DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

jueves, 3 de septiembre de 2015

TAPHONOMICAL INTERPRETATION OF THE SIMA DE LOS HUESOS SITE

TAPHONOMICAL INTERPRETATION OF THE SIMA DE LOS HUESOS SITE (ATAPUERCA RANGE, BURGOS, SPAIN): A REVIEW. Spanish Journal of Palaeontology (2015), 30. 79-94 (David Rabadà i Vives https://ojs.uv.es/index.php/sjpalaeontology/article/view/17203 Abstract The Sima de los Huesos site, Atapuerca, contains an important sample of fossilised human bones of Homo heidelbergensis. The nature of Sima de los Huesos human remains was interpreted as human burials but a bibliographic review of the literature published on this subject has given rise to a new perspective. According to this new revision SH site was originated by different taphonomical mechanisms. Competition between Homo and other predators for the cavity, accidental death around the pit and a feeding trough for felines and canines while the cave had other entrances nowadays obstructed, explain this human fossil association. Large felines fed on human remains around the pit. Canids and other scavengers came later for feeding. The water flows in the cave during heavy rainfall produced dispersion, mixing and abrasion in all these human skeletal remains. During all these processes a low sedimentation rate and eventual supply of corpses produced the observed fossil concentration. The majority of bears fell later by accident or died while hibernating near the site. Keywords: Taphonomy, human burials, Homo heidelbergensis, Homo neanderthalensis, Sima de los Huesos, Atapuerca, Pleistocene. 1. INTRODUCTION The Sima de los Huesos site (SH) has yielded the largest accumulation of human remains from the Middle Pleistocene known to date. In the Sima de los Huesos site more than 6500 human remains were found in only four cubic metres of sediments (Martínez et al., 2013) belonging to at least 28 individuals (Bermúdez de Castro et al., 2004). These fossils were attributed initially to archaic Homo sapiens (Arsuaga et al., 1993; Bermúdez de Castro et al., 1997) but later they were identified as Homo heidelbergensis (Pérez et al., 1999). In fact, the most appropriate name for Homo heidelbergensis is Homo neanderthalensis because some authors talk about a gradual succession of two different chronospecies, Homo heidelbergensis first and Homo neanderthalensis later (Bermúdez de Castro et al., 2004). This data implies that Homo heidelbergensis and Homo neanderthalensis are the same species. In addition, the high variability found in the Sima de los Huesos site (Arsuaga & Martínez, 1999; Arsuaga et al., 2014) indicates beyond doubt that these human remains contain the old heidelbergensis chronospecies and Neanderthals too. Lately Chris Stringer has believed that the Sima de los Huesos site material belongs to the Neandertal clade, and perhaps represents a primitive form of Homo neanderthalensis (Stringer, 2012). Even so, the skeletal remains were described by their discoverers as belonging to the Neanderthal lineage (Arsuaga et al., 1993; Martínez & Arsuaga, 1997) but they classified these human bones as Homo heidelbergensis for practical reasons (Arsuaga & Martínez, 1999; Bermúdez de Castro et al., 2004). However, a recent study shows that the mitochondrial DNA of Sima de los Huesos hominin shares a common ancestor with Denisovan mtDNA rather than with “classic” Neandertal mtDNA (Meyer et al., 2014), which could be interpreted as the result of gene exchanges between the Neanderthal lineage and the Homo heidelbergensis with fertile descendants. Therefore these two species were the same. Finally Arsuaga et al., (2014) admit that these human remains belong to the pre-Neanderthal clade although to a new species perhaps. In any case, the Sima de los Huesos site is renowned for its unique accumulation of human fossils (Arsuaga et al., 1993, 1997), which represents 80% of the global Middle Pleistocene fossil record for the genus Homo. Therefore the Sima de los Huesos site contains the highest concentration of primitive Homo around the world. Nowadays this concentration of human fossils has been explained as ritual burials by this primitive Homo who threw their dead relatives to the cave site as a symbolic act (Arsuaga & Martínez, 1999; Arsuaga, 1999; Carbonell et al., 2003; Carbonell & Mosquera, 2006). If this hypothesis were true we would be dealing with the first human funeral rite. This paper reviews the current taphonomical references about it. 1.1. Geological setting The Sierra de Atapuerca is located in north central Spain, 14 km east of the city of Burgos (Fig. 1). The range is inside a northwest-southeast trending anticlinal of Upper Cretaceous limestone. This elevation stands around 100 m above the surrounding plain and 1070 m over sea level. An extensive karstic system, Cueva Mayor, was developed inside this range at the same time as the peneplanation of the range during the Pliocene. This endokarstic system of the Sierra de Atapuerca comprises an extensive network of cavities, passages and galleries spanning more than 4.7 km (Ortega et al., 2013). The Sima de los Huesos site (SH) belongs to this karstic system and it is located at the south-west of Atapuerca range. Progressive fluvial incision allowed the cave system formation and humans could access to the interior through several entrances from ~1.22 Myr until the end of the Middle Pleistocene, when these cave entrances became filled and sealed. One of these cavities is the SH hominid-bearing deposit. On the other hand, the general features, cartography and the history of the Cueva Mayor system were described in detail by Arsuaga et al. (1997) and later by Ortega et al., (2014). 1.2. The Sima de los Huesos site The modern access to the Sima de los Huesos site is via the Cueva Mayor entrance and 400 metres from it, Cyclops Gallery is reached and the vertical shaft that gives access to Sima de los Huesos (Arsuaga et al., 1997). This shaft has approximately 13 m deep, ending slightly below the top of a ramp. The fossil site is located at the bottom of this pit (Arsuaga et al., 1993; Arsuaga et al., 1997; García & Arsuaga, 2011; Arnold et al., 2014) (Fig. 2). Sima de los Huesos excavation area consists of two connected areas at the bottom of this shaft, the Rampa and the Sima de los Huesos site. The Rampa is a 9 m long ramp. At the end of the Rampa, the Sima de los Huesos deposit opens as a smoothly rectangular 8 m by 4 m chamber (Arsuaga et al., 1997). These areas contain twelve distinct lithostratigraphic units that can be grouped into five allostratigraphic members, each delimited by erosive contacts (Fig 2.) (Arnold et al., 2014). This sedimentary sequence from bottom to top consists of re-deposited basal Miocene marls and well-sorted fluvial sands and silts, overlain unconformably by sterile red clays (lower red clays), red clay-silts containing hominin and carnivore bones (upper red clays) and clay-silt breccias dominated by bear bones and lithic clasts (café con leche unit). Continuous speleothems and broken isolated fragments of flowstones are found above the basal marls and fluvial sands and silts (LU-2, LU-4), within the upper red clays (LU-2, LU-4) and intercalated with the clay-silt breccia horizons (LU-8). The whole sequence is sealed by an expansive flowstone (Colada, LU-10) and capped by a clay breccia unit containing distinct bat guano horizons. The SH human fossil association is in unit LU-6 (upper red clays) without relation between river deposits in the plains with karst sedimentation because alluvial terraces at that time, T7 and T8, were lower than levels of speleothems inside LU-6 (Bischoff et al., 2003; Benito, 2004; Ortega et al., 2013). These human remains are mixed with other mammals’ bones and are without anatomical connections (Arsuaga et al., 1993). About thirty human individuals were computed from tooth, jaws and limbs in this unit (Arsuaga et al., 1997; Bermúdez de Castro et al., 2004) with predominance of middle age and scarcity of infants and old individuals (Bermúdez de Castro & Nicolas, 1997; Arsuaga, 1999; Bermúdez de Castro et al., 2004). This human remains concentration is the highest concentration of Homo heidelbergensis in the world and also the most complete collection of Middle Pleistocene Homo. The Sima de los Huesos site contains a large variety of carnivores such as foxes, large felines, wolves, mustelids, and bears, but no herbivores. On the other hand there are no traces of habitation in the SH site although a single hand axe is associated with this human fossil assemblage (Carbonell & Mosquera, 2006). 1.3. Current interpretation Various articles propose that there were ritual burials in the Sima de los Huesos site. In summary, there are four aspects which lead to this interpretation. The first is the absence of herbivores in this outcrop, the second the highest concentration of Homo heidelbergensis around the world, the third an Acheulian hand axe and the fourth the human mortality distribution. The absence of herbivores would mean that carnivores did not use the site as a den and therefore that they did not introduce the human remains into the cave for eating because not a single herbivore was ever carried in (Arsuaga et al., 1997). It is more likely that human and bear bodies were already there and that carnivores came into the cave to eat the carrion. However, the large number of foxes, and the presence of other carnivores, does not support the hypothesis that carnivores visited the site only to scavenge and eventually died there by natural causes, and would support the natural trap hypothesis to explain the carnivore accumulation. Moreover, the age-at-death profile of the bear sample in Sima de los Huesos fits better with a catastrophic profile than with an attritional pattern (García et al., 1997) although, and according to Arsuaga et al. (1997), if human bodies were not introduced by large predators, this would imply that they were carried by human as the null hypothesis (Arsuaga et al., 1997). The second aspect regarding human burial hypothesis at the Sima de los Huesos site is the bone remains concentration. These fossil remains are mostly concentrated inside a quite discrete sedimentary level, which cannot be explained by any kind of catastrophic event (Carbonell & Mosquera, 2006; Sala et al., 2014). In the Sima de los Huesos site over twenty-eight Homo heidelbergensis remains were found in only four cubic metres of sediments. This concentration of human fossils indicates ritual burials by this primitive Homo who threw their dead relatives to the cave site as a symbolic act (Arsuaga & Martínez, 1999; Arsuaga, 1999; Carbonell et al., 2003; Carbonell & Mosquera, 2006). The third aspect regarding ritual burials at the Sima de los Huesos site is an Acheulian hand axe. Carbonell claims that Sima de los Huesos was never a hominid occupation site, since no trace of habitation has been discovered and there are no herbivore remains (Carbonell & Mosquera, 2006). In fact, Sima de los Huesos contains a large variety of carnivores, such as foxes, large felines, wolves, mustelids, and bears. The presence of these specimens may be explained as several events of natural falling, hibernation and catastrophic death, particularly clear in the bears’ case. This may be supported by the fact that all these specimens are present along the whole sedimentary sequence. On the contrary, human remains are mostly concentrated inside a quite discrete sedimentary level (Unit LU-6, upper red clay) (Arnold et al., 2014). The finding of an Acheulian hand axe at the Sima de los Huesos site casts light on the evolution of human behaviour during the Middle Pleistocene. It is a finely flaked quartzite hand axe, which is associated with the hominid assemblage. The particular nature of the deposit involving its taphonomy, palaeontology, and technology points to a symbolic meaning both of the tool and the human accumulation. This would support the hypothesis of human mortuary practices at the Sima around 400 kyr ago. This discovery allows us to extend human complex behaviour and symbolism of mortuary rituals 300 kyr earlier than broadly heretofore accepted (Carbonell & Mosquera, 2006). A use-wear analysis could not demonstrate conclusively as to whether this object was actually used, due to erosion of the tool’s edges; however, it would seem quite clear that it was not made to be used in the Sima, since the latter was clearly not employed as an occupation site and it was thrown through the shaft as a symbolic act during a ritual burial (Carbonell & Mosquera, 2006). The last aspect regarding an anthropic origin for the accumulations at the Sima, and according to the tooth studies, is the lack of infants and children with an abnormally high percentage of adolescents and prime-age adults. Also, the number of adults over the age of 20 is lower than expected in normal models (Bermúdez de Castro & Nicolas, 1997; Arsuaga, 1999). This mortality distribution could be the result of a catastrophe as a sudden death for all Sima de los Huesos human individuals before the ritual burial (Arsuaga, 1997). Later Bocquet-Appel and Arsuaga discarded the hypothesis that the site was a primitive cemetery, suggesting instead that the mortality distribution could be the result of a catastrophe, although they did not specify the origin of the accumulation (Bocquet-Appel & Arsuaga, 1999). Considering the biases of the human bone collection - the presence of one hand axe, the human remains concentration and the absence of herbivores - the recognized interpretation is that in Sima de los Huesos there was an accumulation of human bodies for which carnivores were not responsible. On the contrary, the accumulation of human remains could be either catastrophic or the result of a mortuary practice. This explanation should be considered the null hypothesis for future tests (Arsuaga et al., 1993). In summary, how the human bodies arrived in this small chamber has been one of the most debated issues related to the formation of this site, and different hypotheses have been proposed as the intentional accumulation of corpses inside the chamber (Arsuaga & Martínez, 1999; Arsuaga, 1999; Carbonell et al., 2003; Carbonell & Mosquera, 2006; Sala et al., 2014) or a catastrophic event (Díez, 1990; Bocquet-Appel & Arsuaga, 1999; Aguirre, 2000a,b). 2. MATERIALS AND METHODS In the present work we use data from different authors in order to analyse the SH human fossil association. These papers were obtained by searching in the main palaeontological and palaeoanthropological magazines from USA and Europe using the following keywords: Sima de los Huesos human fossil association, Sima de los Huesos taphonomy, Sima de los Huesos human burials, Sima de los Huesos Homo heidelbergensis, and Sima de los Huesos Homo neanderthalensis. This selection includes papers published from 1997 until 2013 and with the abstract in these magazines. These publications were: Journal of Human Evolution, Science, Journal of Archaeological Science, Evolutionary Anthropology, Human Palaeontology and Prehistor, Comptes Rendus Palevol, L’Anthropologie, and American Journal of Physical Anthropology. 3. TAPHONOMICAL REVIEW The Sima de los Huesos human fossil association shows a singular fact which can be analysed with a new perspective. The biases of the human bone collection, the presence of one hand axe, the human remains concentration and the absence of herbivores are not indicative only of a human burial in the SH site. This fact and others will be described in this paper. 3.1 Vertebrate skeleton proportions at SH The Sima de los Huesos site contains mainly a bone-bearing breccia with clayish matrix (LU-7). Human remains were discovered in a lower level (LU-6). Therefore human bones are present only in the red clay level (LU-6) in SH, but carnivores (especially bears) are present in both stratigraphic levels (LU-6 and LU-7) (Arsuaga et al., 1997; Bischoff et al., 2007; Arnold et al., 2014). Together with the SH human bones, more than 176 individuals of Ursus deningeri (García and Arsuaga, 2011) and other carnivores have been recovered, including: Vulpes vulpes (MNI: 21), Canis sp. (MNI: 1), Panthera leo cf. fossilis (MNI: 3), Panthera sp. (jaguar-size; MNI: 1), Felis silvestris (MNI: 1), Lynx pardinus spelaeus (MNI: 2) Martes sp. (MNI: 1), Mustela nivalis (MNI: 2), Mustela putorius (MNI: 3) and Meles meles (MNI: 1) (García et al., 1997; García, 2003; García and Arsuaga, 2011). As yet, no ungulate remains have been found at the site. Human bones are present only in the red clay level (LU-6) in SH, but associated with bone remains of other carnivores, especially bears and canids where the main predators with 50 percent of individuals estimated were bears, followed by humans with 11 percent and foxes with 8 percent. The rest - felids, wolves and weasels - are a minority (Garcia et al. 1997). Therefore, the Sima de los Huesos fossil association has a general absence of herbivores and a clear predominance of bears, hominins and foxes. Human remains are concentrated in the upper red clay of unit LU-6. This red clay is pure, devoid of extraclasts, while the rest of carnivores, bears included, are more frequent in the upper conglomeratic level LU-7 (Arnold et al., 2014). 3.2. Bone proportions among the human sample Initially, in the Sima de los Huesos site thirty-two individuals were computed from 1300 human remains (Arsuaga et al., 1997) and later, with more than 6500 remains the minimum number of individuals was twenty-eight (Bermúdez de Castro et al., 2004). These human remains, but never entire bodies, have allowed the inference of 27 complete long bones and to estimate for each bone an average body stature of about 163.6 cm for humans from Sima de los Huesos (Carretero et al., 2012). Therefore there are to date no complete human skeletons with anatomical connections in the Sima de los Huesos site. On the other hand, and if we compare the minimum numbers of skeletal elements for SH human assemblage with the relative abundance of skeletal elements that should correspond to these individuals computed at Sima de los Huesos, we will notice that there is a reduced relative abundance of metacarpal, metatarsal, tarsal, carpals, phalanges, vertebrae and ribs while femora, humeri, mandibles and teeth are the most represented (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001; Sala et al., 2014). Therefore human arms and legs remains are more represented than other parts in Sima de los Huesos human fossil association. Moreover the total number of skeletal parts of these 28 Homo heidelbergensis is not complete which indicates a missing large amount of the original remains, especially phalanges ribs, and vertebrae. 3.3. Human age distribution According to tooth studies, 52 percent of these human remains were adolescents and young adults. In fact, 60 percent of them were less than 19 years old and 90 percent less than 27 (Bermúdez de Castro & Nicolas, 1997; Arsuaga, 1999). There is only the testimonial presence of one individual under the age of 10 years in the Sima de los Huesos site (Bermúdez de Castro et al., 2004). Therefore there is a clear predominance of middle age human remains and a scarcity of infants and elderly individuals. 3.4. Human fossil association age The Sima de los Huesos human fossil association originated between 205,000 and 325,000 years ago (Parés et al., 2000) but other investigations propose 400,000 and 500,000 years ago (Bischoff et al., 2003; Bermúdez de Castro et al., 2003) or more than 427.000 (Arnold et al., 2014). This data dispersion is not a problem of precision in the Sima de los Huesos pit. Given the actual time scale by palaeomagnetism and uranium thorium, much of this fossil human accumulation covered a substantial time span in excess of 100,000 years (Arnold et al., 2014). Therefore the SH fossil association was produced between 205,000 and 500,000 years ago. 3.5. Hand axe surface When Homo stayed in cavities, they carried prey inside for consumption, producing many cut marks on the bones and collections of stone tools as at Cueva del Angel (Barroso et al., 2011). This fact does not apply to in the Sima de los Huesos site although one hand axe was found there (Carbonell et al., 2003; Carbonell & Mosquera, 2006). This single hand axe was considered as a symbolic object during a ritual burial when Homo heidelbergensis threw this tool into the pit (Carbonell & Mosquera, 2006). Tracing studies reveal that the hand axe does not exhibit use-wear traces because there is microscopic erosion on the edges of the hand axe. According to experimental data, this abrasion was produced by sandy sediments (Carbonell & Mosquera, 2006). 3.6. Abrasions on human bones There are no many human cranial remains with abrasions and fractures caused by impacts to these bones (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). Altogether the proportion of complete bones was 3% in the human fossil assemblage of the Sima (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997). In addition, human fossils from the undisturbed deposits had 24% of transverse breaks rounded and 20% of spiral breaks eroded showing abrasions over surfaces of fractures (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997). 3.7. Bite marks on human bones Sima de los Huesos human remains show many bite marks on the majority of bones. In fact, fifty percent of the human remains at Sima de los Huesos are affected by bite marks, especially femora at 96 percent and, in general, on pelvis and limb bones (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). According to a recent study (Sala et al., 2014) the femur is the anatomical region that shows the highest incidence of tooth marks, although the marks frequency is less than 20%. After the femur, the humerus is the second most affected anatomical element, and tooth marks are most common on the proximal epiphysis. Three percent of the tibiae also show tooth marks that are concentrated on the distal epiphysis. Radii and ulnae show tooth mark frequencies of 1.59 and 1.69%, respectively, predominately furrowing and scores. The percentage of carnivore-modified metacarpals is very low, and modification of metatarsals is absent. Both the hand and foot bones (excluding metatarsals and metacarpals, which were included with long bones) show low frequencies of tooth marks, or none at all in some cases. None of the clavicles studied show evidence of modification by carnivores (Sala et al., 2014). All these percentages are consistent with first studies (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). Therefore these data show that evidence for carnivore activity in the human sample from SH is concentrated mostly on the epiphyses of long bones and limbs (femora, tibiae and humeri). The characteristic pattern of rounded epiphyses inflicted by bears (Weigelt, 1989; Domínguez-Rodrigo, 1994) is not found on the human association in Sima de los Huesos. On the other hand, bears predominate in the upper levels of SH outcrop (Unit LU-7) while human remains in the lower levels (Unit LU-6) (Arnold et al., 2014). Namely, there are bite marks from bears on bear bones but not on human bones. On the contrary, there are bite marks from felids or canids on human remains but not on bear bones, although some authors think the opposite (Sala et al., 2014). 3.8. Alternative old paths to SH At the bottom of the vertical shaft which gives access to the Sima at present, there is an opening at the end of the site furthest from the Sima de los Huesos and topographically one or two metres above it. This passage is completely blocked by large boulders at present, but clearly at some time in the past it was not blocked (Ortega et al., 2013). Another is a vertical shaft in the ceiling at the middle of the eastern half of the Sima. Smooth, essentially linear, and about 1 m in diameter, it extends upward some 5 m to where it is choked by a collapse breakdown (Arsuaga et al., 1997). Nevertheless some fallen rocks are around the Sima area which implies an old upper entrance during the Middle Pleistocene (Carbonell & Mosquera, 2006). These and other accesses were described in the Sima de los Huesos site (Ortega et al., 2013) but they were discarded as old passages and were considered sealed 400,000 years ago (Arsuaga et al., 1997). Nowadays there is no age data on any of these slumps. 4. DISCUSSION The problem of the Sima de los Huesos site is the absence of similar outcrops with equivalent geology and fossil assemblage. The main findings about treatment of the deaths during the Pleistocene age come from repeated studies of cut marks, scraping marks, bone breakage of human bones regarded as deliberate mortuary practices (Ullrich, 1999) but none of these factors are observed at the Sima de los Huesos site. The occurrence and situation of this outcrop has very few known parallels for the Palaeolithic record. One of them might be the Cueva del Angel, near Córdoba in Andalusia, Spain (Barroso et al., 2011), where a very deep cleft has been identified with animal food refuse, hand axes and human remains inside. At any rate, the Sima de los Huesos site only contains human and carnivore remains while Cueva del Angel represents something very different. The assemblage of large herbivores in the Cueva del Angel corresponds to an accumulation of anthropic origin during a long period from the end of the Middle Pleistocene to the beginning of the Upper Pleistocene where humans brought large quantities of meat into the cave, essentially horses and bovids, in dismembered and cut forms (Barroso et al., 2011). The Cueva del Angel fossil assemblage shows an appreciable number of cut marks and striations (9% of the material) related to defleshing, filleting and disarticulation, and high proportion of burnt elements (88% of the material) while these characteristics do not exit in the Sima de los Huesos fossil assemblage. Therefore this outcrop has no direct taphonomical relation with the Sima de los Huesos outcrop. Cueva del Angel was a site of intense and continuous occupation for butchering and cooking of animal meat resources predated and transported into the cave by humans whereas this is not the case at Sima de los Huesos. Therefore, and for the time being, we have to focus our attention only in taphonomical and geological data of the Sima. 4.1. Human age distribution The Sima de los Huesos human age distribution can reflect the mortality rate of the original population. The infant and old mortality rate is very high in current hunter-gatherers (Jones et al., 1992; Howell, 1979) which also occurred in Neanderthal or Homo heidelbergensis populations (Trinkaus, 1995). On the other hand the fragile and delicate remains of infants and children are more severely affected by the action of biostratinomic and fossildiagenetic agents than bones from adolescents and adults although caves minimise weather action (Hill, 1979; Haynes, 1980). In Sima de los Huesos two hyoid bones and nearly 30 middle ear bones were found (Martínez et al., 2012). Therefore we suppose that the fossil preservation in the Sima de los Huesos site is excellent and the distribution of human ages has to reflect the original corpses number. Accordingly, humans between 0 and 11 years old and over 27 were underrepresented in the Sima de los Huesos site. This predominance of middle age and scarcity of infants and old individuals does not indicate a mortality rate but rather something very different; an accident risk rate (Rabadà, 2001). Teens and young adults tend to be fearless and they leave the household more than infants and older people. This fact implies a higher than expected mortality rate in young humans due to contingencies, such as would be inferred by ritual burial. In fact, some authors have discarded the hypothesis that the site was a primitive cemetery because the mortality distribution was the result of a single catastrophe for all human individuals, although they did not specify the origin of the accumulation and did not explain this human remains concentration (Bocquet-Appel & Arsuaga, 1999). Even so there are different allochthonous sedimentary horizons overlying the hominin-bearing clay breccia (Arnold et al., 2014). These speleothems indicate different supplies of sediments during the formation of the Sima de los Huesos fossil association which does not support a single catastrophic event as Bocquet-Appel and Arsuaga claimed. In summary, we propose that different accidents or contingencies caused the initial human bones accumulation near the SH pit. 4.2. Abrasions on human bones The scarce human cranial remains with abrasions were interpreted by some authors as impacts from stones when these old humans were fighting or playing with each other (Arsuaga, 1999), but it seems more logical that these scars were produced when water currents moved the human remains in the cave as suggested by Andrews and Fernandez-Jalvo (1997). Weigelt (1989) and White (White et al., 1984) described bone trauma in fallen animals in potholes as a trap but there is an inconsistency in the case of the Sima. When animals fall into a pit inaccessible to predators they tend to generate fossil associations without bite marks while human remains in the Sima are full of them. On the other hand, and according to the hypothesis that other humans threw dead bodies into the 13 m shaft, an experiment was performed using human bones to determine the degree of breakage by dropping them from a 13 m height on to a hard concrete surface (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997). In the event, most of the bones did not break or were damaged in any way. Altogether the proportion of complete bones was 82%, very different from the 3% in the fossil assemblage of the Sima. This fact does not support the hypothesis that other humans threw dead bodies into the pit (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997). There exists another kind of abrasion on human bones; those found on fracture surfaces. It is assumed that transverse breaks occur when bones are partially mineralized, and spiral breaks occur at the time of death or soon thereafter. The greater degree of rounding on the transverse breaks indicates that the process producing the rounding must have operated at a time considerably after burial and it suggests reworking as a result of movement of the bones in the sediment. It has been demonstrated that abrasion by silty clay matrix may produce rounding of fossilised bones more rapidly than fresh bone (Fernandez-Jalvo and Andrews, 2003), which again suggests modification some time after deposition (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997). In summary, the fossil association of the Sima was mixed and eroded by the cave water currents but not thrown into the pit. 4.3. Percentage of human bones and bite marks With respect to carnivore modification in the SH human sample, a first study suggested that carnivores can be excluded as major agents involved in the accumulation of human remains due to the absence of tooth marks (Arsuaga et al., 1990). In a recent study, carnivore modification rates on human bones do not exceed 8% (Sala et al., 2014). For these authors the low frequency of tooth marked bones alone cannot provide them with sufficiently convincing information about the carnivore responsible for this bone concentration. These authors think that this low percentage rejects any important contribution from predators on SH human remains. We think the problem with this viewpoint is that there are a lot of current bone samples caused by predators with very low carnivore modification rates (Brain, 1958; Brain, 1981) which is consistent with the SH site. Moreover bite marks number depends on the availability of food. Carnivores gnaw less bones when hunting is abundant (Brain, 1958; Brain, 1981). We assume that the low rate of bites in SH implies that the ecosystem in Atapuerca had high biological productivity. In fact, the carnivore taxonomic diversity found in Sima de los Huesos is particularly high corresponding to high ecosystem productivity (García, 2003). This is consistent with the high biodiversity of SH carnivores (García and Arsuaga, 2011). Therefore, we think that this lower rate of bites does not mean no action carnivore but high productivity of the ecosystem. Another aspect to consider was the method of Salas et al. (2014). They analysed only 2401 human remains from 6.500 SH human bones which could explain the low carnivore modification rates with respect to 50 % in other studies (Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). To date, only two studies in the past two decades have proposed different hypotheses to explain carnivore activity in the SH human sample. The first was between 1997 and 2001 (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001), and the second seventeen years later (Sala et al., 2014). Both studies agree with a predominance of human arm and leg remains in the Sima de los Huesos site. Limb bones such as femurs, humeri and tibiae are more represented than ribs, vertebrae, metacarpal, metatarsal, tarsal, carpals and phalanges according to twenty-eight computed individuals. On the other hand the total number of skeletal parts of these twenty-eight Homo heidelbergensis is not complete, indicating two things. Firstly, a large amount of the original remains is missing, especially phalanges and vertebrae (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001), and secondly this fossil association is dispersed within the cave. If human remains were carried into a pit as a sepulchral rite we have to suppose that these were whole bodies and not parts of them. Therefore, we should find less dispersion and dismantling. All this involves a partial and selective transport of human bones at the Sima de los Huesos site as Andrews and Fernandez-Jalvo suggested (2001). In addition, limbs contain a large quantity of meat for feeding while ribs, vertebrae, metacarpal, metatarsal, tarsal, carpals and phalanges do not because they contain relatively little nutritional value (Bailey, 1993). Lions, leopards, hyenas or other animals produced this kind of bone accumulation with predominance of arms and legs with a large quantity of meat. For this reason, carnivores rarely fragment metacarpal, metatarsal, tarsal, carpals and phalanges; a fact which is consistent with the SH fossil assemblage. For instance, phalanges are nearly absent from many modern hyena dens, and fossil carnivore accumulations often exhibit low numbers of them (Hutson, 2008). Moreover fifty percent of the human remains at Sima de los Huesos are affected by bite marks, especially femora and, in general, on limb bones (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). The same predominance has been described by Sala et al., (2014) but with a lower percentage of bones affected by bite marks. The presence of bear remains associated with human bones in LU-6 level suggested initially that those predators perpetrated these bite marks (Rabadà, 2001; Sala et al., 2014). The low frequency of tooth-marked bones and the size of these bite marks are compatible, a priori, with bear and feline activity (Sala and Arsuaga, 2013; Saladié et al., 2013; Sala et al., 2014). In accordance with all of these reasons, the aforementioned authors believe that bears were the carnivores responsible for modifying the hominin bones but that these similar dimensions do not justify the same origin. In fact, the dimensions of tooth marks on the Ursus deningeri fossils from the SH human assemblage do not differ significantly and this interpretation is not consistent with taphonomical data on fossils of bears. In fact bears chew bones producing a characteristic pattern with rounded epiphyses (Weigelt, 1989; Domínguez-Rodrigo, 1994) which is not found on the human association at Sima de los Huesos. On the other hand, bears predominate in the upper levels of the SH outcrop, unit LU-7, as opposed to human remains in the lower, unit LU-6. Specifically, human remains are concentrated in the upper red clay of unit LU-6 while the rest of carnivores are more frequent in the conglomeratic unit LU-7 (Arnold et al., 2014). Moreover there are bite marks from bears on bear bones but not on human bones. On the contrary, there are bite marks from felids or canids on human remains but not on bear bones. All these reasons indicate to these authors that bear and human remains were separated at the start and were mixed later by water currents leading to the observed abrasion on bones (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001; Fernández-Jalvo, 2003). For instance, occasional excavation of in situ and ex situ deposits near a vertical cave entrance at the formerly mined Plio-Pleistocene Gondolin palaeocave system has yielded large and diverse samples of faunas including isolated hominin and non-hominin remains mixed and eroded by cave water currents (Adams et al., 2007). This study highlights the variation in taphonomic processes that can occur within a single cave system, and the complex pre- and postdepositional geological and hydrological processes which can influence the history of karstic fossil assemblages. To date it has been conclusively demonstrated that the majority of bear remains entered the Sima separately from the human remains. This situation would suggest that definitively bears did not bite and produced the human bone accumulation in the Sima de los Huesos site (Arnold et al., 2014). On the other hand, a very close relative of the extinguished cave bear, the current European bear, eats its prey outside caves without moving it to the cavities. In fact, bears used to hibernate inside caves where they were eaten by their own species producing the rounded epiphyses. This process explains the accumulation of bear bones inside cavities (Haynes, 1983; Weigelt, 1989; Domínguez-Rodrigo, 1994) and the bear fossil association in the Sima where they were eaten by their own species around or inside the pit (García & Arsuaga, 1997; García, 2003). Another important aspect concerning bears, Homo and other carnivores is the close relation between these species. Bears, Homo heidelbergensis, lions and hyenas used caves as a temporary shelter for millennia, bears as a hibernation place, lions and hyenas as den and humans as a campsite. In summary, we assume that the common ground between them was their specialised carnivorous strategies as predators, and their competing for similar food resources and caves as a resting place. Therefore the Atapuerca range represented an area of ecological competition between all these predators. Based on current knowledge it is unclear which carnivores were responsible for bite marks on human remains at the Sima de los Huesos site. The analysis of tooth marks found on human bones shows different patterns between anatomical elements and the size of these bites. These sizes and distribution of carnivore pits indicate two predator groups (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Sala et al., 2014). Femora, tibiae, humeri and radii were chewed more by small scavengers. On the other hand pelvis and lumbar vertebrae were chewed by large predators. In fact chewing-marks by small carnivores are absent on the latter elements. Therefore, these marks follow, from high to low abundance, the consumption sequence for flesh ingestion, with the highest percentage on pelvis and limbs and the lowest on ulna and radius (Blumenschine, 1986). Therefore, a large carnivore is considered to have had priority access to the human bodies at SH, because hindquarters (axial parts) are affected by their teeth in higher proportions than other elements (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997). Small carnivore activity, therefore, is consistent with scavenging rather than predation. All those carnivores produced the first human bone association with a high percentage of limbs. Some authors think that Panthera leo fossilis and Vulpes vulpes were the carnivores which produced the main bite marks (Fernández-Jalvo & Andrews, 2001) although other authors have proposed that these signs of carnivore activity in the SH sample appear very infrequently; a fact which they interpret as indicating that carnivore activity was very sporadic at this site (Sala, 2012; Sala & Arsuaga, 2013; Sala et al., 2014). This scenario contrasts significantly with initial studies (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001; Bermúdez et al., 2004). In any case, we think that the original authors cannot deny carnivore activity in the SH sample. In fact these original authors only try to minimise, rather than reject, the carnivore activity on the SH human bones sample seventeen years after the initial studies. Moreover they have investigated only the bones that provide relevant information regarding carnivore modification, e.g. long and flat bones (innominate, cranial, costal and vertebral remains). Sala et al. (2014) analysed only a total of 2401 human fossils from 6.500 SH human remains. Dental remains and bone fragments smaller than 1 cm were excluded although these remains were broken very probably by predators. Perhaps for this reason the analysis of the sample of 2401 human fossils from SH shows lower carnivore activity rates with respect to 50% from first studies. Unfortunately, it is difficult to compare these original works (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001) with the recent study (Sala et al., 2014) because the latter study does not include all fossil specimens and therefore it is impossible to determinate which fossils have discrepancies between the two studies. On the other hand, the method of analyses of bite marks is different between the two papers. The first analyses the number and size of marks on human remains and the second considers that large and small carnivores are best differentiated using the tooth pit mean rather than size ranges (Andrés et al., 2012). They think (Andrés et al., 2012; Sala, 2012; Sala et al., 2012, 2014) that the tooth pit length on shafts is the best indicator of the carnivore taxa responsible for the marks. For this reason, they focused particularly on this feature and created a method which leads to discrepancies between both studies. Regardless of the above, cave water currents transported and eroded all these human bones later. Therefore we can say that incisions on human bones were caused by wolves, foxes and some large predator. The latter had access to the remains before canids. In fact, opportunistic predators such as lion or leopard used to concentrate bones. Since Pleistocene hominid hunter-gatherers are regarded as apex carnivores in a competitive carnivore guild (Eaton, 1994). The total of some twenty-eight individuals at the Sima de los Huesos site as prey would not be out of character with a comparatively low rate of predation on ancient humans by medium or large carnivores at the site. Therefore large carnivores hunted human individuals during the Pleistocene and many carnivore species were involved. Spotted hyenas, and their proximal Pleistocene ancestors, Crocuta spelaea, are known to dig up buried humans in Ethiopia, and equivalent examples are to be found in some Late Pleistocene caves with Neanderthal remains in Southwest France, and also in Monte Circeo, Italy, or the Homo erectus accumulation in Locality 1 of Zhoukoudian which has been interpreted as a human assemblage collected by Pachycrocuta brevirostris (Boaz et al., 2004). Nonetheless hyenas use to break bones with high intensity (Palmqvist et al., 2011; Sala et al., 2012). We assume, in accordance with the low fracture level in this fossil association, that hyena was not the main bone-cracking perpetrator. Therefore, and very probably, large felids first ate human flesh near the Sima de los Huesos site and later scavengers chewed the rest. We think that this entire predation context is consistent with the human age distribution. The mortality distribution with a predominance of middle age and scarcity of infants and old individuals implies accidents of some kind, such as depredation. 4.4. Absence of ungulate remains The absence of ungulate remains in the Sima site is not strange. Some caves are known in a great variety of circumstances where carnivores are the only fossil animals. For instance, the reconstructed taphonomic and palaeoenvironmental contexts of a 4 million-year-old partial hominid skeleton (Stw 573) from Sterkfontein Member 2 shows a mammalian faunal assemblage associated stratigraphically with the hominid dominated by cercopithecoids (Parapapio and Papio) and felids (Panthera pardus, Panthera leo, Felis caracal, and Felidae indet.) but not herbivores. In addition, the assemblage is characterised by a number of partial skeletons of bones across all taxonomic groups. In fact there is scant indication of carnivore chewing in the assemblage (Rayne et al., 2004) as occurred at Sima. Another example is the late Pleistocene asphalt seeps of Rancho La Brea where an assemblage of carnivores with a large number of dire wolf and sabertooth cat specimens is more frequent than herbivores remains. The hypothesis that predators engaged in intense competition for trapped prey explains their predominance and the mechanism of this predator trap (McHorse et al., 2012). Therefore the predominance of carnivore specimens in the Rancho La Brea deposits has long been explained by a scenario in which a prey animal was trapped and attracted large numbers of carnivores who became trapped in turn (Spencer et al., 2003). However, patterns of skeletal part representation for the seven most common species demonstrate that complete skeletons are not present. Water transport, as at the Sima de los Huesos site, has been ruled out as the primary process responsible for removing skeletal elements based on abrasion data. Instead, the feeding activity of carnivores and the ecological context appear to have been an important factor in the formation of the assemblage (Spencer et al., 2003). In summary, we asume that very different landscapes and contexts explain the predominance or absence of herbivores in cave deposits as the Sima de los Huesos site. Therefore, the scene context is very important for knowing bone association factors. The Sima de los Huesos site was located in a small range far away from the plains (Benito, 2004) where large felids hunted herbivores and ate them in this meseta around the current Atapuerca range (Rabadà, 2007). We asume that herbivores do not stay for long periods in mountains and forests because they prefer open fields to avoid predators and in caves there is no grass for them. In addition, large predators such as lions and leopards move corpses only a hundred metres (Schaller, 1972; Kitchner, 1991; Bailey, 1993) but the Sima de los Huesos site was a long way from the plains (Benito, 2004). On the other hand, the carnivore taxonomic diversity found in Sima de los Huesos is particularly high corresponding to high ecosystem productivity (García, 2003). We think this implies two things: there were many herbivores living in those plains and the Atapuerca range represented an area of ecological competition between all their carnivores, Homo included, who suffered a high risk of contingencies such as predation by large carnivores. 4.5. In and out The next problem to solve is how large felids came into and out of the pit if they really ate human flesh at the bottom of the Sima. We asume that they ate young and inexpert humans while canines came later for scavenging. Nowadays the Sima de los Huesos site is located at the bottom of a shaft 13 metres deep but caves change a lot during geological processes. In fact, water does not dilute limestone in a karst system entering and exiting through the same place. The cavities formation produced accesses higher than others. Water flows in via upper entrances and escapes by lower. Collapse and debris flows happen during this process burying old entrances and exits. Therefore, we suppose that there were more accesses in the Sima de los Huesos site. In fact, there are various blocked passages in the Sima as we have described in chapter 3.8. (Ortega et al., 2013). In any case, all those cavities, or at least one of them, were the access at that time and would explain the entrances and exits of carnivores around the pit as a feeding place. We propose that they produced the primary accumulation of human remains which was then transported and reworked by water currents later on. When the cave was subsequently sealed by slumps, the only entrance was the current pit where accidental falling introduced the majority of bears remains during hibernation. For this reason human remains were concentrated first in the lower unit LU-6 while bears were more frequent later in the upper conglomeratic unit LU-7. 4.6. Human bone remains concentration The Sima de los Huesos site shows a high concentration of human bone remains with excellent fossil preservation. The discussion on this site should be focused on the mechanisms resulting in bone concentration. There are many causes which accumulate skeletal remains in caves and caverns (Weigelt, 1989; Brain, 1958; Behrensmeyer, 1978; Brain, 1981; Andrews, 1990; Domínguez-Rodrigo, 1994). The presence of vertebrate fossils in caves can be caused by rodents or predators carrying the bones, hibernation, reproduction, natural traps, mud and debris flows, sudden death by karst collapse, flooding inside cavity or illness affecting a group of organisms. All these mechanisms have explained the presence of skeletal remains inside caves, but not necessarily their concentration. There are three contexts which can produce bone concentration. The first context is a supply of corpses for a short time period (Andrews, 1990), the second one is gradual supplies over a long period (Andrews, 1990) and the third one a low sedimentation rate (Rabadà, 1990). Combinations of these three contexts accumulate and concentrate bones inside caves. The first possibility, i.e. a continuous supply of dead bodies is common in colonial animals. An example of these are bats (Andrews, 1990) although the hunter-gatherers current population density is very low (Jones et al., 1992; Howell, 1979) as well as social predators such as wolves and felines (Vicente et al., 1999). Predators need large areas for survival implying a very low population density. Moreover we think that the absence of cut marks in Sima de los Huesos bones indicates that there was not a substantial hominid colony inside or near the pit. On the other hand, there are different allochthonous sedimentary horizons overlying the hominin-bearing clay breccia (Arnold et al., 2014). We asume that these speleothems indicate different supplies of sediments during the formation of this fossil association. Therefore, predators do not give rise to a continuous supply of dead bodies inside SH and the concentration of corpses in the Sima was caused by other processes. The second reason for the concentration of bones, i.e. a gradual contribution of remains over long periods, has many examples including feeding regurgitation by owls and eagles (Andrews, 1990), feeding troughs (Brain, 1958), falls into trap chambers (Morris, 1974; White et al., 1984; Andrews, 1990), troughs (Vrba, 1980) and hibernating places (Kurtén, 1958; Kurtén, 1976). Feeding troughs near the Sima site were an easy interpretation for human remains in the Sima de los Huesos outcrop (Rabadà, 2007). We asume that this situation leads to a gradual supply of corpses producing the bone concentration. The third context, i.e. low sedimentation rates, also led to the observed concentration of bones. Cave clays belong to the insoluble limestone fraction. Cavities are due to calcium carbonate dissolution. A high percentage of limestone is soluble in water, but some clays are not. Therefore, clay generation during cave formation is scarce and karst cavities are not usually associated with rapid burial mechanisms (Smith, 1975; Atkinson & Smith, 1976; Sorriaux, 1982). The red clay of level LU-6 is pure, devoid of extraclasts, and indicates low energy accumulation which is compelling evidence that the fossils were subjected to shortdistance transport (Aranburu et al., submitted) from a den near the pit. We asume that this context is associated with the observed low sedimentation rate in Sima de los Huesos and the observed bones concentration in the red clay unit LU-6 (Rabadà, 2007). The idea is simple; many bones in a low clay percentage produce a level of bone condensation. We think that this new explanation is consistent with three aspects from the SH site. Firstly, the low sedimentation production allowed a high bone transport rate in karst, which led to the observed bone fragmentation and abrasion by reworking. More than 24 % of the bones are eroded by water currents which transported this first fossil assemblage. Secondly, mixed fauna such as the Sima de los Huesos fossil association happens very often in fossil concentration levels. Thirdly, the different sedimentation ages found in the outcrop are consistent with a fossil concentration level. According to a first sample this age was between 325,000 and 205,000 years old (Parés et al., 2000), but another calculation proposed an age of between 400,000 and 500,000 years (Bischoff et al., 2003; Bermúdez de Castro et al., 2003) or more than 427,000 years (Arnold et al., 2014). Condensation levels mix fossils from different ages as happened in Sima de los Huesos. This data dispersion was due to a low sedimentation rate in the Sima de los Huesos pit. From a derivation of the actual time scale by palaeomagnetism and uranium thorium, much of this fossil human accumulation covered a substantial time span in excess of 100,000 years. For instance, the Rancho La Brea tar pits reveal a complex history of accumulation, concentration and diagenesis for specimens found there. Radiometric dating of 46 bones from Pit 91 documents at least two episodes of deposition, one from 45,000 to 35,000 yr and another, shorter interval from 26,500 to 23,000 yr. (Friscia et al., 2008). In summary, we propose that gradual supplies of corpses over a long time period and a low sedimentation rate might produce the observed fossil concentration at the Sima de los Huesos site. 4.7. One hand axe The only one hand axe found in Sima de los Huesos site was considered as a symbolic object during a ritual burial when Homo heidelbergensis threw this tool into the pit (Carbonell & Mosquera, 2006). Tracing studies reveal that the hand axe does not show use-wear marks because there is microscopic erosion on the edges of the hand axe. According to experimental data, this abrasion was produced by sandy sediments (Carbonell & Mosquera, 2006). Therefore, we assume that this hand axe was a reworked element as occurred in the rest of the human remains. 5. CONCLUSIONS Only one interpretation does not explain natural processes because these are consequences of a network of causes. The Sima de los Huesos fossil association was considered only as a human burial site by other authors, but according to this bibliographic data review the Sima de los Huesos site may be proposed as originated by several mechanisms. Competition between Homo and other predators for the cavity involved that Homo was a victim of large predators that carried the corpses around the pit in a feeding trough for predators while the cave had other entrances blocked nowadays. In fact the human mortality distribution with a predominance of middle age and scarcity of infants and old individuals implies accidents of some kind, such as depredation. Canines and other scavengers came later for feeding as other authors have proposed. In addition the low rate of bites in SH implies that the ecosystem in Atapuerca had high biological productivity. In fact, the carnivore taxonomic diversity found in Sima de los Huesos is particularly high corresponding to high ecosystem productivity. This context implies that there were many herbivores living in those plains and the Atapuerca range represented an area of ecological competition between all their carnivores, Homo included, who suffered a high risk of contingencies such as predation by large carnivores. Finally water flows in the karst during heavy rainfalls transported, produced dispersion, mixing and abrasion in the human remains. During all these processes a low sedimentation rate and gradual supplies of corpses over a long period of time produced the observed fossil concentration in unit LU-6. In fact speleothems levels indicate different supplies of sediments during the formation of this fossil association. All these human bones concentration is consistent with three aspects from the SH site. Firstly, the low sedimentation production allowed a high bone transport rate in karst, which led to the observed bone fragmentation and abrasion by reworking. Secondly, mixed fauna happens very often in fossil concentration levels. Thirdly, the different sedimentation ages found in the outcrop are consistent with a fossil concentration level. Later, when the cave was closed by slumps and the main entrance was the current pit, bears fell by accident or died while hibernating there during the sedimentation of the unit LU-7. All these aspects explain the Sima de los Huesos fossil association. Acknowledgements. The author would like to thank the following organizations and universities: Museu de Geologia del Seminari de Barcelona, CSIC Institut Jaume Almera of Barcelona, UB Facultat de Geologia, Fòrum de Debats de Vic, Centre d’Estudis del Gaià, EJIP, Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, Departament d’Ensenyament and Universitat de València. We are grateful to the following professors, scientists and professionals for sharing their considerable knowledge about taphonomy and cave geology: Carles Ferrández, Francisco Poyato, Antonio López Valverde, Francesc Ribot, Francesc Burjachs, Jordi Maria de Gibert, Peter Andrews, Yolanda Fernández-Jalvo, Jordi Martinell, Rosa Doménech, Miquel de Renzi, Joan Madurell, Lluis Gibert, Julio Aguirre, Sebastián Calzada, Xavier Martínez Delclós, Josep Maria Mata, Chris Stringer, Enrique Gil Bazán, Tatiana Gaona, Paul Talbott, Ivette Grima, Núria Gutiérrez and two anonymous reviewers. References Adams, J., Herries, A., Kuykendall, K. & Conroy, G. 2007. Taphonomy of a South African cave: geological and hydrological influences on the GD 1 fossil assemblage at Gondolin, a Plio-Pleistocene palaeocave system in the Northwest Province, South Africa. Quaternary Science Reviews, 26 (19-21), 2526-2543. Aguirre, E., 2000a. Modelo de la Evolución Humana. Registro de Atapuerca. In: Horizontes culturales. Las fronteras de la Ciencia. Real Academia de Ciencias. Espasa, España, 131-162. Aguirre, E., 2000b. Sima de los Huesos. Escenarios de la formación del yacimiento, crítica y sesgo demográfico. In: Tendencias Actuales de Investigación en la Antropología Física Española (eds. Dobón, L. C., Otero, H. R., Compadre, B. S., Martínez, B. L. & Blanco, M. J.). Universidad de Léon, León, 31-42. Andrés, M., Gidna, A. O., Yravedra, J. & Domínguez-Rodrigo, M. 2012. A study of dimensional differences of tooth marks (pits and scores) on bones modified by small and large carnivores. Archaeological Anthropology Science, 4, 209-219. Andrews, P. 1990. Owls, Caves and Fossils: predation and accumulation of small mammals bones in caves with analyses of the Pleistocene cave faunas from Westbury-sub-Mendip, Somerset, UK. British Museum of Natural History, London. Andrews, P. & Fernández-Jalvo, Y. 1997. Surface modifications of the Sima de los Huesos fossil humans. Journal of Human Evolution, 33, 191-217. Aranburu, A., Arsuaga, J. L. & Sala, N. The geology of the Sima de los Huesos (Atapuerca, Spain) and implications for the origin of the fossil hominin accumulation. Journal of Human Evolution (submitted for publication). Arnold, L., Demuro, M., Parés, J. M., Arsuaga, J. L., Aranburu, A., Bermúdez de Castro, J. M. & Carbonell, E. 2014. Luminescence dating and palaeomagnetic age constraint on hominins from Sima de los Huesos, Atapuerca, Spain. Journal of Human Evolution, 67, 85-107. Arsuaga, J. L. 1999. El Collar del Neandertal. Tanto por saber. Ediciones Temas de Hoy, Madrid. Arsuaga, J. L. & Martínez, I. 1999. La Especie Elegida. Tanto por saber. Ediciones Temas de Hoy, Madrid. Arsuaga, J. L., Carretero, J. M., Gracia, A. & Martínez, I. 1990. Taphonomical analysis of the human sample from the Sima de los Huesos Middle Pleistocene site (Atapuerca/Ibeas, Spain). Journal of Human Evolution, 5, 505-513. Arsuaga, J. L., Martínez, I., Gracia, A., Carretero, J. M. & Carbonell, E. 1993. Three new humans skulls from the Sima de los Huesos Middle Pleistocene site in Sierra de Atapuerca, Spain. Nature, 362, 534-537. Arsuaga, J. L., Martínez, I., Gracia, A., Carretero, J. M., Lorenzo, C., García, N. & Ortega, A. I. 1997. Sima de los Huesos (Sierra de Atapuerca, Spain) the site. Journal of Human Evolution, 33, 109-127. Arsuaga, J. L., Martínez, I., Arnold, L. J., Aranburu, A., Gracia-Téllez, A., Sharp, W. D., Quam, R. M., Falguères, C., Pantoja-Pérez, A., Bischoff, J., Poza-Rey, E., Parés, J. M., Carretero, J. M., Demuro, M., Lorenzo, C., Sala, N., Martinón-Torres, M., García, N., Alcázar de Velasco, A., Cuenca-Bescós, G., Gómez-Olivencia, A., Moreno, D., Pablos, A., Shen, C. C., Rodríguez, L., Ortega, A. I., García, R., Bonmatí, A., Bermúdez de Castro, J. M. & Carbonell, E. 2014. Neandertal roots: Cranial and chronological evidence from Sima de los Huesos. Science, 344, 1358-1362. Atkinson, T.C. & Smith, D.I. 1976. The erosion of limestones. In: The Science of Speleology, (eds. Ford, T. W. & Cullingford, C. H.). Academic Press, London, 151-177. Bailey, T. 1993. The African Leopard. Columbia University Press, New York. Barroso, C., Botella, D., Caparrós, M., Moigne, A. M., Celiberti, V., Testu, A., Barsky, D., Notter, O., Riquelme, J. M., Pozo, M., Carretero, M. I., Monge, G., Khatib, S., Saos, T., Gregoire, S., Bailón, S., García, J. A., Cabral, A. L., Djerrab, A., George, I., Abdessadok, S., Batalla, G., Astier, N., Bertin, L., Boulbes, N., Cauche, D., Filoux, A., Hanquet, C., Milizia, C., Moutoussamy, J., Rossoni, E., Verdú, L. & Lumley, H. 2011. The Cueva del Angel (Lucena, Spain): An Acheulean hunters habitat in the South of the Iberian Peninsula. Quaternary International, 243, 105-126. Behrensmeyer, A. K. 1978. Taphonomy and ecology information from bone wethering. Paleobiology, 4, 150-162. Benito, A. 2004. Análisis geomorfológico y reconstrucción de los paleopaisajes neógenos y cuaternarios en la Sierra de Atapuerca y el valle medio del río Arlazón. PhD Thesis, Universidad Complutense de Madrid (unplublished). Bermúdez de Castro, J. M. & Nicolás, E. 1997. Paleodemography of the Atapuerca-SH Middle Pleistocene hominid sample. Journal of Human Evolution, 33, 333-335. Bermúdez de Castro, J. M., Arsuaga, J. L., Carbonell, E., Rosas, A., Martínez, I. & Mosquera, M. 1997. A hominid from Pleistocene of Atapuerca, Spain: possible ancestor to neandertals and modern humans. Science, 276, 1392-1395. Bermúdez de Castro, J. M., Martinón-Torres, M., Sarmiento, S. & Lozano, M. 2003. Gran Dolina TD-6 versus Sima de los Huesos dental samples from Atapuerca: evidence of discontinuity in the European Pleistocene population? Journal of Archaeological Science, 30, 1421-1428. Bermúdez de Castro, J. M., Martinón-Torres, M., Carbonell, E., Sarmiento, S., Rosas, A., Van der made, J. & Lozano, M. 2004. The Atapuerca sites and their contribution to the knowledge of human evolution in Europe. Evolutionary Anthropology, 13, 25-41. Binford, L. R. 1981. Bones: Ancient Men and Modern Myths. Academic Press, London. Bischoff, J. L., Shamp, D. D., Aranburu, A., Arsuaga, J. L., Carbonell, E. & Bermúdez de Castro, J. M. 2003. The Sima de los Huesos date to beyond U/Th equilibrium (>350 kyr) and perhaps to 400-500 kyr: New radimoetric dates. Journal of Archaeological Science, 30, 275-280. Bischoff, J. L., Williams, R. W., Rosenbauer, R. J., Aranburu, A., Arsuaga, J. L., García, N. & Cuenca-Bescós, G. 2007. High-resolution U-series dates from the Sima de los Huesos hominids yields 600 kyrs: implications for the evolution of the early Neanderthal lineage. Journal of Archaeological Science, 34, 763-770. Blumenschine, R. 1986. Carcass consumption sequences and archaeological distinction of scavenging and hunting. Journal Human Evolution, 15, 639-659. Boaz, N. T., Ciochon, R. L., Xu, Q. & Liu, J. 2004. Mapping and taphonomic analysis of the Homo erectus loci at Locality 1 Zhoukoudian, China. Journal of Human Evolution, 46, 519- 549. Bocquet-Appel, J. P. & Arsuaga, J. L. 1999. Age distribution of hominid samples at Atapuerca (SH) and Krapina could indicate accumulation by catastrophe. Journal of Archaeological Science, 26, 327-338. Brain, C. K. 1958. The Transvaal ape-man bearing cave deposits. Transvaal Museum Memories, 11. Brain, C. K. 1981. The Hunters or the Hunted? An Introduction to African Cave Taphonomy. The University of Chicago Press, Chicago. Carbonell, E. & Mosquera, M. 2006. The emergence of a symbolic behaviour: the sepulchral pit of Sima de los Huesos, Sierra de Atapuerca, Burgos, Spain. Human Palaeontology and Prehistory. Comptes Rendus Palevol, 5 (1-2), 155-160. Carbonell, E., Mosquera, M., Ollé, A., Rodríguez, X. P., Sala, R., Vergèés, J. M., Arsuaga, J. L. & Bermúdez de Castro, J. M. 2003. Les premiers comportements funéraires auraient-ils pris place à Atapuerca, il y a 350 000 ans? L’Anthropologie, 107, 1-14. Carretero, J. M., Rodríguez, L., García-González, R., Arsuaga J. L., Gómez-Olivencia, A., Lorenzo, C., Bonmatí, A., Gracia, A., Martínez, I. & Quam, R. 2012. Stature estimation from complete long bones in the Middle Pleistocene humans from the Sima de los Huesos, Sierra de Atapuerca (Spain). Journal of Human Evolution, 62, 242-255. Díez, J. C. 1990. Estudio tafo-zooarqueológico del Pleistoceno Medio. Aplicación a la Sima de los Huesos. In: Sierra de Atapuerca. Burgos, I Jornadas Burgalesas de Historia. Introducción a la Historia de Burgos en la Edad Media. Monografías de Historia Castellano-Leonesa. Universidad de Burgos, 517-530. Domínguez-Rodrigo, M. 1994. La formación de las acumulaciones óseas de macrofauna: revisión de los criterios de discernimiento de los agentes biológicos no antrópicos desde un enfoque ecológico. Zephyrvs, XLVI, 103-122. Eaton, R. L. 1994. Interference competition among carnivores: A model for the evolution of social behaviour. Carnivores, 2, 9-16. Fernández-Jalvo, Y. 2003. Tafonomía en la Sierra de Atapuerca, Burgos (España). Coloquios de Paleontología, 1, 147-162. Fernández-Jalvo, Y. & Andrews, P. 2001. Atapuerca, le conte de deux sites. L’Anthropologie, 105, 223-236. Friscia, A., Spencer, L., Van Valkenburgh, B. & Harris, J. 2008. Chronology and spatial distribution of large mammal bones in pit 91, Rancho la Brea. Palaios, 23, 35-42. García, N. 2003. Osos y otros carnívoros de la Sierra de Atapuerca. Fundación Oso Asturias, Oviedo. García, N. & Arsuaga, J. L. 1997. The carnivore remains from the Sima de los Huesos Middle Pleistocene site (Sierra de Atapuerca, Spain). Journal of Human Evolution, 33, 155-174. García, N. & Arsuaga, J. L. 2011. The Sima de los Huesos (Burgos, northern Spain): palaeoenvironment and habitats of Homo heidelbergensis during the Middle Pleistocene. Quaternary Science Reviews, 30, 1413-1419. Haynes, G. 1980. Evidence of carnivor gnowing of Pleistocene and recent mammalian bones. Paleobiology, 6(3), 341-351. Haynes, G. 1983. A guide for differentiating mammalian carnivore taxa responsible for gnaw damage to herbivore limb bones. Paleobiology, 9(2), 164-172. Hill, A. 1979. Disarticulation and scattering of mammal skeletons. Paleobiology, 5(3), 261-274. Howell, N. 1979. Demography of the Dobe !Kung. Academic Press, New York. Hutson, J. M. 2008. Reanalysis and reinterpretation of the Kalkbank fauna accumulation, Limpopo province, South Africa. Journal of Taphonomy, 6 (3-4), 399-428. Jones, N., Smith, L., O'Connell, J., Hawkes, K. & Kamuzora, C. 1992. Demography of the Hazda, an increasing and high density population of savanna foragers. American Journal of Physical Anthropology, 98, 159-181. Kitchner, A. 1991. The Natural History of the Wild Cats. Christopher Helm, London. Kurtén, B. 1958. Life and death of the Pleistocene cave bear. A study in palaeocology. Acta Zoologica Fennica, 95, 1-59. Kurtén, B. 1976. The Cave Bear Story. Life and Death of a Vanished Animal. Columbia University Press, New York. Martínez, I. & Arsuaga, J. L., 1997. The temporal bones from Sima de los Huesos Middle Pleistocene site (Sierra de Atapuerca, Spain). A phylogenetic approach. Journal of Human Evolution, 33, 283-318. Martínez, I., Quam, R. M., Rosa, M., Jarabo, P., Lorenzo, C., Bonmatí, A., Gómez-Olivencia, A., Gracia, A. & Arsuaga, J. L. 2012. On the origin of language: the Atapuerca evidence. The 81st Annual Meeting of the American Association of Physical Anthropologists, Abstract Book, p. 111. Martínez, I., Rosa, M., Quam, R., Jarabo, P., Lorenzo, C., Bonmatí, A., Gómez- Olivencia, A., Gracia, A. & Arsuaga, J. L. 2013. Communicative capacities in Middle Pleistocene humans from the Sierra de Atapuerca in Spain. Quaternary International, 295, 94-101. McHorse, B., Orcutt, J. & Davis, E. 2012. The carnivoran fauna of Rancho La Brea: Average or aberrant? Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, 329-330, 118-123. Meyer, M., Fu, Q., Aximu-Petri, A., Glocke, I., Nickel, B., Arsuaga, J. L., Martínez, I., Gracia, A., Bermúdez de Castro, J. M., Carbonell, E. & Paabo, S. 2014. A mitochondrial genome sequence of a hominin from Sima de los Huesos. Nature, 505, 403-406. Morris, P. 1974. The mammal fauna of the ash-flow tuff blisters of Fantale, Ethiopia. Studies of Spelaelogy, 2, 233-237. Ortega, A. I., Benito-Calvo, A., Pérez-González, A., Martín-Merino, M. A., Pérez-Martínez, R., Parés, J. M., Aranburu, A., Arsuaga, J. L., Bermúdez de Castro, J. M. & Carbonell, E. 2013. Evolution of multilevel caves in the Sierra de Atapuerca (Burgos, Spain) and its relation to human occupation. Geomorphology, 196, 122-137. Palmqvist, P., Martínez-Navarro, B., Pérez-Claros, J., Torregrosa, V., Figueirido, B., Jiménez-Arenas, J. M., Espigares, P., Ros-Montoya, S. & De Renzi, M. 2011. The giant hyena Pachycrocuta brevirostris: Modelling the bone-cracking behavior of an extinct carnivore. Quaternary International, 243, 61-79. Parés, J. M., Pérez-González, A., Weil, A. B. & Arsuaga, J. L. 2000. On the age of the hominid fossils at Sima de los Huesos, Sierra de Atapuerca, Spain: paleomagnetic evidence. American Journal of Physical Anthropology, 111, 451-462. Pérez-Pérez, A., Bermúdez de Castro, J. M. & Arsuaga, J. L. 1999. Nonoclusal dental microwear analysis of 300.000 years-old Homo heidelbergensis teeth from Sima de los Huesos (Sierra de Atapuerca, Spain). American Journal of Physical Anthropology, 108, 433-457. Rabadà, D. 1990. Nota preliminar sobre la tafonomía de la asociación fósil del Pleistoceno Medio en la Cova Gran (Serra del Montmell, Baix Penedès, NE de España). Acta Geológica Hispánica, 25, 4, 313-317. Rabadà, D. 2001. Los homínidos de la Sima de los Huesos, ¿inhumaciones o accidentes? (Sierra de Atapuerca, Burgos, España). Batalleria, 10, 49-54. Rabadà, D. 2007. La asociación fósil de la Sima de los Huesos: resultado de diversos procesos tafonómicos no antrópicos (Sierra de Atapuerca, Burgos, España). Batalleria, 13, 69-74. Rayne, T., Clarke, R. & Heaton, J. 2004. The context of Stw 573, an early hominid skull and skeleton from Sterkfontein Member 2: taphonomy and paleoenvironment. Journal of Human Evolution, 46(3), 277-295. Sala, N. 2012. Tafonomía de yacimientos kársticos de carnívoros en el Pleistoceno. Departamento de Paleontología. Universidad Complutense de Madrid, Madrid. Sala, N., Algaba, M., Arsuaga, J. L., Aranburu, A. & Pantoja, A. 2012. A Taphonomic study of the Búho and Zarzamora caves. Hyenas and humans in the Iberian Plateau (Segovia, Spain) during the Late Pleistocene. Journal of Taphonomy, 10, 477-497. Sala, N. & Arsuaga, J. L. 2013. Taphonomic studies with wild brown bears (Ursus arctos) in the mountains of northern Spain. Journal of Archaeological Science, 40, 1389-1396. Sala, N., Arsuaga, J. L. & Haynes, G. 2014. Taphonomic comparison of bone modifications caused by wild and captives wolves (Canis lupus). Quaternary International, 330, 126-135. Sala, N., Arsuaga, J. L., Martínez, I. & Gracia-Téllez, A. 2014. Carnivore activity in the Sima de los Huesos (Atapuerca, Spain) hominin sample. Quaternary Science Reviews, 97, 71-83. Saladié, P., Huguet, R., Díez, C., Rodríguez-Hidalgo, A. & Carbonell, E. 2013. Taphonomic modifications produced by modern brown bears (Ursus arctos). International Journal Osteoarchaeological, 23, 13-33. Schaller, G. 1972. The Serengeti Lion. University of Chicago Press, Chicago. Smith, D. I. 1975. The erosion of limestones on Mendip. In: Limestones and Caves of the Mendip Hills (eds. Smith, D. I. & Drew, D. P.) David & Charles, Newton Abbot, 135-170. Sorriaux, P. 1982. Contribution à l'étude de la sédimentation en milieu karstique: Le systeme de Niaux-Lombrives-Sabart. Pyrenees Arigeoises. Thesis 3rd cycle, Université Paul Sabatier, Toulouse. Spencer, L., Van Valkenburgh, B. & Harris, J. 2003. Taphonomic analysis of large mammals recovered from the Pleistocene Rancho La Brea tar seeps. Paleobiology, 29 (4), 561-575. Stringer, C. 2012. The Status of Homo heidelbergensis (Schoetensack 1908). Evolutionary Anthropology, 21, 101-107. Trinkaus, E. 1995. Neanderthal mortality patterns. Journal of Archaeological Science, 22, 121-142. Ullrich, H. 1999. Life and death, mortuary practices and survival strategies in the Palaeolithic. In: Hominid Evolution. Lifestyles and Survival Strategies (ed. Ullrich, H.). Archaea, 543-562. Vicente, J. L., Rodríguez, M. & Palacios, J. 1999. Relaciones entre lobos y ciervos en la sierra de la Culebra. Quercus, 157, 10-15. Vrba, E. 1980. The significance of bovid remains as indicators of environment and predation patterns. In: Fossils in the Making (eds. Behrensmeyer, A. K. & Hill, A. P.). University Chicago Press, Chicago, 247-271. Weigelt, J. 1989. Recent Vertebrate Carcasses and their Paleobiological Implications. University Chicago Press, Chicago. White, J. A., McDonald, H. G., Anderson, E. & Soiset, J. M. 1984. Lava blisters as carnivore traps. In: Contributions on Quaternary vertebrate paleontology: a volume in memorial to John E. Guilday. (eds. Genoways, H. H. & Dawson, M. R.) Carnegie Museum of Natural History, 8, 241-256. Yravedra, J., Lagos, L. & Bárcena, F. 2011. A taphonomic study of wild wolf (Canis lupus) modification of horse bones in Northwestern Spain. Journal of Taphonomy, 9, 37-65. Figure captions Figure 1. Atapuerca karst system with the location of the Sima de los Huesos site (Arnold et al., 2014, modified). Figure 2. Composite stratigraphic section of Sima de los Huesos site: (a) luminescence dating and palaeomagnetic sampling localities; (b) west north-west to east south-east longitudinal transect across the Sima chamber; (c) and stratigraphic sequence (Arnold et al., 2014, modified).

ATAPUERCA EN CAMPANYA POLÍTICA

Com cada final d’estiu el doctor Arsuaga i el seu l’equip d’Atapuerca surten a premsa amb una nova descoberta. Sembla estrany que durant els últims anys passi sempre el mateix cada setembre. Per quina raó ho fan? Veiem el que diuen haver descobert i veurem la causa de tot plegat. Fa temps que insinuen una nova espècie a la Sima de los Huesos. Afirmen que els neandertals d’allí eren més corpulents però amb un pocs centímetres menys de volum cerebral que la resta de neandertals del món. ¿Per aquesta raó ja estem davant una nova espècie? La diferència que Arsuaga obté és deguda al gran nombre de restes trobades a Atapuerca al respecte de les poques a Europa i Orient Proper. Atapuerca conté el màxim nombre d’exemplars de neandertals de tot el món. Comparar la variabilitat de 1.000 individus amb la de 10 i dir que els mil són una espècie diferent resulta una mentida sorgida d'un artefacte matemàtic. Si comparéssim els cranis de mil aborígens australians amb els de deu europeus s’arribaria a la mateixa conclusió, però no per això diríem que els sapiens d’Europa siguin una espècie diferent de la dels australians. Fins i tot entre sapiens i neandertals les diferències volumètriques cerebrals no esdevenen significatives. En fi, que si Arsuaga publica en el futur una nova espècie, sortirà encara més als diaris, més publicitat i més subvencions, tot i que l’espècie sigui falsa. Però no sols la cosa s’ha quedat aquí aquest setembre a premsa. Arsuaga ha declarat que, en base als exemplars d’Atapuerca, han pogut determinar que l’evolució humana ha passat per quatre fases. Per desgràcia aquestes etapes evolutives no són res nou. Altres autors, i fa anys, ja en van perfilar la majoria d’aquelles en altres treballs. Jo mateix les explico fa cursos a l’aula. És a dir Arsuaga està fent-ne un refregit d'idees velles sota aparença nova. Davant tot l’anterior es fa obvi que el doctor Arsuaga força el que obtenen de les excavacions per esbombar novetats científiques inexistents. Malauradament una excavació mai no ha estat una fàbrica de fer botifarres noves. El que va sortint sota terra mica en mica aporta dades que no poden inventar novetats científiques cada setembre. És evident que tanta regularitat sols empaita un objectiu, fer-se propaganda davant els repartiments de subvencions que l’estat espanyol farà durant la tardor. Per tant Arsuaga sols pretén entabanar a la premsa i als ignorants polítics en ciència, tot en detriment d’altres equips d’investigació, molts d’ells catalans.

miércoles, 2 de septiembre de 2015

LA SIMA DE LOS HUESOS: ENTERRAMIENTOS BAJO DUDA

En todos los textos y libros de nuestros escolares consta una interpretación que ha calado como verdad indiscutible, que en la Sima de los Huesos de Atapuerca sucedió el primer enterramiento ritual de la humanidad hace unos 400.000 años. El origen de tal interpretación vio su luz en diversas publicaciones a finales de los noventa. Esta es la posición que defiende actualmente el equipo de Atapuerca. Recientemente la revista científica Spanish Journal of Palaeontology ha publicado un artículo que desmonta esta opinión. La ciencia abre la puerta al debate entre la ortodoxia y las nuevas aportaciones. El yacimiento de la Sima de los Huesos en Atapuerca contiene la mayor concentración de neandertales primitivos de todo el mundo, y esto en sólo cuatro metros cúbicos de lo excavado. Para explicar esta condensación de fósiles humanos el equipo de Atapuerca creó toda una iconografía que se ha impuesto hasta hoy en día. En la mayoría de libros de texto, en la prensa, museos y exposiciones se exhiben pinturas e imágenes donde unos neandertales primitivos arrojaban a sus fallecidos de forma simbólica al interior de una antigua sima. Este retrato se ha fijado en la memoria colectiva y ahora resulta casi imposible extirparlo de la creencia de muchos, una imagen miente más que mil palabras. Para el doctor David Rabadà, autor del artículo en la revista Spanish Journal of Palaeontology, los cadáveres de la Sima de los Huesos no fueron el resultado de un enterramiento ritual. Primero fueron víctimas de algún gran depredador que devoró las carcasas en alguna cavidad superior cercana a la Sima de los Huesos. Posteriormente carroñeros de menor tamaño dieron con el resto de los banquetes. Finalmente las aguas que excavan las cuevas los arrastraron, dispersaron y acumularon en la base de una de sus simas, en la Sima de los Huesos. Pruebas de todo ello se hallan sobre los restos humanos estudiados. Por ejemplo, faltan más de un sesenta por ciento de los restos originales, sobretodo vértebras y cráneos. Si el enterramiento hubiera sido intencionado, deberíamos encontrar una pérdida de partes anatómicas y desarticulación mucho menores, un cadáver en un pozo sin salida no anda y pierde sus huesos. Otro dato son las rozaduras en diversos cráneos sin señales de cicatrización. Arsuaga, coordinador de la excavación de Atapuerca, ha propuesto que dichas lesiones fueron debidas a pedradas en vida causadas entre los mismos neandertales cuando jugaban. Para el doctor Rabadà parece más lógico que esas rozaduras fueran golpes producidos contra las paredes de las cueva cuando las corrientes los arrastraban. Cabe añadir en este sentido que muchos huesos se hallan redondeados por las corrientes de agua. La única hacha de mano hallada, Excalibur, y según estudios de otro codirector de las excavaciones, Eudald Carbonell, mostraba abrasión debida a los limos y arenas, hecho congruente con las corrientes de agua que esculpen las cuevas y transportan los restos fósiles en ellas. Otro dato que no encaja con los enterramientos rituales defendidos por el equipo de Atapuerca son las marcas de mordedura sobre todos estos huesos humanos, signo inequívoco que fueron cazados o devorados por depredadores. En este sentido la edad de estos neandertales al morir arroja nueva información. Hay que partir de la idea que los fósiles son cadáveres del pasado y que como tales, deberían reflejar la tasa de mortalidad de la población original. En los actuales cazadores recolectores la tasa de mortalidad infantil es muy elevada seguida por la de los ancianos, algo que también ocurría en las poblaciones de neandertales. Así pues, si el yacimiento de la Sima fue generado por enterramientos intencionados, debería contener un elevado número de niños y ancianos entre los fósiles. Según datos publicados por el equipo de Atapuerca sucede todo lo contrario. Así existe un predominio claro de adolescentes y jóvenes ante una escasez pasmosa de niños y ancianos. Esto, y según Rabadà, no indica una tasa de mortalidad sino de accidentalidad. Sabemos que adolescentes y jóvenes suelen ser intrépidos alejándose de los núcleos familiares más que bebés y ancianos. Este hecho conllevaba que adolescentes y jóvenes sufrieran mayor depredación. En este sentido existe un claro predomino de extremidades, fémures, húmeros y tibias, en detrimento de vértebras, manos y pies. Este sesgo esquelético es típico de depredadores de gran tamaño que sólo consumen y transportan las partes con más carne, las extremidades, desechando el resto. De hecho, leones y leopardos suelen producir acumulaciones de huesos de esta índole. Parece pues que algunos depredadores acumularon carcasas para comérselas en alguna cavidad superior a la Sima de los Huesos. De hecho ésta tenía otros accesos. El agua en las grutas no diluye la caliza bajando y subiendo por el mismo lugar. En la formación de una cueva suele existir un conjunto de accesos superiores de entrada del agua, observados ya por el equipo de Atapuerca, y otros inferiores de salida. Es decir hubo otros accesos en la sima que hoy en día se hallan sepultados por desplomes. Otro enigma del yacimiento de la Sima de los Huesos es la elevada concentración de fósiles hallada en su interior. Esto, y según Rabadà, sería lógico dado el contexto geológico en donde se hallan. Las arcillas que encontramos en la base de las cuevas provienen muy a menudo de la parte de caliza no soluble. Las cuevas se forman gracias a la disolución de la roca carbonatada por la acción de las precipitaciones. La mayor parte de la caliza es soluble en agua, pero un pequeño porcentaje, las arcillas, no lo son. Por tanto, la generación de arcillas durante la formación de cuevas y simas es escasa. Si esta baja producción de arcillas engloba futuros fósiles, éstos quedarán concentrados en el sino de una baja cantidad de sedimento. La idea es simple, a muchos huesos y poca arcilla, mucha concentración de fósiles. Pero otro gran misterio para el equipo de Atapuerca es la ausencia de herbívoros en el yacimiento. Para Rabadà los grandes depredadores cazaban a los herbívoros en campo abierto, es decir, en las llanuras alejadas de la sierra de Atapuerca. Si observamos la geografía del lugar vemos que la sierra estaba formada por colinas de escasa altura rodeadas de grandes llanuras. Los herbívoros jamás se adentrarían por la sierra de Atapuerca por dos razones: preferían el campo abierto para evitar a los depredadores y en las cuevas no hay alimento que buscar. Leones y leopardos no suelen trasladar a sus presas más allá de unos centenares de metros, algo que explicaría la ausencia de herbívoros en la Sima, en cambio, los humanos, que sí deambulaban por los derredores de aquellas grutas, sí fueron víctimas de grandes depredadores que también merodeaban por allí. Los herbívoros estaban demasiado lejos para, una vez cazados, ser trasladados hacia la gruta. Visto todo lo anterior parece que en la Sima de los Huesos jamás se produjo enterramiento ritual alguno. La competitividad en la Sierra de Atapuerca entre neandertales y otros depredadores conllevó la depredación de los humanos. Sus carcasas fueron consumidas en una cavidad superior cercana a la Sima de los Huesos cuando la gruta poseía otros accesos hoy desplomados. Posteriormente las corrientes de agua dispersaron y acumularon los restos en la base de la sima. Al repetirse este conjunto de procesos durante milenios, junto con una baja tasa de sedimentación, se produjo la concentración ósea observada. El mito del enterramiento ritual que propició el premio Príncipe de Asturias para el equipo de Atapuerca hoy se halla bajo duda.

martes, 1 de septiembre de 2015

Rajoy y Cataluña

El presidente del Gobierno de España ha afirmado recientemente que la desunión es un virus para el Reino y que Cataluña está sembrando ese patógeno. Cierto que en esa autonomía los disidentes son muchos pero hay que entender que la Unidad Española es algo paradójico ante los hechos de la historia. Véanse en ese aspecto Gibraltar, el Sáhara Occidental, Filipinas, el Rosellón francés o las antiguas colonias de América latina. Muchos de esos territorios pertenecieron a la unidad española pero fueron entregados a otras soberanías o simplemente abandonados y perdidos. Por otro lado los catalanes independentistas no desean una separación, sino una vecindad con España dentro del marco europeo. La pregunta es si el PP de Rajoy va a facilitar esa amistad con su nuevo vecino europeo. La respuesta resulta obvia, y para ello Rajoy y los suyos sacan la Constitución española como estandarte de la unidad. En ello afirman que el intento catalán está fuera de toda legalidad y por tanto, fuera de todo derecho. La falacia es que legal no significa moral. Hace unos años la homosexualidad en España era ilegal aunque ahora la entendamos como un derecho. Añadamos que la Constitución española rige a una mayoría de españoles que no la votaron a finales de los setenta. Es decir nuestro marco legal fue votado por muchos muertos actuales y no por los jóvenes de hoy en día. La leyes poco reflejan la justicia, y me remito a los tejemanejes del Estado con la banca en este país, a la ley del aborto o a la ley mordaza. Si el único argumento que esgrime Rajoy para atar a los catalanes a la Unidad Española es aquella Constitución nacida poco después del franquismo, me temo que los independentistas poco caso harán a los deseos del PP. Si los catalanes quieren ser nuestros vecinos europeos poco les va a convencer de lo contrario Rajoy con sus amenazas legales o demagogias vacías. Si quieren marcharse los catalanes mejor tenerlos como amigos que como enemigos. La unidad da la fuerza, el ataque del PP la división.

sábado, 29 de agosto de 2015

SOBRE MARAGALL, D’ORS, ESPRIU, PORCEL I ALTRES d’Oriol Pi de Cabanyes

Aquest llibre esdevé una gran crida a la literatura catalana recent. Amb un català sòlid i ric en vocabulari, Oriol Pi de Cabanyes viatja a través de diferents escriptors, editors i lletraferits de la terra, tot destil·lant aquests protagonistes amb les seves virtuts i les seves xacres. Resulta obvi que alguns poders han volgut esborrar la cultura de Catalunya. Però gràcies, en part, als personatges que el llibre va descrivint, aquesta ha perdurat. En certa manera el llibre profunditza entre víctimes i botxins despullant a molts d’ells. A alguns els baixa del pedestal per a mostrar-nos-els simplement humans. Defectes i exemplaritats van discorrent entre molts escriptors coneguts tot veient la seva aportació al català. Per desgràcia el seu moment polític va influir en l’estil d’escriptura d’un gran gruix d’aquells. Per això un fet que aplaudeix Oriol Pi de Cabanyes és l’estil original i allunyat de les tendències comercials o polítiques. L’art hauria de moure’s en llibertat però malauradament l’entorn prem els lletraferits. Queda clar en el llibre que la literatura catalana ha estat menyspreada per la castellana i condemnada per la política imperialista de l’estat central. El fet que avui dia la nostra literatura no hagi mort ha estat gràcies a la lluita dels autors aquí descrits. La narrativa, l’assaig o la poesia han estat reptades a buscar la bellesa davant qui mai no la assolirà, els imperialismes culturals.

miércoles, 12 de agosto de 2015

LA VIDA LENTA Josep Pla

Un Pla intern, sensible i feble va desfullant les seves observacions del jorn entre l’entorn i si mateix. Sense intenció literària va deixant registre de meteorologia, àpats i de la seva vida social diàries. Dia a dia va repetint-se l’anterior sota la pressió i obsessió d’escriure-ho tot. En aquest estat de rumiar i redactar, Pla pateix, pateix d’atacs d’ansietat, pateix per un erotisme llunyà, pateix pel seu alcoholisme, pateix pel seu tabaquisme, pateix per la mort, pateix per fer-se vell, pateix per un insomni perpetu, pateix per la seva solitud, i pateix pel país sota el franquisme. Tot d’una assoleix algun petit parèntesi d’equilibri quan la seva solitud interna es veu plena de familiars, viatges o absència d’alcohol. En fi, que en el decurs del seu diari se’ns destapa un Pla contrari al franquisme, avorrit de la censura, proper als semites, amant de la bona cuina i molt, però que molt, noctàmbul sota la companyia dels seus amics, coneguts i saludats. En totes les seves notes de lletraferit no s’hi veu cap mena de teràpia que el pugui fer escapar de les seves xacres. Un dolça lectura per a qui vulgui aprofundir més en aquest personatge.

miércoles, 15 de julio de 2015

UNESCO EDUCACIÓ PER PROJECTES

La Unesco s’acaba de postular partidària per l’educació per projectes dient que el docent ha de canviar radicalment de plantejaments. El que cal, ens diu la Unesco, són docents guies dels alumnes per tal que aquests descobreixin el saber. Porto des de 1991 impartint classes i igual idea va aparèixer amb la reforma educativa de la LOGSE. El resultat fou l’augment del fracàs escolar nacional sota docents plens de teories pedagògiques per a guiar als alumnes però sense domini de les seves disciplines. En veig sovint exemples d’això amb pissarres del de llengua plenes de faltes d’ortografia, o amb el professor de mates fent anar la calculadora perquè la memorització ha passat de moda. Durant aquestes últimes dècades moltes modes educatives s’han incorporat al nostre sistema educatiu sense proves contrastades d’èxit. Per tant em fa pànic el que ara repeteix la Unesco. Les modes educatives, sense dades objectives que demostrin la millora del nostre sistema educatiu, s’han imposat a les escoles més per creença que no pas per fets reals. En conseqüència unes modes han romàs i d’altres s’han extingit. El problema es tenir perspectiva de futur per saber si les que romanen ara són meres teories sense eficàcia provada o si, ans al contrari, elles esdevindran la solució al flagrant fracàs escolar vigent. L’escola per projectes pot ser una estratègia a demostrar, no un acte de fe a seguir.

miércoles, 8 de julio de 2015

PP Pisos Barats

La política neoliberal del PP va donar llibertat per a comprar i vendre buscant la millor oferta. Des de que es va liberalitzar el preu de l’habitatge així ens ho van fer entendre el senyor Aznar pels noranta i el senyor Luis de Guindos en aquest moment, un economista, aquest últim, que havia romàs en el Consell Assessor d’una de les financeres més neoliberals del món i responsable de l’actual crisi mundial, Lehman Brothers. Doncs la política del lliure comprador que predicada pel PP en aquest país és falsa. Conec ja dos casos on el Govern incompleix flagrantment el seu neoliberalisme. La gent va boja buscant i rebuscant pisos de preu assequible, i si algú els troba com a lliure comprador li arriba en breu una sorpresa. Mesos més tard de la compra, hisenda envia una carta valorant la teva llar molt a l’alça i reclamant la part proporcional d’impostos d’una cosa que mai no has pagat, i que ni creies poder pagar, vet aquí per quina raó t’havies buscat un pis ben barat. Per a més INRI la valoració no s’ha fet visitant el teu pis, sinó des d’un despatx llunyà segons les dades que el nostre Govern neoliberal té. Acte seguit reclamen al pobre il·lús comprador més de 8.000 euros per la gràcia de Déu. Òbviament, els que conec, han liquidat tots els seus estalvis en el pis i ara els pesa una hipoteca, és a dir, els costarà Déu i ajuda poder pagar el que paradoxalment els reclama un Estat neoliberal. No vam quedar que hi havia llibertat de preus? Que si la banca troba xollos econòmics se li deixa fer ? Què passa, que els de classe mitjana no tenen iguals drets ? Ja veig que aquest Govern és neoliberal amb les grans fortunes però no amb la majoria que vota. Les reformes que tant prediquen sols són canvis, que no millores, per tal que hi guanyin més els de sempre, els més potentats. El PP no para de parlar d’esquerres radicals com independentistes, els de la Colau o els de Podemos. Però si amb les seves lleis mordassa els radicals són ells. Què volen? Que la gent es quedi de braços creuats davant aquestes injustícies creades per buròcrates amb panxa de bisbe. No s’estranyin doncs que alguns es vulguin fer altre cop segadors i cridar, visca la terra, mori lo mal Govern.

miércoles, 27 de mayo de 2015

Conferència ¿Primers enterraments rituals a Atapuerca?

Conferència ¿Primers enterraments rituals a Atapuerca? (Sima de los Huesos, Serra d'Atapuerca, Burgos, Espanya) El jaciment paleontològic de la Sima de los Huesos a la serra d'Atapuerca conté una important associació de restes humanes d'uns 400.000 anys d'antiguitat. L'elevada concentració d'aquests neandertals primitius va ser interpretada com el primer ritual funerari de la humanitat, teoria que van difondre científics com Eudald Carbonell o Juan Luis Arsuaga entre d’altres. L’anterior interpretació ha estat repetida durant dècades pels projectes de recerca oficials, pels mitjans de comunicació i pels llibres de text de les escoles. Això ha impossibilitat que altres explicacions hagin estat escoltades i ha impedit que la ciència faci el que ha de fer, contrastar hipòtesis. Proves científiques de diferents disciplines han donat a la Sima de los Huesos una nova interpretació oposada a l’enterrament ritual dels neandertals. Segons aquesta revisió, recentment acceptada pel Spanish Journal of Paleontology, l'acumulació i concentració de les restes humanes a la Sima de los Huesos no va ser conseqüència de pràctiques funeràries sinó del transport dels cadàvers pels corrents d'aigua des d'un cau de depredadors. Vegeu més informació a: http://www.cdl.cat/conferencies A càrrec de David Rabadà i Vives paleontòleg i professor de Ciències Geològiques Dijous 28 de maig a les 19 h Sala Ramon Fuster Activitat gratuïta. Aforament limitat. Per inscriure-us-hi, envieu un mail a activitats@cdl.cat. Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya Rambla de Catalunya, 8, pral. 08007 Barcelona Tel. 933170428 Fax 934124907 www.cdl.cat Seguiu-nos a Facebook i a Twitter

sábado, 11 de abril de 2015

CAMACHO CAMARGA

La líder del PPC, Alícia Sánchez Camacho, està negant tota acusació davant la comissió del Parlament sobre el cas Método 3, i és que l’amnèsia social és el desig de molts polítics. Ningú no sabrà qui va ordenar les escoltes entre la Camacho i la ex del Pujol, ningú podrà entendre quins pactes jurídics i polítics han enterrat l’afer del restaurant la Camarga. Amb la carpeta tancada del cas, Camacho i Zaragoza han brindat contents en la intimitat. Però el poble, enganyat en una democràcia que ens fa combregar amb rodes de molí, no pot albirar res davant el tap decretat pels jutges. Si la Camacho i en Zaragoza s’entenien en aquest assumpte no en trobarem mai cap prova fefaent. Els rumors corren i el poble se sent cada cop més estafat per uns partits, PP i PSOE, que enlairen un vel de secrets que, a manca d’informació classificada, no ens deixen saber la veritat. David Rabadà i Vives

YIHAD A CATALUNYA

Segons el nostre ministre, l’honorable senyor Fernández Díaz, sembla que tenim yihad a Catalunya. Sols cal veure el desplegament de policies per Barcelona dels últim dies i queda clar que alguna cosa es cou. Cert que amb la força podem contrarestar altres forces però la meva experiència des de l’aula em diu una altra cosa. Fa anys que molts docents ens enfrontem, i sense armes, a futurs yihaidistes per les escoles. Els senyals que ens els mostren són múltiples. El primer és que l’Islam d’alguns i la nostra escola fiten objectius oposats. Si educar és orientar l’individu per tal que assoleixi criteris objectius, l’Islam d’alguns adoctrina als estudiants evitant que pensin amb objectivitat. El segon s’observa amb les alumnes musulmanes quan són educades per casar-se d’hora abans no siguin conscients del seu potencial cultural. Sols cal veure les lectures masclistes que a moltes d’elles se’ls fa llegir. La tercera el paper d’alguns imans al predicar als nostres alumnes que el cristianisme és una fe inferior mentre que l’Islam esdevé la millor religió del món, la qual cosa la podria fer la pitjor si no sabés respectar les altres per imposició, que no pas per demostració. Però la quarta i més flagrant és la interpretació errònia que fan algunes webs islàmiques del coneixement que s’imparteix a les nostres escoles. En la Enciclopedia de los Milagros Científicos en el Sagrado Corán es pot llegir que la ciència s’oposa a l’Islam i així em trobo a alguns alumnes que es neguen a estudiar el Darwinisme davant tal discurs sense demostració i allunyat d’una postura equilibrada, objectiva i respectuosa. Paradoxalment aquests musulmans utilitzen Internet, tecnologia obtinguda amb ciència, per difondre les seves conviccions en contra de les realitats demostrables. Per tant, ¿que tal si comencem a detectar i neutralitzar als futurs yihaidistes a les nostres escoles i ens deixem de tanta policia i exèrcits pel món? Si així ho fem, en deu anys no en veurem ni un més que se’n vagi a lluitar per l’Estat Islàmic. La religió extrema, opi o no del poble, potser estar sent el nostre enemic. Si en fos l’amic faria anys que tot el món viuria en pau. Recordi’s el proverbi medieval, cave ab homine unius libri, guardeu-vos de l’home d’un sol llibre. Un Islam amb un únic Alcorà adoctrina més que educa.

viernes, 20 de febrero de 2015

MONÓLOGO DE HUMOR: LA REGLA DE DIOS

¿Alguna vez han visto a un animal de mal humor por tener la regla? ¿Acaso las hienas andan de mala leche por menstruar? Si siempre se ríen. Entonces, ¿qué razón biológica ha impuesto tal condena a nuestras mujeres? ¿Dios? De hecho éste ya era un poquito machista. Primero creó al hombre, y digo yo, ¿por qué no a la mujer? ¿Que pasa? ¿Que empezó por lo fácil, los hombres, y luego se complicó la vida? Pero Dios creó al hombre a su imagen y semejanza, por tanto, el hombre no pudo ser simple, ni Dios mujer y ni mucho menos los dos tener la regla. Si Dios creó al hombre plagiándose a si mismo, ¿con que se inspiró con la mujer? ¿Con la costilla de Adán? Pero si una costilla es algo muy simple y a ellas no hay Dios quien las entienda. En fin, que Dios tuvo que ser muy complicado, ¿o es que fue mujer? Pero Dios era muy cachondo y les gastó una broma a las mujeres, les regaló la regla, por eso se ríen tanto las hienas cuando menstrúan, por una gracia de Dios. Pero Dios, y para redondear el asunto, otorgó a nuestras mujeres el don de procrear, todo un regalo caído del cielo: Parirás con dolor a tus hijos. Eso no era un regalo, era una condena. Menudo fue Dios. Lo que no entiendo es que todo fuera por una manzanita de nada. Si Eva llega a ofrecer el árbol entero a Adán, ¿pariríamos también los hombres? Y en tal caso, ¿se imaginan a Rajoy embarazado? Si casi ya lo está. Pero Dios con la regla también castigó al hombre: Cariño, ¿echamos un casquete? No que tengo la regla y me encuentro fatal. Pues tómate una aspirinita. No, que no me duele la cabeza. Pues por esta vez ya podría dolerte, joder. Que de joder hoy nada . Pues estamos listos con la regla. No será para tanto. Oye guapo, que la regla es un coñazo. Un coñazo es lo que te reclamo, pichurri. Un coñazo es lo que me estás dando. Con ese mal humor pareces un guardia civil. Yo que pensaba que era el tricornio y es que les daban regla. Ya cállate pesado, que tú no sabes lo que es. Sí, sí que lo sé. Fue una broma de Dios. Y ya no se jode, sino que estás jodido. No obstante, si para las mujeres la regla es causa de mal humor, para nosotros puede ser motivo de felicidad: al menos no está embarazada. ¡Y lo que les dura! Durante todo el ciclo tienen subidas y bajadas de ánimo. Si parece que lo suyo sea un conejo duracel. Si ya lo decía Confucio, lo peor de la regla son sólo los primeros veintiocho días. Pero por la tele la regla es diferente. Allí no hay ni olor, ni molestias: Zum-zum, zum-zum, zum-zum...A que huelen las nubes ... hoy me encanta ser mujer... y tengo la regla. Menuda ironía gasta esa publicidad. Seguro que es idea del Vaticano cuando dice: Si no quieres sufrir la regla, quédate embarazada. Menuda insistencia tiene la iglesia en que tengamos tantos hijos como diga Dios... claro, como que él no los va a mantener. Pero si parir también duele, joder. El Vaticano no quiere fieles, quiere mártires, y todo por una manzana de nada. ¿Os imagináis si Dios hubiera sido un campesino francés? Menudo cabreo cogería al ver un camión de manzanas españolas cruzando la frontera. Otro tema que rodea el asunto de la regla son los artilugios que conlleva, por ejemplo, el salvaslip, que lo de salva parece otra broma, porque no salva nada y slip lo llevan los hombres. Entonces que significa salvaslip, ¿salvarse de los hombres? Si precisamente ellos llevan la solución a la regla: el embarazo. Pero el artilugio más conocido es la compresa, ¿aunque yo me pregunto por qué se las llama compresas? ¿Qué tienen que comprimir? ¿A las mujeres? ¿Acaso son un archivo informático? Y en tal caso, ¿qué pasa? ¿Que los hombres somos un programa de memoria limitada? Aun así creo que Dios era de derechas, sino fíjense en esto: la regla da beneficios a Ausonia, jode a las mujeres sin embarazo, putea a los maridos sin copular y hace del rojo un color de izquierdas y mal visto. No me digan que esto son sólo coincidencias. Esto es un mensaje divino. En definitiva, después de muchos devaneos he llegado a una conclusión: la perfección reside en ser gay. Si eres gay no tienes la regla, no pares con dolor y hasta eres capaz de comprender a tu pareja. Pero si Dios es perfecto, ¿también es gay? En fin, y visto todo lo anterior, mejor buscar el amor perfecto. Pero si en Dios se halla la perfección, ¿debo casarme con Dios?, ¿hacerme gay?, ¿o ordenarme cura?, ¿o mejor todo a la vez? De todas formas, ¿se imaginan que ahora Dios decidiera cambiar el mundo? Aznar sería de sangre azul, pacifista, de izquierdas, tendría la regla o hasta estaría embarazado... baja laboral todo el año. Claro, tantos hijos como diga Dios. En tal caso se me ocurre una conversación en el cielo entre él y Manuel Fraga: - Perdona Manolo, tú que usas, ¿Ausonia o Evax? - José Mari por favor, ¿yo? Tena Lady

viernes, 16 de enero de 2015

EDUCAR EN EL ASOMBRO de Catherine L’Ecuyer

Assaig sobre l’educació infantil original i de bones conclusions. El text esdevé una aguda anàlisi de la infància actual i dels seus principals problemes educatius. El ritme de lectura i l’estil literari són excel·lents, pel que el llibre es llegeix en un tres i no res. L’autora parteix de preceptes reals i actuals per a desenvolupar la idea que en etapes infantils els educadors, pares o docents, han d’esdevenir bon guies de l’estímul innat infantívol, de la seva capacitat d’astorament i dels seus goigs interns al descobrir el que els envolta. L’autora afirma que els nens ostenten una motivació interna natural, quelcom que l’etologia humana ha demostrat molts cops. Tot i que els primats, humans inclosos, tenim una motivació genètica natural per a la curiositat, cal afegir que estudis psiquiàtrics demostren que també el cervell humà està dissenyat per als límits i els ànims durant l’educació. Premis i ajudes reforcen de ben petit l’instint de curiositat animal que posseïm. Aquí l’autora es manifesta més partidària del factor innat que del cultural en l’aspecte d’evitar càstigs i premis. De fet el llenguatge que utilitza per parlar de l’educació dels infants des de fora cap dins és clarament contrari a aquesta tècnica. Amb paraules com bombardejar, programar o dirigir, l’escriptora denota la seva visió contrària a estimular des de fora als nens. Per a ella l’infant ja conté capacitat pròpia d’autoestimular-se pel que no calen obsessions paternes en la pogramació dels seus instints innats. Tot i això caldria potser tendir al just mig aristotèlic on l’humà és un primat barreja de cultura orientadora i genètica potencial. Tot nadó s’adapta al que l’entorn li ofereix i així va construint, sobre la seva genètica, la seva ment i personalitat. Potser el fet de basar-se més en coneixements psicològics, neurobiològics i pedagògics fa obviar a l’autora les altres branques de coneixement com són les ciències popperianes pròpiament dites. Vegi’s la biologia evolutiva, la psiquiatria i la neurobiologia. Aquest fet potser la fa caure en l’extrem d’una visió parcial de l’educació. De totes maneres la seva tesi resulta molt vàlida per als infants. Ella defensa que el nucli de l’aprenentatge és l’astorament, quelcom que els humans adults continuem posseint si ho cultivem (vegi’s El Gozo Intelecectual de Jorge Wagensberg). Per a Catherine l’excés d’estimulació per part de l’entorn i dels adults pot arribar anul·lar la capacitat d’astorament de l’infant, tesi molt vàlida i ben estudiada en diferents camps de coneixement. No obstant això molts termes utilitzats durant el llibre no són definits de manera clara i concreta, deixant que astorament infantil, bellesa, educació, felicitat o sobreestimulació els hagi d’intuir el lector a través d’exemples, dissertacions i proverbis. Aquesta tarannà ambigu fa caure a l’autora en algunes lleus contradiccions internes. El problema pot sobrevenir en greus errors d’interpretació per part de futurs lectors com va passar amb el constructivisme de Paiget, el vitalisme de Nietzsche o el cristianisme de Jesús. Tot aquest context de manca de conceptes concrets deixa un pèl coix el discurs de l’autora. Tot i això, la idea central del llibre és eloqüent, lògica i molt vàlida. És molt cert que les noves generacions es troben abocades a una sobreestimulació amb pantalles plenes d’accions ràpides, abús d’activitats extraescolars i manca d’atenció paterna que afecten el futur de l’atenció, la concentració i l’autocontrol de l’individu. Proves en són els alts índex de TDAH, passotisme o distorsió a les nostres aules. Però no per això cal condemnar l’educació actual com una fàbrica d’individus clònics. L’educació ha de buscar la formació d’individus cívics, correctes en les seves obligacions i de personalitat pròpia. L’educació inverteix en el tresor més preuat de la nostra societat, els joves, per tal que aquests retornin a la societat la formació brindada. L’autora diu que el sistema educatiu s’ha de canviar, tot i que vol dir millorar, per tal que la sobreestimulació, o la nul·litat d’aquesta, no afecti negativament als nadons en les seves primeres etapes. Cal veure doncs quin nivell d’estimulació i volum d’informació cal oferir a l’infant des de menut. Si ens passem li bloquegem la sensibilitat, i si és escàs no el fem créixer. Per tant es fa necessari no cremar etapes i que el nen faci el que realment pot fer sense exigències adultes sobre el que volem que ells imitin ja dels grans. Si els imposem més del que poden fer els frustrem de petits i bloquegem la seva capacitat d’astorament innat. I si els sobreestimulem els acostumem a la necessitat de buscar cada cop sensacions més fortes allunyades dels silenci amb un mateix, de la motivació en la concentració i de la sensibilitat per a captar l’entorn. En resum l’autora defensa encertadament que un entorn positiu, per a ella ple de bellesa, s’hi potencia la capacitat innat d’astorament, curiositat i goig al descobrir dels primats, per tal que l’individu se senti motivat a aprendre en les seves futures etapes de la vida, educativa inclosa, per assolir així un nivell de coneixement adient. Si sobreestimulem l’individu aquest restarà desmotivat, desagraït, insensible, cínic, provocador i amb desigs de sensacions cada cop més estimulants. Tot plegat Educar en el Assombro esdevé un llibre per pensar profundament en l’educació de la primera infància.

sábado, 10 de enero de 2015

CHARLIE HEBDO I FELIP VI

Sa majestat Felip VI ha condemnat com cal el martiri i el genocidi yihaidista a París, un gest que l’honora però que també el contradiu. El Prícep d’Astúries ha defensat la llibertat d’expressió d’un setmanari francès, el Charlie Hebdo, al fer les caricatures de Mahoma, però no fa massa anys es va tancar un setmanari català, El Jueves, per una portada de Joan Vizcarra dibuixant na Letizia i Felip VI. No serà que veiem la palleta en l’ull aliè i no pas el cabiró en el nostre? Defensar la llibertat d’expressió francesa i condemnar la catalana esdevé una paradoxa difícil de pair, sobretot quan la Constitución espanyola prohibeix i condemna a qui faci mofa de la Casa Real, tot un exemple de llibertat democràtica. Potser tot sigui un assumpte de nacionalitats. Els Borbons varen tenir gran part del seu origen en el Regne de França, fins i tot a alguns els van tallar el cap, mentre que Catalunya no va formar part d’aquest il·lustre origen. Defensar la llibertat a la seva terra nadiua i censurar-la al seu país sembla una broma d’en Felip, un acudit que pot fer riure a molts davant la paradoxa del Jueves. Com deia Oscar Wilde, el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. Verum est Factum, la veritat està en el resultat.

miércoles, 7 de enero de 2015

Charlie Hebdo o Islam destructor

Aquest dimecres l’islamisme radical ha practicat un genocidi sobre la llibertat d’expressió europea, sobre el setmanari satíric Charlie Hebdo. El com i el què ja el sabem, però i el per què? Per Aràbia Saudita, Iraq i a casa nostra alguns membres de l’Islam es tornen radicals en contra altres ètnies. La raó esdevé òbvia des de la nostra educació. L’Islam i la nostra escola fiten objectius oposats. Si educar és orientar l’individu per tal que aprengui dels fets i que així assoleixi criteris objectius, l’Islam adoctrina els estudiants evitant que pensin amb objectivitat. Les lectures islàmiques que els alumnes musulmans han de seguir no esdevenen precisament equilibrades, objectives i respectuoses. En aquests textos es descriu el cristianisme europeu com una fe inferior mentre que l’Islam esdevé la millor religió del món, la qual cosa la fa la pitjor. Anomenar-se la millor fa que no es respectin totes les altres del món: si la seva és la millor les altres esdevenen inferiors per imposició, no per demostració. Però el fet més flagrant és la interpretació errònia que algunes webs islàmiques fan del progrés científic occidental. En la Enciclopedia de los Milagros Científicos en el Sagrado Corán els musulmans llegeixen que la ciència s’oposa a la seva religió, però del cert que el mètode científic sols esdevé un camí de coneixement fonamentat en fets, no un atac a la veritat. Prou utilitzen Internet els musulmans, tecnologia obtinguda amb ciència, per difondre les seves creences i atacant les dels altres. Aquest atac a la ciència és una arnada tècnica que altres religions, i sense èxit, han intentat en el passat. Primer afirmen que la ciència conté errors, un fet del tot necessari per tal de poder progressar en nous coneixements. I la segona que la ciència encara no ho explica tot, un fet obvi ja que el temps imposa cada dia nous descobriments. Aquests forats de la ciència són exposats com demostracions que un Alà s’hi amaga darrere per tal de poder explicar misteris. És a dir, per comprendre un dubte de la natura l’Islam n’afegeixen un de nou inexplicable, Alà. Hi havia un proverbi medieval que deia, cave ab homine unius libri, guardeu-vos de l’home d’un sol llibre. L’Islam amb el seu Alcorà adoctrina més que educa alimentant inconscientment radicalismes amb conseqüències funestes.

miércoles, 17 de diciembre de 2014

TERESA ROMERO Y EL VIRUS ESPAÑOL

¿Por qué muy a menudo la política española saca pecho en todo? ¿Por qué afirma con frecuencia saber hacerlo todo bien? El caso de Teresa Romero parece ser un ejemplo de ello. Primero el Ministerio sacó a relucir un protocolo impecable, seguro y sin riesgos ante el ébola, algo que hemos visto falso tras la infectada Teresa Romero. Más tarde dieron la culpa a esta mujer, quien ha estado a punto de morir, y ya se sabe que un moribundo poco podía defenderse. Y en todo este sacar pecho con chulería española, ni un mea culpa, sólo pechugas hinchadas de soberbia. Véase en este sentido como Gobierno y oposición se lanzan sus puyas por el Congreso, o como el PP ha intentado decretar su ley del aborto, sus imposiciones lingüísticas con el español o el NO a las consultas de Canarias y Cataluña. Si los hechos señalan un exceso de soberbia nacional, ¿por qué todo lo defienden con tanta fe? Cualquier decisión bien tomada debe basarse en hechos reales bien contrastados, no en lo que uno desea suponer, creer o hasta imponer. Se hace más que evidente que la mayoría de nuestros dirigentes posee un cerebro más emocional que racional, más hidalguía española que lógica socrática. Teresa Romero ha sufrido el embate de esta falta de evolución en nuestra política nacional.

sábado, 13 de diciembre de 2014

JOAN BARRIL JOGLAR GENTIL

Aquest dissabte 13 de desembre ens ha deixat en Joan Barril, un humanista, un docte, un crític amb criteri. Davant tanta mediocritat periodística nacional, en Joan ha estat un punt de llum on fixar-hi el timó. Mostra d’això la vaig tenir sent uns dels seus primers col·laboradors a la secció La Pissarra de La República a COM Ràdio. Quan pel 2.002 molts deien que la veu dels docents s’havia d’escoltar per damunt dels oliosos teòrics de l’antic Departament d’Educació, en Barril va donar veu als mestres i professors catalans. Això era avançar-se als temps i portar l’avantguarda als mitjans de comunicació. Al principi érem pocs els qui redactàvem i gravàvem la secció, però al final foren desenes i desenes de veus les que s’escoltaren des la pissarra, des del peu del canó, des de l’aula. Aquells tres anys de Pissarres matinals esdevingueren tot un revulsiu educatiu, sobretot per formar part d’un programa fora de les tendències de l’època, i dissortadament del present. Com en Joan anomenava al seu programa matinal, la ràdio tranquil·la, contravenia la moda de programes despertador que tota la resta emetia. Amb cadència d’oratge assossegat, ritme bucal de vellut i músiques del Mediterrani, omplia d’informació el que semblava impossible, un programa que despertava però que no atabalava. En Joan fou original, pioner i molt humà. Ara ell ens ha deixat, sí, però també ens ha regalat tot un arsenal de veus per a la reflexió. Algú de ponent deia que Déu s’emporta els bons i ens deixa els malvats. En el teu cas Joan, bona posta.

lunes, 1 de diciembre de 2014

HIPERACTIVITAT: GENOMA O HÀBIT ADQUIRIT ?: CONCLUSIONS III JORNADES DE SECUNDÀRIA

Durant els dies 21 i 22 de novembre de 2014 a l’Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, el Sindicat de Professors de Secundària (ASPEPC-SPS) va organitzar a Barcelona les "III JORNADES DE SECUNDÀRIA” sobre les causes i les solucions de la hiperactivitat. Durant aquestes es van impartir tres conferències a càrrec d'experts de reconegut prestigi i renom com: Rosa Bosch, Cristòfol Trepat i Joseph Knobel Freud, als quals s’hi afegiren comunicats i taules rodones a càrrec d'altres especialistes. L'alt nombre d'assistents, la riquesa del debat i l'actitud participativa que va haver-hi en tot moment va comportar les següents conclusions. 1) Hi ha dues postures oposades al respecte de la causa de la hiperactivitat. Molts psiquiatres, associacions de famílies amb fills hiperactius i laboratoris farmacèutics defensen que la causa del TDAH és més genètica que adquirida i per tant ha de ser tractada amb fàrmacs, en canvi per a molts psicòlegs, neurobiòlegs i docents la causa és més adquirida que genètica i les teràpies sobre la millora d’hàbits han de predominar sobre els medicaments. En ambdós costats hi ha les seves excepcions. 2) La doctora Rosa Bosch, psiquiatre de la Vall d'Hebron, va defensar la primera postura argumentant que el TDAH és una malaltia que arrela més en el genoma que en l’educació. Per a ella la genètica és la principal responsable que l’individu pateixi d’una forta impulsivitat que li provoca una manca d’autocontrol i concentració generalitzats, l’anomenat TDAH. 3) L’equip de la doctora Bosch aplica primerament teràpies sobre la conducta de l’afectat de TDAH, i secundàriament fàrmacs quan el pacient així ho requereix. En això va insistir Bosch que el metilfenidat que fan servir no és una amfetamina com molts afirmen, i que per tant no implica efectes greus sobre l’individu. 4) Va insistir també la doctora Bosch que el TDAH és una malaltia real de la qual ja se’n descrigueren casos en el 1798 en forma de dèficits i trastorns, per arribar al 1902 com a quadre ben descrit per metges especialistes. El diagnòstic actual es fa per observacions de comportament de l’individu. Si aquest manifesta en la seva conducta més de la meitat dels hàbits així definits se’l diagnostica com hiperactiu. 5) Joe Knobel, psicòleg clínic membre d'Espai Freud, va negar l’existència del TDAH com una malaltia real o trastorn. Segons la seva experiència són mals hàbits adquirits de l’afectat on hi pesa més l’entorn educatiu que no pas el genoma individual. Per això cal corregir el mal costum educatiu evitant amfetamines com l’atomoxetina o derivats d’amfetamines com el metilfenidat, que sí calmen als estudiants a l’aula però que tenen greus efectes secundaris com retards en el creixement, alteració del dormir i canvis de caràcter. 6) Els mals hàbits, i segons Joseph Knobel, que un cop corregits fan desaparèixer el TDAH són: absència de límits educatius; accedir de seguit a les demandes dels nostres fills des de ben petits; manca de rutines de dormir totes les hores; dietes sense control on el nen abusa de sucres que el fan ser més bulliciós; absència d'esforç per assolir les fites que un xaval necessita; i finalment, pares o mares absents en l’afecte, els límits i el joc dels seus fills. Tots aquests entorns educatius provoquen el TDAH. Per tant, i segons Joseph Knobel, el TDAH és un mal adquirit que amb esforç es pot superar i així ho ratifiquen tots els seus casos tractats amb èxit. 7) Escoltades les dues postures, la de Rosa Bosch i la de Joseph Knobel, s’observa un punt en comú. De fet les dues apliquen teràpies sobre la conducta per poder superar el TDAH. Aquesta coincidència implica una nova conclusió sobre si la causa del TDAH és més genètica que educativa o si més educativa que genètica. Entorn i genètica esdevenen dues parts inherents de l'espècie humana difícils de separar, sense cultura no ens fem humans però sense base innata no hi hauria un ésser per ser educat. Per tant si per superar el TDAH sempre s’apliquen correccions sobre els costums de l’afectat, significa que l’entorn educatiu és més important que els gens desencadenants. De fet, i un cop superat un TDAH, aquests gens continuen igual en l’individu. Naixem amb potencials que jeuen adormits fins que els nostres hàbits els activen o els reprimeixen, però són les nostres conductes, i no els nostres gens, qui manen més en això. 8) Per tant l’aplicació de fàrmacs assoleix de manera més ràpida la calma de l’escolar amb TDAH, però sense canvis de conducta la cosa no assoleix la solució total. A més els fàrmacs que se’ls recepta impliquen efectes secundaris més greus que el propi TDAH, uns medicaments que mai no corregeixen el possible defecte genètic causant de la hiperactivitat. 9) Què poder dir doncs sobre l’existència de la hiperactivitat? Doncs que sí, que existeix, però amb dos matisos. El primer és que hi ha desenes de causes diferents que provoquen el TDAH i la segona que la immensa majoria d'elles són més educatives que innates. Les tomografies cerebrals que mostren diferències entre individus normals i hiperactius sols indiquen que l’encèfal humà és altament plàstic durant la seva educació i que pot estructurar-se de manera diferent segons l’entorn sofert amb independència dels seus gens. Per tant sembla més recomanable, i a la llarga, la correcció de conductes que l’ús de fàrmacs específics per superar un TDAH. 10) Finalment, i per tal que els afectats de TDAH evitin o superin definitivament la seva situació, cal per una banda més atenció familiar i, per l’altra, un tractament personalitzat a càrrec de professionals especialistes en la matèria. En el futur, i amb més dades contrastades, es veurà si la teràpia farmacològica és totalment indispensable o si implica més desavantatges que avantatges. ASPEPC·SPS c/ Pelai, 12, 4-F; 08001 Barcelona http://secundaria.info

jueves, 20 de noviembre de 2014

9N MEA CULPA

Sembla que la fiscalia del Gobierno Español necessita uns caps de turc a qui carregar el 9N; sembla que aquests seran el triangle Rigau, Ortega i Mas, i sembla que això ja estava cantat per la Camacho molt abans que la fiscalia digués el que faria. En fi, que el conte de la divisió de poders és una farsa i que el poder judicial és una simple titella del Gobierno de España. Davant de tot això jo vull inculpar-me per simpatitzar amb el Sí-Sí per tal que els del No-No, que també NODO, puguin votar malgrat m’ho prohibeixin a mi; vull inculpar-me per haver estat voluntari en el 9N en contra d’un Gobierno que sembla enyorar el seu 20 N; vull inculpar-me per ser un funcionari del Estado Español que va secundar l’obertura d’un centre d’ensenyament durant el 9N; vull inculpar-me per deixar passar a més de 5.000 votants, alguns del No-No, durant una jornada pacífica i democràtica; vull inculpar-me per no acatar una llei, la Constitución del 1978, per defensar la moral de simplement votar; vull inculpar-me per fer recer voluntàriament a Rigau, Ortega i Mas en el 9N; i vull inculpar-me per anar en contra del Gobierno de España que diu defensar el Estado de Derecho però que em prohibeix el dret a votar. Ara sols resto a l’espera de dues coses, que molts enviïn una carta com aquesta i que el TC vingui al pobre diable que sóc.

miércoles, 19 de noviembre de 2014

Jaime Domínguez, ¿Catalunya colonia de España?

Al respecto de los intentos independentistas catalanes, el Jefe del Estado Mayor del Ejército Español, Jaime Domínguez Buj, declaró el pasado martes 18 de noviembre que cuando la metrópolis se hace débil, viene la caída, recordando con ello los pasados coloniales españoles. Insinuar que Cataluña pueda equivaler a una colonia de España no parece muy oportuno dado el vigente contexto de sensibilidades nacionalistas. Todos sabemos que Castilla fue grande y extensa, un Imperio en donde no se ponía el sol. Las colonias daban grandes beneficios al Reino y éste les cambió su religión, lengua y genes. La historia cuenta cómo sucedió tal cambio, una permuta que derivó finalmente con la independencia de aquellas colonias. Cataluña, si fuera una colonia, sigue perteneciendo a España, y ese ha sido el error de Jaime Domínguez, considerar inconscientemente esta autonomía como a una antigua colonia. Es decir, que Domínguez Buj o bien dijo lo que pensaba o no pensó lo que dijo. Cataluña da mucho a España, y así lo demuestran los balances fiscales publicados. No es de extrañar que muchos catalanes se sientan tratados como una colonia expoliada y no como un territorio español atendido. Si el actual Gobierno español desea integrar a Cataluña deberá hacer algo más que movilizar a sus fiscales o a su ejército en contra de muchos catalanes. En este sentido están abonando la tierra de un catalanismo antiespañolista, ¿o quizás es eso lo que pretenden? En tal situación tendrá razón el Jefe del Estado Mayor del Ejército Español con sus insinuaciones y Cataluña terminará por ser la última colonia de España.

martes, 11 de noviembre de 2014

9N i Antena 3

El martes 11 de noviembre en la mañana de Antena 3 se emitió un reportaje sobre una familia catalana dividida por el 9N. El padre, partidario del Sí Sí para la independencia de Cataluña, se enfrentaba a su hijo de Ciutadans, contrario éste a la consulta catalana. La imagen, y según Antena 3, era que la sociedad catalana se halla profundamente dividida. Ante tal situación cabe preguntarse si el Estado central debería intervenir de una vez por todas. Probablemente muchos unionistas dirán que sí, pero eso justificaría que el Estado interviniera otras muchas instituciones que dividen a toda España. PP y PSOE, banca y Plataforma de Afectados por la Hipoteca y hasta el Barça Real Madrid dividen el país, ¿debería pues el gobierno del PP intervenir al PSOE, a la PAH y a los clubs por dividir a la nación? Convendremos que eso sería llegar al absurdo, a la imposición y a la dictadura. Si volvemos al foco de esta carta, el reportaje de Antena 3, cabe observar que se trata de un caso aislado y sólo resaltado por un medio de comunicación. Para los habitantes de Cataluña el proceso del 9N resulta algo pacífico, sin ataques y que busca la aceptación de lo que la mayoría vote. Ruego mayor objetividad en todos los medios al respecto. Este asunto levanta demasiadas ampollas emocionales y muy pocos bálsamos racionales.

miércoles, 29 de octubre de 2014

GRACIAS, FINLANDIA de Xavier Melgarejo

Este libro ofrece simple y humildemente las estrategias probadas en Finlandia para resolver el fracaso escolar vigente en nuestro país. Desde su honradez, humanidad y humildad, el doctor en pedagogía, Xavier Melgarejo, nos regala sus amplios conocimientos sobre el sistema educativo más exitoso de toda Europa, el finlandés, un sistema que él mismo estudió y se ganó a pulso sin ayuda institucional alguna. Para quien conozca al autor, éste es, y por encima de todo, un espíritu bondadoso lleno de lucha, perseverancia y amor, pero que no se engañe el lector ya que este pedagogo práctico exuda crítica, sinceridad y acidez hacia la mediocridad institucional. Su lucha contra el cáncer le ha reforzado el valor que ya sentía por algo que continuamente se nos escapa de las manos, el tiempo. Si las cosas deben resolverse y sabemos cómo, ¿a qué esperamos? Si el modelo finlandés resuelve el fracaso escolar, ¿qué demonios hacemos en nuestro país? Hay que abandonar los debates aceitosos y pegajosos por fuera pero vacíos y teóricos por dentro por soluciones prácticas y plenamente probadas. Éste es el enfoque de este libro, un ensayo que todo político, docente y progenitor debe leer y aplicar en la educación de nuestra inversión más preciada, nuestra generación futura. En las sucesivas páginas del texto fermentan contenidos que mejorarán radicalmente nuestro sistema educativo. El camino finlandés no resulta complejo ni novedoso. Éste se fundamenta en maestros y profesores doctos y altamente cualificados que enseñan a sus alumnos a devenir buenos profesionales y cívicas personas. Para ello, y ya en primaria, se imprime un dominio brutal y excelso de la comprensión lectora, base de todo concepto a poseer en la mente y a plasmar en un escrito o exposición oral. En todo ello la familia se siente el principal responsable de la educación de sus hijos y no la escuela. Padres y madres se comprometen a atender a sus vástagos bajo el esfuerzo en buenas rutinas de trabajo, descanso y juegos, más un hogar tranquilo, ordenado y ejemplar que todo niño necesita. El Estado y la administración local se encarga que todo escolar tenga las mismas oportunidades bajo una misma ley consensuada políticamente hace años. De esta forma, centros educativos, familias y administración trabajan juntos configurando el sistema educativo nacional. En resumen podríamos decir que el modelo educativo finlandés, y las leyes que lo han hecho posible, incide en tres ámbitos, el docente, el familiar y el administrativo. Los docentes son doctos expertos que dominan la comprensión lectora, su especialidad y la didáctica empática de todo ello con sus alumnos. Las familias se sienten la parte más importante en la educación de sus hijos dedicándoles tiempo, rutinas y amor. La administración local asegura la equidad de los alumnos gracias a un amparo legal consensuado políticamente, con poca burocracia y centros educativos bien integrados entre su población circundante. Al final Melgarejo nos dice que todo esto se lo debemos a Finlandia, y así titula su libro, Gracias Finlandia, pero realmente deberíamos decir, Gracias Xavier. Ahora que nuestra política mueva ficha y que el modelo educativo español no se vea sólo bajo leyes que sólo afectan a una parte del sistema, los centros, sino que se rija globalmente como en Finlandia. Por desgracia nuestras LOGSE, LOCE, LOE, LEC y LOMCE sólo legislan las escuelas y no lo demás. Si Unamuno dijo aquello de, que inventen ellos, ya va siendo hora que lo usemos.

lunes, 27 de octubre de 2014

Internet escolar sota zero

Fa més de vint anys que imparteixo classes a Secundària, i veig que cada dia jo sóc secundari. Se’ns va dir fa uns anys que els sistemes informàtics millorarien la tasca escolar, que la telemàtica agilitzaria la burocràcia educativa, que l’era digital esdevindria la revolució a les aules, però des del començament d’aquelles reformes que cada professor ha hagut d’entrar les notes de cada alumne de Batxillerat igual que pels anys 70, escrites a mà. Però aquest trimestre la cosa ha anat a pitjor. Ara cada tutor ha hagut d’omplir cada butlletí de cada alumne i de cada matèria amb les notes escrites a mà. El motiu? Que el suport informàtic del Departament, el Saga i auxiliar, ha tornat a presentar dificultats en alguns centres. Des del Departament, i després de molts anys de queixes, es respon sovint que és un problema de pressupost, però l’assumpte ve de molt abans de la crisi quan les vaques ens deien que eren grasses, i en el fons és un tema de programació de software, i no pas de d’haver de comprar més ordinadors nous. Em pregunto doncs el següent, ¿no serà tot plegat manca de voluntat d'alguns membres del Departament o manca de capacitat d'alguns dels seus experts? Prego una solució i no més respostes.

sábado, 25 de octubre de 2014

PREJUICIOS NACIONALISTAS

Si todo político abandonara sus prejuicios, sin lugar a dudas un nacionalista español no se enfadaría con un nacionalista catalán. Ambos, y bajo sus prejuicios, se creen en posesión del cien por cien de la verdad, y eso, simplemente, no puede ser verdad. Si los unionistas españoles y los catalanes independentistas abandonaran sus prejuicios se hallarían ante algo muy sórdido, los hechos reales. En política, y en el Congreso, demasiadas veces vemos opiniones de opiniones de opiniones que jalonan simplemente lo que cada demagogo desea creer, convencer y hasta imponer, y no lo que los hechos indican, muestran y proyectan. Si desvestimos al PP, PSOE, ERC, CiU, CUP y demás de sus prejuicios, no podrán decir que cada uno es dueño de la verdad al cien por cien, ya que sumaría un 500 %, algo matemáticamente paradójico. Si realmente todos ellos se ciñen a los hechos olvidando sus prejuicios, entonces, y sólo entonces, toda España verá que porcentaje de verdad posee cada cual. Si por el contrario insisten en exponer sus argumentos bajo sus creencias, y no razones, nos hallaremos ante lo de siempre, unos charlatanes que representan su papel en el gran teatro de las emociones, el Congreso de los Diputados. En fin, que es infinitamente más fácil ser un mal político arrojando creencias subjetivas al vulgo, que devenir un gobernante docto explicando los hechos reales al pueblo. Ruego, por tanto, más clases magistrales en el Congreso que debates emocionales entre simios, y ello por una simple razón, para que los gobernantes tomen las decisiones más objetivas, justas y rápidas que afectan a una mayoría de españoles que les pagan el sueldo, los privilegios y las dietas. Por desgracia, y según la teoría de la evolución, el cerebro humano es infinitamente más emocional que racional, es decir, no estamos en una democracia sino bajo una simiocracia, ¿no les parece?

jueves, 9 de octubre de 2014

ÉBOLA Y CHULERÍA ESPAÑOLA

Por qué muy a menudo la política española saca pecho en todo? Por qué afirma con frecuencia saber hacerlo todo bien? Por qué con chulería da la culpa a los demás de las cosas mal hechas? El caso del ébola parece ser un ejemplo de ello. Primero el Ministerio sacó a relucir un protocolo impecable, seguro y sin riesgos para la población, algo que hemos visto falso tras la actual infectada. Más tarde dieron la culpa a esta mujer, quien muy probablemente vaya a morir, y ya se sabe que un moribundo poco va a poder defenderse. Y en todo este sacar pecho con chulería española, ni un mea culpa, sólo pechugas hinchadas de soberbia. Véase en este sentido como Gobierno y oposición se lanzan sus puyas por el Congreso, o como el PP ha intentado decretar su ley del aborto, sus imposiciones lingüísticas con el español o el NO a las consultas de Canarias y Cataluña. Si los hechos señalan un exceso de soberbia nacional, por qué todo lo defienden con tanta fe? Cualquier decisión bien tomada debe basarse en hechos reales bien contrastados, no en lo que uno desea suponer, creer o hasta imponer. Se hace más que evidente que la mayoría de nuestros dirigentes posee un cerebro más emocional que racional, un cerebro más paleolítico que moderno, más hidalguía española que lógica socrática. Quizás sea que la evolución todavía no les ha otorgado un cerebro mejor. Esperemos pues al próximo millón de años.

lunes, 6 de octubre de 2014

LA CONDEMNA DE LA MEMÒRIA Magí Balcells i Balcells

Narrativa històrica inspirada en un assumpte molt atrevit, l’origen del Vaticà i el seu papat, uns fets originats durant el regnat de l’emperador Constantí i el Concili de Nicea a les beceroles del segle IV. Potser l’inici del text pugui semblar un pèl reflexiu amb els pensaments ficticis de Constantí, però que no s’enganyi el lector, en breu arrenquen dues trames amb els seus misteris i enigmes pertinents. Una, la principal, sobre el Concili de Nicea i les tenebres del poder obligat a sacrificar sentiments, ideals i vides. L’altra trama, una història d’amor a molts nivells, que no es pot deslligar dels continguts de la primera trama, els interessos, les mentides i els prejudicis. Ambdues trames es van equilibrat durant tota la narrativa fent pensar i gaudir al lector. En tota aquesta trena apareix un triangle molt poderós on l’amor, el poder i la fe jugaran una partida a mort on sols un dels tres dominarà el final del joc. Tot aquest conjunt de fets es va encadenant amb un ritme a bon galop i un ajustament històric adient i creïble. Aquí la creativitat de l’autor ha estat molt ben calculada per explicar uns fets històrics no massa llunyans a altres èpoques inclosa l’actual. Diuen que la història es repeteix, però del cert que sols gira en una espiral de similituds, i aquesta és la realitat que descriu sense embuts Magí Balcells, una novel·la on no hi ha introduït elements innecessaris que compliquin, emmascarin o distreguin tot el conjunt de causes i efectes que es van succeint. En Magí ha pensat molt bé les presentacions, els nusos i les acceleracions durant aquesta narrativa. Potser tot foren un conjunt de casualitats que varen permetre, en la història real, la tergiversació d’un missatge pioner, just i antic, les homilies de Jesús. Tot i així, els poderosos citats en la novel·la foren els responsables reals de manipular la fe en benefici d’un imperi i d’un futur Vaticà. I aquí l’atreviment de l’autor en un assumpte on els defensors de la fe catòlica, però no dels fets històrics, optaran pel negacionisme davant la crítica que entre línies deixa clara Magí Balcells. Potser en molts moments a l’escriptor se li escapa la seva intenció d’alliçonar-nos sobre història oblidant el plaer de fer-nos seguir una trama, però al final tot aquest cabdell d’informacions desemboca en una inundació de desenllaços que tanquen tots els detalls de les trames. El final pot resultar dur per al massa creient en el Vaticà i el seu papat, però brutalment real per a l’historiador fidel als fets passats. El catolicisme del segle IV fou una construcció política per reforçar l’Imperi Romà però que posteriorment va evolucionar cap un nou Estat molt més poderós avui en dia, el Vaticà. Però quedar-se aquí significaria sols gratar el vernís del llibre. Aquesta novel·la esdevé una gran història d’amor a tots els nivells. El lector ja m’entendrà (Barcelona, 06-10-2014).

viernes, 3 de octubre de 2014

BIENAVENTURADOS LOS DEL PP

Muchas derechas europeas se decantan por un laicismo político pero la derecha española defiende algo mucho más profundo, la moral católica. Si analizamos las enseñanzas de Jesús salta a la vista como nuestra derecha vive acorde con ellas. Bienaventurados los pobres porque de ellos es el Reino de los Cielos, aunque el PP defienda a quienes más acaparan dinero, véase caso Blesa, Bankia y monarquía; Bienaventurados los que lloran porque ellos serán consolados, aunque el PP defendía que una mujer compungida por un feto deforme pariera obligatoriamente; Bienaventurados los mansos porque ellos heredarán la tierra, aunque el PP practique su política de la amenaza hacia los intentos soberanos de otras comunidades; Bienaventurados los que tiene hambre y sed de justicia porque ellos serán saciados, aunque el PP controla el Tribunal Constitucional o indulta a sus condenados; Bienaventurados los misericordiosos porque ellos alcanzarán misericordia, aunque el PP no pare de poner querellas e impugnaciones a quienes les lleven la contraria, véase Las Canarias, Cataluña y la ANC; Bienaventurados los limpios de corazón porque ellos verán a Dios, aunque el PP siga creyéndose amo de una verdad que imponen bajo sus prejuicios religiosos y nacionales; Bienaventurados los que practican la paz porque ellos serán hijos de Dios, aunque el PP nos llevó a la guerra de Iraq o actualmente envía sus antidisturbios a la pacífica Cataluña; Bienaventurados los perseguidos por atenerse a lo que es justo porque de ellos es el Reino de los Cielos, aunque el PP no pare de escudarse tras una Constitución para perseguir al 15M, a la Plataforma por la Hipoteca u otros por escraches. En fin, hasta que el PP no defienda de verdad los valores católicos abandonando su regusto por el pasado nacional, cabe dudar que tengamos una derecha realmente democrática en España, a lo sumo, y si no existieran las presiones de los medios, de las elecciones y de la propia Europa, nuestro PP se alzaría como el neofascismo del siglo XXI.

lunes, 15 de septiembre de 2014

PP 9N y sus paradojas

Muchos catalanes quieren votar por su soberanía este 9 de noviembre, algo que suscita muchas paradojas ante el gobierno central. Todo depende de como se interprete la Constitución española, sea o no moral ésta. Según su lectura los comicios del 9N pueden o no ser legales, todo depende de quien lea la Carta Magna y de sus creencias, intereses o hasta prejuicios. El PP aboga por el estado de derecho pero por ello no da derecho al voto de los catalanes, algo dudosamente moral. Arguyen que mejor unidos, algo que de independizarse Cataluña seguirían unida a España bajo la Unión Europea. Ante tal lance se responde que España vetaría la entrada de Cataluña a la Unión, algo nuevamente paradójico si lo que se decía era que mejor unidos. El PP insiste que no puede incumplir la ley, pero es el quien la interpreta e impone sin ningún atisbo de querer mejorarla. De hecho, si tan buena fuera, ¿por qué tantas quejas? Aunque el mismo PP se salta la ley ante los pagos pendientes acordados en el Estatut catalán. Aún así, y para proclamarse demócratas ante la opinión pública, el PP afirma estar dispuesto a hablar con el gobierno catalán dentro del marco de la Constitución, una ley que no piensan mejorar por muy inmoral que sea. Cabe añadir que por mucho que los simpatizantes del 15M clamen en sus manifestaciones, no, no, nos representan, el Gobierno central considera la abstención no una oposición, sino un atajo de inconscientes. En fin, son demasiadas las contradicciones de un PP que impone su ley, algo que significa que sus ideas no se basan en la realidad de los hechos, sino en sus creencias y prejuicios. Considerarse mejor y por encima de los demás ya implica no ser mejor ni superior por el simple hecho de no respetar a los demás españoles. Las leyes deben adaptarse a la realidad moral del presente y no utilizarse como única justificación ante el deseo de unos votantes.

¿JESÚS RABINO?

La estancia en Cafarnaum fue descrita en los cuatro evangelios, incluso en el de Juan. La suegra de Pedro tenía casa en Cafarnaum, por lo que la estancia de Jesús y sus discípulos pareció desarrollarse en tal vivienda. Durante su permanencia allí se describen las habilidades de Jesús como sanador algo que lo acerca de nuevo a lo divino: yo soy Yahvé, el que sana (Éxodo 15, 26). Por otro lado, los discípulos llamaban rabino a Jesús, título otorgado a quienes conocían con gran detalle las escrituras y su interpretación. Los rabinos representaban personas doctas que interpretaban la ley mosaica cuya edad superaba los cuarenta en tiempos de Jesús y los setenta mucho más tarde. En este sentido, y en los evangelios, nadie confunde al Nazareno con escribas (Marcos 1, 22) e intérpretes de la Thorá, la enseñanza en hebreo. Él apenas cita las escrituras en sus arengas y cuando lo hace sigue la forma popular y poco precisa de las traducciones que en arameo, targumim, se comentaban las lecturas de las escrituras. La mayoría de galileos no sabían ni leer ni escribir, y ni mucho menos comprender el hebreo, por lo que alguien más versado comentaba a medio traducir las escrituras en arameo durante las celebraciones, de ahí el estilo poco preciso de comentar tales por el Nazareno en los evangelios. Por otra parte, Jesús tampoco mencionó maestros anteriores. Todo en conjunto nos indica que Jesús no era un rabbí como lo entendía la ortodoxia, muy probablemente no sabía ni leer ni escribir. Por dicha razón, y en pasajes posteriores, miembros del Sanedrín pusieron en duda ese título. Dada tal información, deberíamos entender que eran sus discípulos quienes le llamaban rabino sin él realmente serlo. Parece pues claro que los evangelios querían afirmar que Jesús ostentaba un fuerte liderazgo entre su grupo de acólitos. Por un lado con sus probables capacidades sanadoras y por el otro como rabbí para sus discípulos.

viernes, 12 de septiembre de 2014

VOTAR EL 9N ÉS SIMPLEMENT MORAL

El PP, com un adolescent que vol defugir de realitats, sols s’excusa amb una Constitución arnada per dir-nos que el 9N és il·legal, però en cap debat s’escolta la gran paraula, la moral. L’Estat espanyol amb Catalunya està ple de contradiccions morals. L’Estat espanyol defensa la unitat nacional però va deixar en el seu moment amb el cul enlaira un territori que deia seu, i així els hi va als del Sàhara. L’Estat espanyol té un deute contret amb l’Estatut que no compleix en assumptes de pagaments, però sí ens concedeix crèdits a tornar amb el FLA. L’Estat espanyol, amb ànsies centralistes, vol diluir el català del que creuen el seu territori, tot imposant lleis educatives i lingüístiques allunyades de la realitat dels drets socials, uns drets que els catalans van perdre en el 1714, i no per via legal, sinó per la imposició de les armes. Ara el 9N sols vol reclamar pacíficament aquest furs després de tres segles d’incomprensió. Són tantes les immoralitats de l’Estat espanyol que la paraula Estat no els hi és ni tan sols digne. Quanta ràbia que tinc quan ara aquesta Espanya unionista acusa d’il·legal la voluntat d’un poble quan és un tema simplement i senzillament moral. Val recordar una simple lliçó de filosofia i sentit comú a qui veu el 9N com il·legal: una cosa són els fets reals que guien les decisions correctes i altre cosa són els prejudicis que imposen decrets immorals. ¿Quin prejudici amaga doncs el PP?

Escòcia a la V de l'11 de Setembre

miércoles, 10 de septiembre de 2014

Diada manipulada

Una Camacho que ens promulga una minoria silenciosa que quan va ser convocada a Barcelona fou plena de membres de la ultradreta valenciana, alguns amb càrrecs per homicidi; un Rajoy que defensa que el futur dels catalans s’ha de decidir amb tota Espanya, però que quan se li va preguntar si ho consultaria a tots els espanyols via comicis s’hi va negar; un PP que sols s’escuda amb una Constitución arnada per dir-nos que el 9N és il·legal, que no immoral, però que ell mateix es salta la llei en assumptes de pagaments acordats amb l’Estatut; una España unida, grande y libre, que ni està unida, ni és gran, ni està unida; un PSC que enalteix el valor dels assetjats al 1714 però que li falta això mateix per fer cara a un PSOE que defensa, a l’igual que el PP, una Constitución immoral y protectora de la casa reial; una Iniciativa que no es defineix en termes de sobiranisme imitant el joc de la puta i la ramoneta dels de Unió: i un president Mas que sembla témer el que dirà un Constitucional polititzat i sense autoritat en assumptes morals donats els seus membres i els indults perpetrats. Tot plegat sembla demostrar que fan falta més pits i collons entre els polítics catalans per decantar-se, peti qui peti, per la moral en detriment de les lleis injustes. Com deia Maria Aurèlia Capmany, els catalans no ens morirem units, ens morirem reunits.

sábado, 6 de septiembre de 2014

EDIÀCARA, PRIMEROS FÓSILES VIVIENTES

La misteriosa fauna de Ediàcara son un conjunto de fósiles que los paleontólogos no han sabido resolver. De una edad entre los 600 y los 542 millones de años, las formas halladas, sobretodo en Australia, no encajan con ningún grupo de organismos actuales. Eran estructuras de cuerpo blando, simetría a menudo radial a pseudobilateral, con formas diversas desde platos a plumas. Este diseño ha sido publicado en septiembre de 2014 por la revista PlosOne. Jean Just y sus colaboradores han hallado al sudeste de Australia unos organismos blandos con forma de seta que no encajan con ningún taxón actual. El hallazgo se produjo a una profundidad entre los 400 y los 1.000 metros. Aunque los autores no relacionan dichos organismos con la fauna de Ediácara, es muy probable que posteriormente paleontólogos diversos vean similitudes entre ambos.

GRAN NOCHE DE MONÓLOGOS CON ELOY PASTRANA

Eloy Pastrana en escena simplement es deixa anar per comunicar-se amb el públic a través dels seus propis monòlegs d’humor. Aquests són d’una intel·ligència subtil, d’un coneixement profund del què diu i d’un llenguatge gestual fascinant. Les tres coses assoleixen l’equilibri i les riallades dels presents. Ja des del primer moment arrenca amb molta força i personalitat pròpia, les quals no perd mai durant tot l’espectacle. Fins i tot, interactua amb el seu públic manifestant una gegantina capacitat en l’art de la improvització. Mentre parla amaneix la dissertació amb gotes balsàmiques de Barragan, de Rubianes i fins si tot de Jerry Lewis, però no se li veu, sols en són el vernís. De fet és ell fent d’ell mateix sense caure en personatges d’humor tòpics, típics i oliosos com incultes, irreverents o deixats. També passa totalment dels temes d’actualitat per centrar-se en les debilitats humanes, que són infinites, però sobretot en el contrast home dona. N’Eloy, d’observació gairebé científica, penetra en el blanc i negre de mascles i femelles amb tanta realitat que provoca els esclats de rialles entre el públic. Però a més a més, n’Eloy ens detalla els seus desigs i experiències, moltes d’elles reals, rient-se d’ell mateix en escena i provocant la hilaritat en la resta. Tot un humil humorista que s’amaga del seu gran esperit dalt d’un petit escenari (Castelldefels, Ginger, 05/09/2014). Ginger, Av. dels Banys, 8, Castelldefels

viernes, 5 de septiembre de 2014

¿CLASSES A L’1 DE SETEMBRE?

Cada inici de curs s’escolta la mateixa tonada, que si cal començar abans les classes al setembre per tal que els fills puguin restar atesos a l’escola mentre els pares treballen fora de casa. Així resulta que moltes associacions de pares reclamen més hores d’obertura dels centres escolars. Igualar els horaris entre adults i estudiants sols és viable si assolim més dotacions econòmiques, i avui dia tothom coneix la realitat. Amb més diners, més impostos, podríem obrir més temps els centres i atendre el problema. En certa forma, s’està instant que l’escola faci de casal d’estiu o fins i tot de guarderia. El més paradoxal és que l’escola d’aquí és de les que més hores de classes anuals fa respecte a la resta del món, en concret som la quarta del planeta. Però el més flagrant és que els escolars més problemàtics sorgeixen de llars on no es dedica suficient temps als fills. Quina contradicció, uns volen més hores a l’escola, mentre el problema real és la baixa atenció familiar respecte a la mainada. Un alumne tant sols passa a l’escola el deu per cent de totes les hores de l’any, la resta del temps? Cadascú sabrà. Tinguem clar que l’escola no pot fer-ho tot, i que educar no és proposar que els centres facin de llar, sinó que tothom eduqui, la família la qui més. Potser cal llegir-se el manual d’instruccions d’un fill per adonar-se que hem d’estar molt més temps amb ell. Si algú està pensant encomanar-ne un, que primer es llegeixi el contracte, inclosa la lletra petita. En cas contrari, tants fills com digui Déu.

viernes, 29 de agosto de 2014

MENHIRES: SIGNIFICADO Y OBJETIVO

No disponer de crónicas sobre el pasado abre la puerta a la imaginación y a la Prehistoria. Nuestros antepasados megalíticos no nos dejaron su historia sobre papel u otro soporte donde poder leer su pasado. No obstante, nos dejaron sus monolitos quizás con alguna intención que todavía no hemos sabido interpretar. El levantamiento de menhires se extendió durante la Edad de Bronce desde el Mediterráneo hasta las lejanas tierras de Indonesia. Sabemos que sus constructores pertenecían a clanes de agricultores y pastores que combinaban la caza y la recolección para obtener mayores recursos del medio. Sabemos que, en su mayoría, no presentaban una organización militar en forma de estados pero sí en forma de clanes. Sabemos que su cultura se extendió, evolucionó y diversificó en función de cada región. Desde los menhires clásicos del continente europeo hasta les taules menorquinas, desde los monolitos esculpidos en Córcega hasta los dólmenes funerarios de Malta, la diversidad megalítica es más que evidente. La mayoría de estas construcciones tenían una intención funeraria, en el caso de los dólmenes y montículos, o religiosa, en la de los templos megalíticos. Sirva para este último caso, el ejemplo de la isla de Malta donde se han encontrado esculturas atribuidas a la diosa Tierra. Quizás de forma parecida a los ketchuas y aymaras de América, los pobladores megalíticos idolatraban la tierra que les daba fruto. Los ketchuas y aymaras realizan hoy en día “Pagos a la Tierra” con hojas de coca. Los rituales de este tipo agradecen e invocan al suelo por una buena cosecha. Rituales parecidos quizás también formaban parte de los pobladores megalíticos. Con todo, queda por resolver el enigma de los menhires. Por su alrededor no se encuentran restos funerarios que nos puedan indicar una relación con el más allá, como sí ocurre con los dólmenes. Estos siempre abrigan los restos de algún miembro del clan. Así que de los menhires sólo sabemos que eran enormes monolitos de roca tallada, clavados en el suelo y con sus caras mirando a menudo al Este y al Oeste. Poco más se puede decir sin entrar en suposiciones. Se han propuesto muchas interpretaciones al respecto: símbolos fálicos, cultos religiosos, monumentos conmemorativos, señales de territorio y calendarios solares. Quizás todas estas suposiciones sean ciertas o quizás no. De todas formas, erigir un monolito con la tecnología del momento y bajo una economía pastoril y agrícola, requeriría un gran esfuerzo bajo un objetivo común para el clan. Existen maneras más sencillas y económicas para establecer un calendario o para marcar el territorio de un clan. Por otro lado, si esta fue la utilidad de los menhires, no se puede comprender que los pobladores megalíticos levantasen grandes concentraciones de monolitos sólo para delimitar dominios o computar los ciclos solares. Sírvase el caso de los más de doscientos menhires alineados en Pagliajo, Córcega. En cuanto a la teoría de monumentos conmemorativos, sin inscripciones, ni símbolos esculpidos, no parece ser una interpretación muy viable. Hubiera sido mucho más fácil desarrollar un lenguaje simbólico y dejar por escrito las epopeyas de su historia que levantar menhires con el esfuerzo que ello conllevaría. Entonces, ¿cuál fue el significado de los menhires? Las interpretaciones como objetos de culto parecen contar con más adeptos y ser las más lógicas. La fe mueve montañas y el hombre puede llegar a realizar gigantescos monumentos por razones del más allá. Nuestras catedrales dan clara prueba de ello y quizás los menhires también. Pero para construir dichos monolitos tuvo que existir un poder, llamémosle político, que coordinara los esfuerzos de un clan o grupo de clanes para erigir dichas construcciones. Anteriormente se ha comentado que las sociedades megalíticas no estaban organizadas en sistemas estatales, ni militares. Entonces ¿quien pudo infundir, impulsar y hacer necesario el levantamiento de estos monolitos? La primera pista quizás no las da el yacimiento de la Filitosa en Córcega. Este conjunto de menhires consta de rocas donde se esculpió el aspecto de los líderes del clan. Se aprecian perfectamente sus barbas, ojos, nariz y mentón. Pero ¿quiénes fueron estos personajes y por qué se les dedicaron estos monolitos? Los Siuais, una cultura de clanes que vive en la isla de Bougainville, una de las islas Salomón del Pacífico Sur, nos da otra pista. Los Siuai llaman mumi al gran benefactor, al gran hombre que sin ser su jefe, organiza grandes banquetes para demostrar ante los demás su posición y estatus. Todo joven siuai anhela ser un mumi en su madurez. Llegar a ser un mumi significa tener un séquito propio de hombres que colaboren en la realización de grandes festejos. Entre los kaokas de las islas Salomón también se da esta costumbre sin mencionar los antiguos kwakiutl de la isla de Vancouver. Durante la historia de la humanidad, y dentro de sociedades agricultoras, no militarizadas y sin estado, se ha repetido la figura del gran benefactor en multitud de ocasiones. Quizás a ellos iban dirigidos los menhires en tiempos megalíticos. Pero, sin ejemplos palpables y actuales de ello, poco más podemos decir sin entrar en la pura especulación. De todas formas existe actualmente un grupo étnico que nos trae nuevas evidencias. En la isla de Sulawesi, antiguas Célebes, vive una conjunto de clanes en el suroeste de la región. Los toraja erigen en ocasiones menhires a sus grandes benefactores. La altura del monolito es proporcional a la importancia del líder difunto. Los funerales van acompañados de grandes demostraciones de ostentación por parte de la familia del muerto. Sacrificios de gallinas, cerdos y quizás algunos búfalos, se realizan para ofrecer un gran festejo a los invitados. Perpetuar al gran benefactor y continuar su liderazgo es objetivo de los allegados al difunto. Por otro lado, los antiguos toraja practicaban el politeismo donde la vida y la muerte eran ciclos de una misma existencia. Recuérdese que los menhires del megalítico suelen estar orientados en dirección este oeste. Por el este sale el sol, la vida, pero en el crepúsculo este se esconde por el oeste y aparece la luna o la noche como símbolos de la muerte. El ciclo de la vida ha finalizado. El culto al sol y a la luna como ciclos de vida y muerte se halla en muchas culturas. Los ketchuas y aymaras también idolatraban y construían templos a la luna y al sol. Los toraja siguen siendo hoy en día una sociedad de clanes de agricultores y pastores no militarizados con grandes benefactores como líderes de la tribu. Cuando muere un gran benefactor se le erige un menhir celebrando un gran festejo tras el cual el difunto es introducido en una cueva, como también ocurría en la cultura del bronce europeo. Además las espirales en muchos monumentos megalíticos mediterráneos hallan paralelismo también con los toraja. Éstos las dibujan y esculpen en muchas de sus viviendas. El símbolo significa la reciprocidad entre el grupo, como la que tuvo que existir entre las culturas del bronce. Con todo lo dicho, y bajo los paralelismos culturales entre el bronce mediterráneo y los toraja, los menhires del megalítico eran monolitos erigidos en honor de los grandes benefactores del clan. En otro sentido, nuestras iglesias y crucifijos cristianos siguen recordando al creyente a otro gran benefactor entre panes y peces, a Jesús.