els docents no tenen formació ni mèdica ni psiquiàtrica. La segona per què l’escola no té els mitjans clínics al respecte.
Antoni Puigverd: L’escola pública era abans un gran ascensor social per a la gent sense recursos. Ara ho ha deixat de ser. Ara la societat vol que l’escola assumeixi tot el que ella no sap educar, o no vol educar. Tot plegat és una societat líquida on el més important es satisfer les emocions sense atendre a la lògica, a les raons i als grans coneixements. Així doncs els alumnes se senten indiferents davant els docents que volen mostrar-los-hi el coneixement que posseeixen. En fi, és la societat del NO M’AGRADA, NO HO VULL davant l’escola AIXÒ SÓN CONEIXEMENTS PER AL TEU BÉ. En fi la societat és el que és (el que ve de gust), i l’escola el que hauria de ser (valorar els coneixements i l’esforç). Si un docent rebaixa els nivells li fa el joc als desigs de la societat.

Al respecte de si el docent ha d’esdevenir un individu polivalent (educador multicultural, psicòleg, pedagog, sociòleg, assistent social...), o si el docent ha de ser un expert en la seva disciplina.

Enric Prats: Si l’educació és cultura i avui dia tenim moltes cultures a l’escola, ¿quina cultura ensenyem? Si abans el referent educatiu fou França i ara ho és Finlàndia i Korea, ¿quin referent és el millor? I tanmateix, ¿quin és l’objectiu de l’educació? ¿PISA? Si el docent ha d’esdevenir un simple acompanyant de l’alumne, ¿cal que gastem tants diners en la formació dels mestres i professors? El docent ha de validar el coneixement adquirit dels seus alumnes i sistematitzar-lo tot esdevenint un expert en l’aprenentatge. Ell no ha de ser un individu polivalent, psicòleg, terapeuta, sociòleg..., en tot cas ha de saber posar l’antena per tal de detectar aquells alumnes amb anomalies a diagnosticar i tractar.

Antoni Puigverd: El docent cal que sigui un gran expert en la seva disciplina tot esdevenint un heroi singular per tal de crear l’admiració en els seus alumnes sota un vocació adient.

Al respecte de l’informe McKinsey sobre la qualitat docent i els incentius per tal de promoure-la.

Felipe de Vicente: En el nostre país els incentius són mínims i molt inferiors a altres estats com el Regne Unit. Aquí l’administració treballa per veure si avalues aquella o altra competència bàsica però no analitzen si els alumnes estudien i aprenen bé els continguts establerts. És a dir, la pressió burocràtica de papers, informes i formularis que els docents han d’omplir per a l’administració són tants, que poc incentiu representen per a una millora didàctica real.

Enric Prats: Els incentius econòmics dels docents en el nostre país són molt baixos i infinitament inferiors als del Regne Unit. No obstant això, no existeix cap base empírica on es demostri que si milloren els incentius econòmics docents augmentarem el nivell d’aprenentatge dels nostres alumnes. És més, uns estudis a Nova Zelanda indiquen que el principal factor amb un 50 % del pes estadístic són els alumnes com els màxims responsables del seu aprenentatge. La resta són el projecte de centre amb un 10 %, direcció amb un 5 %, la família amb un altre 5 %, i finalment els docents amb un 30 %.

Antoni Puigverd: Potser una millora per als docents fora reduir tantes àrees, crèdits i matèries presents en el currículum per tal de centrar-nos sota l’esforç en les coses bàsiques com són redacció, càlcul, comprensió lectora, expressió oratòria,... i tot coneixement real, veritable i contrastat.

Felipe de Vicente: Si el pes en l’aprenentatge dels docents s’aproxima al 30 % quintuplicant de llarg el de direcció, ¿per quina raó en el nostre país es donen tants incentius als directors en detriment dels nostres docents (referit al Decret de Plantilles)? – Cap dels parlamentaris assistents a l’acte (PSC, Cd’s, PP, JxSí, Podem) ha intervingut per donar una resposta, tot i que, i és molt d’agrair, han volgut assistir a aquest debat educatiu. Tants més vingueren -.