Ada Colau i el
Consorci Educatiu de Barcelona han fet seves les idees d’innovació educativa
d’Escola 21, de l’ICE i de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Ara
l’Ajuntament aplicarà aquestes innovacions per a totes les escoles públiques de
Barcelona i posteriorment el Departament d’Ensenyament farà el mateix per a les
de la resta del país, si més no aquesta és la intenció del programa Xarxes
per al Canvi. Parlen tots plegats d’una gran revolució pedagògica que
portarà l’excel·lència i l’equitat a tots els nostres centres públics. Per tal
d’assolir tot això caldrà que els docents treballin més hores, amb més ganes i
amb més formació. Tant d’esforç anirà destinat a fer jugar més els escolars per
així educar-los amb més facilitat. Els propis alumnes podran escollir què volen
fer cada dia i així motivar-se millor. I a més de deures no se’n posaran o
seran minsos. Però no tot són flors i violes. En alguns centres pilot d’aquesta
revolució educativa els alumnes es queixen dient, ens agrada molt jugar,
però ¿quan aprendrem coses? De fet, tota aquesta revolució pedagògica
presenta molts problemes. Primer, no hi cap estudi científic ni dades
contrastades que demostrin la millora del nostre ensenyament sota aquesta
revolució, i ni molt menys que això vagi a reduir el principal problema del
nostre sistema educatiu, el gegantí fracàs escolar. Segon, això implica que es
farà un experiment amb els nostres fills als centres públics però no pas en els
privats o concertats. Tercer, aquesta revolució pedagògica cau majoritàriament
sobre els docents però poc sobre l’administració i les famílies. I quart, el
més flagrant és que aquesta innovació educativa no ho és pas ja que es
fonamenta en remotes pedagogies de finals del XIX i principis del XX, que per
cert, van fracassar. Que tal si ensenyem fets i causes contrastables per tal que els alumnes de demà
puguin ser revolucionaris amb coneixement de causa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario