ATAPUERCA SENSE TOMBES

Aquest divendres dia 26 d'abril al Fòrum de Debats de Vic es presenta una conferència que desargumenta el que s'ha publicat sobre els fòssils d'Atapuerca. El jaciment paleontològic de la Sima de los Huesos a la serra d'Atapuerca conté una important associació de restes humanes fossilitzades de més de 200.000 anys d'antiguitat. L'elevada concentració d'aquests neandertals primitius fou interpretada com el primer ritual funerari de la humanitat, teoria que van difondre científics com Eudald Carbonell o Juan Luis Arsuaga entre d’altres. L’anterior interpretació ha estat repetida durant dècades pels projectes de recerca oficials, pels mitjans de comunicació i pels llibres de text de les nostres escoles. Això ha fet difícil que altres explicacions científiques hagin assolit els mitjans impedint que la ciència faci el que ha de fer, contrastar hipòtesis. Proves científiques de diferents disciplines han demostrat una nova interpretació més adient que l’enterrament ritual a la Sima de los Huesos. Segons aquestes noves argumentacions l'acumulació i concentració de les restes humanes no fou conseqüència de pràctiques funeràries sinó del transport dels cadàvers pels corrents d'aigua de la cova. Aquests rius subterranis que generen grutes i avencs, remogueren les restes humanes des d'un cau de carnívors. Llops, guineus i algun felí de gran mida devoraren els neandertals abans del transport hídric que acumulà les restes al fons de l’avenc. La prova en són les nombroses marques de queixals sobre els esquelets i els arrodoniments posteriors dels ossos per l’aigua.

CONFERÈNCIA: ¿ENTERRAMENTS RITUALS A ATAPUERCA?‏

Van haver-hi enterraments rituals a Atapuerca ? A càrrec de David Rabadà, Doctor en Ciències Geològiques. Auditori d'Unnim, Rbla de l'Hospital,11 - VIC Fòrum de Debats Acte gratuït Lloc: Auditori d'Unnim (Caixa Manlleu) Rbla de l'Hospital,11 - Vic Data: Divendres 26/04/2013 Horari: A les 8 del vespre Organitza: Fòrum de Debats El jaciment paleontològic de la Sima de los Huesos a la serra d'Atapuerca conté una important associació de restes humanes fossilitzades d'uns 500.000 anys d'antiguitat. L'elevada concentració d'aquests neandertals primitius fou interpretada com el primer ritual funerari de la humanitat, teoria que van difondre científics com Eudald Carbonell o Juan Luis Arsuaga entre d’altres. L’anterior interpretació ha estat repetida durant dècades pels projectes de recerca oficials, pels mitjans de comunicació i pels llibres de text de les nostres escoles. Això ha fet difícil que altres explicacions científiques hagin assolit els mitjans impedint que la ciència faci el que ha de fer, contrastar hipòtesis. Proves científiques de diferents disciplines han demostrat una nova interpretació més adient que l’enterrament ritual a la Sima de los Huesos. Segons aquestes noves argumentacions l'acumulació i concentració de les restes humanes no fou conseqüència de pràctiques funeràries sinó del transport dels cadàvers pels corrents d'aigua de la cova. Aquests rius subterranis que generen grutes i avencs, remogueren les restes humanes des d'un cau de carnívors. Llops, guineus i algun felí de gran mida devoraren els neandertals abans del transport hídric que acumulà les restes al fons de l’avenc. La prova en són les nombroses marques de queixals sobre els esquelets i els arrodoniments posteriors dels ossos per l’aigua. DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i professor de Ciències Geològiques des de 1992, es va doctorar en Geologia l’any 1995. Ha rebut diversos premis d’on cal esmentar el Fundació Eduard Fontseré de ciències (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l’UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003), el Premi de Monòlegs de Ràdio Club 25 (2004) i el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). D’ençà el 2002 és membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala i membre col·laborador del Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona. Actualment és professor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient, redacta articles d’opinió per al diari digital e-Notícies i és membre de la Junta Permanent de Personal Docent per ASPEPC-SPS. http://drabada.blogspot.com.es/

CIENTÍFICOS BAJO PELIGRO DE EXTINCIÓN

En nuestro país la falta de estudiantes que optan por formaciones científicas y técnicas brilla por su ausencia, algo que conlleva problemas económicos para el Estado. Es a finales de secundaria cuando estos escolares deben tomar una decisión crucial para su vida personal y profesional, deben optar por una formación dirigida hacia la universidad o hacia una profesión, pero además deben escoger entre los estudios cientificotécnicos o los humanísticos, el antiguo dilema entre ciencias y letras. Aunque la orientación académica se da a finales de secundaria, ésta debería prepararse ya desde inicios de etapa. La razón de ello es el gigante desequilibrio entre ciencias y letras que hunde sus raíces en primaria. La consecuencia final es que la inmensa mayoría de estudiantes se decanta por las segundas, las humanidades, al percibirlas más fáciles que las ciencias, algo que está dejando sin técnicos aborígenes a muchas empresas. Por tanto, si en un centro educativo la orientación de sus alumnos se trabaja de manera temprana será de agradecer para los estudiantes y para el conjunto de la sociedad. El pasado 18 de abril de 2013 se presentó en el Palau Robert de Barcelona los resultados de un estudio sobre 4.700 estudiantes que demostraba el anterior desequilibrio entre las ciencias y las letras. Sergio Marco y Álex Fabra de Everis exponían un resumen del mismo bajo las opiniones de Jordi Deulofeu, director del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de les Ciències Experimentals de la UAB, conjuntamente con Roser Cussó, miembro de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UPC. Moderó las exposiciones Enric Roca, coordinador de la Tribuna Edu21. El informe concluía que a pesar que las carreras universitarias científicas ofrecían fácil acceso y buenas perspectivas profesionales en cuanto a sueldo y contratación, los estudiantes de secundaria preferían cursar disciplinas humanísticas al creerlas más fáciles. En concreto sólo un 33 % prefería las ciencias ante un 51 % en letras y otro 16 % de indecisos. Es decir, la mitad acaban en formaciones científicas y el doble en humanísticas, un exceso de letrados que el mercado profesional difícilmente puede absorber. Lo paradójico es que este mercado sí podría contratar a muchos más técnicos nacionales si los hubiera. Otro dato de esta investigación detallaba que las mujeres eran mucho más proclives a elegir los estudios humanísticos al creer que el rol de científico era más masculino que femenino, en concreto casi el 60 % de las chicas huía de lo técnico para orientarse hacia lo social. Cabe añadir que el nivel cultural familiar también condicionaba tal elección en pro nuevamente de las humanidades. En resumen, facilidad, sexismo y familias alejadas de la investigación parecían explicar el desequilibrio entre muchos estudiantes en humanidades y escasos en ciencias. ¿Cómo corregir entonces este acuciante problema profesional? Tres vías parecen los detonantes a modificar para aumentar el número de científicos y técnicos en nuestro país. La primera los maestros en primaria, la segunda el sexismo familiar y la tercera la cultura del esfuerzo. La inmensa mayoría de docentes en primaria lo han llegado a ser por estudios en humanidades y no por vía científica. En algunos centros, por ejemplo, el 80 % de los maestros proceden de letras, algo que debe influir a nuestros cadetes ya en sus primeros pasos como estudiantes. Por otro lado, el predominio de maestras en las escuelas es harto superior al de hombres, y la inmensa mayoría de ellas proceden de formaciones también humanísticas. Si queremos que nuestros zagales se empapen, comprendan y les gusten la ciencias hay que incrementar el número de maestros y maestras con tal orientación. Imaginemos que el inglés de todo el país lo dieran profesores de matemáticas. Probablemente el nivel y la motivación en este idioma caería en picado en pocos cursos. La segunda vía a corregir son los estereotipos que algunas familias imbuyen a sus descendientes. Suelen ser hogares de bajo perfil cultural en donde la mujer jamás se la proyecta hacia trabajos o cargos de técnico o de científico, todo lo contrario, si es buena en los estudios se la ve bien como asistente social, psicóloga, relaciones públicas u otra formación de vertientes sociales. Este sexismo hace mella ya en la escuela de primaria. En ésta, y como ya se ha comentado, los maestros escasean mientras que las mujeres abundan, y claro está, a más maestras de letras, menos ciencias en primaria. La tercera y última vía parece ser la cultura del esfuerzo. Son muchos los docentes veteranos que afirman que el esfuerzo y la capacidad de superación ante la frustración de nuestros estudiantes ha disminuido significativamente, y sin esfuerzo no hay superación ni mentes valientes para encarar estudios supuestamente difíciles. Sociedad, leyes educativas, familias y docentes hemos bajado el listón de la exigencia y ahora nos hallamos ante alumnos que apenas se rigen por rutinas de trabajo, deberes y estudio diarios. La hora de los deberes debería ser siempre la misma ya que las rutinas los hacen autónomos y responsables. Pero en nuestra sociedad del trabajo y de las hipotecas muchas familias no pueden acompañar a estos zagales en rutinas de trabajo, estudio y descanso, y no por desidia, sino por falta de tiempo. Esta falta de tiempo de calidad hacia sus lechones se agrava en las familias de bajo perfil cultural en donde la necesidad de horas de trabajo va por delante de las de ocio. Al final, los alumnos que desean continuar estudiando, y con bajas competencias como estudiantes, desestiman las ciencias al creerlas muy difíciles ya que apenas les prepararon para éstas. En resumen, la percepción de dificultad en las ciencias, un sexismo laboral familiar y unos padres ausentes bajo la presión laboral parece que fueron las causas de la falta de científicos y técnicos en nuestra educación. Es por tanto crucial que en primaria se potencien las ciencias con más maestros así formados, con docentes ilusionados en sus conocimientos técnicos y sin miedo a impartir las matemáticas, como a veces sucede en algunos centros. La orientación de los escolares debe iniciarse por tanto en primaria y continuar ésta en secundaria para mantener un flujo equilibrado y constante de científicos y técnicos en nuestra sociedad, de otro modo seguiremos encallados industrialmente en este país, y la vida no es un eterno verano azul.

CONTES John Cheever

Seguit de contes breus de contingut natural, dolç i d’intriga suau que sempre van saltironant sobre el rerafons familiar. El concepte de llar estable, monogàmia i ortodòxia es trasllueix contínuament durant l’obra producte del seu context americà dels setanta. Els finals de les històries esdevenen naturals sense forçar les trames que s’hi elaboren pel que sovint manca la sorpresa. D’un estil que la traducció al català no encerta (Proa edicions, 2007), on el traductor abusa del “va + infinitiu” i molt sovint no busca sinònims adients deixant el text ple de redundàncies. Tot plegat regala a la lectura una monotonia, tonada i cantarella que de ben segur l’anglès original no reprodueix. Respecte a les trames que l’autor treballa, sovint es repeteix el de la família amb una il·lusió per alguna cosa, fet que acaba xocant amb la realitat sempre frustrant, moment que l’autor aprofita per fer-hi aparèixer una segona trama de menor calliure. En conjunt és una obra entretinguda, creativa i original en personatges i situacions, però mancada de finals que sorprenguin, ans al contrari, esdevenen històries molt naturals, reals i creïbles amb pocs sotracs importants. Un conjunt de relats aptes per a tranquils, neutre per a ansiosos.

WERT ASTUT?

El ministre d’educació sembla que no hi sigui tot quan diu que vol espanyolitzar els alumnes catalans, com durant el franquisme, quan vol unes proves de revàlida com durant el franquisme i quan, com ha declarat recentment, vol la mobilitat total dels docents per la península, com durant el franquisme. Així doncs el nostre ministre empaita uns objectius que res tenen a veure amb l’educació, ans al contrari, tenen a veure amb els seus prejudicis ancorats en un passat franquista. I de fet, si imposa la mobilitat de docents per tot el territori espanyol la immersió lingüística catalana podria haver begut oli. Envaint tota l’escola catalana amb docents de sols parla castellana la imposició de l’espanyol a totes les aules esdevindria una realitat inevitable. Òbviament caldria també la diàspora dels docents catalans pel territori espanyol, fet que ens reduiria capacitat d’ensenyar la història i la realitat catalana a les nostres futures generacions. Desitjo que la meva interpretació sols sigui una paranoia temporal i un malson momentani. Si algú pot aclarir-me si estic o no en un error, serà d’agrair. En altre cas aniré preparant les maletes i practicant el castellà.

WERT IGNORANT

El ministre d’educació vol espanyolitzar els alumnes catalans, com durant el franquisme, vol unes proves de revàlida com durant el franquisme i ara vol la mobilitat total dels docents per la península, com durant el franquisme. Ser ministre d’educació significa saber què és educació. Però el nostre ministre empaita uns objectius que res tenen a veure amb l’educació, ans al contrari, tenen a veure amb els seus prejudicis franquistes. L’educació lliure busca tres coses, la primera oferir coneixements i criteri als nostres estudiants, quelcom molt allunyat de les directrius franquistes. La segona formar bons professionals per retornar a la societat els seus impostos en bons treballadors per al país, i no pas en adoctrinats franquistes neoliberals. I la tercera induir una ètica social i solidària entre els nostres ciutadans i no pas un sectisme franquista en contra de qui pensi el contrari d’aquests. La primera i la tercera, el criteri i la moral, confereixen als individus el bagatge per prendre decisions més correctes evitant adoctrinaments i infelicitats. La segona, la professió, la temptació de fer-se un ambiciós ple de prejudicis com el nostre ministre d’educació. Llàstima que aquest no conegui els altres dos objectius educatius.

Elecciones antidemocráticas en Venezuela

En Venezuela ha sido proclamado presidente de la República un candidato cuya legitimidad está seriamente cuestionada. Los venezolanos siempre hemos tenido desconfianza en el aparato electoral, aunque sus directores no han hecho nunca ni el más mínimo esfuerzo por disimular su postura política a favor del chavismo. Sin embargo, esta vez ha sido peor: la cantidad de denuncias, de irregularidades y de violaciones en los derechos durante el desarrollo del proceso electoral, la diferencia existente entre los resultados manejados por la oposición y los proyectados por el consejo electoral, así como el poco margen de distancia entre los dos candidatos según el CNE, ha puesto en tela de juicio los resultados anunciados. La oposición ha solicitado el reconteo de las papeletas y la apertura de las cajas, pero estamos seguros de que gran parte de ellas ha sido destruida y que el gobierno no responderá a la solicitud. Esto sólo les deja en evidencia y deviene en la solicitud fundamentada de la nulidad absoluta del proceso de elecciones desarrollado el pasado domingo. A causa de la proclamación "express" de Maduro como presidente a pesar del apoyo de los veedores internacionales del reconteo, Henrique Capriles ha convocado al pueblo venezolano a dirigirse pacíficamente a las puertas del Centro Nacional Electoral el día miércoles 17 de abril para exigir al ente que lleve a cabo las medidas necesarias para garantizar la tranquilidad de los venezolanos, lo cual, sin duda alguna, generará conflictos. Los votos de los venezolanos en el exterior han sido determinantes para la suma ajustada de los resultados. Hago un llamamiento a los venezolanos que nos encontramos fuera de nuestro país para acudir a las actividades convocadas por el Comando Simón Bolívar de su ciudad de residencia y NUNCA dejar de participar con nuestro voto en las actividades electorales. Por nuestro país, por nuestras familias y amigos, porque el mundo da muchas vueltas. (LA VANGUARDIA, 18 d'abril de 2013) Abogado: Eugenia Bavaro

FAMÍLIA REIAL PARADOXAL

El poble viu en una paradoxa davant la família real. Per una banda un Urdangarín processat, una infanta imputada, una antiga amant del Rei sota negocis foscos i una llei de transparència amb excepcions per a la casa reial fan que si un no és massa monàrquic senti una profunda frustració, decepció i ràbia envers la nostra democràcia. Però per l’altra banda se’ns mostra i predica una casa reial bona, humana i atenta, tot un gran germà de George Orwell. Per tal que els creients tinguem pa i circ apareix l’altre cara de la reialesa amb un príncep Felipe visitant Catalunya, fa uns dies entre jutges per Barcelona ara entre autoritats pel Pallars, parlant en català i dient que vol conèixer els problemes dels d’aquí. Mentre això passa per Catalunya, a l’altra banda del món una reina viatja per Àfrica austral atenent pobresa i portant ajudes. No sembla tot plegat una manera de netejar la cara a una casta feudal d’intocables que la Constitución ha protegit i protegeix en escreix? Durant el seu discurs de Nadal el Rei ens va dir que tots som iguals davant la llei. Que curiós, ara és ell qui menys surt pels mitjans.

ISLAM UN PERILL A LES ESCOLES

Per Egipte, Tunísia i a casa nostra alguns membres de l’Islam es tornen radicals en contra altres ètnies. La raó esdevé òbvia des de la nostra educació. L’Islam i la nostra escola fiten objectius oposats. Si educar és orientar l’individu per tal que assoleixi criteris objectius, l’Islam adoctrina els estudiants evitant que pensin amb objectivitat. Les alumnes musulmanes, per exemple, solen ser més aplicades que els que ho tenen tot més resolt a la seva llar, els mascles. Per desgràcia aquestes, les que més aprofiten les classes d’aquí, solen fer-les casar en origen abans no siguin conscients del seu potencial cultural, ¿el masclisme les adoctrina? A més a més, les lectures islàmiques que moltes d’aquestes alumnes musulmanes han de seguir no esdevenen precisament equilibrades, objectives i respectuoses. En aquests textos es descriu el cristianisme com una fe inferior mentre que l’Islam esdevé la millor religió del món, la qual cosa la fa la pitjor. Anomenar-se la millor fa que no es respectin totes les altres del món: si la seva és la millor les altres esdevenen inferiors per imposició, no per demostració. Però el fet més flagrant és la interpretació errònia que algunes webs islàmiques fan de la ciència. En la Enciclopedia de los Milagros Científicos en el Sagrado Corán els musulmans llegeixen que la ciència s’oposa a la seva religió, però del cert que el mètode científic sols esdevé un camí de coneixement, no un atac a la veritat. Prou utilitzen Internet els musulmans, tecnologia obtinguda amb ciència, per difondre les seves creences i atacant les dels altres. Aquest atac a la ciència és una arnada tècnica que altres religions, i sense èxit, han intentat en el passat. Per desacreditar la ciència s’obren dos fronts. Primer es critica que aquesta té errors la qual cosa esdevé un fet necessari per tal de poder aplicar el mètode científic i fer que la recerca millori. I la segona que la ciència encara no ho explica tot, un fet obvi ja que el temps imposa cada dia nous descobriments. Aquests forats de la ciència són exposats com demostracions que un déu s’hi amaga darrere per tal de poder explicar aquests misteris. És a dir, per comprendre un dubte de la natura n’afegeixen un de nou inexplicable, un déu. Altres fes que també han afirmat ser les millors del món han fet el mateix. Entre elles tenim els creacionistes, ara del disseny intel·ligent, la fe Bahà’í, o els testimonis de Yeovà. Descrits els tres fets anteriors hem de defensar l’escola d’aquí davant les mederses musulmanes on sols s’ensenya a llegir amb l’Alcorà, quelcom gens objectiu alhora d’educar. Hi havia un proverbi medieval que deia, cave ab homine unius libri, guardeu-vos de l’home d’un sol llibre. L’Islam amb el seu Alcorà adoctrina més que educa alimentant inconscientment radicalismes més que no diluint-los.

SENGLARS A SANTS

No és gens estrany veure senglars per Barcelona. De fet pel barri d'Horta se'ls veu amb força freqüència però durant la matinada del passat dimecres dia 3 d'abril els porcs de Collserola van assolir una nova fita, l'estació de Sants. Per quina raó els tenim cada dia més propers? La veritat és que Catalunya pateix una població de senglars molt superior a la d'un segle ençà, un fet que cal conèixer per saber com gestionar la situació. La gran proliferació d'aquests porcs comporta conseqüències negatives sobre conreus, boscs i urbs si una criatura patís un atac. Com s'explica doncs que els senglars se'ns hagin convertit en un problema. A partir del segle XVIII les millores tecnològiques de la Revolució Industrial permeteren elevar la producció d'aliments i la reducció de malalties, en conseqüència la població catalana va augmentar ràpidament. Allò va tenir tres efectes que feren proliferar els senglars pel nostre territori. El primer l'augment de ramaderia per aportar més aliments a la població creixent i l'extinció gradual del llop com a depredador dels ramats. Per desgràcia aquest cànid també esdevenia el depredador natural dels senglars i a menys llops més senglars. El segon fet ha estat el creixement de les urbs i la disminució del nombre de caçadors amb elles, i a menys caçadors més senglars. La prova la tenim a Barcelona on tenim una de les poblacions més altes de senglars davant d'uns caçadors rurals gairebé inexistents. El tercer i últim efecte ha estat l'abandonament progressiu de molts camps agrícolas que amb el temps han derivat en boscos, i a més bosc més senglars. En definitiva, amb pocs caçadors, molt bosc i cap llop tindrem aviat senglars passejant per les mesquites musulmanes de Barcelona. Desitjo que l'Islam no s'enfadi.

L’ISLAM ADOCTRINA MÉS QUE EDUCA

L’Islam i la nostra escola fiten objectius oposats. Si educar és orientar l’individu per tal que assoleixi criteris objectius, l’Islam adoctrina els estudiants evitant que pensin amb objectivitat. Sols cito tres fets sense interpretacions. Les alumnes musulmanes solen ser més aplicades en les nostres escoles que els que ho tenen tot més resolt a la llar, els xicots. Per desgràcia aquestes, les que més aprofiten les classes d’aquí, solen casar-se en origen abans no siguin conscients del seu potencial cultural. El segon fet s’observa en les lectures islàmiques que moltes alumnes musulmanes han de seguir. En aquests textos es descriu el cristianisme com una fe inferior mentre que l’Islam esdevé la millor religió del món, la qual cosa la fa la pitjor, ja que no respecta a totes les altres: si la seva és la millor les altres esdevenen inferiors per imposició, no per demostració. El tercer fet és la interpretació errònia que algunes webs islàmiques fan de la ciència. En la Enciclopedia de los Milagros Científicos en el Sagrado Corán es fa obvi que alguns musulmans veuen la ciència com l’enemic de la religió mentre que aquesta sols esdevé un camí de coneixement. En aquesta pàgina d’Internet els errors de la ciència, necessaris per tal que aquesta millori, i les coses que encara no aclareix, són exposats com demostracions que un déu s’hi amaga darrere per tal de poder explicar aquests misteris. És a dir, per comprendre un dubte de la natura n’afegeixen un de nou inexplicable, un déu. Altre fes que també afirmen ser les millors del món fan el mateix. Entre elles tenim els creacionistes, ara del disseny intel·ligent, la fe Bahà’í, o els testimonis de Yeovà. Descrits els tres fets anteriors hem de defensar l’escola d’aquí davant les mederses musulmanes on sols s’ensenya a llegir amb l’Alcorà, quelcom gens objectiu alhora d’educar. Hi havia un proverbi medieval que deia, cave ab homine unius libri, guardeu-vos de l’home d’un sol llibre. L’Islam amb el seu Alcorà adoctrina més que educa.