INDIGNATS IGNORATS

Les assemblees islandeses pels vols del 2009 encetaren la polèmica. Davant la crisi econòmica i la manca d’eficàcia dels seus polítics varen prendre la iniciativa per reformar les lleis i reduir privilegis a la classe governant, i el més curiós, sembla que ho han assolit. Aquest sistema ja existia a les antigues places de les ciutats gregues, a l’àgora. Ara aquesta essència de la democràcia ha retornat a les places de moltes ciutats europees sota el nom dels indignats. Els manifestos que fan córrer per Internet són del més democràtic i just possibles, que els presidents no tinguin sous vitalicis, que el poble no hagi de pagar amb els seus impostos la crisi econòmica provocada per uns pocs i d’altres mesures que no són escoltades. Tot i això el que més m’estranya és la manca de sensibilitat de la nostra classe política davant aquestes reclamacions democràtiques, ¿estan esperant que aquestes es radicalitzin? Aleshores tots en parlarem.

ALGO DIGNO DE LOS INDIGNADOS

Si la democracia es el gobierno del pueblo en la península parece todo lo contrario. Casi la mitad del electorado se muestra ajeno a tal condición y no suele votar. Ante tal desastre de fe en el sistema uno se pregunta por que los dirigentes se muestran tan contentos con sus resultados electorales obtenidos de una NO mayoría, ¿acaso celebran que van a seguir cobrando sus honorarios en el Congreso? En fin, que poco parece importarles la abstención que tanto temían antes de los comicios, ahora lo importante es pactar por unos escaños que ya les son seguros. Y aquí llegan los indignados y su propuesta del voto en blanco. Si el NO VOTO implicara una NO representación parlamentaria, los candidatos sufrirían al perder escaños, ¿se los imaginan entonces? Si usted dejara de votar o votara en blanco implicaría tener menos parlamentarios pagados con nuestros impuestos y eso sí animaría a reducir la abstención de la actual mayoría. Debemos recordar que los diputados tienen muchos privilegios que usted ya desearía, por tanto un voto en blanco así sí sería un voto de castigo, ¿algún político toma nota de esta digna propuesta de un indignado?

EDUCACIÓ RETALLADA PERÒ MOLTES AULES DIGITALS

EDUCACIÓ RETALLADA PERÒ MOLTES AULES DIGITALS

La gegantina despesa econòmica en les aules digitals xoca paradoxalment amb l’actual reducció de personal docent. Hem creat una escola amb molts ordinadors però menys docents, ¿com s’entén això? L’aula digital va ser imposada pel conseller Maragall en menys de mig any en contra dels informes de l'empresa que va iniciar la idea a l’UPC, ells recomanaven quatre anys. Tot això va ser endegat en una situació de crisi econòmica sabent que el deute públic augmentaria a l’haver de pagar tanta instal·lació informàtica per a totes les escoles catalanes. Tenint en compte que el senyor Maragall és economista l’hauríem de suspendre per gastar tant quan la caixa estava buida, però com a conseller d’educació encara fou pitjor. Existien proves fefaents que l’aula digital ja havia fracassat, sinó escoltin el següent, sabíem que la xarxa fallaria molts dies a l’aula, sabíem que carregar les lliçons al PC esdevindria lent fent perdre molt temps abans no començava la classe, sabíem que molts alumnes viurien penjats al Facebook saltant-se els bloqueigs amb programes pirates, i el més pervers, sabíem que un projecte similar va fracassar a Suècia pels noranta i que un de posterior també va fer figa a Nova York en el 2007. I sabent tant el conseller va decidir dedicar tants diners en una aula digital que no ha resol el fracàs escolar vigent però que ens ha portat a retallar el nombre de professors. No creuen que algú hauria de pagar per tal error?

ATAPUERCA EN DUDAS

ATAPUERCA EN DUDAS

El asesor de Adolf Hitler, J.P.Goebbles, decía que lo bueno de una mentira es que repetida mil veces acaba por ser verdad. En todos los libros de texto escolares consta un Homo antecessor hallado en Atapuerca como antepasado nuestro, en otros se afirma que en este yacimiento sucedió el primer ritual funerario hace la friolera edad de 300.000 años. Recientemente la publicación científica Batalleria del Museo Geológico del Seminario Conciliar de Barcelona ha presentado dos artículos en donde se pone en duda la existencia de la especie Homo antecessor y de los ritos funerarios de Atapuerca. Si esta nueva hipótesis alternativa fuera cierta deberíamos preguntarnos qué ha llevado al equipo de Atapuerca a predicar sus teorías de forma tan tajante, ¿no será que para obtener subvenciones para excavaciones, o el mismísimo premio Príncipe de Asturias, no basta con trabajar duro en investigación? ¿No será que se hace necesario salir en la prensa con noticias sensacionalistas para obtener del gobierno unos fondos? Hacer de  Quijote por España quizás sea comprensible, pero entre la comunidad científica internacional bien pudiera mancillar la reputación del resto de los investigadores españoles (para más información leer en este blog "WERE THERE RITUAL BURIALS IN THE SIMA DE LOS HUESOS OUTCROP? (Atapuerca Range, Burgos, Spain)" o ir a yoescribo.com, DAVID RABADÀ: ATAPUERCA, MENTIRAS Y FÓSILES).

SAURA I ELS 80 KM HORA

Sóc professor de CTMA i porto molt temps explicant als meus alumnes que anar a 80 per les rodalies de Barcelona no farà disminuir la pol·lució. Fent càlculs a l’aula hem vist dues coses. La primera que molts automòbils, per mantenir els 80 km/h, redueixen la marxa mantenint les mateixes revolucions en el motor que contaminen igual que anar a 100 km/h. Segona, si es va a 80 i no a 100, s’està un 20 % més de temps per la via amb la conseqüent contaminació. Això mateix es va publicar en diferents articles de premsa pel juny del 2009 rebent respostes contràries acusant-nos que no en teníem ni idea de mobilitat ciutadana. Tot i això, el mateix equip Saura va reconèixer que si bé la mesura no feia disminuir la contaminació, si feia reduir els accidents, però la realitat fou, i aquí segons el RACC, que davant de la crisi la gent ha agafat el cotxe un 30 % menys. És a dir, menys cotxes per la via, menys accidents. A més en època Saura ja es van publicar les dades de pol·lució, i malgrat tot aquest 30 % menys d’automòbils, la contaminació no va disminuir sinó que va augmentar. No els sembla tot plegat una estafa al votant? Una manipulació desinformativa? Demostrat que anar a 80 km/h ha fet augmentar la pol·lució, l’equip Saura pot fer dues coses. La primera reconèixer l’error i retornar tots els imports de les multes recaptades per l’empresa privada que gestiona els ràdars escurabutxaques. O la segona, i més probable, negar l’equivocació i donar excuses puerils com alguns alumnes meus fan a l’aula. Tot i que hi ha una tercera opció més perversa encara, callar com han fet. Jo sols li aconsello que s’aturi a mirar un ràdar i veurà que cada minut un flash escurabutxaques il·lumina una autopista a l’infern.

DELLOROS (un conte curt entre un home i un lloro)

Sovint penso en raons per no suïcidar-me, la principal, que no fora just per als meus propers, els qui suposadament m’estimen. Familiars, amics i germanastres potser patirien uns dies per la meva defunció, però avui, ves que hi farem, em sento egoista, i què caram, un dia és un dia. Amb els peus descalços he deixat darrere meu les sabatilles que fa uns moments portava a retaló. Ara, davant la barana del balcó, i agafat a aquesta amb les mans, trec pit per saltar a l’infinit. Per covardia meva, m’adono de la perspectiva cònica de la caiguda, una perspectiva que em fa aferrar més als barrots. Intento fugir de l’alçada i miro i remiro el primer pla, les meves ungles, oblidant el segon pla, un precipici com a fons. Ara que m’adono, potser m’hauria d’haver tallat les peülles, la veritat, mai n’he tingut costum, i així estan, llargues i tintades. Guaito més enllà d’aquestes i prenc altre cop consciència del salt. Amb tot el cos projectat a l’esvoranc, no són pocs els instants que les cames em fan figa, no miris avall, mira amunt, i és que l’altura imposa paüra. Més de set plantes em separen del destí que la gravetat em durà, una bona esclafada al terra. Curiosa aquesta, la gravetat, sense tocar-me, fa força sobre mi, com si fos un comandament a distància, però no tinc temps per entretenir-me en assumptes de física, ja us ho fareu, clar que amb aquesta, amb la física, podria calcular la velocitat a la qual m’amorraré al pati interior del bloc. Potser no ha estat una bona idea aquest espectacle, ja són uns quants els veïns que m’observen i m’assenyalen, cada cop són més. Millor fer-se enrera i que la família no pateixi les conseqüències de la meva caiguda. Podria desdir-me del suïcidi i matar primer als meus propers. Aleshores sí que podria treure’m la vida tranquil·lament, ells ja no patirien per la meva mort. Ves quines bestieses em fa dir la por a l’alçada, au va, llença’t d’una vegada. He de fer-ho fàcil, va pensa, pensa, pausa llarga, no m’estic dient res, més pausa, miro el penya-segat, ja està, ja ho tinc. Tancaré els ulls, contaré a tres i obriré les mans, ella, el comandament a distància, farà la resta, a veure que se sent als seus braços, a veure que se sent al caure. Un, dos... Ai! Quin ensurt! Què collons ha estat aquesta fiblada a l’esquena? I jo, què faig altre cop aferrat ridículament a la barana? Miro al meu voltant per saber de la causa del cop rebut a la carcanada. A la meva esquerra, damunt del ferro on m’agafo, ell m’està mirant, un petit lloro verd dels que s’han aclimatat a Barcelona. M’observa descaradament, com dient-me, ruc, què estàs fent, al contrari de molts veïns curiosos que semblen anhelar la meva caiguda, algú està pensant penjar-la al Facebook.

Ara m’adono, al seu bec hi descobreixo part de la camisa blanca que m’ha estripat. Bocabadat, no entenc res, però la idea del suïcidi s’ha dissipat per art de màgia, per un cop de bec. Me’n anava de lloros, i un lloro m’ha distret, ves quins jocs lingüístics es trenen durant la vida. Tant se val, aquesta fou la forma com vaig encetar l’amistat amb qui anomenaria DELLOROS, una espècie de papagai verd que en breu vaig integrar a la meva vida. Agraït de la seva salvació, vaig acomodar en Delloros al meu pis amb tota mena d’atencions incloent plat a taula, espai lúdic i aixopluc per sempre més. En cap gàbia el tingué, ans al contrari, amb plena llibertat, i amb algunes tifarades seves sobre els mobles, el vaig deixar que bategués ales per la llar, fins i tot el balcó romania sempre obert per si volia fer un vol. En Delloros sempre tornava. Quan jo arribava de treballar, em venia sempre a rebre. Saltant-me damunt de l’ombro, em picava suaument l’orella com si em volgués dir quelcom, com qui xiuxiueja a un amant. Que content que se’l veia. Sovint, i per mostrar-me aquella alegria, es posava damunt de la barana que ens va fer conèixer, i oscil·lant com un pèndol, feia anades i vingudes laterals xisclant algun que altre xeric. Que graciós que era el pobre, que enganyat que el vaig tenir.

Passaren els mesos, i en Delloros s’anà transmutant en una companyia cada cop més domèstica, més casolana. Les volades fora de casa anaren minvant fins desaparèixer totalment, els crits salvatges per fer-se notar davant altres ocells s’apagaren, i el sofà de casa meu s’omplí de plomes davant la gran afecció que en Delloros va adquirir amb mi, mirar plegats en dvd reportatges de El Hombre y la Tierra. Tant ens compenetràvem, que fins i tot va aprendre a posar el tap de la banyera i a obrir l’aixeta per preparar-me el bany. Això sí, ell sempre si mantenia allunyat, no sabia nedar. En fi, el meu estimat salvador s’havia fet part meva i ara depenia més que mai de mi i del meu afecte.

Per assumptes laborals un marxà fora uns dies. Vaig deixar-li menjar i beure en escreix, no patiria pas gana la bèstia. Quan vaig tornar a casa, molt estrany, no em va venir a rebre. El vaig buscar, cridar i seduir amb menjar fresc del paquet, però res de res. El balcó era tancat, per tant hauria escapat per altre indret. Preguntà als veïns i misteri, ningú en tenia notícia. Vaig donar un tomb pel parc a tocar de casa i vingueren molt coloms, pardals i lloros a picar de la bossa de menjar, però en Delloros no hi era. Amb la cua entre cames, i mai millor dit, me’n tornà cap a la meva cova. On caram s’havia amagat el meu especial salvador? Una ploma humida i mig enganxada al terra del bany em regalar la desgràcia. Boca avall, amb les ales obertes, en Delloros surava dins l’aigua de la banyera. Vaig romandre molta estona pensant en el sentit de tot allò, en el per què. Al final vaig comprendre. Ell mateix havia omplert la banyerola, ell mateix s’hi havia abocat. Quina paradoxa, qui em va salvar del meu salt mortal i no volador, ara s’havia ofegat per mai més no volar. El vaig enganyar, s’havia fet tant a mi que quan vaig marxar aquells dies, l’enyor se li feu extens, la por a la solitud geganta i la suposada vilania infinita. Com molts en aquest planeta, es va creure per sempre abandonat i traït quan pensà que realment podia confiar en algú. Per si altre cop és a mi a qui li venen ganes de suïcidar-se, en Delloros roman on ens vam conèixer, dissecat a la barana del meu balcó. Ara ni piula.

OCEANS A MART?

OCEANS A MART?

(El Periódico, 6 de març de 2004, pàgina 9)

Fa uns anys, el Govern Clinton va afirmar que a Mart hi havia vida. Un meteorit trobat a l’Antàrtida donava crèdit a aquestes suposicions i amb això es van justificar milions de dòlars en visistes al planeta vermell. Les missions de la NASA van corroborar el que molts científics ja sabíem, que no hi ha vida a Mart, només un gran desert.Ara el Govern Bush declara que a Mart hi va haver oceans. Com a geòleg haig de dir als lectors que res del que han trobat demostra aquesta suposició.Les proves trobades poden ser conseqüència de simples activitats volcàniques. El que sí és cert és que totes dues notícies es van donar en període electoral per justificar mastodòntiques despeses a la NASA per part del Govern. Tant si hi ha vida a Mart com si no, qui controli els seus recursos durant el pròxim segle posseirà el títol de gran superpotència per molts anys.