Sovint penso en raons per no suïcidar-me, la principal, que no fora just per als meus propers, els qui suposadament m’estimen. Familiars, amics i germanastres potser patirien uns dies per la meva defunció, però avui, ves que hi farem, em sento egoista, i què caram, un dia és un dia. Amb els peus descalços he deixat darrere meu les sabatilles que fa uns moments portava a retaló. Ara, davant la barana del balcó, i agafat a aquesta amb les mans, trec pit per saltar a l’infinit. Per covardia meva, m’adono de la perspectiva cònica de la caiguda, una perspectiva que em fa aferrar més als barrots. Intento fugir de l’alçada i miro i remiro el primer pla, les meves ungles, oblidant el segon pla, un precipici com a fons. Ara que m’adono, potser m’hauria d’haver tallat les peülles, la veritat, mai n’he tingut costum, i així estan, llargues i tintades. Guaito més enllà d’aquestes i prenc altre cop consciència del salt. Amb tot el cos projectat a l’esvoranc, no són pocs els instants que les cames em fan figa, no miris avall, mira amunt, i és que l’altura imposa paüra. Més de set plantes em separen del destí que la gravetat em durà, una bona esclafada al terra. Curiosa aquesta, la gravetat, sense tocar-me, fa força sobre mi, com si fos un comandament a distància, però no tinc temps per entretenir-me en assumptes de física, ja us ho fareu, clar que amb aquesta, amb la física, podria calcular la velocitat a la qual m’amorraré al pati interior del bloc. Potser no ha estat una bona idea aquest espectacle, ja són uns quants els veïns que m’observen i m’assenyalen, cada cop són més. Millor fer-se enrera i que la família no pateixi les conseqüències de la meva caiguda. Podria desdir-me del suïcidi i matar primer als meus propers. Aleshores sí que podria treure’m la vida tranquil·lament, ells ja no patirien per la meva mort. Ves quines bestieses em fa dir la por a l’alçada, au va, llença’t d’una vegada. He de fer-ho fàcil, va pensa, pensa, pausa llarga, no m’estic dient res, més pausa, miro el penya-segat, ja està, ja ho tinc. Tancaré els ulls, contaré a tres i obriré les mans, ella, el comandament a distància, farà la resta, a veure que se sent als seus braços, a veure que se sent al caure. Un, dos... Ai! Quin ensurt! Què collons ha estat aquesta fiblada a l’esquena? I jo, què faig altre cop aferrat ridículament a la barana? Miro al meu voltant per saber de la causa del cop rebut a la carcanada. A la meva esquerra, damunt del ferro on m’agafo, ell m’està mirant, un petit lloro verd dels que s’han aclimatat a Barcelona. M’observa descaradament, com dient-me, ruc, què estàs fent, al contrari de molts veïns curiosos que semblen anhelar la meva caiguda, algú està pensant penjar-la al Facebook.
Ara m’adono, al seu bec hi descobreixo part de la camisa blanca que m’ha estripat. Bocabadat, no entenc res, però la idea del suïcidi s’ha dissipat per art de màgia, per un cop de bec. Me’n anava de lloros, i un lloro m’ha distret, ves quins jocs lingüístics es trenen durant la vida. Tant se val, aquesta fou la forma com vaig encetar l’amistat amb qui anomenaria DELLOROS, una espècie de papagai verd que en breu vaig integrar a la meva vida. Agraït de la seva salvació, vaig acomodar en Delloros al meu pis amb tota mena d’atencions incloent plat a taula, espai lúdic i aixopluc per sempre més. En cap gàbia el tingué, ans al contrari, amb plena llibertat, i amb algunes tifarades seves sobre els mobles, el vaig deixar que bategués ales per la llar, fins i tot el balcó romania sempre obert per si volia fer un vol. En Delloros sempre tornava. Quan jo arribava de treballar, em venia sempre a rebre. Saltant-me damunt de l’ombro, em picava suaument l’orella com si em volgués dir quelcom, com qui xiuxiueja a un amant. Que content que se’l veia. Sovint, i per mostrar-me aquella alegria, es posava damunt de la barana que ens va fer conèixer, i oscil·lant com un pèndol, feia anades i vingudes laterals xisclant algun que altre xeric. Que graciós que era el pobre, que enganyat que el vaig tenir.
Passaren els mesos, i en Delloros s’anà transmutant en una companyia cada cop més domèstica, més casolana. Les volades fora de casa anaren minvant fins desaparèixer totalment, els crits salvatges per fer-se notar davant altres ocells s’apagaren, i el sofà de casa meu s’omplí de plomes davant la gran afecció que en Delloros va adquirir amb mi, mirar plegats en dvd reportatges de El Hombre y la Tierra. Tant ens compenetràvem, que fins i tot va aprendre a posar el tap de la banyera i a obrir l’aixeta per preparar-me el bany. Això sí, ell sempre si mantenia allunyat, no sabia nedar. En fi, el meu estimat salvador s’havia fet part meva i ara depenia més que mai de mi i del meu afecte.
Per assumptes laborals un marxà fora uns dies. Vaig deixar-li menjar i beure en escreix, no patiria pas gana la bèstia. Quan vaig tornar a casa, molt estrany, no em va venir a rebre. El vaig buscar, cridar i seduir amb menjar fresc del paquet, però res de res. El balcó era tancat, per tant hauria escapat per altre indret. Preguntà als veïns i misteri, ningú en tenia notícia. Vaig donar un tomb pel parc a tocar de casa i vingueren molt coloms, pardals i lloros a picar de la bossa de menjar, però en Delloros no hi era. Amb la cua entre cames, i mai millor dit, me’n tornà cap a la meva cova. On caram s’havia amagat el meu especial salvador? Una ploma humida i mig enganxada al terra del bany em regalar la desgràcia. Boca avall, amb les ales obertes, en Delloros surava dins l’aigua de la banyera. Vaig romandre molta estona pensant en el sentit de tot allò, en el per què. Al final vaig comprendre. Ell mateix havia omplert la banyerola, ell mateix s’hi havia abocat. Quina paradoxa, qui em va salvar del meu salt mortal i no volador, ara s’havia ofegat per mai més no volar. El vaig enganyar, s’havia fet tant a mi que quan vaig marxar aquells dies, l’enyor se li feu extens, la por a la solitud geganta i la suposada vilania infinita. Com molts en aquest planeta, es va creure per sempre abandonat i traït quan pensà que realment podia confiar en algú. Per si altre cop és a mi a qui li venen ganes de suïcidar-se, en Delloros roman on ens vam conèixer, dissecat a la barana del meu balcó. Ara ni piula.
No hay comentarios:
Publicar un comentario