VIDA EN MARTE UNA MENTIRA

Hace escasos días que la NASA anunció que Marte albergó muy probablemente vida. Ya en agosto de 1996 el Gobierno Clinton hizo lo mismo pero en aquella ocasión lo afirmó mundialmente. Un meteorito procedente de Marte, y milagrosamente hallado en la Antártida, daba crédito a aquella ratificación gracias a unos aminoácidos presentes en aquella roca. Bajo tal excusa el gobierno Clinton justificó millones de dólares en visitas al Planeta Rojo para verificar tal hallazgo y en tan sólo unas pocas semanas ya estaba lista una misión espacial, algo inaudito en toda la historia de la NASA, obviamente el encargo llevaba programado muchos meses. Dos años más tarde, en enero de 1998, la prestigiosa revista Science explicaba que los aminoácidos hallados en el meteorito no eran marcianos sino de contaminación terrestre, es decir que no había prueba alguna de vida en Marte, noticia que apenas ocupó un espacio ínfimo en los medios. No obstante, las misiones de la NASA continuaron para corroborar lo que muchos científicos cautos, humildes y objetivos ya sabían, que no hay vida en Marte, sólo un gran desierto, algo que ya había mostrado la Viking 2 en 1976. Por aquel entonces el bioquímico Joan Oró y otros científicos habían determinado que dada la composición estable de la atmósfera marciana nada la alteraba actualmente, ni erupciones volcánicas ni actividades biológicas. Pero la obsesión por hallar vida en Marte continuó con la Mars Global Survivor y en junio del 2000 la NASA anunció que con toda seguridad había agua en estado líquido en Marte y que por tanto, quizás vida. De hecho sólo habían hallado indicios de erosión hídrica, a saber si por otro fluido. Con la llegada en 2001 de Bush al poder las cosas no fueron distintas y en marzo de 2004 su gobierno declaró que en Marte hubo océanos y probablemente vida en ellos. La misión con el Spirit y el Opportunity así lo indicaban al fotografiar surcos producidos por algún fluido, que no necesariamente agua, y sulfatos que según la NASA procedían de ambientes hídricos, aunque pudieran darse también en medios muy ácidos. Cabe remarcar que el agua es un elemento inorgánico que no se debe confundir con la presencia de vida. En la Tierra por ejemplo surgió de los cometas y meteoritos que la formaron y de las actividades volcánicas que posteriormente la exudaron, y no por ello pensamos que la vida surgió del magma. Agua y vida jamás implican una causa y efecto inevitable y Marte es un gran desierto. De hecho la propia NASA, y con la boca pequeña, admitía que le faltaban datos para llegar a concluir que hubo vida marciana. En abril de 2006, y esta vez fue una misión europea, la Mars Express reveló para la revista Science lo que ya se dijo, que Marte había sido un gran desierto durante al menos el 75 % de su historia final. Es decir, si hubo vida vinculada a posibles masas de agua, como la NASA dijo pretender demostrar, sólo pudo darse más allá de sus 3.500 millones de años. Estos datos ponían en cuestión la estrategia del programa de exploración de Marte por parte de la NASA. Su obsesión por hallar agua líquida reciente, y en ello indicios de vida, desvelaban claras intenciones nada científicas. Aún así, los Estados Unidos y su NASA mantuvieron su tesis y en mayo de 2008 una nueva sonda, la Phoenix, amartizó en el Polo Norte hallando agua helada en el subsuelo marciano pero sin rastro de vida alguno. Y llegamos al presente cuando unos Estados Unidos a punto de la quiebra por su deuda externa arrojan otro bombazo marciano. Analizadas en marzo de 2013 unas rocas obtenidas por el reciente amartizado Curiosity, la NASA afirma que Marte pudo albergar microbios vivos por el simple hecho de hallar lechos fluviales fósiles de pH casi neutro. En la Tierra viven bacterias en pH peores que los presentes en el interior de una botella de salfumán. En resumen, la NASA jamás ha hallado ni vida actual ni vida fósil en Marte, ni indicios de ella, sólo ha vendido sueños a los ingenuos. Llevamos más de 40 años pisando el suelo marciano con sondas y proyectos carísimos de los cuales el 50 % ha fracasado en su objetivo. Y ante la crisis acuciante del mundo, ¿cómo explicar tantos millones de dólares gastados al respecto? Es obvio que los comunicados de la NASA y del Gobierno de Estados Unidos sobre el dueto agua y vida en Marte no hallan veracidad alguna, es obvio que estas misiones se han regido por criterios estratégicos y es más que obvio que los criterios científicos han brillado por su ausencia. La prueba de todo lo anterior es que la mayoría de anuncios sobre agua y vida en Marte han coincidido en periodo electoral, 1996 con Clinton y 2004 con Bush, o en plena crisis de la deuda estadounidense en 2013. De esta manera, y ante la opinión pública, se han justificado mastodónticos gastos del Gobierno en misiones al Planeta Rojo. Tanto si hay vida en Marte como sino, quién controle sus recursos durante el próximo siglo poseerá el título de gran superpotencia por muchos siglos, aunque ahora nos esté arruinando económicamente el presente.

LES TERRES PROMESES Joan Barril

Narrativa de bon estil, de fàcil lectura i d’idees elegants i creatives. L’autor es passeja entre un passat proper a la revolució cubana del 1958, i un futur actual que anirà desgranant amb lentitud els fets que pateix el protagonista, dues històries paral·leles que sovint, de tan semblants, es confonen. De trama inicial confusa i lenta, pàgina a pàgina, capítol a capítol, va construint el dilema que ha d’afrontar el protagonista del present amb connexions amb el del passat. Una tempesta els barra la sortida del tròpic en un aeroport, però aquest mateix temporal esdevé la terra promesa per a descobrir dona, amor i fortuna. Diferents interlocutors van explicant les seves vivències, pel que el compàs de la narrativa és tallat un i altre cop marcant un ritme desigual. El desenllaç és doble, la història del passat tanca clarament amb la revolució cubana, i l’actual queda obert amb un possible enamorament i un maletí ple de diners.

CONTACT Carl Sagan

Carl Sagan, ben conegut com presentador de la sèrie científica Cosmos, aquí ens delecta amb una novel·la sobre la possibilitat de connectar amb extraterrestres. Aquesta història sobre l’etern debat entre fe i empirisme, entre religió i ciència, entre percepcions i realitats, treballa de manera creïble i molt ben documentada la possible rebuda de radiotransmissions per part d’una intel·ligència externa a la terrestre i humana. La foguera de les vanitats que això podria encendre es descrita i criticada amb intensitat per l’autor. Com sempre la mediocritat o la maldat dels poders semblen guanyar la partida a les veus versades i amb ànsies de bondat dels manats. Aquí és on l’escriptor, tot i ser la narrativa una història de ciència-ficció, aconsegueix que aquesta esdevingui real i creïble gràcies al domini de la documentació i a la proximitat de les xacres humanes aquí descrites. Oferint més realisme, en Carl Sagan descriu amb precisió l’antic projecte SETI de la NASA. Amb cert estil comercial de Best Seller, l’autor situa correctament presentació, desenvolupament i desenllaç amb un sèrie de nusos ben encertats. Novel·la de lectura àgil, fàcil i distreta que regala al lector coneixements per on passen els fets. Tot i així, el final guarda certa sorpresa per als molt matemàtics.

EL NAVEGANTE Morris West

Història sobre la supervivència i les relacions humanes quan els recursos es limiten a una illa. Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé reals i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquest cas Morris West s’ha documentat de manera extrema sobre el context dels navegants polinesis, obsessió d’un dels protagonistes. Aquest fet portarà a aquest i a una colla de coneguts seus a esdevenir navegants i nàufrags de si mateixos. D’estil comercial al més pur Best Seller, en Morris West coneix bé la tècnica de situar els nusos on cal equilibrant correctament presentació, desenvolupament i desenllaç de la narrativa. Novel·la, per tant, de lectura àgil, fàcil i distreta que regala al lector coneixements per on passen els fets.

JUGADA MAESTRA Morris West

Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé històriques i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquest cas Morris West s’ha documentat de manera extrema sobre el context artístic del segle XVI i de l’actual en falsificacions, tràfic il·legal i venda de les obres d’art. D’estil comercial al més pur Best Seller en Morris West coneix bé la tècnica de situar els nusos on cal equilibrant correctament presentació, desenvolupament i desenllaç de la narrativa. Novel·la, per tant, de lectura àgil, fàcil i distreta que regala al lector coneixements per on passen els fets.

LOS HIJOS DE LA TIERRA Jean M. Auel

Des de The Clan of the Cave Bear, passant per The Valley of the Horses fins arribar a la resta de llibres d’aquesta autora, la prehistòria no s’havia posat tant de moda durant la història. Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé reals i creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquesta Jean M . Auel ha fet una feina mastodòntica de recerca i documentació per recrear com va poder ser el passat dels primers humans moderns per l’Europa glacial. D’unes descriptives transportadores al passat fins unes trames i nusos ben anivellats, totes les narratives de Los Hijos de la Tierra van teixint un món llunyà, ancestral i creïble que desperten la curiositat del lector un i altre cop. Tot i això, la manca d’informació que humilment hem d’admetre que patim sobre la prehistòria, obliguen a l’autora a forçar la màquina de la ficció literària. Neandertals i sapiens hi són molt presents, uns neandertals massa sapienitzats donat que l’obra l’ha escrita una sapiens i no una neandertal. Altres errors en ecologia del passat, costums humanes modernes i ecosistemes esdevenen inevitables davant el gran forat negre que és el nostre passat prehistòric.

EL FACTOR HUMANO Graham Greene

Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé històriques i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquesta Greene ens transporta a l’espionatge internacional per una Sudàfrica que passada la meitat del segle XX, el racisme hi pesa massa entre cafres i apartheid. Comunisme i Guerra Freda, amor i mort, odi i estima s’hi van estenent com si d’una catifa de punxes es tractés davant uns peus descalços. El protagonista és qui va sense botes i qui haurà de fer el pitjor que els pot passar als personatges de ficció, escollir davant un dilema.

EL MISTERIO DE LA CRIPTA EMBRUJADA Eduardo Mendoza

A l’estil Mendoza, torna aquí la sorna, la paròdia i el ridícul. Narrativa policíaca on l’heroi no és heroi, on el misteri esdevé absurd i on l’entorn no és llunyà, és Barcelona. D’estil comercial, guió equilibrat i tècnica colrada presenta un inici, desenvolupament i desenllaç adients. Eduardo Mendoza, expert en saber delectar-nos amb històries originals i curioses, torna a aconseguir-ho amb aquesta novel·la a cavall entre el misteri i la comèdia que va omplint el nostre esperit d’imaginació i sorpreses. D’una escola de monges en fa un cau d’enigmes i d’un antiheroi un bon jan proper i humà, fet que denota la bona tècnica de l’autor per fer-nos sentir creïble l’increïble. El rerafons infantil de com tracta la història sembla més aviat una manera de fe paròdia de la novel·la negra.

SIN NOTICIAS DE GURB Eduardo Mendoza

Narrativa rica en vocabulari, d’estil comercial i guió equilibrat ple de notes amb intel·ligència i bona tècnica narrativa. Inici, desenvolupament i desenllaç adients. Sorna i paròdia d’una trobada amb un alienígena, amb en Gurb. Eduardo Mendoza, expert en saber delectar-nos amb històries originals i curioses, torna a aconseguir-ho amb aquesta novel·la a cavall entre el misteri i la comèdia que va omplint el nostre esperit d’imaginació i sorpreses. El personatge buscat, en Gurb, esdevé proper i humà, tot i ser un extraterrestre, fet que denota la bona tècnica de l’autor per fer-nos sentir creïble l’increïble.

CENTURIÓN José Ciprés Cauce (pseudònim)

L’assumpte homosexual s’ha tractat en moltes direccions i èpoques. Aquí l’autor ho fa des de l’anonimat i des de la mort ja que han estat els familiars qui han volgut publicar la seva obra pòstuma. El difunt narra la història d’un centurió amb el seu esclau i amant per terres de Galilea. Les connexions amb l’Evangeli ja fan sospitar què farà el centurió i amb qui haurà de parlar per fer sanar el seu esclau, amb el rabí Jesús, passatge de l’Evangeli de Lluc. Aquest és el contingut de la història que vestit d’una forma àgil de lectura, amb sintaxi treballada i un vocabulari enriquit fa que l’acció predomini sobre la descripció. No obstant això, s’hi troben alguns elements històrics de la Galilea romana del segle I d. C. que no s’avenen amb la realitat històrica, arqueològica ni bíblica. L’autor es permet algunes exageracions en els personatges que difícilment es donarien en un Imperi Romà tan classista i hermètic de castes com era. En aquest sentit hi pesa més el desig de l’autor de fer lliure l’amor sodomita, probablement un capellà homosexual, que la realitat i lògica de la Roma clàssica. Difícilment un centurió protegiria al seu esclau tal com ho fa el protagonista i encara més complicat seria que s’hi avingués a una relació d’estima d’igual a igual. En assumptes bíblics l’autor dona massa credibilitat als textos evangèlics segons la interpretació catòlica dels mateixos, percepcions d’un passat forjat més per la fe i per la tradició, que ens hem cregut després de tants segles de mites repetits, que no pas per altres fonts històriques (10/05/2003).

EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO Eduardo Mendoza

Narrativa rica en vocabulari, comercial i equilibrada amb intel·ligència i bona tècnica amb inici i desenllaç adients. Sorna i paròdia d’un passat romà. Pomponio, un ciutadà romà, es troba buscant unes aigües guaridores i ha d’investigar per salvar a un jueu d’una condemna segura. Per desgràcia aquesta novel·la policíaca es troba farcida d’un refregit d’elements històrics de la Galiela romana del segle I d. C. que no s’avenen amb la realitat històrica, arqueològica ni bíblica. L’autor es permet moltes exageracions en personatges i distàncies geogràfiques, així com errors d’interpretació bíblica que cap exegeta li permetria. Aquest fet fa que la credibilitat de la narrativa pugui patir descontents i desil·lusions entre molts lectors. A més el protagonista, Pomponio, un ciutadà romà, tracta per igual a esclaus, jueus i plebeus, pel que sembla un personatge cosmopolita d’avui en dia transportat al passat de fa dos mil anys. Cal afegir que tots els personatges, ignorants, analfabets i cultes parlen amb correcció i domini lingüístic, la qual cosa dona un rerafons pla i irreal a les converses. Que Jesús nen fos superdotat ajudant a Pomponio en una investigació d’un pobre jueu condemnat esdevenen arguments forçats més per la fe o per la tradició que ens hem cregut els occidentals després de tants segles de mites repetits (26/05/2008).

CHÁVEZ O PETRÓLEO

Los medios, el Gobierno y hasta la Casa Real parecen felicitar a Chávez por su política. ¿Ya nadie se acuerda del por qué no te callas del Rey? O mejor aún, ¿nadie recuerda que Chávez tenía, y tiene, casi todos los medios de comunicación intervenidos? Pues ahora ha llegado una nueva entrega, a los venezolanos les han quitado Globovisión, la única TV que les quedaba insumisa ante el chavismo. En su comunicado Globovisión expone que los tienen asfixiados los procedimientos administrativos, judiciales y las amenazas hasta el punto que se ven obligados a cerrar. Muchos venezolanos que viven por España dicen que era la única TV que sin miedo pasaba sus ruedas de prensa, la única que difundía las tasas reales de delincuencia, los casos de corrupción y el déficit real del país. La verdad, cuesta de entender que la prensa internacional siga alabando con palmaditas al difunto que dio a "los pobres" pero les roba todavía la información y el criterio. ¿No será todo una hipocresía occidental para no quedarnos sin el petróleo venezolano?

ICV ECOLOGISTES ?

D’ençà en Saura i afins van abanderar l’ecologisme al caure el comunisme per Europa, un es pregunta si aquesta doctrina, la ecologista, es troba ben fonamentada, o si, com va passar amb el comunisme, esdevindrà una altra utopia de difícil execució. És obvi que Ecologia no és el mateix que ecologisme, el primer és una ciència experimental i el segon una postura social, el primer presenta hipòtesis demostrades sobre la realitat i el segon, l’ecologisme, opinions, certes o falses, sobre la realitat percebuda. Cal indicar que molts mots acabats en isme esdevenen doctrines no demostrables, sols opinables. Vegi’s budisme, cristianisme, socialisme, liberalisme o el mateix comunisme. Per tant, l’ecologisme predicat per ICV no és per ara una hipòtesi demostrada científicament, tan sol una doctrina. Però com saber si és certa o falsa? Les doctrines en funció de com han estat formulades esdevenen objectives i aproximadament reals, o subjectives i molt probablement falses. Les primeres provenen d’informacions reals i contrastades, de demostracions experimentals o d’arguments lògics i fins i tot matemàtics, tot i que tota aproximació objectiva a la realitat no esdevé al cent per cent certa. La ciència en cada teoria es permet un marge d’error que li obre les portes a millorar-la cara al futur. Les segones però, les subjectives, sorgeixen d’influències equívoques, de prejudicis culturals o educatius, de la imaginació induïda per somnis, desigs o drogues, i finalment de malalties mentals i paranoies. Recordi’s a Sant Pau o a Buda en alguns dels seus testimonis a partir dels quals molts psiquiatres n’han parlat d’ells com il·luminats i paranoics que no van atisbar la realitat, sinó un més enllà mental predicant una doctrina, una religió. Detallat l’anterior, i si l’ecologisme es fonamenta en sòlids i profunds coneixements científics en Ecologia, aleshores esdevé una doctrina amb informacions reals, demostrades i lògiques, i per tant en una opinió objectiva força real. En cas contrari, i si el polític ecologista no ostenta cognicions en tal disciplina científica, el seu ecologisme caurà en una doctrina sense fonament, la qual cosa els passa, i per desgràcia, a molts d’ICV.

LA FAMILIA IRREAL (teatro)

Toda obra teatral conlleva una puesta en escena y un mensaje. La Familia Irreal que se está representando en el teatro Victoria de Barcelona no puede mostrar un recado más claro, ¿qué pinta nuestra carísima, improductiva y hasta corrupta familia borbónica en un contexto tan lacerante y sangrante de crisis económica? Con humor, descaro y alta calidad teatral la Familia Irreal denuncia lo que en un pasado hacían los trovadores cuando toda Europa tenía sus monarquías, los tiempos medievales. Hoy en día, los estados más europeos y modernos prescinden de ellas, o en todo caso, no las mantienen con el dinero público. No es de extrañar que La Familia Irreal critique lo anterior más otra larga retadilla de hechos como los tejemanejes de Urdangarín, la reciente chulería de la infanta Cristina, las adicciones de Marichalar, la idiotez de la infanta Elena, la ambición de Leticia, la falta de sangre del príncipe, la desigualad entre pueblo y casa real, las cacerías reales de elefantes, los caros privilegios borbónicos amparados por nuestra Constitución, el origen franquista de la actual reinstauración borbónica, las múltiples amantes del Rey y los cuernos de la reina Sofía. En fin, que la obra no deja títere con cabeza, toda una hazaña dado que según nuestra Constitución, aún de 1978, nadie puede, bajo pena de cárcel, criticar la figura monárquica. Ahora La Familia Irreal ya lleva más de 100 funciones sin que el Estado ni la Monarquía hayan amenazado la obra, ¿será que la han pifiado tanto que ya no se atreven a encerrar a los trovadores de hoy en día? En resumen, abstenerse de ver La Familia Irreal los muy monárquicos y los más franquistas, no sea que vayan a verse en escena.

CARTA AL PARE Franz Kafka

Narrativa d’estil epistolar on l’autor maleeix al seu pare. Ell, un adolescent frustrat, reacciona amb duresa davant un pare dictador que mai no va saber dedicar estima. Aquesta autobiografia parcial de Kafka, ens mostra com la literatura por esdevenir una excel·lent forma de fer teràpia alhora que una font d’inspiració titànica. El dolor i la felicitat com a sentiments extrems regalen a l’individu moments intensos. Oblidar-los o recordar-los tot depèn del futur i voluntat de cadascú (Barcelona, 1996).

EL LAZARILLO DE TORMES

Des de Jesús fins als indignitats del 15-M han passat dos mil anys d’història on les minories poderoses han abusat de les majories indefenses. El Lazarillo és una narrativa castellana del segle XVI divertida però que critica durament, i entre línies, al clergat, als senyors feudals i als burgesos adinerats. Aquesta potser fou la raó per la qual l’autor va voler amagar-se darrere l’anonimat. La història d’un xicot que fa de pigall a un cec ens va dibuixant l’entorn social d’una època classista, masclista i papista que els pedagogs actuals constructivistes veuen amb mals ulls per als nostres escolars. En aquest sentit, i a favor de El Lazarillo, val a dir que com a obra literària té tres coses importants, la primera la qualitat lingüística molt superior d’altres narratives que es fan llegir als nostres estudiants, la segona és el bon ritme de les accions fent-la divertida i amena, i la tercera que descriu el context històric d’una època que s’estudia a socials (Barcelona, 07/03/2013).

LA METAMORFOSI Franz Kafka

Narrativa de pel·lícula de terror, de pors internes de l’autor, de foscors que el transformen. El protagonista, com l’autor, es veurà a si mateix perdent tota condició humana, un convertint-se en bèstia i l’altre en boig. Kafka, ment abstracta i castigada pels seus pensaments i vida familiar, torna a utilitzar aquí la literatura per fugir de si mateix i fer-ne una excel·lent teràpia. El dolor personal esdevé aquí una font d’inspiració titànica. L’atmosfera és tan angoixant que el lector molt probablement sentirà esgarrifances durant alguns dels passatges (Barcelona, 1996).

GALLARDÓN CONTAMINAT

Gallardon ens parla de contaminació política al condemnar el Fiscal General de Catalunya, que un càrrec així no pot interpretar contextos polítics. A no? I qui interpreta les lleis? Doncs els fiscals. I qui fa les lleis? Els polítics. Per tant els fiscals generals han d'interpretar lleis de polítics, és la seva feina. El Fiscal General de Catalunya sols va interpretar la llei vigent dient que els catalans haurien de tenir la possibilitat de decidir, la qual cosa no prohibeix cap llei espanyola. D'altra banda el Fiscal va insitir que el referèndum per ara no presenta marc legal que l'ampari mentre el parlament de l´Estat no l'autoritzi. Per tant, el Fiscal en cap moment va contradir la llei sota contaminacions polítiques. En canvi en Gallardón amb la seva llei de l'avortament rància, casposa i arnada, amb la seva visió franquista del Reino de España i les seves declaracions sobre el Fiscal, amaga uns prejudicis clars sobre el seu concepte de democràcia, un idea ben clara i gens objectiva: si jo mano, jo tinc la raó. Aquest prejudi, o contaminació, fou el germen d'un moviment que va delmar Europa, el nazisme. En resum, el senyor Gallardón ha volgut veure una falsa palla en ull aliè sense veure el cabiró en el seu.

PP AMB MALÍCIA

El premi Nobel de química l’any 1912, Sir William Ramsay, deia, vota a l’home que promet menys, serà el que menys et decebi. La dita anterior viu el seu oposat en la realitat espanyola. El PP va prometre molt i res d’allò s’ha vist. Però el més flagrant no és això sinó la seva manera de governar. El fiscal general de Catalunya ha de plegar per interpretar la llei a favor del dret a decidir; en el cas Gürtel desapareixen les escoltes gravades que demostraven la culpabilitat de dirigents del PP; la declaració de sobirania votada per la majoria del Parlament català ha estat impugnada pel PP i finalment, les grans fortunes del país, hereves la gran majoria de famílies franquistes, són protegides i afavorides pel mateix PP. Sabem que molts ministres i alts càrrecs d’aquest partit provenen d’estirps també franquistes pel que potser aquest fet guardi relació amb tot l’anterior. Podria pensar-se per tant que el PP està governant amb supèrbia i autoritarisme, no pas amb humilitat i democràcia. Pilar Rahola deia fa uns dies que la democràcia s’està convertint en un vedat de caça del PP, i endevineu qui són els cérvols. Fixeu-vos que els dirigents del PP sempre parlen del Reino de España, com si aquest estat fos encara un ranci, arnat i caspós feu medieval sota el dret de cuixa. Ara sols cal recordar que els nazis justificaven els seus abusos contra el poble dient que aquest així els havia votat. Potser la història s’hi està apropant novament.

LES TERRES ALTES Josep Santesmases i Ollé

Viatge literari per la vall del Gaià on forma i contingut no es fan nosa l’un a l’altre. La forma ve marcada per un català planer i aborigen de la terra més un vocabulari i sintaxi allunyats del normatiu i homologat de TV3, una redacció rústica de pagès i per tant molt rica de vocabulari autòcton. Però no per ser de la terra perd el més preuat, l’elegància d’un sintaxi plena de poesia. En el contingut hi pesa la reflexió sobre per què el territori és com és, sobre per què li passa el que li passa. Límits comarcals poc encertats, despoblament, revolució industrial, pobles orfes i d’altres entorns i fets van navegant per les pàgines d’aquest assaig, tot un viatge a Ítaca pont entre el seu passat i la conseqüència d’aquest, el seu present. Tot plegat aquest llibre ens parla d’un Santesmases humil, fet a si mateix, sensible i conscient de la realitat vigent del territori (Maig de 2008, presentació al Pla de Santa Maria).

PROSES PINTADES Josep Santesmases i Ollé

Conjunt de proses amb vernís de poesia amagat tot fent un recorregut per les terres del autor, la vall del riu Gaià. Des de Santa Coloma de Queralt fins a la Mediterrània en Santesmases va descrivint amb ull sensible tots aquells redols que durant dècades li han dilatat la pupil·la. Sota el seu peculiar estil amb un català pur, terrenal i rústic de pagès, ens regala una redacció excel·lent amb descripcions poètiques de castells, pobles i serres mil·lenàries. Equilibren el text pintures d’un aborigen de Santes Creus, en Joan Cunillera, tot plegat un llibre per gaudir dels colors, dels contorns i de les paraules (2006).

RIU AVALL Josep Santesmases i Ollé

Selecte recull d’articles publicats a premsa que ens mostren una clara radiografia dels fets comarcals de l’Alt Camp entre els anys 1997 i 2002. Josep Santesmases, sota el seu peculiar estil amb un català pur, terrenal i rústic de pagès, ens regala una redacció excel·lent amb continguts i arguments sòlids, ben argumentats i de granítica permanència (16/12/2002).

PILAR PRIM Narcís Oller

En aquesta novel·la moderna de finals del XIX, Narcís Oller ens regala tota la seva sensibilitat en els seus personatges. Amb un estil deliciós, misteriós i ple de curiositat fa que vulguem saber com es va trenant una història on el lector se sent protagonista al desitjar que la venjança contra el mal s’assoleixi. Les grans descripcions tan detallistes de vegades voregen l’estil carrincló pel que semblen indicar un esperit molt sensible i castigat de l’autor en assumptes de sexe, fet el qual pateixen alguns dels seus personatges. La repressió sexual era molt dura en èpoques de Narcís Oller, pel que la narrativa fou força valenta al posar els personatges sota el judici d’aquesta. Aquests, d’una realitat “tomassiana”, són plens d’una humanitat equivocada però hàbil, una humanitat que condueix l’acció de la novel·la amb un aire natural, creïble però impossible de preveure, és a dir com la vida mateixa (12/02/2010).

ALOMA Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda ens aboca tot el seu esperit en els personatges femenins. Amb un estil deliciós, precís i elegant, una Rodoreda molt madura com escriptora, ens narra la història d’Aloma, una adolescent de sentiments contradictoris, en lluita amb si mateixa i amb altres personatges. Fugir és una alternativa, però els lligams emocionals ho fan tot massa complicat en aquest món trenat entre l’estima i el sexe.

EL QUADERN GRIS Josep Pla

Retrat brodat d’adjectius perfectes sobre la societat burgesa de la Barcelona i l’Empordà d’inicis del XX, un segle que estava a les beceroles d’ell mateix. La Primera Guerra Mundial i el preàmbul de la segona s’hi van destil·lant a través del que van explicant els amics i contemporanis d’en Pla. Aquest, l’autor, manté una gran disciplina escrivint periòdicament sobre les coses que passen al seu voltant. D’un estil deliciós, musical i carregat d’una ironia intel·ligent, en Josep Pla ens omple de detalls descrivint la societat catalana d’aleshores sense deixar escapar l’essencial de cada atmosfera observada. Adjectius sobre colors, textures i esperits jalonen l’espai i el temps del diari personal. Ple d’un català rústic, terrenal i de pagès, ens exposa la realitat granítica del que ell simplement observa des de la raó i descriu des de l’esperit. Unes minses espurnes d’imaginació hi són presents però sota la llicència literària sempre avisada per l’autor (07/11/2009, Gavà).

LES HISTÒRIES NATURALS Joan Perucho

Història de vampirs pel territori català amb el regust de la novel·la negra policíaca. Molt ric de vocabulari, ample de sonoritat en mots però amb molts errors científics com espècies mal citades, vertebrats mal classificats, bolets amb arrels, rates que criden... Cal afegir altres pífies geogràfiques com que a Islàndia no hi ha icebergs generalitzats amb excepció d’una badia tancada al sud de l’illa. De fet Perucho crea un doctor Watson i un Sherlok Holmes amb un perfil científic molt infantil i lluny d’aquesta realitat professional. Els científics de la narrativa, o que l’autor diu que ho són, esdevenen investigadors C.S.I. que argumenten les coses com nens petits amb premisses exageradament simples, gens empíriques i molt òbvies. Dona la impressió que els suposats científics juguen a ser doctes homes de recerca. Tot i així, i salvant la falta de coneixements científics de l’escriptor, la forma del text és excel·lent descrivint una persecució de vampirs infantil i exagerada amb moments romàntics carrinclons i forçadament ridículs. El final massa allargassat. Acabant a la pàgina 224 podia quedar força bé (Ed. 62., El Balancí 648, 2010).

MEMÒRIA D’UNS ULLS PINTATS Lluís Llach

Dolç, exquisit i mesurat d’estil, en Lluís Llach articula una història en primera persona del protagonista que deixa entreveure el durant i el després de la Guerra “Incivil” espanyola. Amb el rerafons d’una Barceloneta plena de quitxalla, un protagonista homoxesual va recordant des del present la construcció de les tensions que comportaren el conflicte i la destrucció de la societat gràcies a aquest. Les històries paral·leles dels personatges van trenant-se un i altre cop en primer pla d’aquesta narrativa. Cal insistir per tant, que la novel·la guarda un excel·lent equilibri entre el rerafons històric i l’encaix de les vicissituds dels personatges. Deliciós en detalls de la guerra i de la humanitat, desperta la complicitat del lector respecte a la mort i a l’amor. De personatges creïbles, els herois esdevenen víctimes, els covards supervivents i els joves adults. Potser l’últim capítol respon més a desigs de l’autor que no pas a un final més natural i menys cinematogràfic. El llibre en essència és un crit a l’amor, a la llibertat i a no oblidar els malvats (29/10/2012, Sant Feliu de Llobregat).

INCERTA GLÒRIA Joan Sales

Excel·lent retrat d’una Guerra Incivil a través de tota una sèrie de personatges ni bons ni dolents, ni herois ni covards, ni idealistes ni pragmàtics, simplement víctimes reals d’un entorn boig, hostil i llunyà de l’actual. Delicat en detalls, elegant de català i precís en els fets, Incerta Glòria va narrant amb ritme desigual els esdeveniments d’un protagonista que no ha sabut omplir la vida de qui l’ha volgut estimar, un preu que haurà de pagar amb terceres persones. La narrativa va descrivint un Guerra Civil on els bàndols enemics no foren el pitjor, ho foren els odis, les revenges i els enganys. Els personatges de vegades són difícils de separar ja que gairebé tots ells parlen igual amb un estil culte i elegant. Excepcions, poques, n’hi han en el cas de masovers i emigrants. Últimes tres-centes pàgines plenes d’obsessions de l’autor amb repeticions de figures literàries que tot plegat escapen de l’argument principal de l’obra (20/09/2012, Sant Feliu de Llobregat).

LA PLAÇA DEL DIAMANT Mercè Rodoreda

Deliciós, precís i elegant retrat intern i extern d’una època masclista i grisa, d’un passat on la dona havia de lluitar contra tot amb tot. Amb el rerafons d’una Guerra Incivil l’entorn va sepultant cada cop més a la protagonista alhora que fa sentir el mateix al lector, un espectador que no pot quedar-se passiu davant el creixent ofec que va construint l’obra. Al final, i sols al final, ella, la Natàlia escup el seu passat en un petit i inadvertit gest que equilibra el seu món interior amb l’exterior, un petit descans per al lector que se n’alegra.

EL SILENCI Gaspar Hernández

Aquest premi Josep Pla de narrativa 2009 és un llarg soliloqui d’un per a curar a una. Les pàgines van destil·lant l’autobiografia que protagonitza el mateix autor, mediàtic de ràdio, sota l’encàrrec de sanar a una noia amb càncer, anònima per al lector. La teràpia consisteix en xerrar i xerrar a la malalta mentre se la fa dormir durant hores. En tot això la ficció hi sembla present, si més no l’impossible, davant una credibilitat que es vol imposar per acte de fe. El Silenci esdevé el rerafons dels fets amb una connexió amb el tot, afirma l’autor. De bons continguts i reflexions, s’allarga sovint en detalls previsibles donada la circumstància, per exemple que faci sexe amb la noia adormida per millorar la teràpia. Bon estil, història original, i si és real, increïble. Tot i així, en lèxic i sintaxi algun que altre castellanisme (27/07/2009, York).

ELS RACONS DE LA MEMÒRIA Isabel Clara Simó

Amb correcció crítica, Isabel-Clara Simó ens parla dels intel·lectuals que ha anat coneixent a Catalunya fent un retrat del vesper cultural català. Durant el reguitzell de notables catalans, potser abusa de la paraula amistat al referir-se a ells. Sembla com si volgués denotar una proximitat anhelada amb aquests grans personatges entre els qui podem esmentar Salvador Dalí, Maria Aurèlia Capmany, la Lloll, Frederic Marès i tants d’altres. Però el gest no sembla que sigui el de donar-se importància sinó el de trobar l’essència del mot solidaritat catalana. Per això al final del llibre es delecta amb la humanitat austera i humil dels seus racons de la memòria on els desemparats esdevenen l’axioma de tal solidaritat. Un dels desemparats més proscrits ho és el poble català, primer a la Catalunya Nord i avui dia per terres de l’autora, el País Valencià. Isabel-Clara Simó, com a bona alcoiana que és, i se sent, prou clar que ho escriu i descriu en aquest llibre (11/06/2009).

L’AMOR A VENÈCIA Joaquim Pijoan

Novel·la per assaborir lentament, guaitant els rodals descrits per on s’hi passeja tant l’autor com el protagonista, un cagadubtes que davant el seu passat veu incert el present i encara més el futur. Ell, una tristor errant, viu desenganyat de tot i de tots. En Joaquim Pijoan, premi Sant Jordi 2006, ens regala aquí una novel·la que esdevé la recerca sobre l’essència de la vida, de la mort i de l’amor.

IACOBUS Isabel Asensi

Novel·la trepidant de bon ritme i acció ben equilibrada amb les descriptives d’entorn i història. En algun punt l’autora es pren la seva llicència literària per fer ficció de fets històrics. Així sorgeixen intrigues entre poders papals i reials que recorden el Nom de la Rosa. Els assassinats sota l’estructura de la novel·la negra policíaca hi són presents durant la narració. Un llibre distret i nutritiu d’un passat medieval possible.

LAIA Salvador Espriu

El missatge en una narrativa ha de regalar tres grans fites, fer gaudir i fent pensar al lector, construir des de petits detalls les grans històries i de la ficció més increïble fer reviure coses creïbles a l’observador. Laia, de Salvador Espriu, ens delecta amb aquests tres encants. Ella, una dona de ficció, esdevé un personatge que tots hem admirat per molts indrets. La seva existència, Laia, és contrapunt d’un món en contra l’individu que pel simple fet de la seva singularitat cau en l’infortuni. D’un feminisme entre línies, aquesta obra de Salvador Espriu es fa de lectura obligada a qui gaudeixi, aprengui i estimi amb la llengua catalana. La literatura és fer néixer lentament esperits intensos i creïbles malgrat siguin irreals. Si esdevenen superflus els temps els esborra, si propers i naturals, esdevenen eterns (31.03.09)

ANOREXIA BULIMIA Y ADOLESCENTES

Ser atractivo o no serlo se ha convertido hoy día en otra guerra de clases, una batalla entre feos y guapos. La belleza física reside fundamentalmente en aspectos simétricos que nos recuerdan a la juventud. La piel lisa, el pelo sedoso, la dentadura intacta, los cuerpos firmes y el cabello abundante son elementos que en su ausencia hacen que perdamos nuestro encanto y juventud. Arrugas, sarro, flacidez muscular y alopecia no son sinónimos de belleza, son lacras seniles que la cirugía estética intenta esconder. Todo ello bajo la simetría da armonía y placer estético a nuestra percepción. Una música de notas desordenadas al azar no produce éxtasis, en cambio una melodía con simetrías evidentes, escúchese Michael Nyman por ejemplo, o cadencias escondidas, deléitese con Bach, regalan ese gozo llamada belleza si uno fue adiestrado para captarlas. Lo mismo se puede decir de la pintura, la escultura, la arquitectura y la danza. Quizás percibir la simetría como algo placentero se halle en nuestros instintos más ancestrales, encontrar la comida dependía de ello, la mayoría de alimentos son simétricos. Todos las características de belleza indicadas, simetría y juventud, no incluyen la delgadez extrema difundida por algunos referentes sociales. Por desgracia, y en el concepto de belleza, juega un papel muy importante la cultura del momento, recuérdense las voluptuosas mujeres que pintaba Rubens. Ahora alguien cambió las cosas. No sé quien se lo inventó pero anuncios, películas y pasarelas de moda muestran que los cánones de belleza vigentes son los hoyuelos bajo el pómulo, el abdomen plano y las piernas larguiruchas. Estos estereotipos, más el culto materialista al cuerpo, son referentes que a menudo arrastran al adolescente hasta la anorexia y la bulimia. La sociedad educaría mejor si todo esto fuera de otra manera. El papel aquí de los educadores es detectar quien padece trastornos alimenticios entre los adolescentes. En ello escuché la opinión de una profesora de inglés que tras varios casos de anorexia me daba la siguiente información. El escolar que suele sufrir tal contingencia no suele fracasar en los estudios, a no ser que la anorexia y/o bulimia obliguen a hospitalizar al adolescente por desnutrición o por una depresión inducida por esa alimentación deficiente. Este tipo de alumnos sufren la falta de un modelo a seguir sumado a un problema de no aceptación de su físico, es decir, un problema de baja autoestima. Por otro lado, suelen ser perseverantes e inteligentes en sus trabajos, algo que dificulta detectar anomalías en ellos ya que saben ocultar muy bien su patología. Otra profesora y madre me apuntaba lo siguiente para detectar casos de anorexia con bulimia. << Si se sospecha de alguien hay que observar si después de ir al baño dejó gotas de vómito en el reborde interno superior de la taza, lugar difícil de limpiar, o si los dejó en otros rincones alrededor de ésta. También sucede que el escolar tendrá la costumbre de beber mucho líquido durante o al final de la comida para facilitar la devolución. Cuando esté en el baño dejará largo rato el grifo abierto para ensombrecer los espasmos de la regurgitación. En algunos casos ponen música en la casa o suben el nivel del televisor poco antes de dirigirse al baño. Al salir de éste habrá un excesivo olor de colonia, jabón, perfume o desodorante para disimular el hedor del vómito. Si esto ocurre a menudo y ha detectado delgadez extrema en el púber tras una pérdida de quilos en pocas semanas, puede tratarse de una clara bulimia >> ¿Qué hacer entonces? Si interviene directamente, él o ella lo negarán, hay que avisar al colegio, recurrir a un especialista y tratar el tema indirectamente para que el afectado no se sienta presionado de golpe. Piense que su adolescente pudiera entenderlo como un “todo el mundo se ha puesto en mi contra”. Mejor lento y que lo comprenda que no de sopetón y se rebote bloqueándose. En ello habrá algún docente en quien confíe y que escuche mejor que padres o familiares cercanos. Ya se sabe que la confianza da asco y la distancia respeto. Hay que tener en cuenta que los anoréxicos, dada su gran picardía, inteligencia y autodisciplina, saben decir a los adultos lo que éstos quieren escuchar, es decir saben dejarnos contentos aparentando que pondrán solución a su problema. Lo grave es que tal estratagema alarga su situación pero no la resuelve. Hay que escucharles, sí, pero fingiendo un falso convencimiento para no ser manipulados por su red de ideas. Ellos están atrapados en ella, en su anorexia, nosotros debemos permanecer a distancia de su telaraña. En ello el buen terapeuta sabrá muy bien como mantener esa distancia que a veces los allegados al anoréxico no saben manejar. Por tanto, padres, madres y familiares jamás deben justificar a su hijo o hija ante el especialista ya que ello significaría dos cosas. La primera que todavía no son conscientes al cien por cien de la realidad, y la segunda que sobreprotegen a su retoño dándole alas para continuar en su error metabólico. Me contaba una amiga mía con una hija afectada de anorexia que ante las quejas de ésta por su terapeuta, buscaba otro y vuelta a empezar. Es decir, la hija llegaba a convencer a la madre que el especialista no le satisfacía, y mi amiga accedía a cambiárselo pensando que éste no entendía a su niña. En fin, que mi estimada madre justificaba y protegía a su infanta sin darse cuenta que no debía cambiar de terapeuta sino cambiar el parecer de su hija. A diferencia del caso anterior, unos padres llegaron a desarrollar toda una serie de estratagemas para corregir la anorexia de su dulce y estilizada adolescente. De vez en cuando la madre se preparaba para cenar un buen plato de pasta con salsa, glúcidos y lípidos. Ante la curiosidad de la hija mamá añadía, quita, que esto no es para ti, es para mi nueva dieta de adelgazamiento. En algún momento abandonaba el plato por casa y en muchas ocasiones la chavala lo probaba. En otra ocasión, y de manera descuidada, dejaba por el hogar una lista de alturas y pesos manipulada para que la hija viera que a su metro sesenta de altura le convenía mucho más que apenas unos escasos cincuenta quilos. Prohibían a su anoréxica libros de dietética para ganar peso comentando a su princesa, con la obsesión que tienes por tu cuerpo sólo te faltaría este libro. Hasta un día soltaron por el comedor un artículo firmado por un médico ficticio en donde se afirmaba que mezclar azúcares con grasas adelgazaba. Lo mejor fue que la madre se descuidó expresamente algo su figura previo pacto con su marido que le decía, que guapa que estás últimamente cariño. Estos mismos padres propusieron al tutor en el colegio un concurso de belleza en donde no ganara su hija al estar diez quilos por debajo del peso mínimo, sino otra compañera más llenita. Todo lo anterior eran medidas correctoras, pero prevenir es mejor que curar y para evitar que un escolar desarrolle una anorexia o bulimia hay que atender a los consejos del diablo viejo. Un psicólogo de Madrid me argumentaba lo siguiente. Previo a la adolescencia y durante su infancia hay que evitar una educación fundamentada en el culto al cuerpo. Cada uno es fruto de su genética y alimentación, no de ídolos de ciencia-ficción o de estrellas del rock con tablillas marcadas en su abdomen, dicen que algunos se las implantan. Durante la infancia hay que infundir la idea de la aceptación física: - Oriol, tú no eres el más guapo de la clase, eres simplemente guapo, como también el resto de tus compañeros. En fin, que no se debe pretender que un hijo sea más guapo que los otros ni su hija una sílfide coqueta. Hay que enseñarles a valorar lo que simplemente son, evitando que se acostumbren a lo superficial olvidando que su salud es más importante que su aspecto externo. El materialismo resulta un mal amigo en estos casos al promover obsesiones por la complexión. Hay que educar en la humildad, y no es que su hijo no sea el más guapo del mundo, es que la mayoría de padres piensan lo mismo y es harto imposible que todos tengan razón. Por tanto, eduque en la aceptación de uno mismo para que su hijo no coja obsesiones por el peso o por la forma de su nariz, ¿quién dice que Tom Cruise vaya a ganar un Nobel por su cuerpo o sea el hombre más inteligente del mundo? Él se dejó engañar por la Cienciología, organización acusada hoy en día de venda fraudulenta. El psicólogo anterior me insistía también en un último aspecto, una buena educación en la nutrición. Carnes, verduras y frutas con pocas grasas e hidratos de carbono son una fórmula clara que debería verse más a menudo en televisión, familia y colegios. Por tanto, exija que en su centro haya más menús equilibrados y menos repostería. La costumbre de alimentarse bien es el preámbulo de una buena salud.

LA CIUDAD DE LA ALEGRÍA de Dominique Lapierre

Novel·la que amb el rerafons de Calcuta narra amb tot detall les vivències de la pobresa i del seu denominador comú, compartir el poc que es posseeix. Amb estructura d’un típic best seller comercial, va destil·lant amb tota mena d’informacions històriques, geogràfiques i ètniques l’entorn hindú per fer-ne un xoc cultural amb occident, símbol del qual n’és el metge. L’essència de tota la història ens regala un missatge de d’amor i d’alegria, i és que la vida és un regal. Quan sols es té això, vida, és quan els humans més valorem el que compartim amb els demés, la felicitat de viure-la. Tot i això el final de la narrativa resulta hecatòmbic, colpidor i esgarrifant. La ignorància permet la manipulació de les masses en pro de poders sense escrúpols més ignorants encara de la bellesa de la felicitat dels humils (1994).

EL CIELO ES AZUL LA TIERRA ES BLANCA de Hiromi Kawakami

Novel·la concreta, de missatge abstracte, d’estètica tibada però curta, austera i intrigant. Què els passa a una jove i al seu antic i madur mestre, esdevé la inquietud fonamental de l’obra. Exmestre i exalumna esdevenen els extrems d’una balança, d’un pèndol difícil d’aplomar en el seu just punt d’equilibri. Ella se sent sola entre els joves, ell ho té pitjor, estar sol. Sentir i estar esdevenen dos infinitius que un i altre personatges no saben com resoldre. Història plena de petits detalls però de grans conseqüències, de lentituds adverses però amb presses deleroses, tot per regalar un missatge, una metàfora, un maletí amb un gegantí no-res que crida el següent: l’herència de l’estima, la més flagrant, és el gran buit que ens deixa quan un dels implicats deserta per mai no poder tornar (04/03/2010).

EL VIAJERO de Gary Jennings

Novel·la històrica que narra amb tot detall les vivències de Marco Polo. Amb estructura d’un típic best seller comercial, va destil·lant amb tota mena d’informacions històriques, geogràfiques i ètniques l’entorn del segle XII, tot un viatge des d’Europa a Orient, fins a la cort Mongol. L’essència de tota la història ens regala un missatge de gran bellesa, que viatjar és llibertat, que ancorar-se és omplir-se de responsabilitats per esdevenir esclau de les circumstàncies que després et faran anhelar viatges passats (2001).

TOKIO BLUES de Haruki Murakami

Novel·la lenta, plena d’elements molt sovint infantils i de caire oriental que aporten poques pistes sobre el que destil·la la història. Pura ànsia d’escriure detalls, que ni estètics ni de fons, omplen l’ànima del lector. Història d’amor impossible des del principi fins al final amb la sinceritat, la solitud i el suïcidi com a rerafons de molts personatges. Sovint la història va quedant aturada per llargs discursos de l’autor que no aporten dades al guió, sols metàfores de la vida i de la mort. Tot pesa al final de la novel·la, un desenllaç més airós i més intrigant que la resta però fluix de sorpresa i comprensió: estem perduts fins que no sabem compartir l’existència amb els demés. En fi, novel·la no apte per realistes massa masculins i molt aconsellable per a persones sensibles, imaginatives i reservades més avesades al cantó femení dels humans. Traducció en Tusquets Editores d’un castellà pla i sense gràcia estètica (22/04/2010).

KAFKA A LA PLATJA de Haruki Murakami

Narrativa sense lògica i sense sentit, estranya, plena d’al·lucinacions, d’obsessió pel sexe madur. Un personatge central, un adolescent de quinze anys que fuig de casa i de si mateix, que passa de sa germana per entrar en el món dels morts i torna, torna a l’institut i casa, un púber que assoleix fer l’amor amb una dona de cinquanta anys. Sovint la història va quedant aturada per llargs discursos de l’autor que no aporten dades al guió, sols metàfores de la vida i de la mort. Tot pesa al final de la novel·la, un final llarg i ple de detalls estranys, simbòlics i paranoics. En fi, novel·la no apte per realistes massa masculins i molt aconsellable per a persones sensibles, imaginatives i reservades més avesades al cantó femení dels humans.

ÉBANO de Ryszard Kapuscinski

Excel·lent radiografia de l’Àfrica subsahariana dels anys 50 als 90. L’autor, periodista de renom, remou el seu present deixant clara la relació d’aquest amb dictadures neocolonials, independència de les antigues colònies, pobresa i Tercer Món. Potser l’autor en alguns moments cau en l’exageració per tal de mostrar-se com un gran aventurer. De totes maneres l’assaig esdevé un bon retrat historiogràfic dels orígens recents d’ètnies, pugnes i conflictes africans, un mirall on els Senyors de la Guerra sacrifiquen les seves fitxes, el seu poble, en favor del seu egoisme i del seu exèrcit. El pillatge, les violacions i els assassinats són el pa nostre de cada dia en aquesta part del món. La calor de l’infern es fa realitat i metàfora a l’Àfrica (12/02/2009).

EN EL IMPERIO DE GENGIS KAN de Stanley Stewart

Narrativa de viatges sobre Mongòlia on la primera meitat aporta força informació sobre el país i la seva història però que durant la segona es fa lenta amb un dia a dia sols interessant per a l’autor. Aquest fa d’un passeig per les muntanyes una aventura altament perillosa i arriscada mentre que si algú ha estat a Mongòlia el que menys hi ha és risc, és un país despoblat i segur d’itineraris amb un bon GPS. Llibre per tant sensacionalista, tediós i exagerat que finalment aporta poca informació sobre la realitat social del país. En aquest sentit millor llegir EL CAZADOR DEL DESIERTO de Charles Gallenkamp (març/2004).

BAJO EL DRAGÓN de Rory MacLean

Narrativa de viatges sobre Myanmar, antiga Birmània, amb una excel·lent radiografia del país. Bona combinació entre l’estil novel·lístic i l’assaig de viatge amb un excel·lent equilibri entre les vivències de l’autor i la història i costums del país. Final esperat i adient. Alguns errors en la traducció i d’impremta (13/07/2002).

TOTA UNA VIDA de David Grossman

Lenta, de “flashbacks” que no connecten bé i que deformen el seguiment de la història: ella, una dona que vol fugir de si mateixa i d’un Israel en guerra amb el món àrab. En el viatge la segueix, obligat, un ex d’ella, omplint el primer quart de la narrativa. Triangle d’amor entre Ora, Avram i Illan. L’obsessió per la guerra es manté durant tota la novel·la (05/04/2011).

HOMES D’HONOR de Xavier Bosch

Intent de novel·la negra amb un inici infantil i de literatura fàcil per enganxar al lector majoritari. Nusos freqüents un pèl forçats per donar bon ritme a la lectura. Personatges estereotipats amb perfils o massa dolents o massa pèrfids (el batlle), o massa idealistes (Santana) o massa romàntics (Raquel), en fi, poc creïbles. A l’autor li publiquen això pel simple fet que esdevé mediàtic al treballar a l’Àgora de TV3, potser per això els de Polònia l’imiten, satiritzen i en fan sorna d’un ego inflat i expansiu. Tot i així a meitat del llibre pren un ritme millor, llépol i creïble. Final trepidant al millor estil de pel·lícula comercial. Desenllaç tòpic, buit i decebedor (29/11/2012).

AL OTRO LADO DE LA NIEBLA de Juan Luis Arsuaga

Narrativa molt creativa i ben estructurada inspirada en la prehistòria humana. Tot i que l’autor, paleontòleg, criticava durant la presentació del seu llibre al Cosmocaixa, a l’autora Jean M. Auel per esdevenir massa detallista en assumptes com la talla de la pedra o l’encesa d’una fogata, ell també fa el mateix en el seu llibre. També l’autor criticava el fals psique prehistòric humà creat per altres novel·listes però parla de déus durant el paleolític, la qual cosa resulta difícil de creure ja que les cultures caçadores i recol·lectores esdevenien animistes, panteistes o shamanistes on no existien divinitats clares però sí energies, forces i esperits. Respecte a l’estil massa sovint l’acció queda aturada durant moltes pàgines on Juan Luis Arsuaga s’esplaia en assumptes i neguits propis que no aporten res a la història. Al final el desenllaç ostenta certa gràcia i poesia ja que el protagonista acaba sent l’autor dels bisons d’Altamira (21/11/2011).

FABULACIONS SIRIANES DE JOAN BELLÈS

Narrativa natural, fresca i sincera on l’autor ens porta per terres sirianes durant un viatge de vegades un pel carrincló amb desig de semblar ell, en Joan Bellès, molt universal, molt viatjat. Oracions òbvies i innecessàries en altres idiomes com l’anglès o el francès en són exemple. Tot i així el contingut esdevé un excel·lent retrat de la Síria a inicis de l’any 2000, una Síria molt allunyada de l’actual territori en guerra. Per desgràcia molts capítols hi pesa més la intenció d’explicar el que sap l’autor que donar vida als personatges; pesa més la història clàssica que la narració. Sovint la narrativa resulta una excusa per explicar els fets històrics ancestrals que l’autor tant domina.

Quarts i hores de Josep Santesmases

Per terres tarragonines va sent força conegut un dels seus escriptors, Josep Santesmases, un defensor de la terra tal com és i no tal com volen altres que sigui. El seu darrer llibre, Quarts i Hores, esdevé mostra de reflexió i argumentació en aquest sentit. Tot el conjunt d’articles aquí recollits reflecteix un desig clar de conservar els orígens productius del territori i amb ells el seu paisatge. Redactats des de la proximitat vilatana, en Santesmases tracta els assumptes del territori sota el sedàs d’un sentit comú lluny de complicacions demagògiques dels qui s’anomenen experts, teòrics que des d’un despatx urbà i administratiu justifiquen polítiques adotzenades, plenes d’un fals progrés i assassines de paratges esgarrapats avui dia pels interessos especulatius. Però no sols de continguts fumeja aquest llibre, també el seu foc conté dolç regust de bones brases culinàries que amb un català exquisit i ple de paraules ben encaixades, ofereix gran plaer al lector desitjós de talent. En fi, Quarts i Hores regala una lectura equilibrada entre contingut i forma, entre fer pensar i fer gaudir, tot emanant la gran sensibilitat i estima que l’autor sent pel seu territori rural.

MIENTRAS ME DUCHO de Joan Ignasi Ortuño

Pensaments absurds, còmics i enrevessats d’un autor que vol riure’s d’un present boig, paradoxal i esclavitzant. Dia a dia en Joan-Ignasi, un nàufrag per Internet, va destil·lant les seves dèries al Facebook sobre el món que l’envolta, o sobre el món que li rota, a través d’un viatge de 366 jornals amb una idea concreta, curta i sòrdida per dia. D’una sintaxi plena de girs i repeticions audaces, crea moltes sorpreses al lector amb dites clàssiques que resulten falses si atenem el món del naufragi. D’un estil, qualitat i tècniques originals, creatives i molt, molt pròpies, dia a dia, clip a clip, la lectura és fa de bon passar per la ment del lector, això sí, els absurds carregats d’humor, d’amor i de mort hi són garantits.

LA EDUCACIÓN PROHIBIDA

Cabe mencionar en este sentido un reportaje que surgió por América latina bajo la batuta del constructivismo y firmado por German Doin y Verónica Guzzo bajo el título La Educación Prohibida. Este documental culpa a la sociedad, y no a la pedagogía teórica, de la caída flagrante de los resultados académicos en los países occidentales en donde se aplicó. Durante todo esta crónica la pedagogía teórica es la buena sin cuestionarse si está equivocada en algo, todo lo contrario, se aboga por el adoctrinamiento de todos los docentes del mundo en la renovada pedagogía sin aportar datos contrastados al respecto, sólo ideas de cambio pero sin mejora demostrada. El reportaje afirma plantear ideas nuevas y originales para cambiar y adaptar el sistema educativo a los tiempos modernos, propone que para que los alumnos aprendan más, la escuela debe ser más convivencia que aprendizaje, que hay que dar menos énfasis al esfuerzo escolar, a la comprensión lectora y a la creación de ambientes silenciosos y ordenados. Entrevistas y más entrevistas jalonan esta idea de novedad pero, y por desgracia, no es cierta tal presunción. Los testimonios de la película una y otra vez repiten, con o sin conocimiento, antiguas y clásicas teorías de pedagogos y psicólogos que en su tiempo se autodefinieron como constructivistas, una teoría muy alejada de la social actual ya que su principal fundador, Jean Piaget (1896-1980), elaboró parte de esta idea hace ya casi cien años. Quizás esta apreciación parezca inapropiada si lo defendido en esta película resulte eficaz hoy en día, pero por desgracia no lo hace ya que el reportaje esconde cinco incorrecciones más. La primera es que no se ha invitado a ni un solo detractor de las ideas que predica el largometraje. Entre ellos cabe destacara a doctos críticos como la doctora Inger Enkvist (Lund University, Suècia), Luc Ferry (exministro francés de Educación), Oriol Pi de Cabanyes (columnista de La Vanguardia y filólogo), Imma Monsó (también columnista de La Vanguardia y filóloga francesa), Gregorio Luri (autor de La Escuela contra el Mundo), Mercedes Ruiz Paz (autora de La Secta Pedagógica) o Ricardo Moreno (profesor y autor de El Panfleto Antipedagógico). Visto todo lo anterior, el documental resulta parcial y sesgado dando una visión totalmente partidista de la educación, la de la pedagogía teórica y nada más. Tras muchos escritos, datos y conferencias los detractores anteriores han demostrado ineficaz y falaz la antigua pedagogía constructivista que ahora repite La Educación Prohibida. La segunda incorrección es la obsesiva idea de cambio que los entrevistados mencionan una y otra vez. Jamás en toda la película surge la palabra que debemos aplicar a cualquier proyecto que busque un progreso bien entendido, la mejora. Estos expertos, la inmensa mayoría de América latina, más algunos españoles, repiten hasta la saciedad que hay que cambiar el sistema educativo actual pero jamás hablan de perfeccionarlo, es más, insisten algunos que hay que probar cosas nuevas para ver lo que sucede. Particularmente experimentar con nuestras futuras generaciones de alumnos no parece algo muy sensato. Cabe indicar aquí que muchos de los entrevistados son pedagogos o similares que globalmente no cumplen los requisitos para poder criticar el sistema educativo bajo la razón y la experiencia. Estos requisitos son los siguientes, impartir unas veinte horas de clase a la semana durante más de cinco años, trabajar con más de veinte o treinta alumnos por grupo y no con grupos reducidos como muchos entrevistados, y por último dar clases en centros con gran porcentaje de inmigrantes o de alumnos con desigualdades sociales agudas. Estar fuera de estas situaciones lleva a muchos expertos a devenir como teóricos con fundamentos alejados de la realidad del aula. En la película muchos de los entrevistados trabajan en condiciones teóricas muy singulares y a menudo alejadas de clases hacinadas. Quizás por ello repiten una vez tras otra que hay que cambiar la educación pero sin darse cuenta que el objetivo primordial son las mejoras probadas, no los experimentos sin garantía. Ya se sabe que cambiar es fácil, lo difícil es mejorar. Si uno quema su casa ya la ha modificado pero para mejorar la educación no se requieren unas fallas valencianas, se requieren experiencias con resultados, no ideas seductoras sin pruebas de éxito. La tercera incorrección de la película son el conjunto de métodos que proponen los entrevistados para cambiar según ellos la educación. Hablan estos expertos en pedagogía de la proyección del amor y las emociones hacia los alumnos para crear vínculos de complicidad, confianza y autoridad sin autoritarismo. Esta afirmación resulta fantástica, bella, algo que los buenos docentes ya saben aplicar en sus clases, un discurso correcto que arranca fácilmente el aplauso del incauto y del ciudadano normal, pero que fíjense no dice como hacerlo, todo resulta un gran qué pero sin ningún cómo. Más tarde, y tras muchas demagogias, aparecen más qués para alcanzar dichos objetivos. Estos son la evaluación de los conocimientos de los escolares sin notas ni exámenes, la libertad total de los alumnos para elegir sus áreas preferidas, la clase específica para cada alumno según su elección, gusto o motivación, la igualdad entre los escolares para llegar a ser lo que ellos creen que pueden ser, médico o arquitecto por ejemplo, aún sin saber cálculo o sin tener las capacidades mentales cultivadas para ello, la no memorización de conceptos y finalmente que cada alumno aprenda libremente experimentando con su entorno. Todo lo anterior difícilmente formará doctos médicos, arquitectos o políticos, más bien todo lo contrario, forjará una sociedad llena de mediocres que se creerán médicos, arquitectos o políticos sin saber gran cosa para ello. Cabe añadir que todas estas ideas expuestas en el reportaje configuran el corolario que llenó nuestra reforma educativa, la LOGSE de los noventa. Ahora todas éstas corren por América latina. Habrá que preguntarse quienes las promueven. La cuarta incorrección de La Educación Prohibida son los elementos dramáticos y teatrales que se intercalan entre las entrevistas. Estas dramatizaciones de los maestros son exageradamente histriónicas, muy alejadas del aula y por tanto totalmente falsas. Los docentes que vean el largometraje se percatarán en breve que los actores que les representan fingen ser todo menos profesores y maestros. En tales ficciones cinematográficas los docentes aparecen como educadores ineptos, obstinados en el conocimiento de las cosas y ausentes ante las emociones de sus alumnos. Insisto, todo buen docente sabe como conectar con sus alumnos sin necesidad de teorías grandilocuentes que predican un cambio sin ofrecer ideas prácticas y reales de mejora. La quinta y última incorrección, y la más flagrante, es que las viejas teorías defendidas por esta película fracasaron ya en el pasado. Primero lo hicieron por los sesenta en Estados Unidos, luego por los setenta en la reforma educativa de Suecia, para llegar a los ochenta en Francia con Philippe Meirieu a la cabeza, y finalmente por los noventa en España con Alvaro Marchessi plagiando todos los errores anteriores en su LOGSE. Así lo han demostrado los expertos nates mencionados como la doctora Inger Enkvist, el exministro de educación francés Luc Ferry, el profesor Ricardo Moreno o la escritora Mercedes Ruiz Paz. Éstos y otros profesores han demostrado que la reforma educativa constructivista lleva años provocando el fracaso de la sociedad al producir abundancia de mano de obra inexperta y barata bajo la escasez de buenos profesionales. Los primeros eran libres de elegir sus materias en el colegio y equivocarse holgazaneando, los segundos se les obligó al esfuerzo y a la memorización de conceptos básicos y universales, los primeros viven en un progreso mal entendido e incluso en el paro, los segundos son la mayoría que no ha perdido su trabajo y quienes pueden provocar el progreso crítico y real de nuestra sociedad. No parece ninguna memez pensar que quizás la crisis actual hunde sus raíces en la pedagogía constructivista. En resumen, y vista La Educación Prohibida, parece claro que los pedagogos constructivistas se hallan detrás de este reportaje en América latina, ¿y por qué americano y no europeo? El fracaso del constructivismo durante décadas por Europa ha propiciado gran agnosticismo entre los dirigentes europeos. Ahora muchos de los pedagogos constructivistas, Alvaro Marchessi por ejemplo, dirigen su punto de mira hacia la todavía ingenua América latina en donde están influyendo sobre gobiernos y jóvenes con estas antiguas teorías que jamás tuvieron éxito alguno por el viejo mundo. Toda teoría educativa bien construida es bella y atractiva pero si lo que se persigue es crear buenas personas, excelentes profesionales y mentes críticas, debe hacerse con métodos prácticos, eficaces y plenamente probados, no con teorías sin demostración, llenas de puro vacío y bajo un catecismo de la nada. Con teorías que establecen distintos raseros para evaluar a los estudiantes no se pueden forjar médicos, arquitectos y políticos altamente expertos, responsables y sabios. Si dejamos que los niños elijan muchos optarán por jugar y dejar la comprensión lectora para la Universidad. Un médico que llegue a serlo así por la libertad de un sistema educativo que no le obligó a memorizar, que además le permitió elegir pintura en detrimento de Biología y que le adaptó los ejercicios a su bajo coeficiente de inteligencia, no creo que resultara competente para la práctica de la medicina. Este facultativo muy probablemente confundiría el horóscopo con su cáncer ya que la capacidad para diagnosticar correctamente depende de los conocimientos acumulados y no de la libre elección de las materias. En fin, que La Educación Prohibida, y no la que la mayoría de docentes imparte, es la que debería estar realmente prohibida.